Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris rosa benazet tutusaus. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris rosa benazet tutusaus. Mostrar tots els missatges

15 de setembre 2019

LA ROSA, AMB 92 ANYS ANAVA CADA DIA A LA DISCOTECA


A la meitat de la dècada dels seixanta aquells singulars balls de tarda, que tenien lloc, desprès de les sessions de cinema  a les sales del Prado i del Retiro  van passar a millor vida. I amb ells desapareixien dues institucions musicals de la vila; l’orquestra “Mozart”, que dirigia el mestre Torrens i  “els Iberos del Jazz”, de la qual n’era responsable el mestre Pallarès.
  Cal apuntar també que amb aquesta desbandada es trencava el cordó umbilical que unia a les famílies pradistes i retiristes que a cada festa acudien als balls i allà s’establia una  relació fraternal entre els grans i els joves. Això propiciava que tothom es coneixia.
  Els temps canviaven i aquests corrents d’aires  renovats havien començat a bufar des de fora de les nostres fronteres i no van tardar gaire que la seva repercussió es notés  a casa nostra. Hi va influir la irrupció dels conjunts musicals, on hi predominaven les guitarres elèctriques i el seu so era amplificat fins al punt d’ofegar les paraules.
   El jovent, que es feia pas, tenia altra concepte de tot plegat. Fins i tot preferien ballar desenganxats. Res tenia a veure amb aquells  balls melodiosos que propiciaven molts sentiments amorosos.  Està clar que la fiblada de l’amor tampoc necessariament sorgeix donant voltes en una pista de ball.
   I ja tens als pares i les mares tornar cap a casa després de la sessió de cinema, les filles i els fills ja anaven per les seves, al temps que les societats perdien bona part del seu protagonisme; aquell de donar acollida a la seva gent, als quals la música ballable els unia i al compàs de les seves melodies havien ballat tots plegats des de feia moltes generacions
   Els temps també havia passat pels músics, components de les dues formacions orquestrals, cada cosa al seu temps, per tant poc podien fer davant la irrupció d’aquells conjunts musicals, als quals els anomenaven “els guitarreros”.  Va ser l’excusa per plegar, desprès de dècades de fer ballar a la gent de la vila.
   Els Riky’s  es va convertir en el conjunt local de moda, que va abanderar aquell canvi  en quant els costums que feia anys que prevalien i, sobretot, a les músiques que s’interpretaven. En poc espai de temps es va passar dels balls de tarda a les interioritats fosques de les discoteques.
  L’única  mama que va continuant tenint el privilegi de guaitar a aquestes interioritats de l’oci nocturn,  va ser la Rosa Benazet. Quan amb el seu marit el Sr. Ricard Llorià van obrir una discoteca en els baixos de casa seva. Que regentaven junt amb els seus fills, en Ricard, en Jimmy i en Joan , sempre que els bolos del conjunt els hi permetien. I gràcies a aquest contacte tan directe amb el jovent que acudia al seu local, “la mami”, com així la coneixien, va ser l’única persona  que no va perdre el contacte amb la jovenalla  de tot temps, s’hi relacionava i era corresposta amb l’amistat del jovent de casa nostra i els que venien de fora.  I de la relacionar-se amb ells,   li van encomanar l’alegria que sempre ha transmès; el seu estat d’ànim tan jovial a pesar que la vida s’ha abraonat amb ella, patint en pròpia persona la mort de tres fills, que està dit aviat. 
    La vida de la Rosa ha estat condicionada al dia i a la nit. Filla de l’Antoni Benazet i de la Rosa Tutusaus va viure de prop l’auge de la industria del calçat que encarnava el seu pare i els germans d’aquest. La fàbrica dels Benazet, junt amb la d’en Termes, van  aglutinar el major nombre de treballadors/es. Famílies senceres  depenien d’aquella font d’ingrés
    Però van venir anys difícils per les nostres fàbriques de sabates, fins haver de tancar portes i la  Rosa i  també el seu marit, que  era viatjant de calçat, van canviar les sabates, que era una activitat de dia, per buscar, en els encants de la nit, la manera de tirar del carro.
   Des de llavors, fins l’altre dia, la Rosa anava cada dia a la discoteca, com aquell que diu havia de passar per dintre per accedir a la seva vivenda. Fins l’últim moment va estar en contacte amb aquest invent que va canviar la dinàmica de les nits, i la transformà, potser massa; com si fos de dia però a les fosques, a veure com s’entén això.  Tan fàcil com dir que, allà, de la nit se’n fa dia.  
     A la tarda del seu enterrament,  hi vam coincidir varies generacions, per les quals anar al Riky’s és com anar a casa. Aquesta del carrer Sant Pau on l’altre dia, quan la va anar a buscar la seva filla per anar a fer el passeig, va preferir   quedar-se a casa, a  la discoteca, el millor lloc per esperar el que ella intuïa. Allà, en el bressol, també, d’aquells “guitarreros” que tant va estimar i que eren com estrelles caigudes de la nit de veritat, damunt aquell raconet tan ambientat i on sempre lluïen . I la nit discotequera, competeix amb l’altra, la  de dalt: la fosca, la desconeguda  i silenciosa. Tot el contrari de les nits que s’acaronen al Riky’s   i  la Rosa ho sabia, s’hi trobava bé. De ben segur que amb la de sempre, no s’hi trobarà malament,  perquè estava acostumada a bellugar-se entre la foscor. Hi trobarà a faltar, això sí, la música, perquè  la que sona a dalt no és la mateixa que espetega a casa seva. Ells, els Riky’s, ja li cantaran les cançons  que més li agradaven. Però encara li faltarà una cosa, la copa amb gotes de. I és que com les nits de casa seva n’hi ha ben poques. Coneixedora d’aquest detall, ho va celebrar i gaudir fins l’últim moment.  
                                                                J. Y. M.
  

 (Article publicat a l'Eco de Sitges, el 16 de febrer del 2019)


04 de febrer 2018

PARLANT DE CARNAVAL I DE LLIBRES


   






     Quan es parla de carnaval el tema deriva als  vestits que no tenen res a veure amb les vestimentes del dia a dia. Mentre, entre converses i intercanvi d’opinions, l’Angelina Salesas ens mostra a l’espai del Miramar els detalls que conformen un original diccionari carnavalesc que abraça de la C a la L. No hi poden faltar ni les robes ni els fils amb les quals, les persones implicades, tenen bona cura de confeccionar els vestits. Professionals de l’agulla i mestresses de casa. Aquestes últimes han de suportar la pressió dels seus els quals, degut a la confiança que es tenen, els hi transmeten una pressió que les fa decidir opinar que és l’últim any que cusen. Sortosament al proper any ja no se’n recorden de tals exigències. 
     El recorregut de l’original mostra s’acaba en una encertada reproducció de l’anomenada sala d’estar d’una casa sense pretensions. On el visitant es pot acomodar, com si estigués a cal sogre, per seguir la rua que es visualitza a la televisió que es troba en funcionament en un angle  de la improvisada saleta. Una ambientació que ens retorna al seguiment d’aquelles inoblidables retransmissions a través del canal  anomenat Telefot.
    Pocs dies després d’aquest primer contacte carnavalesc, a l’espai de la planta baixa de la casa de can Falç, ha tingut lloc la presentació del programa i el cartell del Carnaval d’aquest any. Els organitzadors han envoltat l’acte d’una certa originalitat. Així, a mesura que anàvem arribant podíem escollir entre una diversitat de complements que serveixen per vestir el nostre particular carnaval. Aquesta implicació va permetre que la susdita presentació estigués del tot ambientada.   Així mentre els  responsables de tot plegat ens anaven informant, els assistents lluíem petits detalls, si més no els suficient identificatius  com per crear el clímax adient  d’una festa amb la qual hi està implicada molta gent de la vila.
   Aquesta insinuació de la disbauxa carnavalesca va remetre , fins a tornar altra vegada a una normalitat dintre l’àmbit sitgetà . I com a proba que a Sitges passem d’un extrem a l’altre,  ens l’ofereix l’aspecte cultural amb el qual va acabar  la setmana. Que es va fer palès amb  la presentació de dos llibres. El primer d’un autor autodidacta, el d’en Josep Maria Tubau i Gallinat. Ell té el privilegi d’estar acompanyat d’un currículum familiar fascinant. Casat amb la Rosa,  la única noia, recordem que la resta eren nois,  del matrimoni Llorià – Benazet, ell, va poder assaborir les inquietuds musicals dels cunyats així com de la marca Rikys que és un referent de l’oci nocturn i per altra banda amb el parentesc de la seva sogra, la Rosa Benazet Tutusaus, filla de l’Antoni Benazet, un dels germans de la nissaga de les més importants de la industria del calçat de la vila.
“Els Lladregots d’Almoines, és el títol del llibre presentat a la Biblioteca Josep Roig i Raventós a càrrec de la bibliotecària Núria Amigó la qual, de manera molt planera i agradable, ens va acompanyar en un recorregutper les pàgines, tenint cura de no desvelar cap secret que fes perdre el interès per la seva lectura.
