TORNANT A L'HOSPÌTAL

      En l’article, de fa unes setmanes, dedicat al nostre Hospital de Sant Joan Baptista , em vaig deixar de comentar alguns altres detalls que, per falta d’espai no vaig poder fer, i no vull que quedin en l’oblit. 

    En uns anys en què l’atenció que es dispensava a les persones que trucaven a la seva porta era molt més altruista. Per tant es necessitaven molt més recursos per atendre les necessitats dels qui no en tenien. Per la qual cosa s’havia de recórrer a la generositat de la gent de la vila, per tal de poder assegurar el seu funcionament. Un dels benefactors més generós va ser el Sr. Antoni Garcia- Munté Nuño, el qual va proporcionar, durant molts anys, el carbó per fer funcionar la calefacció i la cuina. De manera més modesta, però no menys generosa, era l’aportació que feia la nostra gent. Aquesta contribuint amb la compra d’unes paperetes per participar en una rifa que periòdicament es portava a terme. Durant molts anys, en Joan Ciré, pare de l’actual resident l’Antoni, passava per les casses dels associats i els venia la corresponent papereta. Quan aquest ho va deixar, se’n va fer càrrec en Jordi Planas Roca, en Miru. El germà del quan, en Jordi, va col·laborar, durant uns anys, ajudant en les tasques de la casa. Sense deixar en l’oblit al gran nombre de voluntàries i voluntaris anònims que, des de fa molts anys, aporten la seva ajuda desinteressada, fent que la seva tasca sigui mot beneficiosa per l’Hospital i els seus estadants. 

   Cada any, per la festivitat de Sant Joan, els de casa meva: amb l’avi Joan, l’oncle que també s’ho deia, el meu pare i un servidor, que era jovenet, assistíem a l’ofici que es feia a la seva capella i on coincidíem amb els Joans de sempre. D’aquella festa recordo al Sr. Joan Olivella i Soler, que n’era l’Administrador, ho va ser  des de l’any 1946 al 1968, repartint les corresponents estampes amb la imatge de Sant Joan. Un detall, aquest de l’estampa, que es va deixar de repartir quan  va deixar el càrrec el Sr. Olivella i que jo sempre he reivindicat. Els cants s’acompanyaven a l’orgue i amb la participació del cor de la parròquia, amb el sempre recordat Rupert Roca, amb la seva veu inconfundible i ben timbrada.

    Abans, a la vigília, en els seus jardins engalanats amb banderoles,  s’hi celebrava una popular revetlla,  amb ramillet de focs artificials i ball amenitzat per les orquestres Mozart, que interpretava sardanes, alternant-se amb els Iberos del Jazz que oferien un repertori de ballables. Una revetlla molt concorreguda pels veïns del Poble Sec i pels convilatans que hi acudien, la qual curiosament finalitzava al punt de la mitja nit, per tal de respectar el descans dels estadants de la casa.

   Perquè la música també ha tingut un paper rellevant dintre la Institució. Com aquesta de tan esperada, que cada any sonava en el seu jardí i que des de llavors fins ara,  va agafar el relleu la Cobla Sitgetana. Durant uns anys, també, amb la participació de les colles locals de la Blanca Espurna, que hi han fet exhibicions.

    Pels voltants de la festa de Santa Cecília, els músics locals, tenien la deferència d’oferir un concert, al vestíbul de l’entrada. On el degoteig del brollador ja oferia, cada dia, una relaxant i compassat sorollet que tan bé s’avenia amb el silenci que regnava entre aquestes parets. Però tornant als concerts, al peu de l’escala, el mestre Gabriel Pallarès hi mostrava la seva predilecció, composant per a l’ocasió, peces de contingut variat sobre  temes populars o, com també, una adaptació d’una de les seves obres preferides: “Cançó d’amor i de guerra”. I quan no el susdit concert era protagonitzat per un quartet, quintet, o sextet de corda, també  a càrrec dels  músics locals. En altres ocasions tampoc no hi va faltar el cant coral. Durant un bon nombre d’anys representat per la Coral del Patronat, dirigida pel recordat mossèn Ramon Català Güell.   

  L’apartat musical de la casa continua tenint continuïtat durant el dilluns de Pasqua, quan hi acudeixen les colles de Caramelles per oferir els seus cants als estadants i a tota la gent del poble que tria  aquest lloc seguint, també, una tradició personal. 

     Moltes músiques han sonat a l’Hospital i moltes tecles s’han tocat fins arribar a dia d’avui.

                                                   J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 de maig del 2025)

LA BANDA DE MÚSICA

  Més d’una vegada m’he parat a pensar com seria la música, per establir una referència, dels habitants de Sitges quan aquests vivien dintre les muralles. Així com els intèrprets i els instruments que feien servir. Atenent a que la humanitat s’ha esforçat per dotar-se d’uns instruments amb els quals poder fer música. Dels més simples i primitius hem passat als convencionals, aquests que tots coneixem i que sense els músics que els facin sonar no tenen, a part d’una possible vessant decorativa, cap altra utilitat.

     Una altre detall no menys curiós és el fet de xiular. Una cosa tan simple que reflecteix l’estat d’ànim de la persona i de la qual cosa no s’ensenya, sinó que sorgeix de manera espontània, sense seguir cap tècnica en concret. Per tant és de suposar que aquella gent també xiulava, hi ho faria d’acord amb les melodies que sonaven en aquells anys. perquè la música deu ser tan antiga com la mateixa humanitat.

     De la individualitat, en quant a la interpretació, és de suposar que també sempre s’hauran reunit més d’un intèrpret per fer música, de primer interpretada, com és de suposar, amb instruments molt primitius fins anar avançant cap els actuals. Les  característiques i sonoritat dels mateixos ha permès aconseguir una perfecció oferint uns sons, o melodies, molt agradables d’escoltar. 

    Tornant als nostres, que van viure en uns anys en què les músiques serien poc selectes, altres problemàtiques tindrien per haver d’estar amatents de la música. I que aquesta esdevingué imprescindible per ballar, ja que una cosa portava a l’altra. Tampoc ens podem imaginar com es desenvoluparen els seus balls.

    Fins que el món ha evolucionat tant, que la música ha esdevingut un complement molt preuat. Que ha acompanyat els invents més moderns. Com exemple un de molt innovador, el cinema. Que de primer va ser, el que se’n deia, mut. I que curiosament s’acompanyaven  les sessions amb la música sorgida d’un piano o d’algun que altre quintet o sextet de corda. Tot i que també existien els instruments anomenats de vent, però que per la seva finalitat s’esqueia millor un tipus de música més suau.

    La modernitat va consolidar els instruments de música tal com els coneixem ara i a partir d’aquí i gràcies a les aficions musicals que van portar a un determinat nombre de persones a estudiar música i a practicar l’instrument. 

   I pel que fa a la música de banda, es va consolidar definitivament amb la fundació del Retiro i el Prado, amb els seus músics i els mestres corresponents. Que no van estar exempts de desavinences amb les respectives juntes que els contractaven, d’aquí que tot sovint se’ls canviava o plegaven ells. 

   Una altra banda que va assolir la seva popularitat va ser la banda del Pensil. Que, formada per músics locals, Santiago Rusiñol hi recorria cada vegada que la necessitava.

     Les bandes de les susdites societats, van garantir l’acompanyament musical de tots els esdeveniments del poble on es requereix d’aquest. I això va ser així fins que de la banda es va passar a la formació orquestral i no era perquè amb ella no es pogués ballar, sinó que l’orquestra es prenia com a model de les que s’havien format en altres llocs del planeta.

     Però tornant a l’àmbit local, durant molts anys, la música sitgetana,  tampoc en exclusiva, va estar en mans dels dos mestres més emblemàtics del nostre entorn més proper. Els mestres Gabriel Pallarès i Roig i Manuel Torrens i Girona. Com que aquest últim era també el mestre de capella, se li encarregava a ell les bandes per acompanyar les processons religioses. Deixant per en Pallarès les bandes que s’organitzaren per actes de diferent índole. I es va arribar a un punt on músics dels Iberos del Jazz, l’orquestra del Retiro i de l'orquestra  Mozart, la del Prado, formaven una sola banda, fos qui fos qui la dirigís. 

   Amb la particularitat que el mestre Torrens feia debutar als alumnes avantatjats en la banda que s’organitzava per acompanyar aquestes processons. De les quals encara perduren: la de Setmana Santa i la de Corpus. 

   A més de la banda la SuburBand, que ha complert 20 anys de la seva existència, gràcies a la iniciativa d’e Joan Pinós i Sariol i del Retiro, els músics que conformen la banda que veiem en les dues processons esmentades, continuen mantenint una formació que m’atreviria a dir que, pel cap baix, s’apropa als dos-cents anys d’existència. 

                                                     J.Y.M.

 ( Article publicat a l'Eco, el 1 de setembre del 2023)

ELS COTXES SITJES I GENT DE SITGES

    Diumenge es celebra la 64 edició del Ral·li Barcelona -Sitges. El primer que es va portar a terme coincidia amb el  diumenge de Carnaval, com així va continuar celebrant-se  durant uns quants anys més fins que, amb bon criteri els organitzadors: el Foment de Turisme conjuntament amb l’Ajuntament, van considerar més oportú desvincular aquesta  cita automobilística del carnaval.

   Recordo perfectament aquella data perquè va crear molta expectativa entre la gent del poble i amb mi que era un nen. El dia es va aixecar plujós i va continuar plovent durant tot el matí, això no va ser impediment per a que a l’hora prevista els cotxes participants, creuessin el pas a nivell i es concentressin a la plaça de l’estació, Va seguir una desfilada fins arribar a la Fragata. 

   Anys abans a Sitges, el Sr. Sitjes hi va establir una fàbrica de cotxes, que va comercialitzar amb la marca sorgida del seu cognom. Era el 1933 quan es posaven en circulació cotxes com el de la fotografia. Curiosament un dels mecànics de la casa era el Sr. Macià Torrens, procedent de Barcelona. I el que són les coses, les seves dues filles: la Conxita i la Maria Torrens de la Vega es van casar amb dos sitgetans, en Domènech González i amb en Manel Vendrell, respectivament. L’esclat de la guerra va desbaratar el projecte de la fàbrica. Anys més tard on havia estat situada s’hi va ubicar la central corsetera. 

    Abans d’aquestes coincidències poca gent del poble disposava d’un cotxe aparcat davant de la porta. I pocs viatjaven si no és que es dedicaven a alguna que altre representació, per la qual havien de desplaçar-se per fer comandes. 

    Viatjants i també els músics van ser els que més es desplaçaven d’un lloc a l’altre. Aquests, per amenitzar balls de festa major. De primer ho feien en tren i baixaven a l’estació més propera,  del poble on anaven a actuar i allà els recollien amb una tartana que els portava fins el seu destí.

   Els músics sitgetans no en van ser una excepció i els primers de viatjar amb una mena de furgoneta adaptada, van ser els components de l’Orquestra Mozart. Els germans Pagès van comprar un utilitari d’aquestes característiques i en Panxito n’era el conductor. Després cobraven de músic i pel servei de transport.

    A mesura que els cotxes particulars van anar imposant-se, els músics hem viatjat ben acomodats dintre el cotxe propi o d’un company. D’aquesta manera els components de la Cobla fa molts anys que viatgem així. I això de ser músic t’obre el camí, perquè quan arribes al lloc i una tanca barra et pas, només et cal dir: “som  músics” i de seguit tens el pas lliure. 

     Em aquells anys encara no s’havien inventat els GPS i s’havia de recórrer als mapes de carreteres, de les quals en Manel Vendrell de can Sou i gendre del Sr. Torrens, n’era un expert. O potser li semblava a ell, perquè en el moment d’escollir la carretera la seva opinió no coincidia  amb la d’un altre company, que igualment mostrava amplis coneixements. Em refereixo al ribetà Sadurní Mestre de can Paf. Que si jo passaria per aquí, que si l’altre per allà. No hi havia mai consens, fins que al final en Sadurní que es mostrava més resolutiu, doncs en Manel en aquests casos feia valer la seva punyent obsessió de fer la guitza i  pel sols  fet de veure al ribetà sortit de polleguera, no li donava la raó. Arribat un punt el de Ribes donava el tema per acabat: “saps el que et dic, ves per allà on vulguis”. I moltes vegades en Manel es decantava per la ruta que aconsellava en Sadurní, entre la seva risa mofeta i l’emprenyament que mostrava el de can Paf.

     Aquest diumenge els cotxes del Ral·li tornaran a fer el mateix recorregut, als conductors no els caldrà activar el GPS, perquè transitaran per la carretera de sempre. Fent honor a la conclusió que també va fer un company músic que, perdut en mig de la complexa i extensa xarxa viaria, es lamentava tot dient: “Abans no et podies perdre, perquè només hi havien dues carreteres, una per anar i una altra per tornar”. Des de la primera edició del Ral·li tot ha canviat molt. Excepte la rebuda que dispensa el poble de Sitges, que segueix sent festiva i afectuosa.

                                                 J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 18 de Marca del 2022 )