MAPES

       Durant els primers cursos de l’escola no hi faltava la presència d’un fotògraf, ell ens feia una fotografia personal per deixar-ne constància testimonial del nostre pas per la classe. Ens asseiem tenint una taula davant nostre que mostrava una certa categoria,  la qual es complementava amb tot de  detalls que es repartien pel seu damunt. I on quasi sempre, darrera nostre, hi penjava un mapa de la península.

     I potser, per a fer-ho més universal, es va despenjar el mapa i a sobre la de la mateixa taula hi van posar el que en diem la bola del món. A més de l’abast que representa el globus terraqüi, conferia a aquella taula elegància i un plus de saviesa. Aviat Començaríem a estar familiaritzats amb els mapes, al mateix temps que estudiaríem les províncies amb les seves capitals i seguidament el nom de les capitals més importants del món. De les més fàcils de recordar era la que de manera fluida  sortia sense haver de pensar massa: “Extremadura tiene dos, Cáceres y Badajoz”. I continuàvem amb la resta del llistat.

    Dels companys d’aquells cursos, on s’impartia l’assignatura de Geografia, l’amic Jacint Sastre i Tutusaus, s’hi va aficionar tant en aquest apartat que en va arribar a ser un gran expert. No només per saber situar capitals i ciutats importants de la nostra Geografia, sinó que noms i la situació  corresponent de pobles menors, però no menys importants ja sigui per la situació geogràfica o també relacionats amb fets històrics, d’aquí que la seva afició a la Geografia va anar derivant  a la Història, de la qual n’és igualment un gran expert.

   I de la Història a la llengua i més en concret al llatí, del qual n’és una eminència i la mateixa categoria li podríem atribuir a la recerca que fa de documents antics. Activitat que l’ha portat a ser dels pocs escollits que té accés als arxius del Vaticà. Per tot plegat en Cinto és un savi i, com la gran majoria, passeja una eloqüent modèstia. Potser la seva , massa exagerada. D’aquí  que hauríem de tenir més en compte el gran saber d’en Sastre.

     L’auge, però, dels mapes es va desenvolupar a mesura que se’ns va donar per viatjar. Van tenir un gran protagonisme aquelles guies gruixudes que en el seu interior portaven un gran nombre de mapes plegats. Dies abans de realitzar el viatge, es desplegaven i estudiàvem les carreteres que ens portarien  més directes a la destinació on volíem anar.

   Pilot i copilot ho havien de tenir clar per on s’havia de passar. Aquest darrer encara ho havia de tenir més après. Perquè el conductor ja tenia prou feina d’haver d’estar pendent de la conducció. Davant el dubte no hi havia com parar i tornar a fer un cop d’ull al mapa i fiar-se molt del sentit de l’orientació. Quan assetjaven els dubtes, però, no hi havia com trobar una benzinera per poder preguntar. Fins que no s’arribava a aquesta troballa, a dintre del cotxe tothom semblava que hi entengués i tots opinaven  entre un gran rebombori de veus i desplegament  braços indicant direcció.

    Malgrat tot, això va funcionar més o menys bé mentre hi van haver, com aquell que diu, dues carreteres: una per anar i una altra per tornar. Si més no quan van començar a proliferar de noves i també autopistes, aquells mapes van quedar obsolets. Sort que quasi des manera simultània  va sortir el gran invent del GPS que, sense  necessitat d’haver  de consultar el mapa de paper, et porta al destí.

    Curiosament a les ciutats encara es fa servir el mapa de paper, on hi són reflectits els carrers més cèntrics i que a les oficines de turisme i al mateix establiment hoteler els faciliten. Al mateix temps  que et marquen damunt el paper la situació on et trobes. 

    La joventut fa servir les aplicacions dels mòbils per a situar-se, tot i amb això continua sent una imatge típica veure els turistes acompanyar-se d’aquests mapes. I això permet poder consular a la resta de vianants quan et sembla que vas perdut. Una pregunta que pot provocar reaccions curioses, com  pot passar que l’interlocutor t’acompanyi fins al  lloc.     

    Avui, amb tants avenços tecnològics  que et guien fins el destí, el qui es perd és perquè se li ha acabat la bateria del mòbil  o també pel seu mal cap. Això últim  ha estat i serà sempre.  

                                                                    J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 24 de març del 2023 )