El pa és aliment, amb pa i aigua podríem subsistir. Però també ha estat protagonista de moltes preferències. Tot va començar quan la gent van disposar de cotxe i va ser el pa i també l’aigua dos elements que propiciaven unes sortides per anar a cercar-ne a altres pobles.
El poder desplaçar-nos amb facilitat ens feia l’afecte que pel fet de proveir-nos de pa, omplir les garrafes d’aigua i també de vi, semblava que compensava la benzina que havíem gastat. El costum, sobretot pel que fa el pa, encara preval. Sobretot quan visitem pobles, dels que anomenem de muntanya, que ens fa l’afecte que tot ho tenen bo: bon pa, bon vi, bona aigua, bon embotit...Tot i que sí que és veritat que si a la fleca del poble encara couen el pa amb llenya i l’elaboren amb aigua bona, la combinació resultant és d’una certa excel·lència.
Per a nosaltres, els sitgetans, el poble més proper amb fleca que reunia totes les característiques esmentades era Canyelles, mentre que la font per omplir les garrafes la trobàvem en la carretera d’Igualada, a la Font del Bosc. No vull dir amb això que els forners de la vila no fessin el pa bo, simplement ens feia l’efecte que el que enfornaven en altres indrets encara ho era més A partir d’aquí les preferències han estat diverses, combinades amb les altres esmentades. I si el pa del forner era i és bo, no ho és menys la coca i també les pastetes, que a tot arreu les venen com si fossin especialitat de la casa. I curiosament cada poble ofereix les seves i passa allò de que : “ara que som aquí...”, posem un tall de coca, pastetes, pastissets (si viatgem per les terres de l’Ebre).
D’aquest pa rodó comprat per aquests mons de Déu, el coneixem com a pa de pagès, potser perquè la gent del camp, prenien dues llesques al tros i al mig, desprès de sucar-lo amb tomata, hi aposentaven una arengada acabada de coure. El conjunt és d’una exquisidesa total. Si més no el més basic dels forners de casa nostra ha estat la barreta, que anava per pes i si no feia el que es demanava, es complementava amb un bocí fins arribar assolir-lo. Aquesta llesca o crostó complementari es coneixia per la torna. I que quasi mai arribava a casa, l’encarregat d’anar-lo a comprar se’l menjava pel camí
Mentre que els pans es centraven entre: pa blanc, moreno i integral i també el pa sense sal. Poca cosa més en quant a especialitats. Si més no arriba un moment en què a l’entorn del pa s’estableix una diversitat que es basa en un nombre creixent d’especialitats, que agafa una important popularitat de la qual s’encarreguen de fomentar un bon nombre de forners que han fet de la matèria una suggestiva aportació als qui, volent o sense voler, hem entrat en aquest món, on no cal ser panarres per gaudir-ne, sinó simplement sentir-nos atrets per la curiositat de provar nous sabors.
Tot això ha derivat també a que els forns de pa s’han posat de moda, ja sigui per la gran varietat que en fan o perquè combinen l’obrador amb la fleca on el despatxen i ofereixen la possibilitat de degustar les especialitats de la casa, tant en pa, coca, bollaria i pastes... tot acompanyat amb un cafè amb llet d’especialitat o amb xocolata desfeta.
En una altra ocasió ja vaig explicar el bon nombre de forns que hi havia a la vila, quan no existien - ni de bon tros- tants habitants com ara. Alguns molt apropats entre ells i tots tenien la seva clientela. Forners d’ofici, ara aquí només queden els de l’Enrich, el Forn 9 i pocs més. Quan fa poc que a Ribes els de can Pascual han tancat portes, ells que sempre se’ls havia conegut com a cal forner vell. I a Vilanova un forner jove, en Jordi Morera, és el continuador de l’ofici dels seus pares i a més s’ha convertit en un innovador del pa i els seus derivats.
Sortosament de forners d’ofici encara en queden i les fornades, mai millor dit, que en surten de nous, el pa que elaboren són d’una gran excel·lència i varietat. Fins el punt que mai no ens haguéssim imaginat que en sorgiria la cultura del pa. Que a més d’instructiva, quan ens pensàvem que en el tema que ens ocupa ja estava tot fet, s’ha convertit en un regal pel paladar.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 17 de març del 2023)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada