LA FESTA DELS MÚSICS

    

                   Les cases d'en Jaume Vidilla, en Jaumet de la llet

El mestre Gabriel Pallarès tot sovint feia servir aquesta expressió: “La música és molt bonica, la llàstima que s’hagi de tractar amb músics”. I ho deia amb raó de causa, perquè molts dels músics que havia tractat mostraven unes excentricitats que dificultaven l’entesa entre l’intèrpret i el mestre.

   Un músic també del mateix poble, de Valls, que en Pallarès, en Joan Roca, més popularment conegut per en Manxet,  era de l’opinió  que més val ser més persona que no pas  músic. De ben segur que es referia a aspectes de convivència, partint que sent educat i gens eixelebrat les excentricitats no són tantes i permet una més bona convivència entre companys. Per contra un gran músic, el recordat Ricard Viladesau, discrepava totalment d’aquesta teoria, quan deia: “Els prefereixo fills de puta però que bufin”. Ell mateix era un gran músic, però sembla ser que de caràcter una mica excèntric. En la seva llarga trajectòria com a component de la Principal de la Bisbal, quan actuaven amb formació de Cobla, sent ell el primer tenora, tenia al seu costat a un bon intèrpret de tible, l'Àngel Pont, si més no  entre ells dos no es parlaven. Heus aquí un altre exemple del que jo anomeno excentricitat, però quan era el moment de fer parlar els seus respectius instruments, el diàleg que s’establia entre ells dos es feia escoltar i causava admiració.

    Quan en Magí Almiñana  fa fundar l’orquestra els Iberos del Jazz, comptava entre els component de la formació, tots joves sitgetans, a un de més veterà, en Jaume Vidilla, conegut popularment per en Jaumet de la llet, perquè disposava de cabres en els dominis d’on vivia, en aquestes cases totes iguales  del carrer Joaquim Sunyer. Doncs bé, quan en Magí demanava als seus músics anar vestits de blanc, per a la propera actuació, en Jaumet compareixia tot vestit de negre o viceversa. Vet aquí una de les genialitats d’un bon músic ( tocava el clarinet i el saxofon). Com aquesta altra quan, durant un assaig, ell feia l’advertiment que aquell ballable no sortia prou be i que calia assajar més,  el director li donava la raó i convocava un altre assaig. Llavors succeïa que tothom hi acudia menys en Jaumet. Increpat per la seva absència, l’home raonava que a ell ja li sortia bé, eren als altres que no. 

    Un altre dels components, en Manel Urgellès,  a qui la mateixa veu popular el coneixia per en Papallona, tocava el saxo tenor i tenia la virtut de treure de l’instrument un so i una manera de dir que es feia escoltar. Com així passava quan els Iberos actuaven a la Piscina que llavors, junt amb l’Hotel Terramar, regentava la companyia hotelera  HUSA.  A la nit, durant l’actuació, quan la gent passejava pel Passeig, s’aturaven bocabadats pel so que sortia del saxo d’en Manel. Però aquest també tenia les seves excentricitats, com quan assajaven i es trobava amb un ball que, per la raó que fos, se li travessava,  ho solucionava ràpid, agafava el paper i l’estripava, amb el raonament que així no el tocarien més.

    I és clar, no podia parlar de les excentricitats dels músics, sense referir-me a en Josep Torrens Urgell, que era un bon músic, bon company i  gens complicat en quant al tracte. Si més no era massa patidor de cara els demés, la seva obsessió, quan un començava, era que no bufes gaire. Ell mateix practicava la seva teoria, que consistia que allà on tocaven els altres estalviar-se de bufar aquells compassos. Amb el suggeriment: “aquí no toquis que ja ho fan ells”. Una recomanació que treia de polleguera a un altre bon músic, en Manel Vendrell Capdet de can Sou, que amb bon criteri opinava: “si tots féssim el mateix no s’escoltaria res”. Si més no ell tampoc quedava curt en quant a excentricitats. Com va passar un dia, poc abans de començar una audició de sardanes, ens diu: “ara he perdut les dents”. Com si fos el més normal quedar-se desdentegat en un obrir i tancar d’ulls. Resulta que se les havia tret per rentar-les en la font de la plaça i  se les va voler posar a la butxaca de l’americana, però no va comprovar que era realment així i va passar que li van caure a terra. Sort que les va trobar intactes, perquè  sense dents no hagués pogut pas tocar, ni menjar que encara és més fumut. Ell que era de vida. 

    Bona festa de Santa Cecília, músics i melòmans.  

                                            J.Y.M

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 21 de novembre de 2025)

ELS PREFEREIXO MALPARITS PERÒ QUE BUFIN

Aquest divendres presentem, al Retiro, un llibre del bon amic i gran músic l’Esteve Molero: “Que la música amanse las fieras”. I parlarem d’un altre, del qual també n’és l’autor: “Ja no sé res, sóc músic”.

    Amb l’Esteve he compartit la passió per la música i per les lletres. Amb una gran admiració pel seu pare, el recordat Eugeni Molero i Pujós, de bona escriptura i estudiós de tot el que fa referència a la música de Cobla i els seus intèrprets. Aquesta dedicació el va permetre tenir relació amb totes les Cobles de casa nostra. Interessant-se, de maneta especial  per la trajectòria de la Cobla-Orquestra La Principal de la Bisbal, de la qual n’era considerat el Cronista.

   L’Eugeni va morir jove i va deixar a la seva esposa, l’entranyable Montserrat Olivella, la responsabilitat d’educar als dos fills del matrimoni, l’Esteve i l’Eugeni, que eren molt jovenets.

  L’Esteve ho tenia clar, volia ser músic i l’apassionava la trompeta, per a ell va ser decisiu poder comptar amb la col·laboració del recordat Antoni Nicolás Varela, que el va introduir amb aquest instrument i el va saber motivar per tal de no defallir en l’empeny. Fins que es va iniciar, entre altres actuacions, fent bolos amb La Sitgetana. Amb nosaltres es va establir una complicitat que encara continua. I el que són les coses, amb els anys,  ha canviat la trompeta pel trombó i el fiscorn. No fa gaire que ens va venir a fer un bolo amb aquests instrument. Sempre que el necessitem, si els compromisos li permeten, hi podem comptar. S’ho passa bé i plegats recordem tantes i tantes anècdotes que hem viscut . Perquè té la sort d’acompanyar el seu art, amb  el seu ampli saber, amb una senzillesa que el distingeix : Llicenciat en Comunicació Audiovisual per la Universitat  Pompeu Fabra. Estudis de composició i arranjaments de Jazz en el Conservatori de Rotterdam i Cerificat per l’Instituto Europeo del Coaching. Tots són mèrits aconseguits desprès de moltes hores d’estudi, i que ho acompanya amb les genialitats pròpies dels músics i una ironia sorneguera.

  En el llibre “Jo no sé res sóc músic”, ens explica que li hagués agradat escriure’l a quatre mans amb els seu pare, doncs en ell ha ordenat molts detalls que l’Eugeni havia escrit. Així com reflexions de grans instrumentistes, com el gran mestre de la tenora, Ricard Viladesau.

   Un músic local, en Joan Roca, “en Manxet”,  tocava el trombó i la flauta en l’orquestra del mestre Pallarès, moltes vegades  manifestava: “De vegades més val ser més persona que músic”. Es volia referir amb aquesta conclusió, a que degut a les excentricitats que presenten alguns bons músics, que fan que trontolli la convivència entre companys,l’home era del parer de rebaixar la qualitat interpretativa del músic i valorar més la manera de comportar-se d’aquest . Vist que moltes orquestres professionals, on hi coincideixen masses virtuosos, els egos personals són molt pujats i això fa que, a la més mínima, s’estableixin dissonàncies  entre ells. Un exemple el tenim amb el propi Viladesau  i el primer tible, que seien un al costat de l’altre, tocaven compenetrats,  però  no es dirigien la paraula.

   A aquesta teoria d’en Roca, com apunta l’Esteve en el llibre, el mateix Ricard Viladesau no hi estava gens d’acord, i així ho manifestava: “Els prefereixo fills de puta, però que bufin”.  Com veuran he rebaixat el  status de l’enunciat perquè l’he considerat poc elegant per encapçalar l’article. Que ve a exemplificar el que comento, no escriure frases que puguin resultar grolleres, i demostrar ser més persona que “escriptor”. Que ben mirat en Viladesau no anava equivocat. Perquè entre els músics estan interpretant una peça, el que preval  és la qualitat de la seva interpretació : ser més músic que persona.

