I un balcó on no totes les hores són bones per a guaitar-hi. La franja horària més adient és la que s’estén mentre que el sol s’hi arrecera, perquè a partir de quan comença el seu declivi l’acostuma acompanyar un airet persistent i molest que no convida a estar-hi massa estona.
Es troba situat en aquesta construcció que hi ha a la Torreta, la qual no ofereix cap interès arquitectònic ja que havia estat destinat com a cotxera dels Vidal i Quadras. Família de la qual, per motius que ara no venen al cas, últimament se’n fa referència en aquestes pàgines i en altres mitjans.
He tingut el privilegi de conèixer i tractar als tres germans: doña Mercedes, don Manuel i doña Elisa. Els tres solters i dotats d’una educació exquisida. A casa ja els tenien com a clients des de quan vivien els seus pares. Per tant dels anomenats clients de tota la vida.
En aquells anys, quan durant les vacances d’escola ajudava als de casa meva, ja em va cridar l’atenció la seva manera de ser i comportar-se. Era tanta la seva correcció que fins i tot quan entre ells es mostraven disconformes amb alguna decisió que havien de prendre, ho feien amb una elegància que sabien dissimular les seves discrepàncies. I t’adonaves que arribaven a les mateixes conclusions que hi podien arribar qualsevol dels humans, però sense perdre la correcció. El qui es mostrava més diplomàtic era don Manuel, que quan notava que les seves dues germanes estaven més disposades a deixar-se portar per una certa polèmica, ell es retirava d’escena. Conscient que la decisió final es decantaria més pels raonaments que esgrimien les dues dones. Tot i que la Mercedes i en Manuel acostumaven a compartir els mateixos raonaments, a l’Elisa, li agradava més donar-li la volta a les coses. D’aquí que quan el tema ja semblava que es donava per acabat, ella hi tornava a insistir des d’una altra perspectiva. Fet que notaves que incomodava als altres dos germans però, malgrat que hi discrepessin, mai mostraven un enuig que pogués derivar a una paraula més pujada de to que l’altra. La serenitat, acompanyada de la bona educació esmentada, feia que a la vista dels qui tenien al seu davant no s’apercebés mala maror, mentre la senyoreta Elisa acabava sortint-se amb la seva.
Una vegada l’operari de casa i jo que l’ajudava, es vam passar tota una tarda per penjar un quadre: que si més cap a la dreta. Ara massa. Més cap a l’esquerra, que si més amunt, més avall. Quan s’adonaven, seguint el mètode de fer-se fonedís que emprava don Manuel, aquest ja no hi era, i les dues germanes tornaven a reclamar la seva presència per tal de que donés la seva opinió i així les vegades que fos necessari, i l’home acudia a la seva crida sense mostrar enuig. Fins que, quan la situació ja semblava decidida, l’Elisa tornava a dubtar i tornem-hi a començar. I això va durar ni més ni menys que tota una tarda i en cap moment els tres germana van mostrar signes de desavinença familiar i sí preocupació i de disculpes vers nosaltres que vam remenar el quadre per damunt de tota la superfície de la paret.
Tornant al bacó més ben situat de la vila, com l’he qualificat, en aquella casa hi guardaven els cotxes que havien fet servir la família. Un dels xofers que més anys va estar al seu servei, ja hi va entrar de jove amb els seus pares, era l’Antonio ( no recordo el seu cognom). l’Home li agradava tan el nostre poble que quan es va retirar, ell i la seva muller, van anar a viure al carrer de l’Aigua en un pis de sobre la botiga de la Requena. I gran amic d’en Genís Muntané, que tenia les claus de la casa de les cotxeres, el Cau Ferrat i el Palau de Maricel.
Durant uns anys el que ells anomenaven, així tal com sona, les cotxeres, ho van llogar al “primo”, el comte Adolfo Pries, un important agent de borsa, el fill del qual , home també molt educat i senyor en tots sentits de la paraula, els hi va comprar la casa del balcó. I al costat unes finestres que donaven al menjador, cuina i habitacions del pis superior. Que en dies de temporal, amb les ones esclafant-se damunt la paret, no hi deu haver ningú que dormi.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 21 d'abril del 2023)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada