LA FESTA DELS MÚSICS

    

                   Les cases d'en Jaume Vidilla, en Jaumet de la llet

El mestre Gabriel Pallarès tot sovint feia servir aquesta expressió: “La música és molt bonica, la llàstima que s’hagi de tractar amb músics”. I ho deia amb raó de causa, perquè molts dels músics que havia tractat mostraven unes excentricitats que dificultaven l’entesa entre l’intèrpret i el mestre.

   Un músic també del mateix poble, de Valls, que en Pallarès, en Joan Roca, més popularment conegut per en Manxet,  era de l’opinió  que més val ser més persona que no pas  músic. De ben segur que es referia a aspectes de convivència, partint que sent educat i gens eixelebrat les excentricitats no són tantes i permet una més bona convivència entre companys. Per contra un gran músic, el recordat Ricard Viladesau, discrepava totalment d’aquesta teoria, quan deia: “Els prefereixo fills de puta però que bufin”. Ell mateix era un gran músic, però sembla ser que de caràcter una mica excèntric. En la seva llarga trajectòria com a component de la Principal de la Bisbal, quan actuaven amb formació de Cobla, sent ell el primer tenora, tenia al seu costat a un bon intèrpret de tible, l'Àngel Pont, si més no  entre ells dos no es parlaven. Heus aquí un altre exemple del que jo anomeno excentricitat, però quan era el moment de fer parlar els seus respectius instruments, el diàleg que s’establia entre ells dos es feia escoltar i causava admiració.

    Quan en Magí Almiñana  fa fundar l’orquestra els Iberos del Jazz, comptava entre els component de la formació, tots joves sitgetans, a un de més veterà, en Jaume Vidilla, conegut popularment per en Jaumet de la llet, perquè disposava de cabres en els dominis d’on vivia, en aquestes cases totes iguales  del carrer Joaquim Sunyer. Doncs bé, quan en Magí demanava als seus músics anar vestits de blanc, per a la propera actuació, en Jaumet compareixia tot vestit de negre o viceversa. Vet aquí una de les genialitats d’un bon músic ( tocava el clarinet i el saxofon). Com aquesta altra quan, durant un assaig, ell feia l’advertiment que aquell ballable no sortia prou be i que calia assajar més,  el director li donava la raó i convocava un altre assaig. Llavors succeïa que tothom hi acudia menys en Jaumet. Increpat per la seva absència, l’home raonava que a ell ja li sortia bé, eren als altres que no. 

    Un altre dels components, en Manel Urgellès,  a qui la mateixa veu popular el coneixia per en Papallona, tocava el saxo tenor i tenia la virtut de treure de l’instrument un so i una manera de dir que es feia escoltar. Com així passava quan els Iberos actuaven a la Piscina que llavors, junt amb l’Hotel Terramar, regentava la companyia hotelera  HUSA.  A la nit, durant l’actuació, quan la gent passejava pel Passeig, s’aturaven bocabadats pel so que sortia del saxo d’en Manel. Però aquest també tenia les seves excentricitats, com quan assajaven i es trobava amb un ball que, per la raó que fos, se li travessava,  ho solucionava ràpid, agafava el paper i l’estripava, amb el raonament que així no el tocarien més.

    I és clar, no podia parlar de les excentricitats dels músics, sense referir-me a en Josep Torrens Urgell, que era un bon músic, bon company i  gens complicat en quant al tracte. Si més no era massa patidor de cara els demés, la seva obsessió, quan un començava, era que no bufes gaire. Ell mateix practicava la seva teoria, que consistia que allà on tocaven els altres estalviar-se de bufar aquells compassos. Amb el suggeriment: “aquí no toquis que ja ho fan ells”. Una recomanació que treia de polleguera a un altre bon músic, en Manel Vendrell Capdet de can Sou, que amb bon criteri opinava: “si tots féssim el mateix no s’escoltaria res”. Si més no ell tampoc quedava curt en quant a excentricitats. Com va passar un dia, poc abans de començar una audició de sardanes, ens diu: “ara he perdut les dents”. Com si fos el més normal quedar-se desdentegat en un obrir i tancar d’ulls. Resulta que se les havia tret per rentar-les en la font de la plaça i  se les va voler posar a la butxaca de l’americana, però no va comprovar que era realment així i va passar que li van caure a terra. Sort que les va trobar intactes, perquè  sense dents no hagués pogut pas tocar, ni menjar que encara és més fumut. Ell que era de vida. 

    Bona festa de Santa Cecília, músics i melòmans.  

                                            J.Y.M

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 21 de novembre de 2025)

UN LLOC ENTRE ELS ARTISTES

    L'art se'ns presenta entre molts aspectes i en cada una d'aquestes manifestacions existeix la destresa de la persona que dóna forma, color, posa música, poesia... i el resultat són  unes obres d'art. A partir d'aquí entrem en la vesant dels interessos, perquè una cosa és crear , i mai millor dit, per a l'amor a l'art i l'altre, segons la signatura de l'autor, així es certificarà el seu valor. D’això se’n pot dir viure de l’art.   

   ¿ I quan s'ultrapassa el límit de l'afició a  la professionalitat? Dependrà de molts factors, existeixen artistes que desenvolupen molt bé la seva faceta creativa, si més no mai arribaran a un nivell que els permeti viure exclusivament del seu art, són els artistes aficionats. Però aquest tema és molt complex, perquè ens  trobem amb exemples curiosos,  com és el cas dels pintors impressionistes. De tots ells  més d'un, en el transcurs de la seva vida, només van poder vendre uns pocs quadres, passant peripècies fins que van morir. I una vegada traspassats la seva obra ha arribat a unes xifres de cotització astronòmiques. Són fenòmens que no s'acaben d'entendre. Altres que amb quatre ratlles mal fetes, la seva signatura els ha elevat a la categoria de privilegiats, és allò  de agafa fama i ficat a jeure. Que no vol dir que no s’hagi de tenir un fonament fins a realitzar aquestes quatre ratlles, o uns mal engiponats guixots. I davant d’això, els profans ens atrevim a opinar: “això també ho sé fer jo...”. A més de la sort que ha d’acompanyar a l’artista, cal que trobi a la persona o persones que, amb una certa visió de futur, aconsegueixen posar-lo en el camí que el portarà a l’èxit. 

   En el cas de la música la cosa és diferent, hi ha que demostrar la vàlua amb el domini de la interpretació, i això representa, a més de les aptituds necessàries, moltes hores d'estudi, no abaixar mai la guàrdia, per tal de no perdre agilitat en els dits i embocadura, en el cas dels instruments de vent. Aquí les categories es fan evidents i quan les aptituds són les que són, o la música es té com una activitat de lleure, els músics que la interpreten són considerats aficionats.

    Al nostre poble existeixen músics professionals, amb dedicació exclusiva i els anomenats músics aficionats que es dediquen a altres activitats professionals i la música és una afició que desenvolupen quan l'ofici els hi permet.

    Hi ha els qui segueixen una tradició familiar o simplement aquells que s'han sentit atrets per aquest art i sense haver cap músic a la família han estudiat i han posat en pràctica la seva formació en les diferents formacions musicals d'aquí i altres llocs.

     M’he referit molt sovint als músics locals, sobretot als de la generació que han format part de les dues formacions orquestrals que més rellevància han tingut en el poble i a les Societats on han desenvolupat bona part de la seva trajectòria. Sense deixar passar per alt les excentricitats que han acompanyat a molts d’ells. Fins el punt que això últim també es pot considerar un altre art. O al menys ha estat la vesant més distesa i divertida que ha acompanyat la seva activitat musical. Artistes de la música i artistes de la vida en concret. I un art s’ha complementat amb l’altre, fins el punt  que la balança queda equilibrada. Faria falta saber com gaudien més, interpretant o vivint amb intensitat cada instant d’aquesta relació d’amical convivència?  Apunto  uns quants exemples.

   En Jaume Vidilla, popularment conegut per en Jaumet de la llet, era el de més edat entre aquells joves que assajaven sota les ordres d’en Magí Almiñana, i davant d’un passatge que no sortia prou bé, en Jaumet era pragmàtic: “això s’ha d’assajar més...”. La seva opinió era compartida pels altres companys  que  quedaven per a l’endemà per tornar-hi a insistir. Però vet aquí que en Jaumet no hi compareixia, ell que havia estat  qui ho havia proposat. Quan es tornaven a reunir, ja en la seva presència, li recriminaven la seva absència, a la qual cosa els hi responia: “a mi ja em sortia bé”.

    En Manel Urgellès, que treia del saxo tenor una sonoritat exquisida  que es feia escoltar amb admiració, quan en un assaig se li creuava un passatge que considerava que no li sortia amb la qualitat que ell s’exigia, agafava  el paper i el fragmentava a trossets. Davant aquesta excentricitat raonava: “aquest ja no el tocarem més “ . 

   També en Manel Vendrell, de tant en tant, quan solejava amb el saxo, premeditadament, feia xisclar la canya, per a desesperació del mestre i dels seus companys. Excentricitats que assoleixen la categoria d’art, perquè no tothom és capaç de tenir la predisposició de convertir les simplicitats d’un instant en una sublimitat.

     Un bon nombre d’aquells músics, només estrenada  la dècada dels seixanta, es van agrupar en formació de Cobla, eren els començaments de la Sitgetana. D’això han passat 50 anys i el seu record continua present entre els actuals components. I per a deixar-ne encara més constància, després de les corresponents celebracions i distincions, el proper diumenge a la Cobla Sitgetana se li farà un lloc entre els artistes locals i altres de renom internacional. Serà a les 12 del migdia a l’anomenada plaça dels Artistes, si és que aquesta llenca al costat de l’antic escorxador es pot considerar plaça o millor racó. Que són uns artistes ho han demostrat, només pel mèrit d’haver aconseguit aquesta continuïtat. Per tant, hi haurà descobriment de la placa,  l’honrosa companyia de la gent del poble i un tastet de sardanes.

       Ve a ser el reconeixement a l’art i a les singularitats d’aquests  artistes, els quals s’identifiquen amb el nom del poble.

                                                                                                              J. Y. M.