EL BALCÓ MÉS BEN SITUAT

       I un balcó on no totes les hores són bones per a guaitar-hi. La franja horària més adient és la  que s’estén mentre que el sol s’hi arrecera, perquè a partir de quan comença el seu declivi l’acostuma acompanyar  un airet persistent i molest que no convida a estar-hi massa estona.

    Es troba situat en aquesta construcció que hi ha a la Torreta, la qual no ofereix cap interès arquitectònic ja que  havia estat destinat  com a cotxera dels Vidal i Quadras. Família de la qual, per motius que ara no venen al cas, últimament se’n fa referència en aquestes pàgines i en altres mitjans.

    He tingut el privilegi de conèixer i tractar als tres germans: doña Mercedes, don Manuel i doña Elisa. Els tres solters i dotats d’una educació exquisida. A casa ja els tenien com a clients des de quan vivien els seus pares. Per tant dels anomenats clients de tota la vida.   

      En aquells anys, quan durant les vacances d’escola ajudava als de casa meva,  ja em va cridar l’atenció la seva manera de ser i comportar-se. Era tanta la seva correcció que fins i tot quan entre ells es mostraven disconformes amb alguna decisió que havien de prendre, ho feien amb una elegància que sabien dissimular les seves discrepàncies. I t’adonaves que arribaven a les mateixes conclusions que hi podien arribar qualsevol dels humans, però  sense  perdre la correcció. El qui es mostrava més diplomàtic era don Manuel, que quan notava que les seves dues germanes estaven més disposades a deixar-se portar per una certa polèmica, ell es retirava d’escena. Conscient que la decisió final es decantaria més  pels raonaments que esgrimien les dues dones. Tot i que la Mercedes i en Manuel acostumaven a compartir els mateixos raonaments, a l’Elisa, li agradava més donar-li la volta a les coses. D’aquí que quan el tema ja semblava que es donava per acabat, ella hi tornava a insistir des d’una altra perspectiva. Fet que notaves que incomodava als altres dos germans però, malgrat que hi discrepessin, mai mostraven un enuig que pogués derivar a una paraula més pujada de to que l’altra. La serenitat, acompanyada de la bona educació esmentada,  feia que a la vista dels qui tenien al seu davant no s’apercebés  mala maror, mentre la senyoreta Elisa acabava sortint-se amb la seva.

    Una vegada l’operari de casa i jo que l’ajudava, es vam passar tota una tarda per penjar un quadre: que si més cap a la dreta. Ara massa. Més cap a l’esquerra, que si més amunt, més avall. Quan s’adonaven, seguint el mètode de fer-se fonedís  que emprava don Manuel, aquest ja no hi era, i  les dues germanes tornaven a reclamar  la seva presència per tal de que donés la seva opinió i així les vegades que fos necessari, i l’home acudia a la seva crida sense mostrar enuig. Fins que, quan la situació ja semblava decidida, l’Elisa tornava a dubtar  i tornem-hi a començar. I això va durar ni més ni menys que tota una tarda i en cap moment els tres germana van mostrar signes de desavinença familiar i sí preocupació i de disculpes vers nosaltres que vam remenar el quadre per damunt de tota la superfície de la paret. 

   Tornant al bacó més ben situat de la vila, com l’he qualificat, en aquella casa hi guardaven els cotxes que havien fet  servir  la família. Un dels xofers que més anys va estar al seu servei, ja hi va entrar de jove amb els seus pares, era l’Antonio ( no recordo el seu cognom). l’Home li agradava tan el nostre poble que quan es va retirar, ell i la seva muller, van anar a viure al carrer de l’Aigua en un pis de sobre la botiga de la Requena. I gran amic d’en Genís Muntané, que tenia les claus de la casa de les cotxeres, el Cau Ferrat i el Palau de Maricel.

    Durant uns anys el que ells anomenaven, així tal com sona, les cotxeres, ho van llogar al “primo”, el comte Adolfo Pries, un important agent de borsa, el fill del qual , home també molt educat i senyor en tots sentits de la paraula,  els hi va comprar la casa del balcó. I al costat unes finestres que donaven al menjador, cuina i habitacions del pis superior. Que en dies de temporal, amb les ones esclafant-se damunt la paret, no hi deu haver ningú que dormi.     

                                                     J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 21 d'abril del 2023) 

 

ENTRE CORDES

   La corda   és un element d’una coneguda  importància, com també ho són els cordills. Els dependents dels comerços mostraven una gran habilitat en el moment de fer qualsevol paquet que remataven amb una lligada on fins i tot hi disposaven un cert gruix que servia per fer d’ansa.  Les cintes adhesives actuals  han quasi relegat al cordill, doncs fan la mateixa finalitat i no tan complicat en el moment de fer servir.

   A les pastisseries hi havia el costum, no ha desaparegut del tot, de fer una passada d’una mena de cinta estreta i filosa, de colors variats, amb la qual, ni que fos un tortell, s’hi feien unes quantes passades i la mateixa cinta servia per poder  agafar.

   Però la corda en si, la gruixuda i aspre, en el nostre poble ha tingut una utilitat que es feia evident quan entraven les barques a la platja, mentre que  la gruixuda corda s’anava  enrotllant al cabestany  i aquesta constant tibantor permetia avançar la barca cap a la sorra. Això tenia lloc a la platja si més no cap a les interioritats dels carrers, la corda es feia servir envoltant la corriola. Tirar de corda era una frase molt habitual en aquells anys en què no existien les grues i tot el material, d’una casa en construcció, s’havia de pujar a base de corda i corriola. Una activitat que permetia enfortir la musculatura del qui n’estava al comandament, que segons el pes del material es requerien més de dues mans per poder controlar bé aquest pes i, per tant,  garantir una pujada segura.

    Al carrer Major, al costat de la pastisseria l’Estrella, la família Simó- Alegre regentaven un establiment dedicat a la venda de tota mena de cordes i cordills, com el que feien servir els carnissers de la plaça per lligar la carn que es rostia. Però abans la senyora Teresa Simó Oller que es va casar amb en Ramon Izabal, germà de la Llúcia, refeia els matalassos de llana. Tot un ofici, el de matalasser i que es picava la llana a dalt els terrats.  Entre les codes i cordills a la botiga també despatxaven els picamatalassos que eren de vímet i es feien servir, principalment un dia  a la setmana, el dissabte, quan  el xafarranxo ocupava a les mestresses de casa.  Els abocaven la barana del balcó i allà els hi propiciaven una enèrgica pallissa i així la llana es refeia. Un altre dels productes que oferia la casa eren les escombres i els esteranyinadors

   A la botiga del carrer Major hi dominaven les dones. La que es va quedar a la casa va ser la neboda de la Teresa Simó, la Mercè Alegre Simó casada amb en Pere Vidiella de can Raices  i a mesura que les  germanes d’ella:  la Pepita i la Teresa van enviudar van venir a viure al costat de la germana. Abans, però, la  neboda de la Mercè,  la Mercè Barberà Alegre, va venir a Sitges per ajudar a la seva tia i va ser  la continuadora del negoci, el qual es va anar adaptant als costums. Així despatxaven tota mena d’hules  i, quan la gent va començar a viatjar, disposaven d’una àmplia gama de maletes, entre molts altres productes

    Un altre protagonisme reservat a les cordes, és el que permet fer girar les campanes. Aquella corda que es trobava entrant  l’església  a frec de la pila baptismal ha estat una temptació que per respecte al lloc i al seu responsable, no s’ha tirat de la corda  fora de temps, només quan l’ocasió ho requeria. Era quan, desprès de cada  bateig,  la mainada convidada, s’aferrava a la corda i entre tots feien repicar la campana. Era un costum que era esperat per tothom. Altra servei que feia era per anunciar la defunció d’un veí/na del poble. Abans de l’enterrament els  escolans sabien de la seva precisió, dels efectes anunciadors. Ara, les nostres campanes, repiquen d’una manera festiva cada vigília de Festa major, quan els nostres amics campaners, tiren amb força de les cordes i amb un ritme compassat les fan parlar. Igualment a  la Sortida d’Ofici. I el seu so es torna majestuós a l’hora de la processó, durant el seu recorregut pels carrers del poble i sobretot quan aquesta avança en el tram final, allà al Passeig de la Ribera.

 Altres cordes més precises són les destinades als anomenats instruments de corda. Les més llargues i gruixudes són les del contrabaix,  les autèntiques estaven fetes de tripa de bestiar. M’hi havia familiaritzat degut a que el meu oncle Joan el tocava i calia tenir força als dits per poder oprimir bé cada corda sobre el batidor. El músic va comptar amb la col·laboració d’un ajudant, en Josep Ferret Castañosa , el qual va treballar d’aprenent en el taller de casa. El secretari tenia per missió, acabat el ball de tarda dels diumenges, agafar el contrabaix i portar-lo del Retiro  a can Pallarés  i així ja el tenia allà per quan assajaven. I  arribada la festa  feia el trasllat a l’inversa. Un dia se li va fer tard i no va gosar trucar a la porta del mestre que vivia un parell de cases més enllà, en el mateix carrer de l’Aigua, i el va entrar a la seva vivenda. Mentre tots dormien, entre un silenci absolut, un potent soroll ho va desbaratar tot. Es van aixecar esfereïts  del llit i no trobaven el que havia provocat tal sorollada, fins que es van adonar que havia petat una corda del contrabaix. M’ho explicava en Josep amb un sentiment de complicitat i satisfet d’haver  dedicat a fer de transportista de contrabaix, que no ho pot dit tothom.

    Estem vivint un temps delicat,  en quant a la situació política, econòmica i social. Que per resumir-ho,res millor  que recórrer al protagonista  d’aquest article,  per dir que estem a la corda fluixa. Hem d’anar en compte de no  tibar-la gaire que no sigui cas que també peti. El soroll no seria menor.

                                                                         J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 de juny del 2016)