    L’Esteve, fent honor a la denominació que ell fa servir, podem dir que és un exemplar de  “bèstia parda”. Amant de les feres, si és que els gossos és poden considerar tals, als quals els  hi dedica un temps, cada vegada que se’l requereix per educar-los. Ell que té el secret de com fer-ho: “ la música amansa les feres”. Soleja mentre els gossos cauen rendits als seus peus i llencen aquell udol  que els hi surt de dins. Això sí, afinat i perllongat.

   Aquest llibre de bèsties, musicalment parlant, i que avui presentem, és ple de curiositats i de frases filosòfiques, amb apunts de tractats de psicologia. Junt amb pensaments i observacions fetes per músics, psiquiatres, escriptors...  per tant un llibre que no li falta res. Amb conclusions molt interessants que fan reflexionar i aprendre del savis.  

    De tants anys de col·laboració, amb ell i el seu germà l’Eugeni, també podríem fer un altre llibre de frases i anècdotes ,  que resumeixen moments viscuts els quals, musicalment parlant, no sé si ha estat gaire profitosos, però les rialles invertides han estat moltes i diuen que riure és bo per la salut, si això és realment així estem salvats.   

  L’Eni s’ha dedicat, després, a l’advocacia i, amb ell al nostre costat, ens sentim segurs, salvaguardats  de la policia musical. Tot i que diuen que de músic no en fiquen  mai cap a la presó . No sigui cas que nosaltres siguem una excepció.

   En el llibre hi llegim que tots els bons músics disposen de bons cotxes, de “Porche” cap a munt, perquè els hi confereix categoria i una cosa que aprecien molt, la velocitat.

   També hi trobem una reflexió d’un  homònim  meu: l’escriptor americà , Napoleon Hill, però  aquest amb “hac” , que escriu: “ En la vida pots escollir entre ser feliç i tenir raó”

   L’Esteve té raó amb  tot el que escriu i  la seva música ens fa feliç. L’únic que li falta és un bon cotxe, com correspon als grans músics. Però si circulés tan ràpid es perdria l’oportunitat de parar-se a parlar amb la gent, demanar que un gos li doni la poteta. I una cosa molt important, poder assaborir la vida amb tots els seus encants.  

                                                                                 J. Y. M.

COSES DE MÚSICS

      L’amic i músic Esteve Molero i Olivella, acaba de treure un llibre, “jo no sé res, sóc músic”,  en el qual, a més de detalls tècnics dels instruments de cobla, apunta un seguit d’opinions i anècdotes escrites a quatre mans, perquè inclou reflexions que en el seu dia va escriure el seu pare. En un punt es refereix  a que moltes vegades algunes formacions, quan busquen un músic per a integrar a la plantilla, valoren, a més de la capacitat interpretativa, la qualitat humana: “potser és millor que sigui més persona i una mica menys músic”,  per allò d’aportar una bona convivència entre la resta de companys. Detall del qual defugia, com explica en el llibre, el virtuós de la tenora, i bon compositor, Ricard Viladesau, quan deia: “prefereixo que sigui un fill de puta, però que toqui”. Interposava les dots interpretatives a la qualitat humana. Que en certa manera és comprensible, perquè  quan el instrumentista interpreta una peça, en aquell moment, compte més la sonoritat i l’habilitat en l’execució que no pas la seva manera d’ésser.

     Els músics locals, la majoria aficionats, han dedicat les seves hores lliures a estudiar i interpretar música en les respectives formacions orquestrals. El detall de l’afició, però, no els ha eximit de fer gala de les seves excentricitats, les quals han aportat anècdotes simpàtiques i altres de més punyents. El músic que potser més exemples aporta de les primeres, va ser el tantes vegades recordat, Josep Torrens i Urgell.

