CAP INFANT SENSE OUS

  No és cap descobriment afirmar que el temps dona la sensació que passa més ràpid del normal. I en aquest transcórrer es van alternant els cicles que marca la natura: hivern, primavera, estiu i tardor. Ara ens toca viure la primavera i amb ella hi coincideix la Setmana Santa.

   De la mateixa manera que es van alternant els cicles esmentats, també les persones ens anem alternant; vivim el present per a deixar pas al futur, el qual és més dels qui van naixent en aquest present.

   I passa que en esdeveniments com els que acabem de celebrar, ens adonem d’una manera més remarcable les absències. Això es fa evident, sobretot, en les  colles de caramelles: Prado, Retiro i Sitgetanes El testimoni gràfic delata sentides absències, quan es contemplen fotografies de molts anys enrere, on hi apareixen sitgetans que formaven part d’aquestes tres colles i es pot donar el cas que ens hagin deixat tots els qui hi apareixen.

    Si més no, sortosament hi trobem excepcions. Com és el cas d’en Gaudenci Mirabent que em sembla que als noranta anys,  o al llindar d’entrar-hi, segueix participant de les nostres tradicions: el teatre ( amb predilecció pels Pastorets), la participació en la processó del divendres Sant i en les Caramelles, de les quals ha viscut el canvi de nom: de les caramelles de la Schola Cantorum del Patronat a les Sitgetanes, colla en la  que  hi segueix formant part. 

    A en Denci la sort l’acompanya, perquè s’ha mantingut al marge del pas del temps, dona la sensació com si el transcórrer dels anys no anés amb ell. Com si  hagués trobat el secret per aturar aquest pas del temps i així mantenir-se estable, conservant la il·lusió i l’entusiasme que l’acompanya  en el seguiment de les tradicions. Em sembla no equivocar-me si dic que és el cantaire més veterà de les tres colles  i assidu a la processó del Divendres Sant. Fins el punt que de tots aquells integrants del pas de l’Ecce Homo ( en Jordi Pañella, en Magi Mirabent, en Josep Pagès, en Manel Martí ...) en Pere Roig i ell són dels pocs supervivents d’aquella lleva processional. Com també d’aquella emblemàtica colla de caramelles del Patronat, amb la particularitat que ell hi continua cantant. De la mateixa manera que ho fa un altre dels mítics cantaires, aquest de la colla del Retiro, l’Abdon Vidal, que de la mateixa manera també reté l’eterna joventut . I no només hi segueix cantant, sinó que quan s’escau, soleja en aquells punts de la composició, que els mestre Pallarès els reservava pels solistes.

    La preparació de la Pasqua ve precedida de moltes influències. De primer pel Carnaval, la Quaresma, Setmana Santa, fins arribar a aquestes dates. De la seva importància en el si de la tradició, països d’arreu hi dediquen una atenció que s’anteposa en el temps. Per exemple en el Regne Unit, només que passen les festes nadalenques: els conills, els ous de Pasqua o altres símbols d’aquesta tradició, acaparen tots els espais dels establiments dedicats a endolcir aquesta festivitat. 

   Mentrestant ens hem anat familiaritzant amb la xocolata, fins el punt que la preferim amb un alt tant per cent de cacau, per damunt de les que porten llet. Quan abans era al revés, recordo aquelles presses de xocolata amb llet que lluïen l’emblemàtic anunciat de la “Campana de Elgorriaga” que, com totes les que portaven llet, ens sabien a glòria. I que ara amb la teoria que en les que la seva composició hi predomina un alt percentatge de cacau i menys sucre, són molt més saludables.

    Això també s’ha traduït en aquests ous petits, que són de més bon portar i d’ingerir que els grans. Dels també anomenats de xocolata negre, aquests dies previs, van anar desapareixent de les botigues  i pastisseries, fins quasi esgotar-se. No ha estat el mateix cas pel que fa als ouets de xocolata amb llet, que es trobaven amb més facilitat.

    Sortosament, com passa amb la campanya de: “cap nen sense joguina”, per Pasqua es pot dir el mateix: “cap nen sense ous”. Ous de xocolata de totes mides i mones. Independentment que les criatures hagin estat o no batejades, els pares ja s’han preoupat d’assignar llurs padrins, per tal de  que, arribat el dia, a la mainada no els hi faltin ni els ous, ni la mona.

                                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 14 d'abril del 2023 )

SETMANA DE RECOLLIMENT

  

     Els de la meva generació no hem viscut  una Setmana Santa amb tant recolliment com aquesta. La bonica fotografia de l’amic Pere Roig que il·lustra l’article, feta per un gran professional, en Lluís Ripoll Querol,  transmet un missatge molt revelador i molt adient a la situació: una aturada en el camí. Però sense perdre el contacte amb la tradició, ni el compàs del cant.

