Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris colla de caramelles Del Prado. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris colla de caramelles Del Prado. Mostrar tots els missatges

29 d’octubre 2024

LES TRADICIONS I ELS SEUS PERSONATGES

     Arriba la Pasqua, flairosa i ufana ... Així canta una de les  Caramelles. Una tradició que perdura, gràcies a l’entusiasme que hi dediquen: els mestres, poetesses, poetes, cantaires i músics. Quan una vegada més, s’han errat amb els pronòstics. Aquells que vaticinaven que quan faltessin aquells mestres tan emblemàtics de casa nostra, els cants de les Caramelles es perdrien. Sortosament moltes d’aquestes prediccions no només no es compleixen, sinó que la tradició sembla que està més consolidada que mai.

      Jo mateix he tingut la sort de poder viure de prop l’ambient sensacional que es viu en el si de la colla. De ben jove el mestre Jordi Pañella, em va fer un paper fàcil de trompeta i vaig debutar a la llavors colla de Caramelles de l’Schola Cantorum del Patronat i que per abreviar-ho les coneixíem per les Caramelles del  Patronat. De l’anunciat oficial ja hi va haver qui hi en va fer una variació, deixant intacte l’Schola però canviant la Cantorum per la “Fartorum”. Un detall que deixava al descobert no només la ironia que empraven els seus components, sinó que també les bones disposicions “manducaires” que els acompanyaven.

    Un bon nombre dels seus components provenia d’aquesta Schola que cantava en tots els oficis religiosos. Els seus components treballaven i cuidaven les seves veus per tal de fer un bon paper. Aquesta meticulositat no només l’impregnaven en els cants litúrgics, sinó que també els posaven en practica quan es tractava de cantar Caramelles. En alguna altra ocasió ja he explicat que quan a la nit de dissabte arribaven al local del Patronat, feia la sensació com si anessin a  cantar al Liceu. Totes les precaucions,  per tenir cura de la veu, eren poques, com tampoc hi faltava la temuda por escènica.  Aquells eren uns moments sublims, els quals es podien repetir entre els components de les altres dues colles, on també hi havia cantants que havien format part del cor de la parròquia. S’ha de dir que eren uns anys que hi havia molta afició pel cant coral i que es posava en practica en tots aquests esdeveniments i en les representacions musicals que tot sovint s’organitzaven en les respectives Societats locals.

    I de tots els mestres que exigien més perfecció en  la interpretació del repertori caramellaire, era el mestre Gabriel Pallarès. Així, si un bon nombre de cantaires de la colla del Patronat es mostraven  exigents en si mateixos, a la del Retiro el seu mestre imposava la seva pròpia exigència, fins a l’extrem que a l’assaig final, en el moments previs de sortir al carrer, l’home no deixava passar res i en aquesta recerca de la perfecció es podien produir escenes rocambolesques. En Jordi Martí, l’actual director, també recrea la perfecció, però sense tantes exagerades exigències. 

    En la colla del Prado igualment hi cantaven components del cor de la parròquia.La raó principal cal buscar-la en què el Sr. Manuel Torrens era el mestre de capella de l’església. De tarannà més diplomàtic que en Pallarès, per descomptat a l’home igualment li agradava quedar bé i per tal fi comptava amb uns bons puntals. En Pere Camps, que n’és l’actual director, s’ha sabut envoltar de jovent i algun veterà, que saben assimilar l’ensenyament i indicacions del mestre. 

    Fins que mals vents van bufar pels interessos  del Patronat d’Acció Social i Catòlica. Tan desfavorables que la denominació Patronat i el simbolisme de l’acompanyament, va haver de desaparèixer com a identificació. A partir d’aleshores, la Colla de Caramelles, van adoptar la denominació  de:  Sitgetanes.  I que ha continuat dirigint el mestre Joan Pinós. Amb el qual, després d’uns anys, m’hi vaig jubilar tocant el fiscorn. Mentre que actualmente la colla del Retiro les dirigeix en Jordi Martí. I a les del Pardo aquest any s'ha produit canvi de director, deixa la batuta en Pere Camps I agate el relleu en Lluís Marcet.

   El destí ens ha manllevat personatges com en Reina, que formava part del trio de portadors del pal de la cistella de la colla del Patronat. Els altres dos eren: en Pérez i en Ciré, l’únic supervivent i “jefe” que va ser d’aquells irrepetibles portadors del pal. Que començaven estant en actiu els tres i a la que es descuidava el cap de colla, desprès de molts rifi rafes entre ells, se les veia i desitjava per mantenir el pal i la cistella en mans d’algú que no l’abandonés a la més mínima.


                                         J.Y.M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 6 d'abril del 2023 )

     

19 de setembre 2021

ELS PREGONERS

                             

 





      Els ajuntaments dels pobles i ciutats han fet arribar la informació que incumbeix als seus habitants de diferents maneres. Per exemple, els pobles de l’Aragó han substituït el personatge del “alguacil” que es servia de la típica trompeta de pregoner, amb la qual executar el toc corresponent  i tot seguit llegir el comunicat oficial, i han modernitzat  aquest costum instal·lant  un altaveu a dalt de tot del campanar. L’avís consisteix: primer amb una breu melodia d’una jota, per a desprès donar pas al susdit comunicat oficial que s’escolta per tot el poble. 

   Quan a  Madrid va ser alcalde el professor  Enrique Tierno Galván és va tornar al popular  “bando”. Que a més estaven redactats amb una certa gràcia que feia que la ciutadania -cada vegada que n’apareixia un- s’afanyava a llegir-lo amb interès. Perquè s’aprofitava la ironia per a transmetre un missatge concís que, publicat amb aquest sistema tan castís, calava en l’opinió publica que era el que es pretenia. 

   En els temps actuals -sense anar més lluny- a casa nostra en dates concretes com: Carnaval, la Festa Major, per la festa de l’11 de setembre... la màxima autoritat de la Casa de la Vila publica en aquestes mateixes pàgines  el corresponent “Ban”, en el qual s’informa de les normes i recomanacions  a seguir durant aquestes celebracions.

    Però tots recordem al pregoner oficial, en Rupert Roca, que era l’encarregat de pregonar disposicions que, els responsables de la casa de la vila, havien acordat transmetre als habitants del poble amb la intenció de que fossin ateses. En Roca, com ja he dit en altres ocasions, feia servir dos tocs de trompeta: un indicava si el contingut era oficial i l’altre: per informar de temes menys intranscendents, com podia serà la cartellera cinematogràfica. Es plantava en les cruïlles més cèntriques i pregonava.  Desprès de cada intervenció manifestava la seva jocosa opinió. 

     En Roca quan no tenia res a pregonar feia les tasques de guàrdia municipal, per tant en contacte directe amb els seus veïns. El compliment del seu servei va coincidir amb el bum del turisme, que a la vegada va coincidir també amb l’arribada d’unes agències sueques que portaven a la vila un nombre important de turistes d’aquesta nacionalitat. Van tenir molt bona acollida aquelles sueques que lluïen una bellesa per la qual es feien mirar. Una de les moltes es va adreçar a en Roca, (que anava uniformat) per demanar-li alguna informació i el municipal va voler castellanitzar el sentit d’apropament: aquell acostis que s’emprava  i li va sortir: “Acuéstese conmigo” . Sortosament com que la sueca no va entendre el significat de la paraula, l’oferiment involuntari no va tenir més reconegut, avui potser hagués estat denunciat per aquest atreviment. 

      L’afició que més valorava en Roca era el cant, l’home disposava de molt bona veu i era membre del cor d’homes que cantaven durant les misses solemnes. Sobresortia en el repertori eclesiàstic la missa Pontifical de Perosi, de la qual tenia travessada una nota concreta que la qualificava de “filla de putesca”. A la colla de Caramelles del Prado, que en formava part i n’era un dels solistes, li reservaven el solo dels populars popurris, la lletra dels quals escrivia l’Enric Almiñana i musica del mestre Torrents, que acostumaven a ser arranjaments dels cuplets populars. 

      L’Home feia bon paper a l’hora de cantar i també quan estava assegut a la taula, sobretot quan cantava en les cerimònies de casament i desprès els nuvis el convidaven al dinar. També alguna vegada he escrit de la importància que havia tingut el dinar de Festa Major. Una vegada quan s’apropava aquesta, en Roca li va comunicar a la seva esposa que cada setmana estalviarien per tal de que per aquell dinar li fes una escudella on no hi faltés de res. Aquell dia en Roca vestit amb l’uniforme; amb la casaca blanca, amb els guants també blancs, cordat fins al capdamunt, desprès d’acompanyar a les autoritats a l’Ofici i a la sortida, en plena solejada. Només li va faltar arribar a casa i trobar-se amb l’escudella bullint servida a la taula. Amb tanta calentor acumulada a en Roca li va agafar  el que se’n deia: un treball. Amb tan mala sort que  va treure tot el que havia menjat. Tant estalviar, tant esperar aquell dinar, per a res. El nunci es planyia de la seva dissort. 

   Des de l’any 1985 Sitges torna a recórrer a la figura del pregoner,  per tal de  que aquest pregoni les excel·lències de la nostra Festa Major. El primer encarregat de fer-ho va ser el periodista Josep M. Lladó i Figueres. Després va deixar de ser d’exclusiva masculina per incorporar a la dona en aquesta entranyable comesa. L’última pregonera ha estat l’Eva Martín, amb un pregó que encara es gronxa  en el folgat bressol de l’admiració.


     ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 17 de setembre del 2021)

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez