EL CARNAVAL DE CADA DIA

     Recupero el mateix títol que he fet servir per encapçalar l’article de la meva col·laboració en el Programa Oficial del Carnaval. Perquè per molt que passi el temps, sigui o no carnaval, no deixarà de ser mai actual, i perquè  les persones tendim a disfressar la nostra identitat sempre que s’escau. Per molt que mostrem naturalitat acabem amagant el tarannà més compromès, d’aquí que es diu que quan es va de visita tothom és bo. Una teoria per a demostrar que les aparences enganyen. 

    És en la intimitat on ens alliberem de  la disfressa, aquesta   que ens permet quedar bé,  per a no mostrar-nos tal com som. D’aquí que sempre es diu que a les persones s’han de tractar a fons per saber del peu que calcen. Vet aquí, doncs, que la convivència entre els humans va acompanyada d’una gran disfressa que tapa enganys i distorsions de la pròpia personalitat. I que es treu i es posa segons ens convingui Per això, tot sovint, escoltem dir: “no ho hagués dit mai d’aquesta persona...”. L’experiència aconsella que no et pots refiar ni de la teva pròpia ombra.

     Una altra singularitat que forma part del tema que ens ocupa, el trobem en les preferències en el vestir. En aquest aspecte les extravagàncies es poden associar al fet de semblar que es va disfressat. Tot sovint ho podem apreciar en les maneres com vesteixen determinades persones i, sobretot, es fa més evident en el nostre poble, que és molt cosmopolita en tots els aspectes i un carnaval sobreposat hi apareix quan menys t`ho esperes.

   Un exemple remot l’observem, quan antigament existien genialitats estrafolàries en el vestir, com era el cas de  la Sra. Antonieta Cartró i Robert, qui durant la setmana anava vestida amb pocs miraments, però arribaven les festes i volia ressaltar la seva elegància, amb vestits estrafolaris, amb exagerada quincalla escampada pel damunt i emperifollada amb exageració, que semblava que anés disfressada. Les seves maneres es van convertir en una icona, fins el punt que si algú anava vestit amb exagerada elegància, encara ara, se li diu: sembles la Cartrona.

    Seguidament va aparèixer una altra senyora que vestia també de manera molt elegant, una elegància d’alta costura, així com molt ben calçada, si més no, tot d’una feia quatre passes endavant i quatre enrere. En fa fer tants en fals, que de seguit la veu popular li va etzibar: “la pasitos “.

    I encara  en va aparèixer una altra, la que vestia de Serafina, ni més ni menys que la “María”. La dona que més pregonava seu nom, perquè a cada moment el pronunciava. Personatges que semblaven extrets d’un carnaval , que es feien mirar i fins i tot interactuaven, cadascuna amb les seves excentricitats. Va arribar un punt en què semblava que a Sitges hi feien cap tots. I no precisament durant les festes de Carnestoltes.

        I mig en broma i mig en serio, en el transcurs de l’any, es repeteixen un seguit de transformacions de la personalitat que sembla com si el carnaval  no desaparegui del tot. Així nomes encetar-lo: apareix el peculiar detall barretaire, en forma cònica, antifaç, collaret multicolor, espanta sogres i ballaruga. Unes hores desprès, el primer bany de l’any, amb banyistes disfressats. I no ens adonem que arriba el carnaval genuí, l’autèntic. Per allà l’estiu la Sitges Pride. I venen els óssos, i tornem-hi! Pel Festival de Cinema, desfilada de zombis. En quatre dies Halloween: calaveres i esquelets. Tot recordant quan en Francesc Minga es disfressava de castanyera. Ell que sempre estava a punt de caracteritzar-se del que era adient a cada festa o tradició.   

    Fins arribar a les grans desfilades de gent que, els caps de setmana,  omplen el carrers, sense que practiquem no coneguem a ningú. Heus aquí l’autèntic sentit del Carnaval, el de conviure amb molta gent i no conèixer ni que et coneguin.  És el carnaval  de cada dia, on no hi cal la pregunta més típica i que més confusió despertava: “Que  me conoces?”

    Endevina, endevineta, que té el rei a la bragueta?