Què no era entranyable, i sobretot pràctic, quan arribaves a un lloc i preguntaves: “Qui és l’últim?” Moltes vegades la resposta anava acompanyada d’una agradable sorpresa: “ Ai! Hola, quant dies sense veure’t”, i a partir d’aquí s’entaulava una conversa que mantenia entretingudes les dues interlocutores, fins que els hi tocava la tanda. Aquesta manera de demanar-la donava molt joc, sobretot quan entrava algú i no seguia el formulisme corresponent, davant el silenci sempre hi havia qui s’afanyava a senyalar l’ordre i així, dirigint-se a l’acabat d’arribar, se li feia l’observança: “va a darrera d’aquella senyora”. I tothom es relaxava. Podia passar que d’entre els qui estaven esperant hi hagués qui es cansés de fer-ho i decidís marxar. Decisió que anava acompanyada per la corresponent puntualització: “jo me’n vaig, vostè va darrera d’aquella persona...” i tot controlat.
La cosa va començar a canviar quan es van inventar aquests dispensadors del seu torn, això ha fet que ja no cal demanar tanda de paraula, qui arriba arrenca el paperet i a esperar que aparegui el teu número en el marcador electrònic.
I a tot arreu la cosa funcionava així, amb la tanda. Fins i tot en la banca. Hi arribaves i preguntaves, per exemple, qui era l’últim per la caixa? I esperaves el teu torn. O si volies parlar amb algun empleat en concret, per fer-ho possible entraves més cap a les interioritats. Ara que m’hi refereixo, recordo al Sr. Àngel Solanes qui cada dia freqüentava l’entitat d’estalvis que té com a símbol l’estrella que va dissenyar en Miró. Més d’una vegada hi arribava amb una barretina cobrint-se el cap i, sempre, amb espardenyes de betes. I Ho feia pujat damunt d’una bicicleta, baixava i no l’aparcava al carrer, l’home entrava a l’entitat acompanyat d’ella i l’aparcava en el fons de l’establiment. Això hagués estat impensable si el popular Serafí, hagués volgut fer el mateix, acompanyat de la seva inseparable bicicleta, que la feia servir per ajudar-se a caminar. No, aquestes llibertats només es poden permetre davant una causes excepcionals, com portar un carregament de bitllets al seu damunt, o que el popular ciclista la popularitat li vingui a causa, entre altres, de tenir molts patacons. Cada dia l’empleat li deuria fer un recompte ràpid d’aquests i tot seguit ell i bicicleta abandonaven l’entitat, no sense abans repartir caramelets a les oficiales de la sucursal. Ara ho tindria més pelliagut, perquè se les hauria de veure amb la línia oberta. Allò, ben mirat, era “xamplis meis” . Dit d’altra manera, no venia d’un pam. Actualment hauria de demanar cita prèvia. O potser no, tractant-se de qui era.
Perquè passa que quan vas a fer uns gestió, només treure el nas per la porta, et saluda la pregunta: Què té cita prèvia? Si no és així, tota la teva personalitat, tot el teu saber, tot allò i més queda anul·lat. No cal que t’hi esgargamellis, has d’entrar a la web, que no t’hi aclareixes, o trucar per telèfon per tal d’aconseguir la cita prèvia. I per telèfon tampoc és fàcil, comença: “ ha trucat a... si vol ser atès en català marqui u. Si vol ser atès en castellà, marqui dos, en altres idiomes, marqui tres. Seguidament com que ja has marcat que vols ser atès en català, et passen a informar, amb el teu idioma: “per motius de seguretat, la seva conversa serà gravada”. Arriba a un extrem en què penses, que facin el que vulguin , però que em donin la cita. I quan penses que aquest desig ja és a punt de complir-se, doncs no. Una altre veu es fa escoltar: “ l’informem que tots els nostres agents estan ocupats, li demanem que resti a l’espera. Musica per acompanyar l’espera, altra vegada repetició del missatge... Amb paciència i molta sort aconseguiràs ser atès, si abans la comunicació no es talla i has de tornar a començar .
Passa el mateix quan entres en un restaurant, la salutació és similar: “Què té taula reservada?” Avui si no disposes de cita prèvia, no pots anar enlloc. El que no és lògic que, sense haver-la demanat, tens assignada una cita que, quan menys t’esperes, se te’n porta a l’altre barri. Què no és fotut això?
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 24 de fegrer del 2023 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada