Durant varies dècades, la carretera que passava per davant del Bar Español i la Pensió Julian es deia avinguda General Sanjurjo. I fins que no es va obrir l’avinguda dels Capellans i posteriorment la C15 que enllaça amb l’autopista, la carretera que anava de Barcelona a Tarragona i viceversa travessava el poble per aquest enclavament.
Degut a l’existència del pas a nivell, les barreres s’abaixaven moments abans de passar els trens. Com que a l’estiu hi havia molt transit de cotxes i de trens, sobretot els dies de festes, cada vegada que les barreres eren a baix es produïen unes retencions que arribaven fins més enllà de l’ermita del Vinyet.
Curiosament els veïns que vivien en la vorera de Can Julian, sortien més al balcó que els que habitaven les cases de la vorera oposada. Així, doncs, eren els que es passaven més estones contemplant aquella majúscula retenció. Per fer més còmode aquesta visualització, s’asseien al balcó i seguien les reaccions dispars dels conductors i acompanyants.
El dimecres de la setmana passada, en una de les tres cases que tenen la façana igual, es va produir un gran absurd, quan es va desplomar l’interior d’una d’elles, sembla ser com a conseqüència de les obres de cimentació d’on havia estat a can Julian. Dintre la desgràcia, la part positiva va ser que la gent que es trobava a l’interior van tenir temps de poder sortir, evitant que es produïssin desgràcies personals. Els qui com un servidor estàvem familiaritzats en aquest espai concret, la meva àvia i la meva tia vivien a la casa de davant mateix, ens vingué de seguida a la memòria els veïns que vivien, porta per porta, en el replà d’aquesta casa.
En compartien sostre l’Anselma i l’Antonio. Els dos eren baixets i grassonets. L’home feia de manobra amb els Rufetes i el fill dels dos, l’Antoñico, en “Tico” també hi va treballar fent d’oficial de paleta. Aquest es va casar, ja de gran, i se’n va anar a viure a Vilanova. Els pares era un matrimoni molt ben avingut i que degut a la mobilitat reduïda de l’Anselma, el marit li anava a fer la compra. Curiosament, també, a la botiga de la Josefa Rufete i de la Victoria Freixas, la meva tia, que estava situada costat per costat de la casa d’en Ginés Rufete i que, junt amb el seu fill Josep, eren els patrons dels dos Antonios.
En el mateix replà i en el pis del costat hi vivia la Nuri Sánchez amb els seus pares i quan la filla es va casar hi va anar a viure l’espòs, en Palacín, que feia de recader, junt amb en Martínez, “Tate” fill del bar de can Juanillo, també veïns d’aquest canto de can Perico.
La Nuri i la seva mare, només parlaven ja semblava que es discutien, que també ho feien sovint, perquè tenien una veu molt pujada de to i cridanera. Comparat amb el silenci, o poc soroll que feien els seus veïns.
En els baixos hi havia la quadra de can Gori, en Josep Mirabent i Magrans, on hi tenien els cavalls i els carros.
A la casa del costat, on en els baixos hi ha la peixateria Domingo, hi vivia la família Tudela, que feia de sereno municipal i se’l coneixia com en Totana per ser oriünd d’aquest poble de Múrcia . Quan s’apropava la festivitat del Corpus, anava a la muntanya a buscar flor de Sant Joan per a les catifes.
Seguint per la mateixa vorera, la casa de la família Duran-Capdevila, que vivien als baixos. Uns prohoms de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i Estalvi. Mentre que al pis hi trobàvem a en Manel Correa i la seva muller, la Caritat Masip. En Manel era un mecànic de precisió i la Caritat filla de la casa on els més antics de poble coneixien popularment com a can Tuta, al carrer Parellades, De les primeres botigues dedicades exclusivament a la venda de joguines.
I arribem al cantó amb Sant Bartomeu, amb la bodega Candelária de la família Pagès. En el pis de sobre hi vivia la Mercedes Argenter, mare d’en Blai Fontanals. La Mercè Argenter es va passar la vida cosint sabates i “xaquetes” de pell.
Una vorera on, malauradament, ha estat notícia per aquest enfonsament i ha trencat l’harmonia paisatgística d’aquesta vorera. Una vegada més, en benefici de la modernitat, s’han malmès uns orígens.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 31 de marcă del 2023 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada