SARDANES A MONTSERRAT

LA SITGETANA A MONTSERRAT

    

 Com ja fa uns anys, la Cobla Sitgetana , cada començament de novemble, amenitza una audició de sardanes a Montserrat. Organitzada per l'Associació de Pagesos del Baix Llobregat, en el trancurs de l'ofrena dels seus fruits a la Moreneta

    

És una satisfacció poder actuar en aquest indret amarat de tant significat i en un marc únic.També per als nombrosos sardanistes que els plau poder ballar en aquesta magnífica esplanada de davant l'entrada a la Basílica.

Un bonic i entranyable record per a tots.

SARDANES APLEC DEL VINYET 2015

ARTISTES A LA PLAÇA

Des de diumenge el  nom de la Cobla Sitgetana comparteix protagonisme amb els artistes locals i altres de projecció més rellevant. Ser artista comporta estar involucrat amb l’art en qualsevol de les seves vessants. Tenir l’honor de portar el nom de Sitges fins a les ciutats i pobles del nostre país, és un actiu que ens compromet  i il·lusiona i, a la vegada, un privilegi.

I com  deia la regidora Mireia Rossell, traspassar fronteres amb el bagatge de la nostra dansa es converteix en una satisfacció compartida. Vull dir amb això que hi cap l’emotivitat del retrobament amb catalans que viuen en els països que visites i a tots plegats ens uneix la dansa que els uns interpreten i els altres ballen. Haver viscut i participat d’aquestes emocions, ens permet, sempre de manera modesta i limitada, sentir-nos artistes

Com molt especial i de grat record va ser la sortida que vam fer a Gap ( França ), organitzada entre la Societat el  Retiro i l’amic Antoni Montroig que vivia en aquella població i va fer possible que la Cobla i una anella que es va formar per a tal motiu, actués en la  ciutat que residia ell i la seva família. Va ser un viatge molt bonic i un retrobament amb el sitgetà que, tot i venir per la Festa Major al seu poble, va fer possible que els amics d’aquí ens desplacéssim allà i a més li portéssim a domicili la  música que més estimava, el fet va tenir un alt contingut de sitgetanisme. Van ser uns dies que van deixar un molt bon record. Pocs i ben aprofitats, si no recordo malament vam marxar un divendres i el primer entrebanc el vam tenir al pas de la frontera. El músic de fiscorn, Juan Gordillo va acaparar el protagonisme, quan va ser convidat a baixar de l’autocar per tal de complimentar unes diligències. El tràmit es va allargar, sembla ésser  que tenia el carnet caducat, tot i que viatjava amb el resguard i això no va agradar a la policia de torn. Com l’espera es feia llarga hi va haver qui establia el paral·lelisme entre Gordillo i Carrillo perquè aquest últim encara no gaudia d’una total llibertat de moviments. El temps emprat i les gestions pertinents van servir per poder facilitar l’entrada al país veí del company Gordillo.

A Gap les sardanes i la colla van triomfar i l’Antoni Montroig va veure complert el seu somni, apropar Sitges, ni que fos tan sols per uns dies, a la seva terra d’acollida i en ella, transmetre a les seves amistats el per què del seu entusiasme pel seu Sitges natal i per Catalunya. La representació de l’Ajuntament de la vila, l’encapçalava el Sr. Salvador Mirabent i Paretas, també un bon retirista i gran admirador de la sardana.

Existia en aquells anys un jovent entusiasta de la nostra dansa i amb aquesta complicitat promovia quantes més ballades possibles. Era quan  es va començar a traçar l’urbanització de Mas Alba i per tant de promocionar-la s’organitzaren ballades de sardanes i fins i tot concursos. Com que en Jordi Cubillos tenia bona disposició sempre que es tractés de fomentar la sardana, s’encarregava de portar la part organitzativa d’aquelles ballades que, com he dit, comptava amb un nombre incondicional de sitgetans/es que no faltaven mai a cap convocatòria. Les de Mas Alba tenien un caire camperol, en un lloc apartat del poble, però que van tenir una certa continuïtat. Van seguir per Vallpineda, segurament amb la mateixa finalitat de promoció.

I van arrelar al jardins del Retiro, unes ballades que tenien una continuïtat d’una vegada al mes els mesos d’hivern i un parell en el d’estiu. Segons l’època tenien lloc al migdia i a la tarda, durant els mesos estivals. Comptaven amb el patrocini de La llavors Caixa de Penedès.

Es produïa un fet molt curiós, en Quimet Roses Rovira, en Manuel Franco Toledo i en Lluís Ràfols Sabater, aquest últim músic component de la Sitgetana, tots tres, abans de cada audició, escombraven la pista per a que els dansaires no es trobessin amb cap de les pedretes que cobrien el terra del jardí. A més ells eren els qui ensenyaven a ballar a uns vailets i altres que no ho eren tant, amb una paciència i unes ganes per introduir-los admirables. Eren unes audicions on hi acudien molta gent, sobretot les tardes dels diumenges d’estiu perquè en aquella hora si estava molt bé. Recordo a la Mercè Carbonell  Mestre, germana de l’Agustí i en Josep que vivien al carrer d’en Bosc, els abans esmentats li havien ensenyat a ballar i n’era tanta la seva afició que no se’n perdia cap. A més, encara no acabaves de tocar una sardana que li faltava temps per venir a preguntar per la següent i sobretot pel tiratge.

En Manuel Franco era sensacional, totes les sardanes li agradaven i les ballava  amb entusiasme. En Quimet Roses ja era més tècnic, abans de començar demanava la cartera del repertori i triava les que ell considerava més balladores o en tenia certa predilecció. Està clar que no les coneixia totes i sobretot les noves  que assajàvem i després aportàvem a l’extens repertori. I com es deixava aconsellar introduíem aquestes novetats. No sempre, però, li agradaven, acostumava a trobar algun detall que no el complaïa i ho manifestava amb tota sinceritat. Tampoc no sempre tenia la raó.

Han estat uns breus apunts d’un llarg aprenentatge d’artista. Amb el pensament posat amb companys, amics, que s’han anat sense saber que tindrien un lloc entre els artistes. I és que potser ni ells se’n sentien. Perquè aquesta condició és molt complexa; l’art complementa l’obra, la feina feta, els neguits  per poder-la arribar a portar-la a terme. Si més no, per sobre de tot, hi ha els sentiments, les bones maneres, la modèstia, el saber compartir, sense afany d’arribar a dalt al preu que sigui i amb pocs miraments. Uns i altres hem sabut de les nostres limitacions i hem contemplat l’art des d’una altra perspectiva, potser per això dubto que siguem artistes de debò. Ens ho hem passat molt bé i ens ha acompanyat una amistat de les més gratificants. Si al final considerem que això és ser artista, ha valgut la pena haver-ho provat i continuar rebent bones sensacions com va passar a la Plaça dels Artistes.   

                                                                                                                                                                       Joan Yll i Martínez

 

UN LLOC ENTRE ELS ARTISTES

    L'art se'ns presenta entre molts aspectes i en cada una d'aquestes manifestacions existeix la destresa de la persona que dóna forma, color, posa música, poesia... i el resultat són  unes obres d'art. A partir d'aquí entrem en la vesant dels interessos, perquè una cosa és crear , i mai millor dit, per a l'amor a l'art i l'altre, segons la signatura de l'autor, així es certificarà el seu valor. D’això se’n pot dir viure de l’art.   

   ¿ I quan s'ultrapassa el límit de l'afició a  la professionalitat? Dependrà de molts factors, existeixen artistes que desenvolupen molt bé la seva faceta creativa, si més no mai arribaran a un nivell que els permeti viure exclusivament del seu art, són els artistes aficionats. Però aquest tema és molt complex, perquè ens  trobem amb exemples curiosos,  com és el cas dels pintors impressionistes. De tots ells  més d'un, en el transcurs de la seva vida, només van poder vendre uns pocs quadres, passant peripècies fins que van morir. I una vegada traspassats la seva obra ha arribat a unes xifres de cotització astronòmiques. Són fenòmens que no s'acaben d'entendre. Altres que amb quatre ratlles mal fetes, la seva signatura els ha elevat a la categoria de privilegiats, és allò  de agafa fama i ficat a jeure. Que no vol dir que no s’hagi de tenir un fonament fins a realitzar aquestes quatre ratlles, o uns mal engiponats guixots. I davant d’això, els profans ens atrevim a opinar: “això també ho sé fer jo...”. A més de la sort que ha d’acompanyar a l’artista, cal que trobi a la persona o persones que, amb una certa visió de futur, aconsegueixen posar-lo en el camí que el portarà a l’èxit. 

   En el cas de la música la cosa és diferent, hi ha que demostrar la vàlua amb el domini de la interpretació, i això representa, a més de les aptituds necessàries, moltes hores d'estudi, no abaixar mai la guàrdia, per tal de no perdre agilitat en els dits i embocadura, en el cas dels instruments de vent. Aquí les categories es fan evidents i quan les aptituds són les que són, o la música es té com una activitat de lleure, els músics que la interpreten són considerats aficionats.

    Al nostre poble existeixen músics professionals, amb dedicació exclusiva i els anomenats músics aficionats que es dediquen a altres activitats professionals i la música és una afició que desenvolupen quan l'ofici els hi permet.

    Hi ha els qui segueixen una tradició familiar o simplement aquells que s'han sentit atrets per aquest art i sense haver cap músic a la família han estudiat i han posat en pràctica la seva formació en les diferents formacions musicals d'aquí i altres llocs.

     M’he referit molt sovint als músics locals, sobretot als de la generació que han format part de les dues formacions orquestrals que més rellevància han tingut en el poble i a les Societats on han desenvolupat bona part de la seva trajectòria. Sense deixar passar per alt les excentricitats que han acompanyat a molts d’ells. Fins el punt que això últim també es pot considerar un altre art. O al menys ha estat la vesant més distesa i divertida que ha acompanyat la seva activitat musical. Artistes de la música i artistes de la vida en concret. I un art s’ha complementat amb l’altre, fins el punt  que la balança queda equilibrada. Faria falta saber com gaudien més, interpretant o vivint amb intensitat cada instant d’aquesta relació d’amical convivència?  Apunto  uns quants exemples.

   En Jaume Vidilla, popularment conegut per en Jaumet de la llet, era el de més edat entre aquells joves que assajaven sota les ordres d’en Magí Almiñana, i davant d’un passatge que no sortia prou bé, en Jaumet era pragmàtic: “això s’ha d’assajar més...”. La seva opinió era compartida pels altres companys  que  quedaven per a l’endemà per tornar-hi a insistir. Però vet aquí que en Jaumet no hi compareixia, ell que havia estat  qui ho havia proposat. Quan es tornaven a reunir, ja en la seva presència, li recriminaven la seva absència, a la qual cosa els hi responia: “a mi ja em sortia bé”.

    En Manel Urgellès, que treia del saxo tenor una sonoritat exquisida  que es feia escoltar amb admiració, quan en un assaig se li creuava un passatge que considerava que no li sortia amb la qualitat que ell s’exigia, agafava  el paper i el fragmentava a trossets. Davant aquesta excentricitat raonava: “aquest ja no el tocarem més “ . 

   També en Manel Vendrell, de tant en tant, quan solejava amb el saxo, premeditadament, feia xisclar la canya, per a desesperació del mestre i dels seus companys. Excentricitats que assoleixen la categoria d’art, perquè no tothom és capaç de tenir la predisposició de convertir les simplicitats d’un instant en una sublimitat.

     Un bon nombre d’aquells músics, només estrenada  la dècada dels seixanta, es van agrupar en formació de Cobla, eren els començaments de la Sitgetana. D’això han passat 50 anys i el seu record continua present entre els actuals components. I per a deixar-ne encara més constància, després de les corresponents celebracions i distincions, el proper diumenge a la Cobla Sitgetana se li farà un lloc entre els artistes locals i altres de renom internacional. Serà a les 12 del migdia a l’anomenada plaça dels Artistes, si és que aquesta llenca al costat de l’antic escorxador es pot considerar plaça o millor racó. Que són uns artistes ho han demostrat, només pel mèrit d’haver aconseguit aquesta continuïtat. Per tant, hi haurà descobriment de la placa,  l’honrosa companyia de la gent del poble i un tastet de sardanes.

       Ve a ser el reconeixement a l’art i a les singularitats d’aquests  artistes, els quals s’identifiquen amb el nom del poble.

                                                                                                              J. Y. M.

      

SITGETANA, 50 ANYS

              

   Aquest és el títol de la sardana que el mestre Jordi Paulí va compondre per encàrrec de la Cobla,  per tal de deixar constància musical dels 50 aniversari de la formació.

   Va ser estrenada el dia de la Festa de la Trinitat, el 16 de juny del 2014. Els components van voler estrenar-la en aquest indret tan bonic del Massís a mena d’homenatge a l’administració de l’ermita, que des de la seva fundació han comptat sempre amb la Cobla per amenitzar la ballada en la seva era. Per aquesta ocasió també vam comptar amb l’autor i les autoritats de la Vila.

   No obstant la presentació oficial es va fer, gràcies a la complicitat de la Comissió de Festa Major que presideix l’Aroa  Llorens, al Saló d’Or del Palau de Maricel també amb motiu de la presentació del Programa Oficial. Les dues presentacions van comptar amb la presència de moltes sitgetanes i sitgetans, els quals van gaudir de la prèvia de la Festa Major entre la programació d’actes a celebrar i una breu pàgina musical, a càrrec de la Cobla,  que va servir per amplificar el ressò de la sardana que va ser interpretada, per primera vegada, dintre aquest marc privilegiat com ho és tot el conjunt de l’ermita que guaita al mar.

   A partir d’aquí l’hem interpretat en  totes les audicions que hem realitzat per arreu. Mentre en Jordi la presentava a la convocatòria de la Sardana de l’Any. D’aquesta manera començava una nova motivació i a la vegada un nou repte per a una sardana que havia estat composta per homenatjar els 50 anys d’una trajectòria, iniciada per uns músics amics i bons companys.

    Durant aquest període de selecció ha anat passant eliminatòries, fins a quedar finalista, junt amb altres de diferents autors. En certa manera ens sentim protagonistes d’aquest periple, tot i que el mèrit és per a en Jordi Paulí que és el pare de la criatura.  La final de la Sardana de l’Any tindrà lloc a la ciutat de Figueres el 16 de maig. Sigui quina sigui la sort que li espera a la Sitgetana, 50 anys, arribar fins aquest punt ja és tot un repte que ens fa molt feliços. Alegria que volem compartir amb tot l’àmbit sardanista que, d’una manera o altra, sempre ens han donat suport.

    A tots moltes gràcies. Crits i amunt!

   

50 ANIVERSARI COBLA SITGETANA

    Breu reportatge de la celebració del 50 anys de la Cobla Sitgetana a l'ermita del Vinyet el dia de Sant Esteve del 2014.

A LA CONTINUÏTAT DE LA COBLA SITGETANA

     Imatges del lliurament del Premi a la Continuïtat a la Cobla Sitgetana al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona, el dia 28 de noviembre del 2014, sota la presidència de l'alcalde de la Ciutat Sr. Xavier Trias.

    Un acte molt emotiu en un marc sensacional, amb el qual es posava el colofó als actes de Barcelona Capital de la Sardana 2014.

    Pels components de la Cobla aquest reconeixement ha estat rebut amb molta satisfacció i amb el pensament posat amb els companys fundadors  i, d'una manera especial, amb el Sr. Samuel Barrachina, gràcies a ells i a tots els músics que, en moments puntuals, han col·laborat. I també a totes les persones i institucions que han confiat  amb la Cobla. Sense tots ells no hauria estat posible arribar fins aquí. 

    No ha estat un camí fácil perquè, el que és més sorprenent i el que ens dol més, que les majors dificultats les hem trobat a casa nostra, degut a que unes persones que tenen el monopoli de les sardanes a Sitges, ens han ignorat i, incomprensiblement, han fet tot el posible per desmerèixer la nostra modesta però il·lusionada tasca.

    Però no són moments per a controversies. El fet més importat, el que aporta més satisfaccions, és que hi som, i amb  moltes ganes de continuar. I per seguir ens sentím recolzats pel nostre poble i per tants amics i amigues amb els quals, durant tants anys, hem tingut el goig de compartir moments molt gratificants en aquest espai tan universal i fraternal, com és el món de la sardana. La nostra dansa.

   Que aquesta complicitat sigui el nexe d'unió que ens ha d'acompanyar sempre per arribar, encara més lluny.

SITGETANA, 50 ANYS

  Aquest és el títol de la sardana que el mestre Jordi Paulí ha composat per a deixar testimoni musical dels 50 anys de la Cobla Sitgetana. Una formació composta per músics aficionats que van secundar el projecte que portava en ment el Sr. Samuel Barrachina i Esquiu, que no va ser altre que el d’una  il·lusió compartida: que Sitges pogués tenir un cobla de sardanes. En uns moments encara difícils pel que representava la sardana i tot l’entorn, el mèrit és indiscutible.

   El Sr. Samuel els hi va traslladar les seves intencions als grallers  que se’ls coneixia pels músics, ja que també formaven part de diferents formacions orquestrals. Conjuntament amb la implicació de l’Ajuntament que presidia el Dr. Josep Ferret de Querol, cadascú en el seu terreny, van fer possible que germinés una llavor, a la qual hi van dispensar totes les atencions necessàries. I així, pas a pas,  el tronc s’anava consolidant, fins que els rebrots apuntaven, malgrat la fredor d’un hivern acabat d’estrenar, succeïa a l’era de l’ermita del Vinyet. Es presentava en societat la Cobla Sitgetana, amb la benedicció del banderí, sota el padrinatge de l’Alícia Barrachina i Rovira, filla del Sr. Samuel. En un dia molt especial, el de Sant Esteve de l’any 1964.  Entre un ambient sardanístic que aportaven uns insignes balladors, delerosos de poder tenir tan a l’abast la Cobla. Sitgetans d’una admirable trajectòria sardanista que compartien un ambient molt obert, sense monopolitzar cap aspecte de la pluralitat sardanista, ja sigui del caire interpretatiu per part de les cobles, cadascuna en la seva categoria, com en la vessant  dels dansaires.

   Noms com  en Joaquim Rosés i Rovira, Manel Franco i Toledo, Rafael Marcet i Almirall, Magí Pañella i Camps, el propi Lluís Ràfols i Sabater – que va ser membre fundador de la Cobla-   i tants altres que també es dedicaven a ensenyar a ballar. La presència d’una Cobla de casa els va significar com un somni fet realitat.

   No obstant tampoc hi van faltar les veus vaticinadores, quan alguns pronosticaven: “aquests duraran quatre dies...”. D’això han transcorregut 50 anys i els pronòstics dels més pessimistes han fallat. Potser perquè, des de sempre, el poble s’ha mogut entre foguerades impetuoses que han acabat en foc d’encenalls i s’intuïa que aquesta en seria una més

   Si hem de buscar el secret d’aquesta continuïtat, l’atribuiria a que no ha prevalgut una disciplina, ni una direcció estricta per part de ningú. Sí, ja sé que per cercar una certa perfecció és menester disciplina i obediència. I que si no és així, la conformitat porta a una rutina que no és bona per aconseguir una certa qualitat. Però és que aquí cadascú coneix les seves limitacions. I independentment de tants aspectes, molts d’ells alliçonadors,el virtuosisme de l’amistat ha estat el fonament més sòlid que ha permès aguantar  l’estructura durant mig segle. Més o menys músics, però sobretot bons amics. Que hem conviscut amb les excentricitats de les quals els parlava la setmana passada i no sols les hem sabut trampejar, sinó que amb elles ens ho hem passat la mar de bé. Això sí, sempre tenint present els límits per tal de no  faltar el respecte a ningú. I la prova està que tots els músics, que en moments puntuals ens han ajudat, s’hi han trobat bé, desitjant que els tornem a avisar.

   Començava a l’era del Vinyet un trajecte que aquells músics  no sabien on els portaria. El camí tampoc ha estat fàcil, perquè han hagut motius, de caire extern que, en certs moments, ens han desmoralitzat, fins el punt de fer-nos  sentir  més bé fora de casa que a dintre. Ha prevalgut, si més no, aquest tarannà conjuntural,  envoltat de les singularitats, les extravagàncies i les ganes de passar-ho bé, de compartir llocs, entorns, gent que ens han acollit amb els braços oberts. Dit amb altres termes, més satisfaccions que penúries.

   En la vesprada d’avui, la Cobla Sitgetana rebrà, al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, el Premi a la Continuïtat  que atorga la Comissió Capital de la Sardana, la Federació Sardanista de Catalunya, la Unió de Colles Sardanistes i l’Obra del Ballet Popular. Ens afalaga el premi, no cal dir-ho, però ens agrada  el motiu: un reconeixement a la continuïtat. Tot el mèrit és d’aquells músics fundadors: Manuel Rius, flabiol; els germans Quimet i Lluís Ràfols a les tibles; Manel Vendrell i Joan Muntaner Nebleza a les tenores. Els cosins Lluis i Quimet Ràfols, juntament amb l’Antoni Nicolás a les trompetes. Francesc Bisbal i Domingo, Sadurní Mestre i Btutí, trombons; Joan Muntaner i Cristòfol Rubí fiscorns; Joan Villarroya , contrabaix. Actualment solament es troben entre nosaltres els dos cosins, en Lluís i en Quimet Ràfols, en Cristobal Rubí i en Joan Villarroya.

  I la continuïtat sembla que està garantida , els actuals components han recollit el llegat amb el mateix entusiasme i la bona entesa que han demostrat els músics fundadors. A ells els hi dediquem aquesta celebració i d’una manera especial al record del Sr. Samuel Barrachina. Als mestres de música: Gabriel Pallares, Manuel Torrens, Montserrat Almirall... Uns actes  que van començar en el Saló d’Or durant la presentació del Programa de la Festa Major, on la Cobla va posar el colofó amb la presentació de la sardana que porta per títol el mateix d’aquest encapçalament. I que acabarà a l’ermita del Vinyet, el dia de Sant Esteve, de la mateixa manera com va començar.

   Per tants bons records viscuts, per tantes estones compartides tots junts: músics i gent amiga. Només quedarà posar el punt final, que no significa un acabament, sinó la base d’una continuïtat que desitgem sigui tan venturosa com ha estat fins ara. Amb la satisfacció que ens acompanya i que volem compartir amb tots vostès, ens surt de dintre el mateix crit que s’escolta conjuntament amb la nota final de l’última tirada de la ballada:  Visca!

                                                                                              J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 28 de noviembre de  2014 )

COSES DE MÚSICS

      L’amic i músic Esteve Molero i Olivella, acaba de treure un llibre, “jo no sé res, sóc músic”,  en el qual, a més de detalls tècnics dels instruments de cobla, apunta un seguit d’opinions i anècdotes escrites a quatre mans, perquè inclou reflexions que en el seu dia va escriure el seu pare. En un punt es refereix  a que moltes vegades algunes formacions, quan busquen un músic per a integrar a la plantilla, valoren, a més de la capacitat interpretativa, la qualitat humana: “potser és millor que sigui més persona i una mica menys músic”,  per allò d’aportar una bona convivència entre la resta de companys. Detall del qual defugia, com explica en el llibre, el virtuós de la tenora, i bon compositor, Ricard Viladesau, quan deia: “prefereixo que sigui un fill de puta, però que toqui”. Interposava les dots interpretatives a la qualitat humana. Que en certa manera és comprensible, perquè  quan el instrumentista interpreta una peça, en aquell moment, compte més la sonoritat i l’habilitat en l’execució que no pas la seva manera d’ésser.

     Els músics locals, la majoria aficionats, han dedicat les seves hores lliures a estudiar i interpretar música en les respectives formacions orquestrals. El detall de l’afició, però, no els ha eximit de fer gala de les seves excentricitats, les quals han aportat anècdotes simpàtiques i altres de més punyents. El músic que potser més exemples aporta de les primeres, va ser el tantes vegades recordat, Josep Torrens i Urgell.

   Un diumenge de Pasqua un grup de músics ens vam desplaçar a Vilanova per a col·laborar en l’acompanyament musical d’una colla  de caramelles que assajava mossèn Escala, que era l’Arxipreste del Garraf. Ens trobàvem tots preparats per a fer una passada amb cantaires i músics i, com sempre, en Josep amb el clarinet en posició com si portes un fusell, no parava de donar voltes, mentre es refregava a tort i a dret, i s’agafava el  pantalon per la corretja  propiciant persistents estrebades cap amunt , fins que el mossèn veien que a aquella mena de tres tombs del músic no se’l hi veia el final, el crida a l’ordre: “ Senyor músic, i si intentéssim afinar una mica?”. A aquesta proposició tan lògica en els preparatius que precedeixen a qualsevol interpretació, en Josep li respon: “Ah!, no es preocupi, ja els vam comprar afinats”. Al mossèn no se’l hi va escapar un renec perquè ens trobàvem en lloc sagrat i  tampoc  formava part dels seus costums.

     Amb uns plantejaments molt més ordenats, però també amb un perfil bromista era el tarannà d’en Magí Almiñana que va ser el fundador de l’orquestra Els Iberos del Jazz. Formació  la qual contava amb la col·laboració de dues germanes, la Marisa i la Beatriu Àlvarez. Una era la pianista i l’altra la vocalista. Atenent que en Magí, a més d’un músic molt exigent, era detallista en tots els aspectes, en el musical i en el personal, tot sovint obsequiava a les noies amb pastissos que els hi feia portar a casa seva. I fins i tot hi incorporava sorpreses, com si es tractés d’un tortell de Reis.  La seva meticulositat li permetia obrir el pastís pel mig i introduir des d’una cabeça d’alls a una fina capa de pebre, ho tornava a ajuntar sense deixar cap evidència que delatés la manipulació. D’aquesta manera quan rebien un obsequi, a simple vista molt apetitós, dubtaven de la bona aparença i s’afanyaven a fer incursions pel seu interior per intentar trobar la sorpresa.

     Músic més exigents i sense ganes de perdre el temps, com ja sabem, era el mestre Pallarès. Molt bon músic però amb poca paciència per a ensenyar, sobretot quan intuïa que per molt que hi dediqués temps i abnegació, no hi havia res a fer. Prova del que acabo de dir, va passar impartint classe de violí a en Josep Roca, fill del nunci. El deixeble malgrat la constant insistència del mestre a que aixeques el dit d’una de les cordes: “aixeca el dit c....”, no ho aconseguia. Fins que en Roca, puntualitza: “Ai senyor Pallarès, és que no se’m aixeca”. I amb aquell somriure sarcàstic, el mestre manifesta la seva conclusió maliciosa: “malament rai”.

   Músic punyent i dotat d’una gràcia especial, era en Manel Vendrell. Gaudia portant la contrària i provocant situacions d’una sublimitat que tan sols ell era capaç de crear i desprès fer-se fonedís. Quan arribàvem a un poble, cop d’ull a la plaça, i allà on hi havia els homes reunits en animada tertúlia, allà que hi acudia. I sense miraments, irrompia: “Què, hi ha menys gent aquest any, eh? “. Ells que responien: “I ara, n‘hi ha més que mai”. I el músic que reblava: “Què m’heu de dir a mi... “. Que sí, que no... I quan els tenia engrescats, perquè  s’ho feia venir bé i també sortia el tema de la collita, desapareixia més content que un gínjol, satisfet d’haver encès el foc allà on hi prevalia, fins que ell va arribar, el rostoll de la concòrdia.

   El mateix Manel s’encarregava d’organitzar aquells peculiars dinars de músics per celebrar  la festivitat de santa Cecília, la qual s’escau demà dissabte. El primer plat no era al gust dels comensals, sinó quasi bé imposat. Llegia les diferents opcions i arribava a la mateixa proposició de sempre: “ de primer un plat de sopa...”. Els músics protestaven, “Home, sempre acabem menjat el mateix”. Estava pensat en benefici de tots : “És que en aquest temps, una sopeta el cos ho agraeix”.

      Els músics sitgetans han protagonitzat, ara també hi estan immersos els qui els han succeït, unes pàgines musicals que, a banda de la interpretació, cal tenir en compte tota una cadència de genialitats que se’ns fa difícil escollir, entre la musicalitat i la conjuntura personal de cada intèrpret.  Per a no desmerèixer ni una cosa ni l’altra, deixem-ho en un cúmul de records que no deixen indiferents a ningú .

                                                                                              J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 de noviembre 2014 )

LES MÚSIQUES DELS MOLINS

    La perifèria de Sitges ofereix al visitant el primer contacte amb la vila. Qui arriba per la banda de Vilanova,la panoràmica no facilita gaire que aquest  sigui massa positiu, sobretot al coincidir amb un casalot en un denigrant estat d’abandonament, el qual s’estén a l’entorn de tot el seu perímetre. Ho acaba d’enlletgir les  pintades que cobreix totes les parets exteriors. S’hauria de tenir una cura especial per a que les entrades reflectissin el que Sitges vol transmetre al visitant, una vila que és un referent mundial.

  Potser l’entrada que conserva un encant més d’acord amb el Sitges d’antany, és la de la creu de Ribes. Desprès d’un paisatge camperol, dominat per les vinyes, al superar la pujada, just al peu de la creu, la vista que es domina és sensacional, potser la més bonica, perquè avarca tota la franja de mar i el nucli del poble, amb un entorn on encara predominen els garrofers. 

