TOTS ELS SANTS TENEN VUITADA

   Quan encara no fa una setmana de la festivitat de Sant Jordi, ahir vam celebrar la de la Mare de Déu de Montserrat. Dues festivitats amb gran ressò a casa nostra i on hi arrela i es mima la  tradició. Sobretot pel que fa a la festa de Sant Jordi, que hi coincideix amb el dia mundial del llibre i nosaltres hi afegim la rosa.

   Feia anys que no visitava Barcelona per la festivitat del patró de Catalunya i vaig quedar sorprès pel gran nombre de gent que va tenir el mateix pensament. Tots els carrers del centre de la ciutat estaven plens de gom a gom, fins el punt que es feia difícil poder caminar. Mentre ens obríem camí, recordava que veníem d’uns anys marcats per la pandèmia i l’any passat, quan semblava que es podia tornar a celebrar, amb una certa normalitat, unes intermitents i inoportunes tempestes d’aigua, calamarsa i vent huracanat,  no solament van deslluir aquesta diada, sinó que va causar greus perjudicis en les parades dels llibres, degut a que molts van quedar mullats.

    Sortosament aquest any el bon temps ens ha acompanyat, tot i que aquesta vegada la puja és més necessària que mai. Un diumenge, doncs, que va reunir tots els al·licients que emmarca una jornada on s’hi combina la influència del santoral, amb els llibres, les roses i la bona disposició de sortir al carrer per passejar i gaudir de tot plegat. Ben mirat, en una jornada que es presta a no tenir cap pressa.

    En els punts més cèntrics i estratègics de la ciutat, les aglomeracions dificultaven l’avanç que també s’alentia degut a que la gent es parava per a fer fotografies. Entre els més repetitius, els nombrosos turistes, als quals  la seva visita a la ciutat va coincidir amb aquesta diada. La gran majoria mostraven la seva sorpresa i instantàniament enviaven als seus familiars i amics les imatges que anaven captant, com a testimoni del que els explicaven amb els missatges que acompanyaven a les fotografies. Fins i tot molts també es van afegir a la tradició i els hi van regalar la rosa a les seves parelles. 

   A Barcelona i a tots els pobles de Catalunya, i el nostre no en va ser una excepció. El dia de Sant Jordi va tenir en comú: l’estima a les nostres tradicions i una creixent disposició per a posar en valor la cultura. Aquest detall es correspon amb la gran afluència i venda que van registrar totes les parades que es van disposar a arreu.

    En el darrer número de l’Eco es tornava a fer ressò que l’Ajuntament està fent les gestions pertinents per a rehabilitar  l’interior de l’edifici del Patronat i en ell ubicar-hi una llibreria. La qual s’afegirà a l’activitat llibretera que estan oferint,  amb molta professionalitat, els responsables dels quioscs de venda de diaris i revistes. Amb una amplia oferta de títols i si no els tenen en existència els demanen.

    Com la fotografia que il·lustra l’article, on podem veure al venedor ambulant de novel·les, captada en la dècada dels seixanta. Un servei que despertava curiositat, tant entre la gent d’aquí com pels turistes amants de la lectura. El mateix servei dispensava el recordat Josep Maria Jornet qui, abans d’obrir els quioscs que va regentar a la vila, es desplaçava fins a Vallcarca i, allà com aquí, venia novel·les de manera ambulant. 

   Per raons de veïnatge recordo la llibreria La Fragata, del carrer Sant Bonaventura, dels germans Casanova: la Remei, la Consol i mossèn Santiago. Especialitzada en llibreria de temàtica religiosa, però on també s’alternaven amb les novetats literàries d’aquells anys. Fins que va acabar alternant llibres amb revistes i tebeos. 

   Records als quals els superen l’èxit del passat dia de Sant Jordi, on a més de donar el protagonisme a la cultura i a la rosa, celebràvem un fet cabdal: el de viure. Curiosament tot això passava en el mateix dia en què l’Àngel Llacer i la seva “troup” abaixaven el teló del teatre Tívoli, on feia cinc anys que triomfaven amb: “La Jaula de las Locas”. I ho feien al ritme de l’engrescadora cançó: “La vida empieza hoy...”. Per tot plegat, talment  ho semblava. 

                                                        J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 28 d'abril del 2023)

   

EL BALCÓ MÉS BEN SITUAT

       I un balcó on no totes les hores són bones per a guaitar-hi. La franja horària més adient és la  que s’estén mentre que el sol s’hi arrecera, perquè a partir de quan comença el seu declivi l’acostuma acompanyar  un airet persistent i molest que no convida a estar-hi massa estona.

    Es troba situat en aquesta construcció que hi ha a la Torreta, la qual no ofereix cap interès arquitectònic ja que  havia estat destinat  com a cotxera dels Vidal i Quadras. Família de la qual, per motius que ara no venen al cas, últimament se’n fa referència en aquestes pàgines i en altres mitjans.

    He tingut el privilegi de conèixer i tractar als tres germans: doña Mercedes, don Manuel i doña Elisa. Els tres solters i dotats d’una educació exquisida. A casa ja els tenien com a clients des de quan vivien els seus pares. Per tant dels anomenats clients de tota la vida.   

      En aquells anys, quan durant les vacances d’escola ajudava als de casa meva,  ja em va cridar l’atenció la seva manera de ser i comportar-se. Era tanta la seva correcció que fins i tot quan entre ells es mostraven disconformes amb alguna decisió que havien de prendre, ho feien amb una elegància que sabien dissimular les seves discrepàncies. I t’adonaves que arribaven a les mateixes conclusions que hi podien arribar qualsevol dels humans, però  sense  perdre la correcció. El qui es mostrava més diplomàtic era don Manuel, que quan notava que les seves dues germanes estaven més disposades a deixar-se portar per una certa polèmica, ell es retirava d’escena. Conscient que la decisió final es decantaria més  pels raonaments que esgrimien les dues dones. Tot i que la Mercedes i en Manuel acostumaven a compartir els mateixos raonaments, a l’Elisa, li agradava més donar-li la volta a les coses. D’aquí que quan el tema ja semblava que es donava per acabat, ella hi tornava a insistir des d’una altra perspectiva. Fet que notaves que incomodava als altres dos germans però, malgrat que hi discrepessin, mai mostraven un enuig que pogués derivar a una paraula més pujada de to que l’altra. La serenitat, acompanyada de la bona educació esmentada,  feia que a la vista dels qui tenien al seu davant no s’apercebés  mala maror, mentre la senyoreta Elisa acabava sortint-se amb la seva.