   Un diumenge de Pasqua un grup de músics ens vam desplaçar a Vilanova per a col·laborar en l’acompanyament musical d’una colla  de caramelles que assajava mossèn Escala, que era l’Arxipreste del Garraf. Ens trobàvem tots preparats per a fer una passada amb cantaires i músics i, com sempre, en Josep amb el clarinet en posició com si portes un fusell, no parava de donar voltes, mentre es refregava a tort i a dret, i s’agafava el  pantalon per la corretja  propiciant persistents estrebades cap amunt , fins que el mossèn veien que a aquella mena de tres tombs del músic no se’l hi veia el final, el crida a l’ordre: “ Senyor músic, i si intentéssim afinar una mica?”. A aquesta proposició tan lògica en els preparatius que precedeixen a qualsevol interpretació, en Josep li respon: “Ah!, no es preocupi, ja els vam comprar afinats”. Al mossèn no se’l hi va escapar un renec perquè ens trobàvem en lloc sagrat i  tampoc  formava part dels seus costums.

     Amb uns plantejaments molt més ordenats, però també amb un perfil bromista era el tarannà d’en Magí Almiñana que va ser el fundador de l’orquestra Els Iberos del Jazz. Formació  la qual contava amb la col·laboració de dues germanes, la Marisa i la Beatriu Àlvarez. Una era la pianista i l’altra la vocalista. Atenent que en Magí, a més d’un músic molt exigent, era detallista en tots els aspectes, en el musical i en el personal, tot sovint obsequiava a les noies amb pastissos que els hi feia portar a casa seva. I fins i tot hi incorporava sorpreses, com si es tractés d’un tortell de Reis.  La seva meticulositat li permetia obrir el pastís pel mig i introduir des d’una cabeça d’alls a una fina capa de pebre, ho tornava a ajuntar sense deixar cap evidència que delatés la manipulació. D’aquesta manera quan rebien un obsequi, a simple vista molt apetitós, dubtaven de la bona aparença i s’afanyaven a fer incursions pel seu interior per intentar trobar la sorpresa.

     Músic més exigents i sense ganes de perdre el temps, com ja sabem, era el mestre Pallarès. Molt bon músic però amb poca paciència per a ensenyar, sobretot quan intuïa que per molt que hi dediqués temps i abnegació, no hi havia res a fer. Prova del que acabo de dir, va passar impartint classe de violí a en Josep Roca, fill del nunci. El deixeble malgrat la constant insistència del mestre a que aixeques el dit d’una de les cordes: “aixeca el dit c....”, no ho aconseguia. Fins que en Roca, puntualitza: “Ai senyor Pallarès, és que no se’m aixeca”. I amb aquell somriure sarcàstic, el mestre manifesta la seva conclusió maliciosa: “malament rai”.

   Músic punyent i dotat d’una gràcia especial, era en Manel Vendrell. Gaudia portant la contrària i provocant situacions d’una sublimitat que tan sols ell era capaç de crear i desprès fer-se fonedís. Quan arribàvem a un poble, cop d’ull a la plaça, i allà on hi havia els homes reunits en animada tertúlia, allà que hi acudia. I sense miraments, irrompia: “Què, hi ha menys gent aquest any, eh? “. Ells que responien: “I ara, n‘hi ha més que mai”. I el músic que reblava: “Què m’heu de dir a mi... “. Que sí, que no... I quan els tenia engrescats, perquè  s’ho feia venir bé i també sortia el tema de la collita, desapareixia més content que un gínjol, satisfet d’haver encès el foc allà on hi prevalia, fins que ell va arribar, el rostoll de la concòrdia.

   El mateix Manel s’encarregava d’organitzar aquells peculiars dinars de músics per celebrar  la festivitat de santa Cecília, la qual s’escau demà dissabte. El primer plat no era al gust dels comensals, sinó quasi bé imposat. Llegia les diferents opcions i arribava a la mateixa proposició de sempre: “ de primer un plat de sopa...”. Els músics protestaven, “Home, sempre acabem menjat el mateix”. Estava pensat en benefici de tots : “És que en aquest temps, una sopeta el cos ho agraeix”.

      Els músics sitgetans han protagonitzat, ara també hi estan immersos els qui els han succeït, unes pàgines musicals que, a banda de la interpretació, cal tenir en compte tota una cadència de genialitats que se’ns fa difícil escollir, entre la musicalitat i la conjuntura personal de cada intèrpret.  Per a no desmerèixer ni una cosa ni l’altra, deixem-ho en un cúmul de records que no deixen indiferents a ningú .

                                                                                              J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 de noviembre 2014 )