  Entrant per la banda de les Costes -quan es deixa darrera el camí que puja a la Trinitat- Sitges se’ns presenta abocat al mar, hi sobresurt la panoràmica de l’església, icona de la imatge que més ens identifica. Superats els revolts desapareix aquesta bonica postal fins que s’arriba  al punt crucial d’entrada i sortida de l’autopista. Abans s’accedia al poble per la barriada de les Cases Noves. El conjunt de cases queden a  l’esquerra i el indret anomenat els Molins a la dreta. Tant una identificació com l’altra han estat molt lligades a uns detalls festius que s’havien convertit en una tradició. A davant dels Molins, a tocar les Cases Noves, s’estenia una gran esplanada sense urbanitzar. En ella hi aixecaven les carpes dels circs que oferien les seves actuacions durant els mesos d’estiu. Curiosament al costat d’aquest espai tan vinculat al circ hi van anar a viure-hi dos personatges d’aquest espectacle: el pallasso Rudy Llata i la trapezista sitgetana Carme Sánchez.  A sota la carpa  irrompien aquelles músiques tan pròpies, com la dels pallassos els quals, curiosament, tots acostumen a ser músics. Com tampoc podia faltar el redobla,creixent, del timbal cada vegada que anuncia la perillositat del moment, aquell en què l’artista requereix la màxima concentració per a vèncer la dificultat del seu número. 

   Però els Molins ha acollit músiques més tradicionals, es succeïen durant la tarda del dilluns de Pasqua, quan la colla de Caramelles del Retiro, desprès de dinar, deixava la Societat i s’encaminava cap a l’era dels Molins, amb acompanyament musical. Allà els esperaven familiars i amics que s’hi havien desplaçat  per anar-hi a menjar la mona. Uns i altres es lliuraven un improvisat ball, fins que es retornava cap el poble amb l’acompanyament de tots els allà presents, fent parada a l’Hospital on té  lloc la primera cantada de la tarda.

    No obstant als Molins s’hi escoltaven altres músiques, les sorgides de les gralles. Perquè en Joan Muntané era el masover d’aquella casa  de pagès i  tenia cura de la vinya.  La finca era propietat de la família García Munté. Abans de continuar em referiré a un aspecte que té quelcom a veure amb la música, però d’una manera incongruent. Acabada la guerra, els metre Gabriel Pallarès es va sumar a les penúries que passaven quasi bé totes les famílies. La gent no estaven per a músiques i el mestre tenia poca feina. Veient-lo apurat el seu amic, en Frederic Montornès, li va oferir anar a escatar maons  en un magatzem que tenia allà a la finca dels Molins. Ja tenim a l’home, tallantó en mà, anant escatant el ciment que s’hi havia aferrat, deixant-los nets per a tornar-los a fer servir. Un gran músic portat per les circumstàncies a fer una feina que no era la seva, però que  li permetia fer bullir l’olla.

  Reprenent el fil de les músiques dels Molins, la colla d’en Joan assajaven al costat de la casa i el so estrident s’escampava per entre les Cases Noves. A cada esdeveniment la música s’hi adaptava: Corpus, la Festa Major. En Joan Muntané en Guillem Alemany, en Joan Vidal, els fills dels dos primers i amb el timbaler Emili Jané, esberlaven  la tranquil·litat del lloc, tot anunciant que una nova festa era a punt de començar.

   Després, en les vigiles de Tot Sants, quan ja feia dies que les gralles havien emmudit, en Joan obria el celler del carrer  sant Antoni, més popularment conegut com el del gas, i assolia la complicitat de ser un servidor d’un dels costums dels dissabtes, el qual  en aquestes mateixes pàgines -el primer divendres que sortia al carrer l’Eco renovat- vaig enumerar. En Joan no havia perdut del tot l’accent ribetà, mentre servia a la causa de dos dels ingredients  de l’engranatge sitgetà: el moscatell i el so de la gralla. Dos acompanyaments molt preuats.

    So de gralles que van arribar a escoltar-se fins a Polònia en aquella expedició sitgetana composta pel cos de ballet, músics i grallers. Aquests últims representats per en Blai Fontanals, els fills d’en Joan dels Molins i d’en Guillem; en Joan i en Josep. Actuant de timbaler en Lluís Curtiada. Un parell d’anys més tard vam coincidir en Joan i jo de camí cap el Sàhara, allà ens esperaven unes altres músiques no tan festives, molt més marcials. Però músiques, al cap i la fi.

   Just ara, ens acaba de deixar en Joan de la gralla, quan els Molins ja fa temps que no s’hi escolten músiques, perquè tampoc hi queden  vinyes, ni molins, ni era. Tan sols records, dels quals també ens anem quedant sense protagonistes. El seu comiat es produïa en la vigília  del dia de Tots Sants – la data en què el moscatell, com el que ell havia despatxat, és un dels protagonistes de la castanyada. Un adéu acompanyat  pel so de la gralla. L’anunci d’un a reveure.

                                                                                                      J. Y. M.

    ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de noviembre de 2014 )