     La nota simpàtica la va posar l’amic banquer i fotògraf, l’Antoni Corella i Miracle qui en el torn de preguntes ho va aprofitar per fer honor al lema que a mena d’enunciat a l’Eco, on hi va col·laborar amb certa assiduïtat, amb aquell “Sí, però....”. En aquest cas un sí rotund d’admiració a la novel·la d’en Josep Maria, si més no uns quants“peròs” de protesta  que potser incomodaran al màxim representant de l’Ajuntament i a la filla de l’autor, la qual també ostenta un càrrec de responsabilitat dintre el govern de la vila. Tanmateix la  manera sorneguera d’expressar-se de l’Antoni va contribuir a que els problemes exposats no ho semblessin tant.  Com així va ser, després d’escoltar els raonaments i les solucions aportades per la Rosa Tubau qui, sense pensar-s’ho va haver de compartir el rol  de  filla de l’autor i portaveu del consistori que li va sobrevenir per al·lusions, després que en Corella s’espaiés.
    El colofó a una setmana entretinguda va tenir lloc durant la vesprada del dissabte  a l’espai Pere Stämpfli, durant la presentació del llibre:“Terra de Masos, Vila de Mar”, de la sitgetana i Doctora en Història, la Carme Muntaner i Alsina. Editat pel Grup d’Estudis Sitgetans amb la col·laboració de la Fundació Noguera. L’obra és la recopilació de la tesis doctoral que va exposar l’autora i que tracte sobre el Sitges en els primers anys del domini de la Pia Almoina de Barcelona i que s’estén entre el 1342 i el 1418.
     El treball és el resultat d’una meticulosa recerca a la qual s’ha lliurat la Carme i que significa haver dedicat molt temps a freqüentar els més  prestigiosos arxius, investigant entre pergamins i documents de difícil lectura i per tant d’interpretació. La seva manera de ser, estudiosa, constant i  invertint  molt entusiasme en el tema escollit,  ha fet que sigui més agradable d’assolir el seu objectiu, més quan ha anat posant en ordre els resultants obtinguts.
   La presentació va anar a càrrec de la historiadora i professora d’Universitat la Teresa Vinyoles i Vidal la qual ha dirigit i orientat a la Carme en tot el procés de confecció de la seva tesis. D’una manera molt amena, la Teresa ens va traslladar a un Sitges desconegut que anirem coneixent millor, gràcies a la lectura del llibre de la Carme Muntaner a la qual hem d’agrair la seva perseverança, per tal d’aportar més llum a la Història local.
    Com a curiositat dir que entre els assistents s’hi trobava també en Toni Corella, la casualitat va fer, però, que no es facilités el  torn de paraula als assistents, potser per no donar opcions a en Toni per sortir amb un altre “sí, però...”. Per si a cas, el batlle que també va ser deixeble de la Teresa Vinyoles,  tenia pensat demanar a en Corella que només s’acceptava que els hi busques les pessigolles  als qui manaven el poble per allà al’any 1400. Busca.
                                                                              J. Y. M.


 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 de febrer del 2017 )



© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez