Arriba la Pasqua, flairosa i ufana ... Així canta una de les Caramelles. Una tradició que perdura, gràcies a l’entusiasme que hi dediquen: els mestres, poetesses, poetes, cantaires i músics. Quan una vegada més, s’han errat amb els pronòstics. Aquells que vaticinaven que quan faltessin aquells mestres tan emblemàtics de casa nostra, els cants de les Caramelles es perdrien. Sortosament moltes d’aquestes prediccions no només no es compleixen, sinó que la tradició sembla que està més consolidada que mai.
Jo mateix he tingut la sort de poder viure de prop l’ambient sensacional que es viu en el si de la colla. De ben jove el mestre Jordi Pañella, em va fer un paper fàcil de trompeta i vaig debutar a la llavors colla de Caramelles de l’Schola Cantorum del Patronat i que per abreviar-ho les coneixíem per les Caramelles del Patronat. De l’anunciat oficial ja hi va haver qui hi en va fer una variació, deixant intacte l’Schola però canviant la Cantorum per la “Fartorum”. Un detall que deixava al descobert no només la ironia que empraven els seus components, sinó que també les bones disposicions “manducaires” que els acompanyaven.
Un bon nombre dels seus components provenia d’aquesta Schola que cantava en tots els oficis religiosos. Els seus components treballaven i cuidaven les seves veus per tal de fer un bon paper. Aquesta meticulositat no només l’impregnaven en els cants litúrgics, sinó que també els posaven en practica quan es tractava de cantar Caramelles. En alguna altra ocasió ja he explicat que quan a la nit de dissabte arribaven al local del Patronat, feia la sensació com si anessin a cantar al Liceu. Totes les precaucions, per tenir cura de la veu, eren poques, com tampoc hi faltava la temuda por escènica. Aquells eren uns moments sublims, els quals es podien repetir entre els components de les altres dues colles, on també hi havia cantants que havien format part del cor de la parròquia. S’ha de dir que eren uns anys que hi havia molta afició pel cant coral i que es posava en practica en tots aquests esdeveniments i en les representacions musicals que tot sovint s’organitzaven en les respectives Societats locals.
I de tots els mestres que exigien més perfecció en la interpretació del repertori caramellaire, era el mestre Gabriel Pallarès. Així, si un bon nombre de cantaires de la colla del Patronat es mostraven exigents en si mateixos, a la del Retiro el seu mestre imposava la seva pròpia exigència, fins a l’extrem que a l’assaig final, en el moments previs de sortir al carrer, l’home no deixava passar res i en aquesta recerca de la perfecció es podien produir escenes rocambolesques. En Jordi Martí, l’actual director, també recrea la perfecció, però sense tantes exagerades exigències.
En la colla del Prado igualment hi cantaven components del cor de la parròquia.La raó principal cal buscar-la en què el Sr. Manuel Torrens era el mestre de capella de l’església. De tarannà més diplomàtic que en Pallarès, per descomptat a l’home igualment li agradava quedar bé i per tal fi comptava amb uns bons puntals. En Pere Camps, que n’és l’actual director, s’ha sabut envoltar de jovent i algun veterà, que saben assimilar l’ensenyament i indicacions del mestre.
Fins que mals vents van bufar pels interessos del Patronat d’Acció Social i Catòlica. Tan desfavorables que la denominació Patronat i el simbolisme de l’acompanyament, va haver de desaparèixer com a identificació. A partir d’aleshores, la Colla de Caramelles, van adoptar la denominació de: Sitgetanes. I que ha continuat dirigint el mestre Joan Pinós. Amb el qual, després d’uns anys, m’hi vaig jubilar tocant el fiscorn. Mentre que actualmente la colla del Retiro les dirigeix en Jordi Martí. I a les del Pardo aquest any s'ha produit canvi de director, deixa la batuta en Pere Camps I agate el relleu en Lluís Marcet.
El destí ens ha manllevat personatges com en Reina, que formava part del trio de portadors del pal de la cistella de la colla del Patronat. Els altres dos eren: en Pérez i en Ciré, l’únic supervivent i “jefe” que va ser d’aquells irrepetibles portadors del pal. Que començaven estant en actiu els tres i a la que es descuidava el cap de colla, desprès de molts rifi rafes entre ells, se les veia i desitjava per mantenir el pal i la cistella en mans d’algú que no l’abandonés a la més mínima.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 6 d'abril del 2023 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada