CAP INFANT SENSE OUS

  No és cap descobriment afirmar que el temps dona la sensació que passa més ràpid del normal. I en aquest transcórrer es van alternant els cicles que marca la natura: hivern, primavera, estiu i tardor. Ara ens toca viure la primavera i amb ella hi coincideix la Setmana Santa.

   De la mateixa manera que es van alternant els cicles esmentats, també les persones ens anem alternant; vivim el present per a deixar pas al futur, el qual és més dels qui van naixent en aquest present.

   I passa que en esdeveniments com els que acabem de celebrar, ens adonem d’una manera més remarcable les absències. Això es fa evident, sobretot, en les  colles de caramelles: Prado, Retiro i Sitgetanes El testimoni gràfic delata sentides absències, quan es contemplen fotografies de molts anys enrere, on hi apareixen sitgetans que formaven part d’aquestes tres colles i es pot donar el cas que ens hagin deixat tots els qui hi apareixen.

    Si més no, sortosament hi trobem excepcions. Com és el cas d’en Gaudenci Mirabent que em sembla que als noranta anys,  o al llindar d’entrar-hi, segueix participant de les nostres tradicions: el teatre ( amb predilecció pels Pastorets), la participació en la processó del divendres Sant i en les Caramelles, de les quals ha viscut el canvi de nom: de les caramelles de la Schola Cantorum del Patronat a les Sitgetanes, colla en la  que  hi segueix formant part. 

    A en Denci la sort l’acompanya, perquè s’ha mantingut al marge del pas del temps, dona la sensació com si el transcórrer dels anys no anés amb ell. Com si  hagués trobat el secret per aturar aquest pas del temps i així mantenir-se estable, conservant la il·lusió i l’entusiasme que l’acompanya  en el seguiment de les tradicions. Em sembla no equivocar-me si dic que és el cantaire més veterà de les tres colles  i assidu a la processó del Divendres Sant. Fins el punt que de tots aquells integrants del pas de l’Ecce Homo ( en Jordi Pañella, en Magi Mirabent, en Josep Pagès, en Manel Martí ...) en Pere Roig i ell són dels pocs supervivents d’aquella lleva processional. Com també d’aquella emblemàtica colla de caramelles del Patronat, amb la particularitat que ell hi continua cantant. De la mateixa manera que ho fa un altre dels mítics cantaires, aquest de la colla del Retiro, l’Abdon Vidal, que de la mateixa manera també reté l’eterna joventut . I no només hi segueix cantant, sinó que quan s’escau, soleja en aquells punts de la composició, que els mestre Pallarès els reservava pels solistes.

    La preparació de la Pasqua ve precedida de moltes influències. De primer pel Carnaval, la Quaresma, Setmana Santa, fins arribar a aquestes dates. De la seva importància en el si de la tradició, països d’arreu hi dediquen una atenció que s’anteposa en el temps. Per exemple en el Regne Unit, només que passen les festes nadalenques: els conills, els ous de Pasqua o altres símbols d’aquesta tradició, acaparen tots els espais dels establiments dedicats a endolcir aquesta festivitat. 

   Mentrestant ens hem anat familiaritzant amb la xocolata, fins el punt que la preferim amb un alt tant per cent de cacau, per damunt de les que porten llet. Quan abans era al revés, recordo aquelles presses de xocolata amb llet que lluïen l’emblemàtic anunciat de la “Campana de Elgorriaga” que, com totes les que portaven llet, ens sabien a glòria. I que ara amb la teoria que en les que la seva composició hi predomina un alt percentatge de cacau i menys sucre, són molt més saludables.

    Això també s’ha traduït en aquests ous petits, que són de més bon portar i d’ingerir que els grans. Dels també anomenats de xocolata negre, aquests dies previs, van anar desapareixent de les botigues  i pastisseries, fins quasi esgotar-se. No ha estat el mateix cas pel que fa als ouets de xocolata amb llet, que es trobaven amb més facilitat.

    Sortosament, com passa amb la campanya de: “cap nen sense joguina”, per Pasqua es pot dir el mateix: “cap nen sense ous”. Ous de xocolata de totes mides i mones. Independentment que les criatures hagin estat o no batejades, els pares ja s’han preoupat d’assignar llurs padrins, per tal de  que, arribat el dia, a la mainada no els hi faltin ni els ous, ni la mona.

                                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 14 d'abril del 2023 )

AQUELLS VIATGES DE FINAL DE TEMPORADA

A l’acabament de la temporada d’estiu se li afegia un al·licient, quan les sitgetanes i sitgetans  sortien a fer el turista per aquests mons. Les seves incursions es limitaven a fer un tomb per Europa, com a molt lluny. En diferents dates s’organitzaven quasi bé tres sortides que corresponien a les que organitzava l’Ecce Homo, l’agència de Viatges Sitges i viatges Platja d’Or. Les dues primeres expedicions, que apunto, comptaven amb l’assessorament  de l’agència de la família Abella – Carbonell  i el xofer era el recordat Jaume Monasterio que a més es convertia en un més de l’expedició, servicial i sempre amatent a qualsevol detall . Als de l’Ecce Homo els acompanyava el gendre del Sr. Abella, en Magí Carbonell, amb la valuosa  col·laboració d’en Jordi Pañella.  Les sortides que feia Viatges Sitges eren conduïdes pel dinàmic i entusiasta, Josep Abella. Els viatgers de l’agència Platja d’Or, comptaven amb el suport d’en Josep M., fill de can Pérez. 

    Els viatgers de l’Ecce Homo eren els habituals de les excursions que, durant tot l’any, organitzaven. Totes les sortides eren interessants, però la més emblemàtica era la que es coneixia com a  rumb desconegut, en la qual   es convocava a la gent a l’hora de sortida i ningú  sabia on els portarien. Oferien unes pistes que  potser despistaven més que no pas ajudaven. Entre els organitzadors, a més d’en Jordi, hi havia en Magí Mirabent, en Gaudenci Mirabent, en Joan Carbonell, que sempre anava carregat de carteres i carpetes a sota el braç. El viatger que més interès mostrava per saber el recorregut, d’un sols dia, era en Peret sagristà  influenciat també per l’Agnès, la seva muller. L’interès es justificava perquè desprès era l’encarregat de fer la crònica de la sortida. Cada any el cronista del rumb desconegut li demanava a en Jordi que li desvetlles el secret més ben guardat, mai ho va aconseguir. El que tenia assegurat era el final de la crònica, perquè sempre succeïa el mateix. Fins el punt que, abans de començar a escriure-la, ja apuntava el final, aquell punt que es repetia a cada edició i que reflectia l’actuació estel·lar d’un peculiar viatger. Es llegia, en castellà: “ de regresso a casa, nuestro compatricio, el joven José Roca i Colet, nos deleitó con un selecto  repertorio de melodies de todos los tiempos...”. En Roca es feia pregar, però quan agafava el micròfon de l’autocar, el seu repertori de cançons era extens. 

    Les sortides de més recorregut tenien uns altres protagonistes, les més peculiars, la Filomena i la Maria de can Mas. Que si de per si, en el dia a dia, ja mostraven unes singularitats sublims, quan sortien de viatge la seva personalitat  superava totes les expectatives. 

   En un d’aquests viatges, la Filomena va propiciar un crit que va esglaiar a la resta de viatgers. La dona tota desconsolada cridava: “Pareu, pareu, que m’he ferit, perquè em rasco la cama i no me  la noto”. Evidentment era un símptoma  que podia ser motiu de preocupació, tanmateix el suposat problema de feridura el va resoldre la seva veïna de seient, la Muller de l'Hermenegild  Sabaté, al fer la reflexió de com volia notar-la si la cama que rascava era la seva.  

     Que la Filo i la Maria eren úniques, ningú en tenia cap mena de dubte. I fora del seu entorn tampoc no sabien dissimular les seves extravagàncies. Quan la jornada de viatge s’acabava, arribats a l’hotel on havien de pernoctar i distribuïdes les habitacions, per a les dues dones tot era pujar i al moment tornar a baixar. I ja les tens desplegant la seva cridòria. Mentre en Jordi havia de fer mans i mànigues per calmar-les : “ ni parlar-ne, nen, en aquesta habitació no hi dormim...”. Els motius, els més dispars. I quan les persuadien, l’endemà grans elogis de la habitació que els hi havia tocat. Tot potser perquè, al primer cop d’ull,  els hi va semblar que l’habitació del costat era més maca que la d’elles.

    Un any van viatjar al Marroc i no es van voler perdre un passeig damunt un camell. Coneixent-les, van intentar dissuadir-les, aquesta vegada no ho van aconseguir , per a sorpresa del camell i del cuidador, atordits per la intensitat dels crits  que propiciaven les dues, mentre hi pujaven. Els habitants de Casablanca van quedar escruixits i temorosos que a aquelles dues turistes, el més lleu que els hi podia passar és que es caguessin a les calces, que deunidor, i els hi embrutessin, per sempre més, el nom de la ciutat.  Finalment el camell es va enlairar, sense més repercussions, tampoc fisiològiques. Això sí,  sense minvar els xiscles que no van parar fins que van baixar. Al final van aconseguir el seu objectiu, que els hi fessin la fotografia de rigor, que desprès van exhibir damunt el moble del menjador i que, amb gran satisfacció, ensenyaven a totes les visites que rebien, com un reconeixement a la seva valentia. 

    El cronista d’aquests viatges era el Sr. Josep Casanova Termes, que amb un estil elegant i moderat, passava per sobre d’aquests detalls amb l’elegància que el distingia. Signava aquestes cròniques, que publicava l’Eco, amb aquesta brevetat: UNO.

                                                              J.Y.M.

( Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 9 d'octubre del 2020 )

 

 

LES BOTIGUES DE SEMPRE

      El comerç ha evolucionat al mateix ritme que ho han fet altres activitats i al compàs que marca  la  modernitat. I els qui hem tingut la sort de viure entre aquests dos mons, l'ahir i l'avui, ens resulta molt interessant  poder establir comparacions i, sobretot, recordar detalls que mostren unes maneres de fer i uns costums. 

