ELS PREFEREIXO MALPARITS PERÒ QUE BUFIN

Aquest divendres presentem, al Retiro, un llibre del bon amic i gran músic l’Esteve Molero: “Que la música amanse las fieras”. I parlarem d’un altre, del qual també n’és l’autor: “Ja no sé res, sóc músic”.

    Amb l’Esteve he compartit la passió per la música i per les lletres. Amb una gran admiració pel seu pare, el recordat Eugeni Molero i Pujós, de bona escriptura i estudiós de tot el que fa referència a la música de Cobla i els seus intèrprets. Aquesta dedicació el va permetre tenir relació amb totes les Cobles de casa nostra. Interessant-se, de maneta especial  per la trajectòria de la Cobla-Orquestra La Principal de la Bisbal, de la qual n’era considerat el Cronista.

   L’Eugeni va morir jove i va deixar a la seva esposa, l’entranyable Montserrat Olivella, la responsabilitat d’educar als dos fills del matrimoni, l’Esteve i l’Eugeni, que eren molt jovenets.

  L’Esteve ho tenia clar, volia ser músic i l’apassionava la trompeta, per a ell va ser decisiu poder comptar amb la col·laboració del recordat Antoni Nicolás Varela, que el va introduir amb aquest instrument i el va saber motivar per tal de no defallir en l’empeny. Fins que es va iniciar, entre altres actuacions, fent bolos amb La Sitgetana. Amb nosaltres es va establir una complicitat que encara continua. I el que són les coses, amb els anys,  ha canviat la trompeta pel trombó i el fiscorn. No fa gaire que ens va venir a fer un bolo amb aquests instrument. Sempre que el necessitem, si els compromisos li permeten, hi podem comptar. S’ho passa bé i plegats recordem tantes i tantes anècdotes que hem viscut . Perquè té la sort d’acompanyar el seu art, amb  el seu ampli saber, amb una senzillesa que el distingeix : Llicenciat en Comunicació Audiovisual per la Universitat  Pompeu Fabra. Estudis de composició i arranjaments de Jazz en el Conservatori de Rotterdam i Cerificat per l’Instituto Europeo del Coaching. Tots són mèrits aconseguits desprès de moltes hores d’estudi, i que ho acompanya amb les genialitats pròpies dels músics i una ironia sorneguera.

  En el llibre “Jo no sé res sóc músic”, ens explica que li hagués agradat escriure’l a quatre mans amb els seu pare, doncs en ell ha ordenat molts detalls que l’Eugeni havia escrit. Així com reflexions de grans instrumentistes, com el gran mestre de la tenora, Ricard Viladesau.

   Un músic local, en Joan Roca, “en Manxet”,  tocava el trombó i la flauta en l’orquestra del mestre Pallarès, moltes vegades  manifestava: “De vegades més val ser més persona que músic”. Es volia referir amb aquesta conclusió, a que degut a les excentricitats que presenten alguns bons músics, que fan que trontolli la convivència entre companys,l’home era del parer de rebaixar la qualitat interpretativa del músic i valorar més la manera de comportar-se d’aquest . Vist que moltes orquestres professionals, on hi coincideixen masses virtuosos, els egos personals són molt pujats i això fa que, a la més mínima, s’estableixin dissonàncies  entre ells. Un exemple el tenim amb el propi Viladesau  i el primer tible, que seien un al costat de l’altre, tocaven compenetrats,  però  no es dirigien la paraula.

   A aquesta teoria d’en Roca, com apunta l’Esteve en el llibre, el mateix Ricard Viladesau no hi estava gens d’acord, i així ho manifestava: “Els prefereixo fills de puta, però que bufin”.  Com veuran he rebaixat el  status de l’enunciat perquè l’he considerat poc elegant per encapçalar l’article. Que ve a exemplificar el que comento, no escriure frases que puguin resultar grolleres, i demostrar ser més persona que “escriptor”. Que ben mirat en Viladesau no anava equivocat. Perquè entre els músics estan interpretant una peça, el que preval  és la qualitat de la seva interpretació : ser més músic que persona.

    L’Esteve, fent honor a la denominació que ell fa servir, podem dir que és un exemplar de  “bèstia parda”. Amant de les feres, si és que els gossos és poden considerar tals, als quals els  hi dedica un temps, cada vegada que se’l requereix per educar-los. Ell que té el secret de com fer-ho: “ la música amansa les feres”. Soleja mentre els gossos cauen rendits als seus peus i llencen aquell udol  que els hi surt de dins. Això sí, afinat i perllongat.