    A cada Pasqua he escrit sobre les Caramelles, aquesta vegada, malgrat les circumstàncies, no vull deixar-me de referir-m’hi, per col·laborar a mantenir encès el caliu d’una tradició, on la música i la poesia es complementen, amb la implicació  dels poetes/esses, mestres, les responsables d’engalanar les cistelles i amb els costums de cada colla de cantaires. 

      La colla del Retiro, han tingut sempre preferència per les dues peces, en podem dir preceptives: el vals i l’americana.  Amb música del mestre Pallarès, que hi tenia, com també s’acostuma a dir, la mà trencada. Fins el punt que la melodia i la lletra de moltes d’aquestes caramelles la gent, els qui en porten moltes de viscudes, encara les recorden i també les canten. 

      Les del Prado, el vals i l’americana han secundat el costum. A excepció d’algunes cantades  on es canviava una de les peces per un “poupurri”. Quasi totes  lletres d’aquest divertiment eren  escrites pel vell Almiñana, amb la música del mestre Torrens que acostumaven a ser adaptacions de cuplets. Els temes guardaven relació amb les novetats que es produïen al poble i a les sublimitats  del viure quotidià. Un dels encarregats de fer el solo era en Rupert Roca, qui a més de bona veu ho acompanyava amb el seu tarannà sorneguer.

    Les del Patronat al vals i a l’americana hi van afegir  una sardana. Que contribuïa a fer més nostrada la tradició. L’ànima de tot plegat era el mestre Jordi Pañella, el qual va compondre unes boniques melodies i que a més mostrava molta paciència i sensibilitat en els assaigs. Tenint en compte que comptava amb un planter de bones veus, la majoria provinents de la Shcola Cantorum, que no era poca cosa. I aquests divos mostraven les seves genialitats abans de sortir a fer la cantada. Tot un pas de comèdia.

    Com no quedaven enrere  els portadors del pal de la cistella. La colla que hi tenia més persones dedicades i més peculiars, era la del Patronat. Va arribar un moment en què la colla es trobava en una situació de saturació , i que  potser hagués hagut de convocar oposicions per tal de concretar qui es quedava amb la plaça fixa de portador del pal. Aquest passava per les mans d’en Pèrez, el drapaire del carrer Carreta, en Reina i també en Cirè. Aquest últim era el coordinador i els altres dos obeïen les seves recomanacions, o no. Quan es posaven travessers, que era molt sovint, en Ciré,  feina tenia per trobar l’equilibri per aplacar  els ànims i encara hi afegia més llenya al foc. De vegades la revolta  dels portadors era tal , que en més d’una ocasió el cap de colla temia per l’abandonament  del servei. Havia d’intervenir per fer de mediador per a que la situació no acabés malament. Tothom considerava un fracàs, que amb tres portadors titulars, s’hagués de recórrer  a un que no fos de la plantilla.

    Singularitats, extravagàncies,  a parts iguals entre: músics, cantants i altres personatges. Em sembla que d’uns anys cap aquí, els participants ho viuen de diferent manera, curiosament amb més formalitat. Però hi van haver un temps que aquell ambient, fregant el surrealisme, era sensacional.  Potser irrepetible.

   Ens tornarem a aixecar i per a la propera Pasqua , uns nous cants i l’encís d’una altra primavera, ens mantindrà units. La d’aquest any serà silenciosa, massa pel que estàvem acostumats.

                                                                J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el dijous Sant 9 abril 2020)

SCHOLA CANTORUM

Antigament la gent tenien moltes aficions, una n’era el cant.  D’agrupar i polir les veus s’encarregava el mestre Manel Torrens i Girona. D’entre els qui anaven a estudiar solfa a casa seva, observava qui podia donar el do de pit. Aquells que disposaven de bona veu, els animava a integrar-se  en l’Eschola Cantorum.  En un temps en què es celebraven molts oficis religiosos, els quals es revestien de gran solemnitat i els cants, amb acompanyament d’instruments de corda, eren el complement perfecte.

   D’aquest conjunt de veus , a l’any 1941, en va derivar una colla de Caramelles. Feia dos anys que s’havia acabat la guerra i al tractar-se d’una formació de caire religiós, van obtenir el permís per sortir a cantar a  la Pasqua. Aquell any  i el següent les va dirigir el mestre Torrens, amb el nom  de: Caramelles de l’Eschola  Cantorum, al cap d’uns anys hi afegiren del Patronat. Els seus components  iniciaven així la singladura, ho feien acompanyats de cantaires del Prado i del Retiro que al no poder sortir les seves respectives colles, s’integraren en la nova. Després, alguns d s’hi quedaren, altres van tornar d’allà o venien.  D’això, aquesta Pasqua, fa 75 anys. Pel camí han perdut antigues identitats, fins  passar a denominar-se Caramelles Sitgetanes.

   He tingut el plaer d’haver-me relacionat amb les tres colles i amb els seus respectius mestres. Si més no amb la de l’Eschola Cantorum , del Patronat i Sitgetanes, he col·laborat  durant més de 25 anys. Coincidint amb unes veus privilegiades que posaven tot el seu art al servei de la causa. Persones com la família Marcet, el Sr. Lluís Marcet Castelló  i els seus fills, en Lluís i en Josep Marcet Roc   L’afició prevalia per damunt les dificultats, com les que mostrava l’Esteve Sucarrats que es valia d’una cama postissa i sobretot el dilluns, que era quan s’anava a cantar per les torres, l’home s’acompanyava del seu singular “carromato” i s’aposentava davant el volant, oferint una imatge molt peculiar:  vehicle original, abric llarg, caliquenyo i el cap cobert amb la barretina.   

   Entre els més veterans, el Sr. Josep Masip Mitjans qui amb la barretina semblava sortit de les pàgines  d’un conte. En Joan  Capdet ,  que tenien cura de la porteria de les Mercedàries . Els Trull, els del Vinyet i els del carrer de les Parellades.  En Magí Pañella... En Josep Capdet que vivia al carrer Sant Isidre, era dels que solejaven , raó per la qual els mateixos companys li van atorgar el qualificatiu “del  tenore “. Ja de  veterà  va compartir solejades amb en Josep Delgado, que gaudeix de bona veu  i amb gust per modelar veu i melodia.

   L’apartat dels solos ha estat l’obsessió dels cantaires , els mateixos que poc abans de sortir a la nit de dissabte, arribaven al teatre vell com si talment anessin a cantar al Liceu, amb el coll i la boca tapada amb  bufandes per resguardar-se  d’un mal aire i planyin-se  d’una inoportuna afonia, tot recomanant al mestre que no els hi demanés fer el solo.

    Eren les mateixes extravagàncies que feien gala els que portaven el pal de la cistella, també per sucar-hi pa. Un era el drapaire Pèrez.  Van ser autònoms fins que els va voler posar a to l’Antoni Ciré. Tots tenien cua de palla i  a la més mínima s’encenien i deixaven el pal tirat. Quan en Ciré en fou  responsable,  de seguit es va servir d’un operari, en Reina, el qual des de que començava la cantada fins a l’última casa havia de suportar les instruccions del qui semblava l’amo, cosa que feia assentant amb el cap, com donant a entendre, tu ves dient...

   Hi va haver uns anys en què el ressopó es feia a “can Gumersindo”, el restaurant  Bonaire. A aquelles hores de la matinada s’hi entrava amb bona gana, cantaires i músics feien un bon paper. Els més veterans es van guanyar la fama de disposar d’un bon “saque”. Davant l’evidència també hi va haver que va suggerir canviar l’enunciat d’Eschola Cantorum per la de Fartorum. Però el moment culminant era quan se li demanava a en Josep Roca que cantés la seva interpretació estel·lar: “ El morito “. L’home es feia pregar, però al final accedia i vet aquí  com la cançó despertava l’eufòria entre comensals i en Roca creixia, es veia el “Sultàn de Benicascales”, o com es digués el protagonista. A l’èxit seguien altres interpretacions i feina havia per  fer-lo callar.

    El mestre Jordi Pañella Virella en  la seva llarga trajectòria al capdavant, va fer gala d’una sensibilitat i un bon gust que també es feia palès en la composició de valsos, americanes i sardanes. A més de mostrar un humor fi i brillant que en el moment menys pensat et sorprenia  amb una sortida sublim. A la qual dedicava una rialla gens escandalosa, però molt seva.  Al mestre li van fer costat, en tot moment, els seus amics i cantaires: en Magí Mirabent, en Juli Delclós, en Gaudensi Mirabent, en Joan Martí, en Joan Escolar, en Domènech Martorell, en Pere Roig.... Com el recordat cap de colla que ho va ser durant uns anys, en Josep Matas Martín, acompanyat d’en Joan Olivé Fornas  i d’en Jordi de l’Eco que ens va deixar fa relativament  poc. Volent assegurar la continuïtat, el mestre va anar introduint a en Joan Pinós, actual director.

   I apunto dos  músics en representació de tots, en Jaume Soler i Milà, de can Pascaret i en José Pèrez. Dos amics que discrepaven sovint , en Jaume alt i en José baix, degut a una malformació, el primer recriminava al segon i ho feia, aixecant i abraonant els braços , exclamant: “demonios Pèrez...” i l’home se’l mirava, estirant el cap, amb cara de no entendre res.

   Mestres, cantaires, va ser la primera colla que va introduir veus femenines, poetes, poetesses i músics,  han estat els artífex de la tradició. La qual s’aplega sota les tres cistelles, curosament engalanades per tantes sitgetanes que s’han alternat, propiciant que en el seu balanceig  sobresurti  el protagonisme del  pomell  de clavells, junt amb amics i records.

                                                                   J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el dia  24 de març del 2016 )