     Fixeu-vos,  sense moure'ns  del carrer Jesús, es podia omplir el cistell de la compra; calçar-nos, comprar la roba de vestir, també tovalloles i llençols, comprar el pa el vi i la llet, la premsa, que t’afaitessin i tallessin els cabells.  I si  et quedaven diners, encara et  podies delectar amb un "mantecau". Però si te'n faltaven, podies entrar a l'entitat bancària per provar si te'n deixaven. I com que no teníem mòbils, si a mig recorregut s'esqueia fer una trucada, et podies dirigir a la centraleta de telèfons que era allà mateix.

       En un extrem d’aquest carrer  hi trobem la botiga de la família Mirabent. Els pares d'en Magí la van regentar durant tots el temps en què pràcticament totes les botigues de queviures mantenien les mateixes característiques i singularitats,  i s'avenien a uns flaires molt comuns en aquests tipus d'establiments.

      La clientela, majoritàriament eren sitgetanes que hi acudien amb aquells cabassos de ràfia. Això suposava que no podien carregar gaire, detall que les obligava a haver de freqüentar la botiga amb més assiduïtat. Així les coses i els costums, la botiga d'en Magí, com totes les altres de la mateixa especialitat,  van sobreviure anys, fins que es va anar posant de moda el que anomenem supermercats. I ve que la família Mirabent transforma la botiga en això. I el propietari, junt amb el fill i la seva esposa d'aquest, la Carme Montornès, estaven al front del flamant supermercat.

    En Magí era un seguidor del Barça, i tot sovint es desplaçava, amb l'autocar de la Penya, al camp. Els companys de viatge, que sabien com treure de polleguera a l'amic, quan l'autocar passava per l'autovia on hi han disposades grans superfícies de cadenes alimentàries, només els hi calia fer l’observació, en veu alta : “Guaita!, totes les esplanades dels súpers estan abarrotades de cotxes i de gent amb carrets". N'hi havia prou per a que el botiguer els hi dediques un delicat repertori de floretes a quin més recargolada.

      Però el que són les coses, malauradament en Magí ja no hi és, però la botiga que van obrir els seus pares, el supermercat que va continuar a mans de la família, segueix oferint els mateixos productes que ells despatxaven. Quan semblava que, degut a aquestes portentoses competències, estaven predestinats a haver  de tancar portes, doncs ha estat tot el contrari. Com ha passat en altres botigues, també de queviures, que ara les regenten el col·lectiu de pakistanesos. 

     En la mateixa vorera en Salvador Jornet  despatxava  llet en la lleteria del seus pares. El seu pare era mestre d'escola  i quan es trobava a l'establiment, ajudant a la seva muller, vestia amb americana, pantaló  negre i corbata. La clientela hi acudia amb aquelles peculiars lleteres. Fins que van sortir les llets embotellades i les lleteries, algunes d'elles,  es van anar transformant  en  granges on servien esmorzars. A la d'en Salvador despatxaven refrescos i les no menys suculentes  ""xuixes".

       En Salvador  era un personatge peculiar, que sovint freqüentava també el camp del Barça. Però no perquè  fos un acèrrim seguidor, tot el contrari,  gaudia veient-lo perdre. Cadascú té les seves dèries. La veu popular li havia plantificar un mot una mica surrealista, “sandrini”, que  no li agradava gens quan li deien. I la mainada, que sempre ha estat molt burleta, sabent que no ho suportava, li deien i arrencaven a córrer, esperant que en Salvador els empaités.  Si no n'hagués fet cas, ja no li haguessin dit més. 

     Una mica més enllà, hi havia la botiga de can Rabassó, també de queviures, però sobretot despatxaven llavors i tota classe de llegums per coure. En aquest establiment i en el d’en Magí, hi trobem un altre element molt comú en les botigues d'aquell temps, en deien "el guarda polvo". Que consistia en unes bates de color blau-marí o grises, que servien per resguardar, com el mateix nom indica, la vestimenta de sota. Curiosament també molts d'aquests botiguers, com el propi Sr. Rabassó, per entre les solapes de la bata els hi sobresortia la corbata. Un detall que  transmetia no només elegància, sinó que es podia interpretar  com una atenció i respecte a la clientela. I al mateix temps, havent dinat, quan anaven a  fer   el cafè al Prado o al Retiro,  només els hi calia treure's el "guarda polvo " i ja anaven ben vestits. 

     La botiga de can Rabassó era de les poques que no tancava al migdia. La raó cal buscar-la en què l'establiment era proveïdor de regalèssia, pega dolça, pipes..., als escolars que  de camí de tornada a  l'escola, desprès de dinar, la freqüentaven per proveir-se d'aquestes llaminadures, que despatxava la Toni amb un tracte molt afable.

      Fins aquí he arribat, un altre dia més, no és pot matar tot el que és gras. 

                                                                             J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 10 de setembre del 2020)