EL PERMÍS

   Del que recordo dels anys de la infantessa, en concret del pas pel parvulari dels escolapis,  era l’haver de demanar permís, quan estaves a classe, per anar al lavabo davant una punyent necessitat fisiològica . Ho tinc tan present en el record, perquè més d’una vegada el permís  no  havia arribat a temps i la mullena o l’altra cosa més consistent lliscava cames avall. Cal dir que els permisos estaven restringits, perquè la senyoreta Rosita argumentava,  basant-se  en la picaresca de la canalla, que si a un li deixava anar, la sol·licitud de permisos,  encoberts per aquestes necessitats, no paraven de ser demanats. 

    Només veure la cara de respecte  amb que et mirava la senyoreta, hom s’aguantava tot el que podia, abans d’aixecar el braç per demanar permís per anar al lavabo. Fins que els límits portaven a aquesta alliberació, sense control, de les esmentades necessitats. Una situació extrema, en què la bona de la Maria, que era la cuinera de l’escola i la coordinadora de tots els detalls domèstics de la casa, havia de netejar, en un escaire del pati, els culets dels qui, el respecte que els produïa demanar el permís, o la denegació d’aquest, acabaven per empastifar calçotets,  pantalons i carns íntimes. 

    Ens vam fer grans i ens adonem que la llibertat complerta no existeix. Moltes coses i situacions estan reglamentades i per accedir-ne o gaudir-ne s’ha de sol·licitar el corresponen permís. També és cert que amb el pas del temps moltes d’aquestes peticions s’han anat matisant o desapareixent. Per exemple quan un xicot començava a sortir amb una noia, era molt ben vist que el pretendent es presentés a les cases dels pares per demanar permís per sortir amb la seva filla. Un permís que es complementava quan la parella, preveient que el ball de nit acabaria tard, el xicot tornava a demanar permís per si li concedien el vist i plau per  acompanyar a  la seva filla a casa més enllà de l’horari acordat. Quasi sempre el permís era concedit i de vegades amb la clàusula afegida que la mare també els acompanyaria. Tot això  no tenia res a veure amb la que s’anomenava la petició de mà. Aquest era el següent pas que precedia a l’anunci del casament. Desconec si avui hi ha xicots que sol·licitin tal permís per sortir amb la noia , com tampoc  que estigui en vigor la tal petició de mà, que tant s’anunciaven en aquestes mateixes pàgines, encapçalant les notes de societat. 

      A l’edat en que la normativa ho permet, el que fa  molta il·lusió és poder obtenir el permís de conduir. Un tràmit i un document que ha generat la mateixa modernitat. Quan poder anar sobre rodes s’ha convertit en un somni fet realitat. Fa poc que ens ha deixat l’Eugeni Muñoz que, junt amb els seus germans José Luís I Paco Muñoz, van fen possible l’obtenció dels susdit permís i, de retruc, van permetre que els nous conductors aconseguissin una llibertat de moviments inimaginable, quan encara no es té el document a la butxaca.

    Disposar del permís corresponent ens permet poder continuar fent coses i viure dintre de la legalitat establerta. Tot i que moltes vegades ens pensem que l’edat ens atorga la permissivitat que abans ens era negada.  D’aquí que acabo  l’article de la mateixa manera de com l’he començat: amb el tema del pipi i de la caca. De quan calia demanar permís al mestre per anar al lavabo i quan, de grans, no ens cal demanar aquest permís. Permissivitat que alguns i algunes aprofiten  per fer les necessitats allà on els hi va bé. Ho veiem  per carnaval, quan dones i homes fan pipi, en el menor dels casos, en ple carrer, sense amagar-se de les mirades. I deixant un ferum i una brutícia que embruten el nom de la vila.  

    Dels llocs on no cal demanar permís, és a la natura. Per tal de poder contemplar la seva grandiositat i la bellesa que confereix a determinats espais, com és el cas del nostre entorn més proper. On sense haver demanat permís un dia hi vam arribar. I posteriorment,  gràcies a aquesta llibertat adquirida en el naixement, podem obtenir imatges tan boniques com la que il·lustra l’article.

    Amb el seu permís, gràcies per la seva atenció i fins a la propera setmana. 

                                  J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 3 de marca del 2024 )