   Aquest llibre de bèsties, musicalment parlant, i que avui presentem, és ple de curiositats i de frases filosòfiques, amb apunts de tractats de psicologia. Junt amb pensaments i observacions fetes per músics, psiquiatres, escriptors...  per tant un llibre que no li falta res. Amb conclusions molt interessants que fan reflexionar i aprendre del savis.  

    De tants anys de col·laboració, amb ell i el seu germà l’Eugeni, també podríem fer un altre llibre de frases i anècdotes ,  que resumeixen moments viscuts els quals, musicalment parlant, no sé si ha estat gaire profitosos, però les rialles invertides han estat moltes i diuen que riure és bo per la salut, si això és realment així estem salvats.   

  L’Eni s’ha dedicat, després, a l’advocacia i, amb ell al nostre costat, ens sentim segurs, salvaguardats  de la policia musical. Tot i que diuen que de músic no en fiquen  mai cap a la presó . No sigui cas que nosaltres siguem una excepció.

   En el llibre hi llegim que tots els bons músics disposen de bons cotxes, de “Porche” cap a munt, perquè els hi confereix categoria i una cosa que aprecien molt, la velocitat.

   També hi trobem una reflexió d’un  homònim  meu: l’escriptor americà , Napoleon Hill, però  aquest amb “hac” , que escriu: “ En la vida pots escollir entre ser feliç i tenir raó”

   L’Esteve té raó amb  tot el que escriu i  la seva música ens fa feliç. L’únic que li falta és un bon cotxe, com correspon als grans músics. Però si circulés tan ràpid es perdria l’oportunitat de parar-se a parlar amb la gent, demanar que un gos li doni la poteta. I una cosa molt important, poder assaborir la vida amb tots els seus encants.  

                                                                                 J. Y. M.

RIBES, UN POBLE AMB AIRES DE CIUTAT

  

    L’exageració a vegades forma part dels mals costums adquirits i aquest encapçalament en pot ser una mostra. Tot i que ja és un clàssic, per a la gent de Sitges, referir-se als aires ribetans, perquè sempre els hem considerat que bufen contraris als nostres interessos. Així quan un ventot   es rebolca pel nostre terme en donem la culpa als nostres veïns, com si haguessin deixat obertes les portes per a que s’escapessin uns vents freds, molestos.

   Fa un parell d’anys una d’aquestes rebufades d’aires ribetans, va malmetre l’emblemàtica palmera de la placeta de la rectoria. Un vent carregat d’intencions que va anar directe a atacar un símbol del nostre paisatge, un dels més retratats i que últimament es prestava a les opinions més diverses, les quals vaticinaven la seva caiguda imminent.

     Fins que arriba el dia en què els vents de Ribes s’entretenen massa a casa seva i es carreguen l’altre arbre emblemàtic del  seu propi poble, el pi. Aquest que donava nom al carrer més costerut de tot l’entorn.

   Amb tot, als de casa no els feia mandra anar fer una visita als ribetans. El meu avi Joan, en la seva joventut, havia entrat d’aprenent al taller de can Baldomero, treballava i feia vida amb ells i el dissabte a la tarda anava cap a Sitges per tornar el dilluns. Com que  tenia un tarannà molt sociable, havia fet moltes amistats per aquells verals i per sempre més va ser molt ben rebut.

   Ens hi desplaçàvem  amb una bicicleta amb motor que l’anomenaven “mosquit”i en la barra del quadre de la que comandava el meu pare hi havia acoblat un petit seien per poder-me encabir. La carretera en aquella època era poc transitada, el que permetia que el viatge d’anada i el de tornada es desenvolupés amb tota normalitat. Arribats al carrer del pi els parents havien d’apretar  el cul: “apreta pigat”,  perquè degut a la poca potència que tenia el motor, aquest feia figa davant la dificultat del terreny. Arribats al capdamunt, ens tenia el cor robat el casalot del Palou, el qual  l’havíem retratat de tots costats. De baixada, com que llavors se les prometien dolces, es podien permetre parar a can Maurici. En Josep  Rafel també era músic i fuster i  tenia una facultat innata que li servia per emprar un humor fi i brillant sense immutar-se.    

   I d’allà l’altra visita obligada era a la zona del Castell i a Sota Ribes, tot plegat oferia una temàtica fotogràfica sensacional.           

   En aquestes vigílies de la festa de Sant Pau, era obligat comprar uns sabres, els quals continuen sent l’element ensucrat que forma part de la tradició. Disposats, aquests, a la bicicleta motoritzada, l’escena assolia un cert caire Quixotesc. Degut a la posició dels sabres que es mostraven desafiants, però més aviat per emprendre’ls a mossegades que com a arma dissuasòria.  

    Durant la trajectòria musical de la família, els de casa, tot sovint, havien acudit a la crida d’en Josep Rossell, el popular “Quirico”, per tal de completar la seva orquestrina en aquells balls que amenitzava. I el que són les coses, bastants anys més tard, el nostre fill va formar part d’aquella altra orquestrina que, els germans Molero i companyia, van impulsar amb el nom de La Moderna, en memòria de la merceria que la família Rossell tenia a la cantonada del carrer Nou amb la plaça Marcer i que lluïa aquest enunciat.

     Els Molero, gràcies a la filla del mestre, van tenir accés al seu arxiu musical i van extreure peces  que em Josep Rossell interpretava amb la seva orquestra, que era la que aglutinava els neguits musicals de l’època. Molt desprès que un rector, mossèn Antoni Rota, va formar un cor i la primera banda de música dirigida per un sitgetà, en Cristòfol Pujades. Formant-se posteriorment l’Orquestra Ribetana que es va seccionar en dues branques, la pròpiament dita i la Germanor Artística. Així estava el panorama musical a Ribes, fins que a començament de la dècada dels cinquanta  es van aglutinar  sota el nom d’Orquestra Rossell. Una formació que va estar activa fins el 1965.

    L’Orquestrina La Moderna va sorgir amb la intenció de tenir una vida efímera, als seus components els va motivar en especial recuperar els ballables d’en “Quirico”. Amb una primera actuació a la placeta del Castell de Ribes, que va resultar un èxit i l’enregistrament d’un CD.

     Abans, els germans Molero, l’Esteve i l’Eugeni, amb els seus pares, l’Eugeni i la Montserrat,  es van traslladar a viure a Sant Pere de Ribes, on a l’any 1984 va morir el progenitor  amb només 41 anys.

    Procedent de Sitges  també hi va acudir el mestre Manuel Rius i Ramos, amb tant sentit de l’orientació, que es va construir una casa al costat mateix de la dels Molero.  I la música de tots plegats envaïa les respectives interioritats, com l’airet ribetà que t’embolcalla de la frescor que es reactiva al cim  del Montgròs i baixa, esbufegant i enverinat, acariciant l’ermita de Sant Pau.

     Aquest any es celebra els 100 anys del naixement del príncep de la tenora, en Ricard Viladesau i Carner i curiosament el diari Ara, amb data del 18 de gener del 2018, publicava una ressenya del qui es pot considerar cronista de la Cobla Principal de La Bisbal, l’Eugeni Molero i Pujós, que feia referència al concert que es va celebrar al Palau de la Música, el dia 1 de febrer del 1970, per tal de retre homenatge a en Ricard Viladesau i a altres companys que, com ell, deixaven la Cobla bisbalenca.

     Les músiques i les cròniques han contribuït a mantenir bons lligams de veïnatge entre ribetans i sitgetans. I sense apartar-me dels meus exagerats raonaments, degut a l’expansió que ha experimentat Sant Pere de Ribes i pels aires de grandesa de tot plegat, em refermo quan deixo escrit que el poble ha assolit un cert aire de ciutat.

       De l’altre, de l’airet que ens ve de Ribes, continua sent tan refotut com sempre.   

                                                                                  J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 de gener del 2018 )

  

 

COSES DE MÚSICS

      L’amic i músic Esteve Molero i Olivella, acaba de treure un llibre, “jo no sé res, sóc músic”,  en el qual, a més de detalls tècnics dels instruments de cobla, apunta un seguit d’opinions i anècdotes escrites a quatre mans, perquè inclou reflexions que en el seu dia va escriure el seu pare. En un punt es refereix  a que moltes vegades algunes formacions, quan busquen un músic per a integrar a la plantilla, valoren, a més de la capacitat interpretativa, la qualitat humana: “potser és millor que sigui més persona i una mica menys músic”,  per allò d’aportar una bona convivència entre la resta de companys. Detall del qual defugia, com explica en el llibre, el virtuós de la tenora, i bon compositor, Ricard Viladesau, quan deia: “prefereixo que sigui un fill de puta, però que toqui”. Interposava les dots interpretatives a la qualitat humana. Que en certa manera és comprensible, perquè  quan el instrumentista interpreta una peça, en aquell moment, compte més la sonoritat i l’habilitat en l’execució que no pas la seva manera d’ésser.

     Els músics locals, la majoria aficionats, han dedicat les seves hores lliures a estudiar i interpretar música en les respectives formacions orquestrals. El detall de l’afició, però, no els ha eximit de fer gala de les seves excentricitats, les quals han aportat anècdotes simpàtiques i altres de més punyents. El músic que potser més exemples aporta de les primeres, va ser el tantes vegades recordat, Josep Torrens i Urgell.

   Un diumenge de Pasqua un grup de músics ens vam desplaçar a Vilanova per a col·laborar en l’acompanyament musical d’una colla  de caramelles que assajava mossèn Escala, que era l’Arxipreste del Garraf. Ens trobàvem tots preparats per a fer una passada amb cantaires i músics i, com sempre, en Josep amb el clarinet en posició com si portes un fusell, no parava de donar voltes, mentre es refregava a tort i a dret, i s’agafava el  pantalon per la corretja  propiciant persistents estrebades cap amunt , fins que el mossèn veien que a aquella mena de tres tombs del músic no se’l hi veia el final, el crida a l’ordre: “ Senyor músic, i si intentéssim afinar una mica?”. A aquesta proposició tan lògica en els preparatius que precedeixen a qualsevol interpretació, en Josep li respon: “Ah!, no es preocupi, ja els vam comprar afinats”. Al mossèn no se’l hi va escapar un renec perquè ens trobàvem en lloc sagrat i  tampoc  formava part dels seus costums.

     Amb uns plantejaments molt més ordenats, però també amb un perfil bromista era el tarannà d’en Magí Almiñana que va ser el fundador de l’orquestra Els Iberos del Jazz. Formació  la qual contava amb la col·laboració de dues germanes, la Marisa i la Beatriu Àlvarez. Una era la pianista i l’altra la vocalista. Atenent que en Magí, a més d’un músic molt exigent, era detallista en tots els aspectes, en el musical i en el personal, tot sovint obsequiava a les noies amb pastissos que els hi feia portar a casa seva. I fins i tot hi incorporava sorpreses, com si es tractés d’un tortell de Reis.  La seva meticulositat li permetia obrir el pastís pel mig i introduir des d’una cabeça d’alls a una fina capa de pebre, ho tornava a ajuntar sense deixar cap evidència que delatés la manipulació. D’aquesta manera quan rebien un obsequi, a simple vista molt apetitós, dubtaven de la bona aparença i s’afanyaven a fer incursions pel seu interior per intentar trobar la sorpresa.

     Músic més exigents i sense ganes de perdre el temps, com ja sabem, era el mestre Pallarès. Molt bon músic però amb poca paciència per a ensenyar, sobretot quan intuïa que per molt que hi dediqués temps i abnegació, no hi havia res a fer. Prova del que acabo de dir, va passar impartint classe de violí a en Josep Roca, fill del nunci. El deixeble malgrat la constant insistència del mestre a que aixeques el dit d’una de les cordes: “aixeca el dit c....”, no ho aconseguia. Fins que en Roca, puntualitza: “Ai senyor Pallarès, és que no se’m aixeca”. I amb aquell somriure sarcàstic, el mestre manifesta la seva conclusió maliciosa: “malament rai”.

   Músic punyent i dotat d’una gràcia especial, era en Manel Vendrell. Gaudia portant la contrària i provocant situacions d’una sublimitat que tan sols ell era capaç de crear i desprès fer-se fonedís. Quan arribàvem a un poble, cop d’ull a la plaça, i allà on hi havia els homes reunits en animada tertúlia, allà que hi acudia. I sense miraments, irrompia: “Què, hi ha menys gent aquest any, eh? “. Ells que responien: “I ara, n‘hi ha més que mai”. I el músic que reblava: “Què m’heu de dir a mi... “. Que sí, que no... I quan els tenia engrescats, perquè  s’ho feia venir bé i també sortia el tema de la collita, desapareixia més content que un gínjol, satisfet d’haver encès el foc allà on hi prevalia, fins que ell va arribar, el rostoll de la concòrdia.

   El mateix Manel s’encarregava d’organitzar aquells peculiars dinars de músics per celebrar  la festivitat de santa Cecília, la qual s’escau demà dissabte. El primer plat no era al gust dels comensals, sinó quasi bé imposat. Llegia les diferents opcions i arribava a la mateixa proposició de sempre: “ de primer un plat de sopa...”. Els músics protestaven, “Home, sempre acabem menjat el mateix”. Estava pensat en benefici de tots : “És que en aquest temps, una sopeta el cos ho agraeix”.

      Els músics sitgetans han protagonitzat, ara també hi estan immersos els qui els han succeït, unes pàgines musicals que, a banda de la interpretació, cal tenir en compte tota una cadència de genialitats que se’ns fa difícil escollir, entre la musicalitat i la conjuntura personal de cada intèrpret.  Per a no desmerèixer ni una cosa ni l’altra, deixem-ho en un cúmul de records que no deixen indiferents a ningú .

                                                                                              J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 de noviembre 2014 )