    Una vegada l’operari de casa i jo que l’ajudava, es vam passar tota una tarda per penjar un quadre: que si més cap a la dreta. Ara massa. Més cap a l’esquerra, que si més amunt, més avall. Quan s’adonaven, seguint el mètode de fer-se fonedís  que emprava don Manuel, aquest ja no hi era, i  les dues germanes tornaven a reclamar  la seva presència per tal de que donés la seva opinió i així les vegades que fos necessari, i l’home acudia a la seva crida sense mostrar enuig. Fins que, quan la situació ja semblava decidida, l’Elisa tornava a dubtar  i tornem-hi a començar. I això va durar ni més ni menys que tota una tarda i en cap moment els tres germana van mostrar signes de desavinença familiar i sí preocupació i de disculpes vers nosaltres que vam remenar el quadre per damunt de tota la superfície de la paret. 

   Tornant al bacó més ben situat de la vila, com l’he qualificat, en aquella casa hi guardaven els cotxes que havien fet  servir  la família. Un dels xofers que més anys va estar al seu servei, ja hi va entrar de jove amb els seus pares, era l’Antonio ( no recordo el seu cognom). l’Home li agradava tan el nostre poble que quan es va retirar, ell i la seva muller, van anar a viure al carrer de l’Aigua en un pis de sobre la botiga de la Requena. I gran amic d’en Genís Muntané, que tenia les claus de la casa de les cotxeres, el Cau Ferrat i el Palau de Maricel.

    Durant uns anys el que ells anomenaven, així tal com sona, les cotxeres, ho van llogar al “primo”, el comte Adolfo Pries, un important agent de borsa, el fill del qual , home també molt educat i senyor en tots sentits de la paraula,  els hi va comprar la casa del balcó. I al costat unes finestres que donaven al menjador, cuina i habitacions del pis superior. Que en dies de temporal, amb les ones esclafant-se damunt la paret, no hi deu haver ningú que dormi.     

                                                     J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 21 d'abril del 2023) 

 

CAP INFANT SENSE OUS

  No és cap descobriment afirmar que el temps dona la sensació que passa més ràpid del normal. I en aquest transcórrer es van alternant els cicles que marca la natura: hivern, primavera, estiu i tardor. Ara ens toca viure la primavera i amb ella hi coincideix la Setmana Santa.

   De la mateixa manera que es van alternant els cicles esmentats, també les persones ens anem alternant; vivim el present per a deixar pas al futur, el qual és més dels qui van naixent en aquest present.

   I passa que en esdeveniments com els que acabem de celebrar, ens adonem d’una manera més remarcable les absències. Això es fa evident, sobretot, en les  colles de caramelles: Prado, Retiro i Sitgetanes El testimoni gràfic delata sentides absències, quan es contemplen fotografies de molts anys enrere, on hi apareixen sitgetans que formaven part d’aquestes tres colles i es pot donar el cas que ens hagin deixat tots els qui hi apareixen.

    Si més no, sortosament hi trobem excepcions. Com és el cas d’en Gaudenci Mirabent que em sembla que als noranta anys,  o al llindar d’entrar-hi, segueix participant de les nostres tradicions: el teatre ( amb predilecció pels Pastorets), la participació en la processó del divendres Sant i en les Caramelles, de les quals ha viscut el canvi de nom: de les caramelles de la Schola Cantorum del Patronat a les Sitgetanes, colla en la  que  hi segueix formant part. 

    A en Denci la sort l’acompanya, perquè s’ha mantingut al marge del pas del temps, dona la sensació com si el transcórrer dels anys no anés amb ell. Com si  hagués trobat el secret per aturar aquest pas del temps i així mantenir-se estable, conservant la il·lusió i l’entusiasme que l’acompanya  en el seguiment de les tradicions. Em sembla no equivocar-me si dic que és el cantaire més veterà de les tres colles  i assidu a la processó del Divendres Sant. Fins el punt que de tots aquells integrants del pas de l’Ecce Homo ( en Jordi Pañella, en Magi Mirabent, en Josep Pagès, en Manel Martí ...) en Pere Roig i ell són dels pocs supervivents d’aquella lleva processional. Com també d’aquella emblemàtica colla de caramelles del Patronat, amb la particularitat que ell hi continua cantant. De la mateixa manera que ho fa un altre dels mítics cantaires, aquest de la colla del Retiro, l’Abdon Vidal, que de la mateixa manera també reté l’eterna joventut . I no només hi segueix cantant, sinó que quan s’escau, soleja en aquells punts de la composició, que els mestre Pallarès els reservava pels solistes.

    La preparació de la Pasqua ve precedida de moltes influències. De primer pel Carnaval, la Quaresma, Setmana Santa, fins arribar a aquestes dates. De la seva importància en el si de la tradició, països d’arreu hi dediquen una atenció que s’anteposa en el temps. Per exemple en el Regne Unit, només que passen les festes nadalenques: els conills, els ous de Pasqua o altres símbols d’aquesta tradició, acaparen tots els espais dels establiments dedicats a endolcir aquesta festivitat. 

   Mentrestant ens hem anat familiaritzant amb la xocolata, fins el punt que la preferim amb un alt tant per cent de cacau, per damunt de les que porten llet. Quan abans era al revés, recordo aquelles presses de xocolata amb llet que lluïen l’emblemàtic anunciat de la “Campana de Elgorriaga” que, com totes les que portaven llet, ens sabien a glòria. I que ara amb la teoria que en les que la seva composició hi predomina un alt percentatge de cacau i menys sucre, són molt més saludables.

    Això també s’ha traduït en aquests ous petits, que són de més bon portar i d’ingerir que els grans. Dels també anomenats de xocolata negre, aquests dies previs, van anar desapareixent de les botigues  i pastisseries, fins quasi esgotar-se. No ha estat el mateix cas pel que fa als ouets de xocolata amb llet, que es trobaven amb més facilitat.

    Sortosament, com passa amb la campanya de: “cap nen sense joguina”, per Pasqua es pot dir el mateix: “cap nen sense ous”. Ous de xocolata de totes mides i mones. Independentment que les criatures hagin estat o no batejades, els pares ja s’han preoupat d’assignar llurs padrins, per tal de  que, arribat el dia, a la mainada no els hi faltin ni els ous, ni la mona.

                                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 14 d'abril del 2023 )

LES TRADICIONS I ELS SEUS PERSONATGES

     Arriba la Pasqua, flairosa i ufana ... Així canta una de les  Caramelles. Una tradició que perdura, gràcies a l’entusiasme que hi dediquen: els mestres, poetesses, poetes, cantaires i músics. Quan una vegada més, s’han errat amb els pronòstics. Aquells que vaticinaven que quan faltessin aquells mestres tan emblemàtics de casa nostra, els cants de les Caramelles es perdrien. Sortosament moltes d’aquestes prediccions no només no es compleixen, sinó que la tradició sembla que està més consolidada que mai.

      Jo mateix he tingut la sort de poder viure de prop l’ambient sensacional que es viu en el si de la colla. De ben jove el mestre Jordi Pañella, em va fer un paper fàcil de trompeta i vaig debutar a la llavors colla de Caramelles de l’Schola Cantorum del Patronat i que per abreviar-ho les coneixíem per les Caramelles del  Patronat. De l’anunciat oficial ja hi va haver qui hi en va fer una variació, deixant intacte l’Schola però canviant la Cantorum per la “Fartorum”. Un detall que deixava al descobert no només la ironia que empraven els seus components, sinó que també les bones disposicions “manducaires” que els acompanyaven.

    Un bon nombre dels seus components provenia d’aquesta Schola que cantava en tots els oficis religiosos. Els seus components treballaven i cuidaven les seves veus per tal de fer un bon paper. Aquesta meticulositat no només l’impregnaven en els cants litúrgics, sinó que també els posaven en practica quan es tractava de cantar Caramelles. En alguna altra ocasió ja he explicat que quan a la nit de dissabte arribaven al local del Patronat, feia la sensació com si anessin a  cantar al Liceu. Totes les precaucions,  per tenir cura de la veu, eren poques, com tampoc hi faltava la temuda por escènica.  Aquells eren uns moments sublims, els quals es podien repetir entre els components de les altres dues colles, on també hi havia cantants que havien format part del cor de la parròquia. S’ha de dir que eren uns anys que hi havia molta afició pel cant coral i que es posava en practica en tots aquests esdeveniments i en les representacions musicals que tot sovint s’organitzaven en les respectives Societats locals.

    I de tots els mestres que exigien més perfecció en  la interpretació del repertori caramellaire, era el mestre Gabriel Pallarès. Així, si un bon nombre de cantaires de la colla del Patronat es mostraven  exigents en si mateixos, a la del Retiro el seu mestre imposava la seva pròpia exigència, fins a l’extrem que a l’assaig final, en el moments previs de sortir al carrer, l’home no deixava passar res i en aquesta recerca de la perfecció es podien produir escenes rocambolesques. En Jordi Martí, l’actual director, també recrea la perfecció, però sense tantes exagerades exigències. 

    En la colla del Prado igualment hi cantaven components del cor de la parròquia.La raó principal cal buscar-la en què el Sr. Manuel Torrens era el mestre de capella de l’església. De tarannà més diplomàtic que en Pallarès, per descomptat a l’home igualment li agradava quedar bé i per tal fi comptava amb uns bons puntals. En Pere Camps, que n’és l’actual director, s’ha sabut envoltar de jovent i algun veterà, que saben assimilar l’ensenyament i indicacions del mestre. 

    Fins que mals vents van bufar pels interessos  del Patronat d’Acció Social i Catòlica. Tan desfavorables que la denominació Patronat i el simbolisme de l’acompanyament, va haver de desaparèixer com a identificació. A partir d’aleshores, la Colla de Caramelles, van adoptar la denominació  de:  Sitgetanes.  I que ha continuat dirigint el mestre Joan Pinós. Amb el qual, després d’uns anys, m’hi vaig jubilar tocant el fiscorn. Mentre que actualmente la colla del Retiro les dirigeix en Jordi Martí. I a les del Pardo aquest any s'ha produit canvi de director, deixa la batuta en Pere Camps I agate el relleu en Lluís Marcet.

   El destí ens ha manllevat personatges com en Reina, que formava part del trio de portadors del pal de la cistella de la colla del Patronat. Els altres dos eren: en Pérez i en Ciré, l’únic supervivent i “jefe” que va ser d’aquells irrepetibles portadors del pal. Que començaven estant en actiu els tres i a la que es descuidava el cap de colla, desprès de molts rifi rafes entre ells, se les veia i desitjava per mantenir el pal i la cistella en mans d’algú que no l’abandonés a la més mínima.

                                         J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 6 d'abril del 2023 )

     

VEÏNS DE LA CARRETERA

   Durant varies dècades, la carretera que passava per davant del Bar Español i la Pensió Julian es deia avinguda General Sanjurjo. I fins que no es va obrir l’avinguda dels Capellans i posteriorment la C15 que enllaça amb l’autopista, la carretera que anava de Barcelona a Tarragona  i viceversa travessava el poble per aquest enclavament. 

    Degut a l’existència del pas a nivell, les barreres s’abaixaven moments abans de passar els trens. Com que a l’estiu hi havia molt  transit de cotxes i de trens, sobretot els dies de festes, cada vegada que les barreres eren a baix es produïen unes retencions que arribaven fins més enllà de l’ermita del Vinyet.

    Curiosament  els veïns  que vivien en la vorera de Can Julian, sortien més al balcó que els que habitaven les cases de la vorera oposada. Així, doncs, eren els que es passaven més estones contemplant aquella majúscula retenció. Per fer més còmode aquesta visualització, s’asseien al balcó i seguien les reaccions dispars dels conductors i acompanyants.

   El dimecres de la setmana passada, en una de les tres  cases que tenen la façana igual, es va produir un gran absurd, quan es va desplomar l’interior d’una d’elles, sembla ser com a conseqüència de les obres de cimentació d’on havia estat a can Julian. Dintre la desgràcia, la part positiva  va ser que la gent que es trobava a l’interior van tenir temps de poder sortir, evitant que es produïssin desgràcies personals. Els qui com un servidor estàvem familiaritzats en aquest espai concret, la meva àvia i la meva tia vivien a la casa de davant mateix, ens vingué de seguida a la memòria els veïns que vivien, porta per porta, en el replà  d’aquesta casa.

   En  compartien sostre l’Anselma i l’Antonio. Els dos eren baixets i grassonets. L’home feia de manobra amb els Rufetes i el fill dels dos, l’Antoñico, en “Tico” també hi va treballar fent d’oficial de paleta. Aquest es va casar, ja de gran, i se’n va anar a viure a Vilanova. Els pares era un matrimoni molt ben avingut i que degut a la mobilitat reduïda de l’Anselma, el marit li anava a fer la compra. Curiosament, també, a la botiga de la Josefa Rufete i de la Victoria Freixas, la meva tia, que estava situada costat per costat de la casa d’en Ginés Rufete i que, junt amb el seu fill Josep, eren els patrons dels dos Antonios.

   En el mateix replà i en el pis del costat hi vivia la Nuri Sánchez amb els seus pares i quan la filla es va casar hi va anar a viure l’espòs, en Palacín, que feia de recader, junt amb en Martínez, “Tate” fill del bar de can Juanillo, també veïns d’aquest canto de can Perico. 

    La Nuri i la seva mare, només parlaven  ja semblava que es discutien, que també ho feien sovint, perquè tenien una veu molt pujada de to i cridanera. Comparat amb el silenci, o poc soroll que feien els seus veïns.

    En els baixos hi havia la quadra de can Gori, en Josep Mirabent i Magrans, on hi tenien els cavalls i els carros.

    A la casa del costat, on en els baixos hi ha la peixateria Domingo,  hi vivia la família Tudela, que feia de sereno municipal i se’l coneixia com en Totana per ser oriünd  d’aquest poble de Múrcia . Quan s’apropava  la festivitat del Corpus, anava a la muntanya a buscar flor de Sant Joan per a les catifes.

   Seguint per la mateixa vorera, la casa de la família Duran-Capdevila, que vivien als baixos. Uns prohoms de la Caixa de Pensions per a  la Vellesa i Estalvi.  Mentre que al pis hi trobàvem a en Manel Correa i la seva muller, la Caritat Masip. En Manel era un mecànic de precisió i la Caritat filla de la casa on els més antics de poble coneixien popularment com a can Tuta, al carrer Parellades, De les primeres botigues dedicades exclusivament a la venda de joguines.  

   I arribem al cantó amb Sant Bartomeu, amb la bodega Candelária de la família Pagès. En el pis de sobre hi vivia la Mercedes Argenter, mare d’en Blai Fontanals. La Mercè Argenter es va passar la vida cosint sabates i “xaquetes” de pell.

     Una vorera on, malauradament, ha estat notícia per aquest enfonsament i ha trencat l’harmonia  paisatgística d’aquesta vorera. Una vegada més, en benefici de la modernitat, s’han malmès uns orígens. 

                                               J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 31 de marcă del 2023 )

MAPES

       Durant els primers cursos de l’escola no hi faltava la presència d’un fotògraf, ell ens feia una fotografia personal per deixar-ne constància testimonial del nostre pas per la classe. Ens asseiem tenint una taula davant nostre que mostrava una certa categoria,  la qual es complementava amb tot de  detalls que es repartien pel seu damunt. I on quasi sempre, darrera nostre, hi penjava un mapa de la península.

     I potser, per a fer-ho més universal, es va despenjar el mapa i a sobre la de la mateixa taula hi van posar el que en diem la bola del món. A més de l’abast que representa el globus terraqüi, conferia a aquella taula elegància i un plus de saviesa. Aviat Començaríem a estar familiaritzats amb els mapes, al mateix temps que estudiaríem les províncies amb les seves capitals i seguidament el nom de les capitals més importants del món. De les més fàcils de recordar era la que de manera fluida  sortia sense haver de pensar massa: “Extremadura tiene dos, Cáceres y Badajoz”. I continuàvem amb la resta del llistat.

    Dels companys d’aquells cursos, on s’impartia l’assignatura de Geografia, l’amic Jacint Sastre i Tutusaus, s’hi va aficionar tant en aquest apartat que en va arribar a ser un gran expert. No només per saber situar capitals i ciutats importants de la nostra Geografia, sinó que noms i la situació  corresponent de pobles menors, però no menys importants ja sigui per la situació geogràfica o també relacionats amb fets històrics, d’aquí que la seva afició a la Geografia va anar derivant  a la Història, de la qual n’és igualment un gran expert.

   I de la Història a la llengua i més en concret al llatí, del qual n’és una eminència i la mateixa categoria li podríem atribuir a la recerca que fa de documents antics. Activitat que l’ha portat a ser dels pocs escollits que té accés als arxius del Vaticà. Per tot plegat en Cinto és un savi i, com la gran majoria, passeja una eloqüent modèstia. Potser la seva , massa exagerada. D’aquí  que hauríem de tenir més en compte el gran saber d’en Sastre.

     L’auge, però, dels mapes es va desenvolupar a mesura que se’ns va donar per viatjar. Van tenir un gran protagonisme aquelles guies gruixudes que en el seu interior portaven un gran nombre de mapes plegats. Dies abans de realitzar el viatge, es desplegaven i estudiàvem les carreteres que ens portarien  més directes a la destinació on volíem anar.

   Pilot i copilot ho havien de tenir clar per on s’havia de passar. Aquest darrer encara ho havia de tenir més après. Perquè el conductor ja tenia prou feina d’haver d’estar pendent de la conducció. Davant el dubte no hi havia com parar i tornar a fer un cop d’ull al mapa i fiar-se molt del sentit de l’orientació. Quan assetjaven els dubtes, però, no hi havia com trobar una benzinera per poder preguntar. Fins que no s’arribava a aquesta troballa, a dintre del cotxe tothom semblava que hi entengués i tots opinaven  entre un gran rebombori de veus i desplegament  braços indicant direcció.

    Malgrat tot, això va funcionar més o menys bé mentre hi van haver, com aquell que diu, dues carreteres: una per anar i una altra per tornar. Si més no quan van començar a proliferar de noves i també autopistes, aquells mapes van quedar obsolets. Sort que quasi des manera simultània  va sortir el gran invent del GPS que, sense  necessitat d’haver  de consultar el mapa de paper, et porta al destí.

    Curiosament a les ciutats encara es fa servir el mapa de paper, on hi són reflectits els carrers més cèntrics i que a les oficines de turisme i al mateix establiment hoteler els faciliten. Al mateix temps  que et marquen damunt el paper la situació on et trobes. 

    La joventut fa servir les aplicacions dels mòbils per a situar-se, tot i amb això continua sent una imatge típica veure els turistes acompanyar-se d’aquests mapes. I això permet poder consular a la resta de vianants quan et sembla que vas perdut. Una pregunta que pot provocar reaccions curioses, com  pot passar que l’interlocutor t’acompanyi fins al  lloc.     

    Avui, amb tants avenços tecnològics  que et guien fins el destí, el qui es perd és perquè se li ha acabat la bateria del mòbil  o també pel seu mal cap. Això últim  ha estat i serà sempre.  

                                                                    J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 24 de març del 2023 )

LA CULTURA DEL PA

    El pa és aliment, amb pa i aigua podríem subsistir. Però també ha estat protagonista de moltes preferències. Tot va començar quan la gent  van disposar de cotxe i va ser el pa i també l’aigua dos elements que propiciaven unes sortides per anar a cercar-ne a altres pobles. 

     El poder desplaçar-nos amb facilitat ens feia l’afecte que pel fet de proveir-nos de pa,  omplir les garrafes d’aigua i també de vi,  semblava que  compensava la benzina que havíem gastat. El costum, sobretot pel que fa el pa, encara preval. Sobretot quan visitem pobles, dels que anomenem de muntanya, que ens fa l’afecte que tot ho tenen bo: bon pa, bon vi, bona aigua, bon embotit...Tot i que sí que és veritat que si a la fleca del poble encara couen el pa amb llenya i l’elaboren amb aigua bona, la combinació resultant és d’una certa excel·lència.

    Per a nosaltres, els sitgetans, el poble més proper amb fleca que reunia totes les característiques esmentades era Canyelles, mentre que la font per omplir les garrafes la trobàvem en la carretera d’Igualada, a la Font del Bosc. No vull dir amb això que els forners de la vila no fessin el pa bo, simplement ens feia l’efecte que el que enfornaven en altres indrets encara ho era més A partir d’aquí les preferències han estat diverses, combinades amb les altres esmentades. I si el pa del forner era i és bo, no ho és menys la coca i també les pastetes, que a tot arreu les venen com  si fossin  especialitat de la casa. I curiosament cada poble ofereix les seves  i passa allò de que : “ara que som aquí...”, posem  un tall de coca,  pastetes, pastissets (si viatgem per les terres de l’Ebre).

    D’aquest pa rodó comprat per aquests mons de Déu, el coneixem com a pa de pagès, potser perquè la gent del camp, prenien dues llesques al tros i al mig, desprès de sucar-lo amb tomata, hi aposentaven una arengada acabada de coure. El conjunt és d’una exquisidesa total. Si més no el més basic dels forners de casa nostra ha estat  la barreta, que anava per pes i si no feia el que es demanava, es complementava amb un bocí fins arribar assolir-lo. Aquesta llesca o crostó complementari es coneixia per la torna. I que quasi mai arribava a casa, l’encarregat d’anar-lo a comprar se’l menjava pel camí   

     Mentre que els pans es centraven entre: pa blanc, moreno i integral i també el pa sense sal. Poca cosa més en quant a especialitats. Si més no arriba un moment en què a l’entorn del  pa s’estableix una diversitat  que es  basa en un nombre creixent d’especialitats, que agafa una important popularitat  de la qual s’encarreguen de fomentar un bon nombre de forners que han fet de la matèria una suggestiva aportació als qui, volent o sense voler, hem entrat en aquest món, on no cal ser panarres per gaudir-ne, sinó simplement sentir-nos atrets per la curiositat de provar nous sabors.  

    Tot això ha derivat també a que els forns de pa s’han posat de moda, ja sigui per la gran varietat que en fan o perquè combinen l’obrador amb la fleca on el despatxen i ofereixen la possibilitat de degustar les especialitats de la casa, tant en pa, coca, bollaria i pastes... tot acompanyat amb un cafè amb llet d’especialitat o amb xocolata desfeta.

    En una altra ocasió ja vaig explicar el bon nombre de forns que hi havia a la vila, quan   no  existien - ni de bon tros- tants habitants  com ara. Alguns molt apropats entre ells i tots tenien la seva clientela. Forners d’ofici,  ara aquí només queden els de l’Enrich, el Forn 9 i pocs més.  Quan fa poc que a Ribes els de can Pascual han tancat portes, ells que sempre se’ls havia conegut com a cal  forner vell. I a Vilanova un forner jove, en Jordi Morera, és el continuador de l’ofici dels seus pares i a més s’ha convertit en un innovador del pa i els seus derivats.

    Sortosament de forners d’ofici  encara en queden i les fornades, mai millor dit, que en surten de nous, el pa que elaboren  són d’una gran excel·lència i varietat. Fins el punt  que mai no ens  haguéssim imaginat que en sorgiria la cultura del pa. Que a més d’instructiva, quan ens pensàvem que en el tema que ens ocupa ja estava tot fet, s’ha convertit en un regal pel paladar.

                                               J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 17 de març del 2023)

 

EL TRICICLE VA SER L'ALTERNATIVA ALS CARROS

       Els carros tirats per cavalls, es veia a venir,  tenien els dies comptats. Van ser fins que, poc a poc, es va anar modernitzant el camp amb l’aparició dels tractors, i es va acabar el mitjà que feien servir els pagesos per anar i venir del tros, de la vinya. També amb la imatge sortint i entrant de l’estable, de bon matí i a la posta del sol. Un detall que  conferia als carrers del poble, als camins del nostre terme, una icona que s’associava a la vida camperola que s’alternava amb l’altre activitat, la pesca. Però mentre els pagesos es servien del carro i del cavall, els pescadors eren més de “carretilla” per transportar la pesca i les xarxes . 

    La imatge del pagès comandant el cavall, era de les pocs elements que distreia la monotonia  del paisatge, junt amb el  compassat pas dels cavalls que també era l’únic que desbaratava el silenci del camp. Aquest avançar per camins de terra anava acompanyat d’un detall que no passava desapercebut, la companyia del gos que es situava  sota del carro.

    Va passar que, amb la proliferació de la construcció i abans de posar-se de moda les vendes per correu, el qui disposaven encara del carro i del cavall, van aprofitar per establir un servei de transport de runes i de repartiment de paqueteria. Amb tot això es va allargar una mica més la presència d’aquest mitjà pels carrers de casa nostra. On no tot eren cavalls, sinó que els burrets també tenien el seu protagonisme i, més modestos ells, no vol dir això que no fossin menys aptes per  transportar capses de cartró als tallers de sabates. I sifons i gasoses als establiments del ram.

     Van fer just, perquè avui tot això no seria ben vist, degut a la conscienciació en favor dels animals. Tot i que els seus propietaris acostumaven a tractar-los molt bé, sobretot que anessin ben alimentats. A excepció d’en Sallarés que va voler experimentar amb el seu  cavall i, dit per ell mateix, quan ja el tenia acostumat quasi no menjar, va i se’l hi mora.

    I d’aquells estables que flairaven a garrofes en va començar a  sortir olor de benzina. Els cavalls van ser substituïts pel que es coneixia com a moto-carro. Un tricicle amb motor, al qual se li afegia una caixa per disposar-hi càrrega en la part de darrera. Tot el que anava relacionat amb els cavalls va desaparèixer del tot, fins i tot les seves caques que la gent s’afanyava a recollir per desprès llançar a femer de l’hort. I de passar d’anar a ferrar els animals a can Fausto a haver de passar pels tallers de mecànica. 

     La modernitat que representava aquest mitjà de transport, contrastava amb el que transportaven alguns, com els que disposaven la bodega de can Javier, la Candelaria  i de la pròpia fàbrica del gel, i que eren les barres de gel que sortien d’aquesta situada al carrer Espalter, les  que les esmentades bodegues distribuïen, a trossos, entre la clientela que els hi sol·licitava.

    També disposaven de tricicles els drapaires, com els germans Mir i en Manel Pérez. En Joan de la lleteria que tenia una manera particular  de pujar al seient del comandament: engegava el motor, amb la palanqueta per  la banda d’aquest, tot seguit passava per davant del manillar i pujava per l’altre costat, per la banda del seient de l’acompanyant. Tothom puja i baixa per on vol. 

   Els de casa també en tenien un. Una feina, la de transport dels mobles,  que abans feien amb carretó tirat per la força del braços i que un dia del mes de juliol, després de dinar, els hi va tocar desplaçar-se fins a la caserna  de la guàrdia civil i , quan hi van arribar, una mica més els han de reanimar els servidors de la Benemèrita, amb els mètodes més convencionals de reanimació. Només tornar a casa es van afanyar a visitar el concessionari corresponent.

   Aquest cap de setmana es celebra el tradicional Ral·li de Cotxes d’Època. Que ens permet tornar a guaitar a l’evolució de l’automoció i poder apreciar, cada vegada més, la sofisticació que ha assolit el món del motor. Quan no fa tants anys que al nostre poble encara circulaven carros tirats per cavalls i les feines de camàlic es van començar a alleugerir amb l’aparició dels moto-carros.

                                            J.Y.M.

   (Article publicat a l'Eco de Sitges, el 10 de marcă del 2023 )   

 

   

EL PERMÍS

   Del que recordo dels anys de la infantessa, en concret del pas pel parvulari dels escolapis,  era l’haver de demanar permís, quan estaves a classe, per anar al lavabo davant una punyent necessitat fisiològica . Ho tinc tan present en el record, perquè més d’una vegada el permís  no  havia arribat a temps i la mullena o l’altra cosa més consistent lliscava cames avall. Cal dir que els permisos estaven restringits, perquè la senyoreta Rosita argumentava,  basant-se  en la picaresca de la canalla, que si a un li deixava anar, la sol·licitud de permisos,  encoberts per aquestes necessitats, no paraven de ser demanats. 

    Només veure la cara de respecte  amb que et mirava la senyoreta, hom s’aguantava tot el que podia, abans d’aixecar el braç per demanar permís per anar al lavabo. Fins que els límits portaven a aquesta alliberació, sense control, de les esmentades necessitats. Una situació extrema, en què la bona de la Maria, que era la cuinera de l’escola i la coordinadora de tots els detalls domèstics de la casa, havia de netejar, en un escaire del pati, els culets dels qui, el respecte que els produïa demanar el permís, o la denegació d’aquest, acabaven per empastifar calçotets,  pantalons i carns íntimes. 

    Ens vam fer grans i ens adonem que la llibertat complerta no existeix. Moltes coses i situacions estan reglamentades i per accedir-ne o gaudir-ne s’ha de sol·licitar el corresponen permís. També és cert que amb el pas del temps moltes d’aquestes peticions s’han anat matisant o desapareixent. Per exemple quan un xicot començava a sortir amb una noia, era molt ben vist que el pretendent es presentés a les cases dels pares per demanar permís per sortir amb la seva filla. Un permís que es complementava quan la parella, preveient que el ball de nit acabaria tard, el xicot tornava a demanar permís per si li concedien el vist i plau per  acompanyar a  la seva filla a casa més enllà de l’horari acordat. Quasi sempre el permís era concedit i de vegades amb la clàusula afegida que la mare també els acompanyaria. Tot això  no tenia res a veure amb la que s’anomenava la petició de mà. Aquest era el següent pas que precedia a l’anunci del casament. Desconec si avui hi ha xicots que sol·licitin tal permís per sortir amb la noia , com tampoc  que estigui en vigor la tal petició de mà, que tant s’anunciaven en aquestes mateixes pàgines, encapçalant les notes de societat. 

      A l’edat en que la normativa ho permet, el que fa  molta il·lusió és poder obtenir el permís de conduir. Un tràmit i un document que ha generat la mateixa modernitat. Quan poder anar sobre rodes s’ha convertit en un somni fet realitat. Fa poc que ens ha deixat l’Eugeni Muñoz que, junt amb els seus germans José Luís I Paco Muñoz, van fen possible l’obtenció dels susdit permís i, de retruc, van permetre que els nous conductors aconseguissin una llibertat de moviments inimaginable, quan encara no es té el document a la butxaca.

    Disposar del permís corresponent ens permet poder continuar fent coses i viure dintre de la legalitat establerta. Tot i que moltes vegades ens pensem que l’edat ens atorga la permissivitat que abans ens era negada.  D’aquí que acabo  l’article de la mateixa manera de com l’he començat: amb el tema del pipi i de la caca. De quan calia demanar permís al mestre per anar al lavabo i quan, de grans, no ens cal demanar aquest permís. Permissivitat que alguns i algunes aprofiten  per fer les necessitats allà on els hi va bé. Ho veiem  per carnaval, quan dones i homes fan pipi, en el menor dels casos, en ple carrer, sense amagar-se de les mirades. I deixant un ferum i una brutícia que embruten el nom de la vila.  

    Dels llocs on no cal demanar permís, és a la natura. Per tal de poder contemplar la seva grandiositat i la bellesa que confereix a determinats espais, com és el cas del nostre entorn més proper. On sense haver demanat permís un dia hi vam arribar. I posteriorment,  gràcies a aquesta llibertat adquirida en el naixement, podem obtenir imatges tan boniques com la que il·lustra l’article.

    Amb el seu permís, gràcies per la seva atenció i fins a la propera setmana. 

                                  J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 3 de marca del 2024 )

 

LA CITA PRÈVIA

   Què no era entranyable, i sobretot pràctic, quan arribaves a un lloc i preguntaves: “Qui és l’últim?” Moltes  vegades la resposta anava acompanyada d’una agradable sorpresa: “ Ai! Hola, quant dies sense veure’t”, i a partir d’aquí s’entaulava  una conversa que mantenia entretingudes les dues interlocutores, fins que els hi tocava la tanda. Aquesta manera de demanar-la donava molt joc, sobretot quan entrava algú i no seguia el formulisme corresponent, davant el silenci sempre hi havia qui s’afanyava a senyalar l’ordre i així, dirigint-se a l’acabat d’arribar, se li feia l’observança: “va a darrera d’aquella senyora”. I tothom es relaxava. Podia passar que d’entre els qui estaven esperant hi hagués qui es cansés de fer-ho  i decidís marxar. Decisió que anava acompanyada per la corresponent puntualització: “jo me’n vaig, vostè va darrera d’aquella persona...” i tot controlat. 

   La cosa va començar a canviar quan es van inventar aquests dispensadors del seu torn, això ha fet que ja no cal demanar tanda de paraula, qui arriba arrenca el paperet i a esperar que aparegui el teu número en el marcador electrònic.

    I a tot arreu la cosa funcionava així, amb la tanda. Fins i tot en la banca. Hi arribaves i preguntaves, per exemple, qui era l’últim per la caixa? I esperaves el teu torn. O si volies parlar amb algun empleat en concret, per fer-ho possible entraves més cap a les interioritats. Ara que m’hi refereixo, recordo al Sr. Àngel Solanes qui   cada dia freqüentava l’entitat d’estalvis que té com a símbol l’estrella que va dissenyar en Miró. Més d’una vegada hi arribava amb una barretina cobrint-se el cap i, sempre, amb espardenyes de betes. I Ho feia pujat damunt d’una bicicleta, baixava i no l’aparcava al carrer,  l’home entrava a l’entitat acompanyat d’ella i l’aparcava en el fons de l’establiment. Això hagués estat impensable si el  popular Serafí, hagués volgut fer el mateix, acompanyat de la seva inseparable  bicicleta, que la feia servir per ajudar-se a caminar. No, aquestes llibertats només es poden permetre davant una causes excepcionals, com portar un carregament de bitllets al seu damunt, o que el popular ciclista la popularitat li vingui a causa, entre altres, de tenir molts patacons. Cada dia l’empleat li deuria fer un recompte ràpid d’aquests  i tot seguit ell i bicicleta abandonaven l’entitat, no sense abans repartir caramelets a les oficiales de la sucursal. Ara ho tindria més pelliagut, perquè  se les hauria de veure amb la línia oberta. Allò, ben mirat, era “xamplis meis”  . Dit d’altra manera, no venia d’un pam. Actualment hauria de demanar cita prèvia. O potser no, tractant-se de qui era.

    Perquè passa que quan vas a fer uns gestió, només treure el nas per la porta, et saluda la pregunta: Què té cita prèvia? Si no és així, tota la teva personalitat, tot el teu saber, tot allò i més queda anul·lat. No cal que t’hi esgargamellis, has d’entrar a la web, que no t’hi aclareixes, o trucar per telèfon per tal d’aconseguir la cita prèvia. I per telèfon tampoc és fàcil, comença: “ ha trucat a... si vol ser atès en català marqui u. Si vol ser atès en castellà, marqui  dos, en altres  idiomes, marqui tres. Seguidament com que ja has marcat que vols ser atès en català, et passen a informar, amb el teu idioma: “per motius de seguretat, la seva conversa serà gravada”. Arriba a un extrem en què penses, que facin el que vulguin , però que em donin la cita. I quan penses  que aquest  desig ja és a punt de complir-se, doncs no. Una altre veu es fa escoltar: “ l’informem que tots els nostres agents estan ocupats, li demanem que resti a l’espera. Musica per acompanyar l’espera, altra vegada repetició del missatge... Amb paciència i molta sort aconseguiràs ser atès, si abans la comunicació no es talla i has de tornar a començar . 

     Passa el mateix quan entres en un restaurant, la salutació és similar: “Què té taula reservada?” Avui si no disposes de cita prèvia, no pots anar enlloc. El que no és lògic que, sense haver-la demanat, tens assignada una cita que, quan menys t’esperes, se te’n porta a l’altre barri. Què no és fotut això?  

                                                 J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 24 de fegrer del 2023 )             

EL CARNAVAL DE CADA DIA

     Recupero el mateix títol que he fet servir per encapçalar l’article de la meva col·laboració en el Programa Oficial del Carnaval. Perquè per molt que passi el temps, sigui o no carnaval, no deixarà de ser mai actual, i perquè  les persones tendim a disfressar la nostra identitat sempre que s’escau. Per molt que mostrem naturalitat acabem amagant el tarannà més compromès, d’aquí que es diu que quan es va de visita tothom és bo. Una teoria per a demostrar que les aparences enganyen. 

    És en la intimitat on ens alliberem de  la disfressa, aquesta   que ens permet quedar bé,  per a no mostrar-nos tal com som. D’aquí que sempre es diu que a les persones s’han de tractar a fons per saber del peu que calcen. Vet aquí, doncs, que la convivència entre els humans va acompanyada d’una gran disfressa que tapa enganys i distorsions de la pròpia personalitat. I que es treu i es posa segons ens convingui Per això, tot sovint, escoltem dir: “no ho hagués dit mai d’aquesta persona...”. L’experiència aconsella que no et pots refiar ni de la teva pròpia ombra.

     Una altra singularitat que forma part del tema que ens ocupa, el trobem en les preferències en el vestir. En aquest aspecte les extravagàncies es poden associar al fet de semblar que es va disfressat. Tot sovint ho podem apreciar en les maneres com vesteixen determinades persones i, sobretot, es fa més evident en el nostre poble, que és molt cosmopolita en tots els aspectes i un carnaval sobreposat hi apareix quan menys t`ho esperes.

   Un exemple remot l’observem, quan antigament existien genialitats estrafolàries en el vestir, com era el cas de  la Sra. Antonieta Cartró i Robert, qui durant la setmana anava vestida amb pocs miraments, però arribaven les festes i volia ressaltar la seva elegància, amb vestits estrafolaris, amb exagerada quincalla escampada pel damunt i emperifollada amb exageració, que semblava que anés disfressada. Les seves maneres es van convertir en una icona, fins el punt que si algú anava vestit amb exagerada elegància, encara ara, se li diu: sembles la Cartrona.

    Seguidament va aparèixer una altra senyora que vestia també de manera molt elegant, una elegància d’alta costura, així com molt ben calçada, si més no, tot d’una feia quatre passes endavant i quatre enrere. En fa fer tants en fals, que de seguit la veu popular li va etzibar: “la pasitos “.

    I encara  en va aparèixer una altra, la que vestia de Serafina, ni més ni menys que la “María”. La dona que més pregonava seu nom, perquè a cada moment el pronunciava. Personatges que semblaven extrets d’un carnaval , que es feien mirar i fins i tot interactuaven, cadascuna amb les seves excentricitats. Va arribar un punt en què semblava que a Sitges hi feien cap tots. I no precisament durant les festes de Carnestoltes.

        I mig en broma i mig en serio, en el transcurs de l’any, es repeteixen un seguit de transformacions de la personalitat que sembla com si el carnaval  no desaparegui del tot. Així nomes encetar-lo: apareix el peculiar detall barretaire, en forma cònica, antifaç, collaret multicolor, espanta sogres i ballaruga. Unes hores desprès, el primer bany de l’any, amb banyistes disfressats. I no ens adonem que arriba el carnaval genuí, l’autèntic. Per allà l’estiu la Sitges Pride. I venen els óssos, i tornem-hi! Pel Festival de Cinema, desfilada de zombis. En quatre dies Halloween: calaveres i esquelets. Tot recordant quan en Francesc Minga es disfressava de castanyera. Ell que sempre estava a punt de caracteritzar-se del que era adient a cada festa o tradició.   

    Fins arribar a les grans desfilades de gent que, els caps de setmana,  omplen el carrers, sense que practiquem no coneguem a ningú. Heus aquí l’autèntic sentit del Carnaval, el de conviure amb molta gent i no conèixer ni que et coneguin.  És el carnaval  de cada dia, on no hi cal la pregunta més típica i que més confusió despertava: “Que  me conoces?”

    Endevina, endevineta, que té el rei a la bragueta? 

ENTRE MÚSIQUES, ALLS, LLIMONES I SENALLES

   Un encapçalament del tot rocambolesc i a darrera un personatge que de la música en va fer la seva passió i dels alls, les llimones i les senalles, la seva dedicació. En Manel Rius i Ramos: l’amic il·lustrat , el músic meticulós, el graller , el compositor . Quantes carreres, com diria l’amic Roca, per a una persona senzilla a qui agradava escoltar i conversar.

   Nascut a Ginestar, aquest 17 de gener ha fet 100 anys, junt amb la seva muller, la Sofia Gallent, no sé ben bé els motius, el cas és que el destí els van portar fins a Sitges. Un dia, quan encara no hi vivien, en Manel va arribar aquí  amb tren i, només sortir de l’estació, es va creuar amb un home al qual li va preguntar per l’adreça de la casa on hi residia la família Jamà,  que eren parents de la Sofia. L’atent interlocutor, no només li va indicar, sinó que també el va acompanyar fins al lloc. Al cap de poc temps tota la família hi va venir a viure. Va ser l’època que va fer de jardiner amb en Garrofer i es van aposentar  compartint casa amb altres familiars, fins que van tenir la seva de propietat  al baix Fondac . D’allà junt amb  la seva muller i els seus fills ( en Manuel, l’Argimó  i en Quico)  es van establir definitivament a Sant Pere de Ribes, paret amb paret amb la casa dels Molero. 

   Quines casualitats que ofereix la vida, perquè el nostre protagonista  i la persona que, recent arribat, el va acompanyar al seu destí, acabarien sent companys de música i grans amics. Tampoc ser el que va passar els dies i mesos posteriors a aquella casual trobada, si més no el veí de Ginestar i des de llavors veí de Sitges, va acabar formant part de l’orquestra, els Iberos del Jazz,  desprès reconvertida en conjunt, que per llavors dirigia el mestre Gabriel Pallarès i de la qual també n’era component aquell espontani que li va fer de guia, l’Antoni Olivé i Ràfols. Eren igualment components de l’orquestra, el meu oncle i el meu pare, també en Ferran Sentís ( el Valent) i el propi Pallarès. Degut al bon tarannà que passejava en Manel i a les bones maneres que mostraven  tota la resta de components, ell s’hi va trobar molt ben acollit entre els seus companys i junts va desenvolupar les bones arts de clarinetista i saxofonista. Anys desprès va formar part del conjunt Riviera, que n’era fundador l’Antoni Nicolàs Varela, que tocava la trompeta.

   Amb els de casa tanta en va arribar a ser l’amistat, que fins i tot va col·laborar en unes determinades tasques que desenvolupaven en el taller d’ebenisteria. Eren anys en què la industria del calçat encara era una de les activitats  importants en l’apartat industrial de la vila. Des de la fàbrica dels germans Benazet els hi portaven  sacs plens de formes de sabates. Resulta que, desprès de molt fer-les servir, les soles quedaven totes aclivellades de  diminuts foradets. Aquests es produïen quan els sabaters fixaven, amb gavarrots, les pells que envoltaven la forma, i passava que desprès de tant clavar arribava un punt que el gavarrot ja no feia fort i per consegüent la pell s’afluixava. Llavors  entraven en acció els Ylls, i la seva feina consistia a fer uns rebaixos en els trossos que estaven malmesos i seguidament s’acoblaven unes peces de fusta de faig, de la mateixa que era la resta de la forma, desprès ho fregaven tot i les soles de les formes tornaven a quedar impecables.

    Com he dit en feien a milers. I com que els meus parents tenien feina amb els mobles, li van proposar a en Rius si ell ho voldria fer. Va ser així quan cada tarda, després d’anar pels mercats a vendre alls, llimones i senalles, anava al taller i apedaçava les susdites formes amb una destresa i rapidesa que de seguida es treia la feina de damunt.

   Això passava durant el dia i durant totes les nits d’estiu i les tardes de diumenges i festes, a l’hivern,  es retrobaven al Retiro per amenitzar els balls. Motivat per la seva afició musical va aprendre a tocar també la flauta i es convertí en el flautista oficial de la colla de Caramelles del Patronat. Allà vaig coincidir amb ell, jo com aprenent i ell de mestre flautista. Abans, s’havia implicat amb la música tradicional, com la gralla, de la qual en va ser intèrpret, però que va decidir deixar-la perquè deia que es cansava molt haver de bufar aquest instrument tan estrident. Tanmateix en va compondre moltes peces. En un moment  ho enllestia i quan les escoltaves feien saltar els peus, fins el punt que peces com: “El Gener, El Febrer, Cap de Creus..”  les toquen tots els grallers d’arreu. 

     I arriba que es va fundar la Cobla  La Sitgetana ( la primera actuació va ser a l’ermita del Vinyet el dia de Sant Esteve de l’any 1964 ) gràcies a la iniciativa d’en Samuel Barrachina i Esquiu, i en Rius hi va entrar com a flabiolaire. Li va ensenyar a tocar aquest instrument el mestre Narcís Paulís . Desprès de pocs anys  de la  fundació de la Cobla també hi vaig  entrar un servidor, convivint molts anys junts, també amb l’Olivé, en Manel Vendrell Capdet, la família Ràfols i un altre ribetà, en Sadurní Mestre de can Paf. Plegats ens ho vam passar “teta”, com es diu ara. Fins que en Manel van decidir retirar-se i, el que són les coses, em va ensenyar a tocar el flabiol i el vaig substituir fins a dia d’avui.

    Ara, l’amic i el qui havia estat el  seu veí,  l’Esteve Molero, junt amb  altres músics implicats (Ferran Puertas al contrabaix, Isidre Ruiz bateria, Sergi Esparza piano i Ivan Sáez saxofon baríton), amb la col·laboració de l’Ajuntament de Ribes, li han dedicat un homenatge musical, per celebrar el centenari,  en el bonic marc de l’església vella. Curiosament, i d’això  ja fa uns anys, el mateix Molero va idear un formació que li va posar per nom “l’Orquestrina La Moderna”. Pensada només per fer unes poques actuacions, amb l’única finalitat de rememorar la música que interpretava  el mestre Josep Rossell, popularment conegut per en “Quirico” , al capdavant de la seva formació. Es va presentar una nit d’estiu  de l’any 1999  dintre del cicle “Música al Castell”. I sembla com si fos ara que veig en Manel i a la Sofia ballant, al ritme de les melodies d’ahir. Les que ell també havia interpretat durant molts anys.

   Aquest diumenge, fred, la música ha brillat com el sol que lluïa i si totes les interpretacions eren maques i ben tocades, n’ha sobresortit una de molt carismàtica, fins i tot pel propi Manel. Es tracta de l’arranjament que l’Esteve ha fet de l‘americana, de la colla de les Caramelles del Retiro, “Una Vela Blanca”. Amb lletra d’en Josep M. Soler i música del mestre Gabriel Pallarès Roig. Moltes d’aquestes Caramelles en Manel les havia estrenat tocant el clarinet amb els companys músics d’aquesta Societat.    

   Tot ens recorda a en Manel: els qui freqüentaven els mercats, que el coneixen com l’home dels alls. També  aquella jovenalla que avui són homes i dones, el recorden com el flabiolaire que els havia fet dansar, ja fos  acompanyant el ball de cercolets, les panderetes, les cintes... I també el recorden els sardanistes, que amb les mans entrecreuades esperaven el  refilet de flabiol, a cada introit o contrapunt de la sardana, per començar a ballar. Ell que també n’havia compost moltes, així com pasdobles per a banda, alguns porten per nom indrets de la toponímia comarcal i local: “ El Montgròs, Poble Sec, l’Estanquer de Ribes... (dedicat a en Ramos)”.

   I vull acabar, meravellat per la sublim interpretació de la seva música en aquest diumenge, el darrer de gener, fent meu el crit, que tan bé s’acobla amb l’última nota de la repetició de la sardana final: Visca!

   Xiquet, Manel, que n’has fet de feina.

 

                                                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 3 de febrei del 2023 )