SI EL FANTÀSTIC FOS UNA RELIGIÓ, SITGES SERIA EL VATICÀ

    Amb aquesta frase, el director de cinema Paco Plaza, resumia la categoria que assoleix el nostre poble quan, en aquestes dates, s’ofereix com a plató d’un cinema que porta en rodatge des de fa 56 anys. I que els seus creadors, un grup d’amics, Antoni Rafales Gil, Joan Manel Marce Gea, Pere Serramalera Cosp, Joan Puig Mestre...  tots ells aficionats a la fotografia, en el seu dia van fer el salt de la fotografia al cinema. I no precisament amb un cinema qualsevol, sinó que els titulars i la temàtica  que van escollir, per anunciar-ho, ho sintetitzava tot: Festival Internacional de Cinema Fantàstic i de Terror. L’enunciat, doncs, era prou entenedor. Transcorreguts els anys, la sang i el suspens es tradueix en escenes de por i d’emocions contingudes, les quals  segueixen fent les delícies d’un públic consolidat en aquest gènere i que arriba a Sitges amb la intenció de no perdre’s cap projecció. Que vibra davant les manifestacions que fan els corresponents directors quan diuen: “ En el transcurso de la película os cagareis de miedo”. Mol bones perspectives pels qui prefereixen sang i fetge. I perquè la gran majoria ja està curada d’espant.

    Per uns dies la vila es converteix en aparador mundial del cinema al qual hi van associats els dos termes esmentats. Al Festival hi acudeixen directors i protagonistes i tots es retraten davant la bonic skyline que ofereix la bonica panoràmica de la nostra costa contemplada des d’aquest punt d’Aiguadolç. Que en aquest cas no es tracta d’un decorat o de composicions ni trucs que es fan servir en el cinema, sinó que Sitges s’ofereix tal com és, amb tota la seva bellesa que tant enalteixen tots els qui posen al seu davant, per obtenir la fotografia que dona testimoni del seu pas pel Festival.

     Tot això forma part de l’engranatge protocol·lari, però també és un no parar de celebrar-se activitats  que transcorren de manera paral·lela. Potser el més populós sigui la desfilada de zombis pels carrers de la vila. La caracterització que mostren, realitzades prèviament per personal especialitzat, aconsegueixen crear un clímax de terror entre els molts espectadors que ens ho mirem. Gent, com els participants, que si no fóssim conscients del que estem celebrant, bé podia passar per un dissabte de Carnaval.

    Que al signant d’aquest article , contemplant aquest seguici, sempre em ve el pensament el Carnaval de la meva infantessa, quan també amagàvem la nostra identitat darrera d’una careta lletja com un mal pecat. Un acte del nostre Carnaval, el del ball infantil del Retiro, que desprès tenia un final també cinematogràfic. Quan desprès del ball, la mateixa gent assistent ajudava a disposar  les butaques davant de la pantalla, on les pel·lícules que s’hi projectaven eren de la mítica parella del gras i del prim i d’en Chalot. I també  aquestes eren les nostres preferides i tampoc  les desmereixien els familiars que ens acompanyaven.

     Gent, sigui dit de pas, molt aficionada al cinema. Un al·licient de les tardes dels dies festa, quan es dinava aviat per anar-hi a la primera hora, quan començava la projecció de les dues pel·lícules. Anunciades en  les cartelleres  que mostraven  les sales de cinema:  Prado, Retiro i Rialto ( abans Victòria). Això va ser així fins que va aparèixer la televisió, o aquesta es va fer assequible a les butxaques dels consumidors. Un invent que, al principi, moltes famílies es va resistir a que aquesta entrés a les seves llars, perquè intuïen que quan ho fes anirien perdent l’interès per anar al cinema. Però massa temptadora la proposta la de, des de casa, renunciar a la comoditat que oferia el seguiment de la programació d’aquella simple caixa,  a través de la qual es podia veure el passat i el present.

    Avui, quan tenim a l’abast tantes plataformes que ens ofereixen cinema sense moure’ns de casa, és un gran mèrit que Sitges disposi de dues sales de cinema que segueixen oferint una programació estable de projeccions. Pels bons aficionats al cinema, no és el mateix veure una pel·lícula al televisor que fer-ho en una sala de cinema. Ens ho demostra el fet de comprovar aquests dies, els del Festival, com la gent ve d’arreu per omplir les sales on es projecten aquestes pel·lícules. També ho comprovem en les estrenes que es produeixen en les grans  capitals, on els espectadors fan cua per poder entrar a la sala. Això vol dir que el cinema segueix oferint espectacle. Depèn de nosaltres que les dues sales locals, amb més de cent anys de trajectòria cinematogràfica, la pel·lícula no es talli, com passava abans, en el moment menys oportú.

                                      J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 14 ddocstumbre del 2023)

 

I LA FESTA VA CONTINUAR A L'AVE MARIA

   Les noves tecnologies, a més dels avanços tecnològics que hi van associats, han posat a l’abast dels consumidors, d’aquestes, un nou llenguatge, o si més no unes noves maneres de fer-nos entrar en contacte amb com es desenvolupen. Entre tants exemples que hi podem trobar, un fa referència a  les pantalles, on hi surt reflectida la informació que busquem i on amb un moviment de dit o un clic sobre la pantalla del mòbil, de l’ordinador...ens desapareix una informació per a tot seguit aparèixer una altra. 

    Ara, quan un tema queda enrere, s’acostuma a dir: “hem canviat de pantalla”. Es dona la paradoxa  que al nostre poble canviem de pantalla amb una facilitat admirable. Així si un cap de setmana celebràvem la Festa Major de Santa Tecla, tot just una setmana després, el canvi de pantalla, ens ha portat a celebrar la festa de la Verema, amb el pregó. Que a més ha coincidit amb  el relleu  del vicari i del senyor Rector de la parròquia, exhibició de castells i no se quantes coses més. Unes coincidències que, al celebrar-se totes a la mateixa hora no podies estar present a tots els actes. 

    Això també vol dir que, per exemple, el ressò de la festivitat de Santa Tecla, va quedar de seguit esmorteït per aquestes darreres celebracions. Només un detall va permetre  que el testimoni de la festa continues  estant present en la bonica capella de l’Ave Maria.

     Amb una curiosa i creativa exposició de figures on, també de manera simpàtica, s’hi reflecteix tot el contingut de la nostra Festa Major: des del pregó, a l’encesa dels morterets, passant pels balls, la banda, la cobla, autoritats, senyor rector..., fins i tot el personal que s’encarrega de retirar del terra les carratilles  que ja han estat cremades. Sorgit d’un binomi ben conjuntat, els germans Remei i Joan Pros. 

    Destacant l’obra portada a terme per la Remei que ha donat vida hi ha vestit a aquests petits i fantasiosos personatges que s’emmirallen amb la nostra Festa . Que si ja es dificultós confeccionar qualsevol vestit, tallar i cosir els  que lluïen tot el que allà era exposat requeria, a més d’ofici, art. 

Els dos germans es van repartir la feina, així mentre que la Mei, que durant molts anys va col·laborar  amb el  Carrusel del Prado, del recordat Jofre Vilà, confeccionant els vestits que lluïen les persones que sortien a escena. En Joan ha estat l’encarregat de recopilar un interesant testimoni fotogràfic de Festes Majors passades, on hi apareixen els seus protagonistes, molts d’ells ja no són entre nosaltres. Imatges que han servit per  posar el teló de fons a una exposició molt curiosa de veure. 

     Mentre que tots recordem quan un dia a en Joan se li va passar pel cap  fer una copia del Drac, ja que l’autèntic el guardaven al magatzem de la seva propietat. Li va sortir exacte, tot i que va introduir una petita modificació a la cua. Però sobretot el va pintar com lluïa abans de sortir a formar part d’una altra Festa Major. Del mateix color que havíem conegut els de la meva generació. La seva presencia a l’Ave Maria, junt amb tot el conjunt de l’exposició, ha servit per a fer-nos adonar que, d’entre la intimitat familiar, com aquell que no vol la cosa, sorgeixen persones, com els germans Pros, que fan i vesteixen petites obres d’art i li posen un fons que dona testimoni d’un passat que ajuda a fer més gran el present.   

    Un art efímer perquè, mentre això succeeix,  una altra pantalla es fa pas. Com totes les que  ens passen tan de pressa, sense donar-nos temps per assaborir les seqüències  que s’hi reflecteixen. Mentre observem que, a determinats establiments, s’ha posat de moda exhibir unes grans pantalles, lluminoses, anunciadores de  diversitat de reclams comercials. Com volent imitar a les mítiques  pantalles que es mostren a Piccadilly Circus de Londres, o les no menys populoses  i atractives de Times Square en la ciutat de Nova York. 

     Abans, quan ens referíem a pantalles només les relacionàvem amb les blanques de les sales dels cinemes. Que, per cert, ahir es va inaugurar el Festival Internacional de Cinema Fantàstic i de  Terror de Sitges, anomenat oficialment de Catalunya, on a les pantalles es projecten pel·lícules d’aquest gènere, que aporten a la vila un gran nombre de seguidors. Masses coses per haver-les d’assimilar tan ràpid. 

    

                                     J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 6 d'octubre del 2023 )

RELLEU AL CAPDAMUNT DE LES ESCALES

   Pocs pobles trobarem que disposin d’unes escales per baixar des del cel fins al mar, o per pujar del mar al cel i, a dalt de tot, les dues parts es fusionin en una sola denominació, Maricel. I ben pocs hi ha amb una església tan ben situada i fotogènica com la nostra.

   Altra cosa és que totes les esglésies tenen el seu responsable, el que tots coneixem pel senyor Rector. Però ben poques també en trobarem que el sacerdot habiti una rectoria que tingui tan bones vistes al mar i a tot l’entorn. 

   El meu rector de referència, el primer que he conegut, ha estat mossèn Pascual Prats Boira. El rector de sotana que va arribar al poble muntat damunt una motocicleta. Tanta va ser l’embranzida que va agafar per pujar la pujada de l’Ajuntament que quan va arribar a dalt de tot, al girar, va fer un moviment brusc i el  pollastre que portava en un cistell al darrera va sortir del seu aposento i va entrar, esglaiat,  a la sabateria de can Pañella. Va ser una manera singular de presentar-se: “soc el nou rector i vinc a buscar el pollastre”. Al mossèn el càrrec li comportava molta feina perquè a l’església  es celebraven molts oficis religiosos: misses, novenes, rosaris, processons, bateigs, que si el mes de Maria... Alguns coincidien a les tardes, quan precisament jugava el Barça  i en aquest cas per a l’home el primer era l’afició abans que la devoció. I així li traspassava les seves responsabilitats al vicari, mentre ell marxava cap a Barcelona a veure jugar el seu equip.

      Ala seva mort el va succeir mossèn Joaquim Comas Xirau, home disciplinat que va afrontar moltes obres de restauració i millores tant a l’església com a la rectoria. Portat per la seva meticulositat i la seva rectitud, no va concebre mai que la processó de Sant Bartomeu pogués acabar tant  tard. Fins el punt que un dia  va manar tacar les portes de l’església, així arribat el tabernacle amb la imatge al temple no hi van poder entrar. Cal dir, en honor de la festa, que ningú es va donar per escarmentat, ni van voler aprendre la lliçó, si la seva dràstica decisió pretenia alliçonar. Un fet, però, que no li va restar els mèrits de ser un bon sacerdot i ser respectat i volgut pels feligresos.

     D’aquí va ser destinat a l’església de Betlem de Barcelona, on tot sovint rebia gent de Sitges que hi passaven a saludar-lo. El seu lloc el va ocupar mossèn Josep Nicolau i Martí. Sacerdot prudent, molt proper i de tarannà conciliador, va estar al front de la nostra parròquia durant 19 anys. Entre aquests anys va obrir al culte l’església de Sant Joan al Poble Sec, un projecte que va iniciar mossèn Joaquim Comas, i que es va beneir el dia de Sant Joan de l’any 1991. Per aquella ocasió a mossèn Josep el va acompanyar el llavors arquebisbe de Barcelona, Ricard Maria Carles i Gordó.

     Arribada la seva jubilació el  va succeir mossèn Josep Pausas i Mas. Un rector que es va adaptar de seguida als costums i tradicions del poble, on sovint ha manifestat que celebrem moltes festes i processons. De totes aquestes la que més l’amoïna és la del Corpus, el motiu de preocupació rau només en un detall: l’obstinació que tenen els responsables de confeccionar enlairat l’altar del Cap de la Vila. Per la qual cosa per accedir-hi s’ha de fer per unes escales que si presenten dificultat per pujar encara més per baixar. Davant aquest impediment, amb to irònic, el senyor Rector exclama: “van per mi!”.

     Però els moments més esperats són els dels sermons i les paraules de comiat en els Oficis de Sant Bartomeu i Santa Tecla, on sempre hi deix escapar la seva peculiar ironia. Com quan recomana: “Aneu a gaudir de la festa i foc a la bèstia!”. 

     Aquest diumenge, desprès de 15 anys de Rector, com ell mateix ha manifestat, fa un pas al costat i seguirà vinculat a l’església de Sant Joan. Durant el transcurs de la missa, presidida pel Bisbe Agustí Cortés i Soriano, donarem la benvinguda a mossèn Rafael Vilaplana i Moltó nou rector de la nostra parròquia. Abans, aquest dissabte, acomiadarem al vicari mossèn Josep-Ramon Ruiz i Ramon. Bon sacerdot, molt vinculat al Poble Sec i a Sitges, amic i company d’aquestes pàgines

    Hi ha relleu al capdamunt d’aquestes escales, des d’on s’ofereix una excel·lent panoràmica i, sobretot, són més còmodes de baixar que els quatre graons que han estat l’obsessió de mossèn Josep Pausas.

                                      J.Y.M.

( Article public a l'Eco de Sitges, el 29 de setembre del 2023)

TORNA A SER FESTA MAJOR

    El temps que transcórrer d’una Festa Major a l’altre és relativament curt, just ens separa un mes. I ja fa uns setmanes que s’han tornat a intensificar els assajos de les colles i sobretot, perquè es fan notar més, els dels timbals que acompanyen al seguici dels diables i feres fogueres. Més fàcil ho tenien els tres timbalers que feien el mateix acompanyament  al seguici del foc, als quals no els calia assaig previ. Perquè nomes penjar-se els timbals, les mans amb les baquetes anaven soles: “Pam, patapam, patapam...” hi prou. Cap altra floritura era menester per tal de que la colla de diables reacciones a la crida dels timbals que, per simple, era més entenedora. A diferència d’ara que “batucades” interminables de timbals desenvolupen uns tocs que necessiten molt assaig per, tot i el seu mèrit,  desprès no dir res, només soroll i on ben poques vegades s’escolta el típic toc del “pam , patapam, patapam..”. Que tan teníem assimilat, amb els dimonis, els terrenals que ens ho miràvem, admirats per aquella senzillesa i puresa folklòrica que caracteritzava ,  un darrera altre, sense interrupcions, la desfilada de tots els balls.

       Aquests dies previs són dies de preparacions, mentre dona la sensació com si la passada Festa Major de Sant Bartomeu encara es mantingui viva. A més dels esmentats assajos tornen els preparatius a l’Agrupació de Balls Populars i sobretot a la secció de les eficients cosidores que, durant tot l’any, tenen feina per conservar el vestuari que fan servir els components dels balls en perfecte estat i que desprès guarden de manera meticulosa.  Una de les integrants d’aquest grup de cosidores, la Carmen Escolano Ávila, ha estat l’escollida per a ser la pendonista de Santa Tecla. Enmig d’una emoció que ha fet extensiva a tots els qui ens hem congratulat que hagi estat ella l’anomenada. 

     Curiosament, a diferència de per Sant Bartomeu que la processó passa pel carrer que honora al nostre Sant patró, per la Festa Major de santa Tecla la processó no ha passat mai, pel seu carrer. Només s’encarregaven els dimonis, quan s’acabava la processó, d’anar a fer una encesa en el seu carrer curt i estret. Altra cosa han estat les processons cíviques de la vigília, com la d’aquest any, que sí que hi passa.

    Abans d’arribar-hi el seguici passarà pel carrer de la Bassa Rodona, altament dit d’Espanya, mentre que per la veu popular, fent honor a la realitat, sempre serà “el torrent”. Es dona la casualitat que en aquesta renglera de casetes, totes iguales, de planta baixa i pis, que havien estat propietat de la família Mestre, hi han viscut, casa si casa també, un bon nombre de components que ho havien estat de les diferents colles dels balls populars.

    De les primeres que trobem, venint de la plaça del Pou Vedre, hi vivia en Salvador Marcet Ferrer, artista pintor, que va pintar diferents quadres amb la temàtica de la Festa Major i va ser component de la colla de diables. Fill d’un reconegut sastre local, tenia un germà que va heretar dels seus pares l’elegància en el bon vestir. Detall molt apreciat entre la gent del poble. Per circumstàncies de la vida va perdre el capet i mai més va tornar a ser el mateix. La mateixa veu popular els va conferir el sobrenom d’en “Teio”.

     Continuant amb el veïnatge hi trobem a en Josep Puig i Herrera, més popularment conegut per en “Xaruc”. Qui tenia  al seu abast un ampli currículum festamajorenc: va participar en el ball de cercolets, pastorets, majoral del ball de les gitanes, ball de bastons, per acabar sent Llucifer de la colla de diables. Costat per costat hi vivia en Jerònim Fontfria que va ser component del ball de bastons.

    Com podem apreciar, quan s’apropaven aquests dies, en les interioritats dels patis i balcons de les seves cases, hi penjaven les robes acabades de rentar, sobresortint la blancor o el flaire a pólvora dels vestits del diables, que també  s’estenien per a que es ventilessin. Arribat el dia tots coincidien en el moment de sortir de casa  i el conjunt de tos ells oferien una extensa mostra del vestuari i del contingut de la Festa Major. Testimoni eloqüent que delatava que, a les cases del torrent, hi vivien uns representants dels balls. Més apropats al carrer de Santa Tecla que al  de Sant Bartomeu,  però que les dues festes els implicava per un igual.

  

                                          J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 22 de setembre del 2023 )

 

LES VINYES DEL COSTAT DE L'AUTÒDROM

         Una altre imatge que hem perdut del nostre Sitges és la que fa referència a les tasques de la verema. Ara el setembre, fora de la Diada i de la festivitat de Santa Tecla, ens passa desapercebut. Si ho comparem amb els anys en què els cellers que hi havia repartits pel poble, per aquestes dates, registraven molta activitat. Els carros carregats de portadores plenes de raïm no paraven d’apropar-se a aquells cellers per a descarregar el seu contingut, mentre que un flaire a most s’escampava en l’ambient, i els gotims eren trepitjats i el seu suc llefiscós regalimava cap a les interioritats dels cups. Una feina que atreia la curiositat de la mainada que ens aplegàvem a les portes per veure com els seus responsables es dedicaven a trepitjar o fer anar la premsa d’una manera monòtona i compassada.

    La verema ocupava a un bon nombre de la nostra gent, mentre que les vinyes aconseguien envoltar-se d’una gatzara que contrastava amb la calma que hi planava la resta de l’any. Desaparegut del paisatge urbà aquesta activitat vinícola, que tant s’associava amb aquest mes de setembre, aquest ha perdut, en aquest aspecte,  una part de la seva personalitat i de pas s’ha anat esfumant el record d’aquells pagesos que, també durant tot l’any, anaven explicant les diferents feines que anaven realitzant a la vinya: replantar, podar, ensulfatar, la verema, el quasi bé ritual de posar aixeta a la bota, i tot seguit la comercialització del vi a granel de garrafeta en garrafeta entre la seva clientela fins que s’acabava.

     Tot aquest procés era seguit per la gent de la vila i, sobretot la posada d’aixeta a la bota, despertava molt interès per afanyar-se a provar com seria aquell vi novell. Aquest apropament al celler servia, també, per entaular tertúlies, que dintre la seva intimitat assolien una motivació especial, perquè aquests bressols del vi no estaven sempre oberts, sinó el temps que durava la verema i després fins que el vi no havia fermentat en el cup i passava a les botes restaven tancats i amb molta precaució si s’obrien perquè els cups desprenien com una mena de  gas, que si no s’estava a l’aguait et podia fer el paquet. Més d’un vinyataire ha perdut la vida mentre trafegava a dintre el cup

     Malgrat que, com deia, aquesta activitat ha desaparegut de dintre el nucli del poble, les vinyes les trobem molt a prop del nostre entorn. Fa un temps que vaig referir-me a aquest camí ample, de muntanya, que va des de Sant Bàrbara fins a les Cases del Sord i viceversa. En el seu recorregut hi trobem uns trencalls on caminets secundaris ens porten fins als peus de les vinyes que s’estenen des d’una mica més enllà de can Baró, fins arribar a l’autòdrom i d’allà fins a l’esplanada de les Torres. Tot en terme des Sant Pere de Ribes. 

      Era tanta l’afició per proveir-se d’aquest vi que despatxaven els cellers, que la nostra gent s’apropava fins a can Baró per tal d’omplir la garrafeta. Els masovers era la família Grau- Paretas, molt vinculada a Sitges. Els nostres hi arribaven a peu, amb la garrafeta lligada de manera que se la podien penjar a l’esquena. N’hi havia de més pràctics que preferien beure’l allà mateix sense necessitat d’haver-lo de transportar. A la recepció de l’Hotel Terramar hi havia un navarrès que es deia Rodrigo i el dia que lliurava de la feina es dirigia a la masia hi anava fent traguets fins que el vi podia amb ell. Passava la nit en un redós i l’endemà a l’hora que li tocava entrar a treballar, l’home el tenien allà com si res hagués passat, serer i eficient en la seva comesa. 

    Tot són preferències, però era curiós i divertit coincidir amb aquella desfilada de garrafes que es dirigien als cellers. Quan la gent van començar a tenir cotxe es desplaçaven a pobles on havien sentit parlar de que el vi era bo. Per aprofitar el viatge omplien una garrafa de vi i la resta d’aigua, o a l’inrevés. Va ser així fins que van anar desapareixent els cellers del poble. Tancada també la bodega Javier, del carrer Jesús, quedava  ca la Candelaria, on l’eficient Manolo Reyes despatxava el vi del rei i de la reina. I amb aquest aspecte tothom es sentia monàrquic, perquè ningú escopia un vi al qual  la reialesa li donava el nom.   

                                                  J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 15 de setembre del 2023)

LA MOTXILLA

          Amb el començament del curs escolars hi van associats molts detalls que no passen desapercebuts, sobretot pels protagonistes i pels seus familiars. Quan jo vaig ser un més dels integrants d’aquell col·lectiu d’escolars, el primer dia d’anar, s’acostumava a dir, a col·legi, hi confluïa una barreja de nerviosisme i un cert caire de novetat i d’incògnita. Els nens ja sortíem de casa amb la bata posada, que era de ratlles blau-marí amb un fons blanc i amb cinturó inclòs a l’alçada de la cintura. A l’equipament hi sobresortia un altre detall, la maleta. Potser de mesures una mica desmesurades pel que havien d’encabir. Els de casa meva s’afanyaven de deixar constància fotogràfica d’aquell primer dia de classe. L’uniforme i també la cartera, eren els dos elements més destacats, amb els quals es vinculava la  destinació d’aquell vailet, nen o nena -les d’elles era una bata de ratlles de color rosa- que no era altra que l’escola.

    Això va ser així durant molts anys, fins que ens graus superiors, pel que fa al nivell docent, es suprimia la bata però no la cartera, que va acompanyar als estudiants fins i tot durant el seu pas per la universitat. Perquè en aquells anys la motxilla tenia un ús específic, només es feia servir quan s’anava a fer una passejada per la muntanya. Venia a ser com un símbol de l’excursionisme. En tenim un exemple en la gent del nostre Centre Excursionista de Sitges, i dels antecessors  a ell, que van carregar les motxilles a l’esquena en el seu gratificant i admirable afany de pujar i baixar muntanyes. Pels qui el interès muntanyec  es limitava a anar a esmorzar a fora, la motxilla acollia en el seu interior unes flairoses arengades, amb el viatge només d’anada. Perquè de tornada ho feien a dintre d’un altre embolcall més anatòmic.

     A grans trets, vam començar a veure la proliferació de la motxilla fora de l’àmbit estrictament natural, quan a la dècada dels seixanta, començament dels setanta, va irrompre un turisme molt peculiar, els qui es van decidir carregar amb la motxilla a l’esquena, plantar-se en els vorals de les carreteres i amb un moviment del dit gros -auto stop- esperaven que algun conductor comprensiu es parés i, si no fins al lloc de la seva destinació, els hi apropés una mica i així continuar amb la pràctica. 

     Com que aquests anaven molts lleugers d’equipatge es sobre entenia que també anaven lleugers de cartera. El van anomenar el turisme de motxilla. Que contrastava amb el turisme que arribava a les ciutats i pobles amb unes maletes -encara a ningú se’l havia ocorregut de posar-hi rodes- que de traginar-les a pes quedaves esllomat. Per contra aquest turisme, si ho comparem amb de la motxilla, és sinònim de qualitat. Tot i que les aparences  enganyen.

    Desprès del nostre pas per l’escola i a no ser que la vida professional, com la de representants de comerç, les maletes només les traginem quan tenim la sort de poder fer algun que altre viatge. A partir d’aquí, sobretot els homes, hem estat molt senyorets, amb les mans a la butxaca i a veure-les venir. No així les senyores que sempre s’han acompanyat de “bolsos”, que n’han tingut per triar i remenar. Però és a mesura que les butxaques dels homes s’han anat omplint: la cartera, les claus de casa, les claus del cotxe i ara només hi falta el mòbil, ens hem adonat que posar les mans a la butxaca ja no hi caben. I com que hi ha solució per a quasi tot, no amb la pretensió d’imitar a les senyores amb els seus “bolsos”, però sí que ens hem adonat de la utilitat d’aquests, perquè moltes de les seves usuàries hi porten de tot, per a nosaltres es va idear com una mena de  cartera més reduïda  que anava penjada del braç i de la qual també s’han reduït les mesures fins a convertir-se en un mínim espai on només hi cap, com a molt, el mòbil i la cartera, de fàcil transportar per anar penjat en bandolera. D’aquesta manera les butxaques tornen a quedar lliures.

    Quan en aquest aspecte semblava que ja estava tot inventat, ve que la motxilla assoleix un protagonisme universal. La porten els escolars per anar a escola amb substitució de la maleta, la porten les senyores en substitució del “bolso” i la portem els homes, per allò de que cadascú es porti lo seu.  

                                                J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 8 de setembre del 2023)

LA BANDA DE MÚSICA

  Més d’una vegada m’he parat a pensar com seria la música, per establir una referència, dels habitants de Sitges quan aquests vivien dintre les muralles. Així com els intèrprets i els instruments que feien servir. Atenent a que la humanitat s’ha esforçat per dotar-se d’uns instruments amb els quals poder fer música. Dels més simples i primitius hem passat als convencionals, aquests que tots coneixem i que sense els músics que els facin sonar no tenen, a part d’una possible vessant decorativa, cap altra utilitat.

     Una altre detall no menys curiós és el fet de xiular. Una cosa tan simple que reflecteix l’estat d’ànim de la persona i de la qual cosa no s’ensenya, sinó que sorgeix de manera espontània, sense seguir cap tècnica en concret. Per tant és de suposar que aquella gent també xiulava, hi ho faria d’acord amb les melodies que sonaven en aquells anys. perquè la música deu ser tan antiga com la mateixa humanitat.

     De la individualitat, en quant a la interpretació, és de suposar que també sempre s’hauran reunit més d’un intèrpret per fer música, de primer interpretada, com és de suposar, amb instruments molt primitius fins anar avançant cap els actuals. Les  característiques i sonoritat dels mateixos ha permès aconseguir una perfecció oferint uns sons, o melodies, molt agradables d’escoltar. 

    Tornant als nostres, que van viure en uns anys en què les músiques serien poc selectes, altres problemàtiques tindrien per haver d’estar amatents de la música. I que aquesta esdevingué imprescindible per ballar, ja que una cosa portava a l’altra. Tampoc ens podem imaginar com es desenvoluparen els seus balls.

    Fins que el món ha evolucionat tant, que la música ha esdevingut un complement molt preuat. Que ha acompanyat els invents més moderns. Com exemple un de molt innovador, el cinema. Que de primer va ser, el que se’n deia, mut. I que curiosament s’acompanyaven  les sessions amb la música sorgida d’un piano o d’algun que altre quintet o sextet de corda. Tot i que també existien els instruments anomenats de vent, però que per la seva finalitat s’esqueia millor un tipus de música més suau.

    La modernitat va consolidar els instruments de música tal com els coneixem ara i a partir d’aquí i gràcies a les aficions musicals que van portar a un determinat nombre de persones a estudiar música i a practicar l’instrument. 

   I pel que fa a la música de banda, es va consolidar definitivament amb la fundació del Retiro i el Prado, amb els seus músics i els mestres corresponents. Que no van estar exempts de desavinences amb les respectives juntes que els contractaven, d’aquí que tot sovint se’ls canviava o plegaven ells. 

   Una altra banda que va assolir la seva popularitat va ser la banda del Pensil. Que, formada per músics locals, Santiago Rusiñol hi recorria cada vegada que la necessitava.

     Les bandes de les susdites societats, van garantir l’acompanyament musical de tots els esdeveniments del poble on es requereix d’aquest. I això va ser així fins que de la banda es va passar a la formació orquestral i no era perquè amb ella no es pogués ballar, sinó que l’orquestra es prenia com a model de les que s’havien format en altres llocs del planeta.

     Però tornant a l’àmbit local, durant molts anys, la música sitgetana,  tampoc en exclusiva, va estar en mans dels dos mestres més emblemàtics del nostre entorn més proper. Els mestres Gabriel Pallarès i Roig i Manuel Torrens i Girona. Com que aquest últim era també el mestre de capella, se li encarregava a ell les bandes per acompanyar les processons religioses. Deixant per en Pallarès les bandes que s’organitzaren per actes de diferent índole. I es va arribar a un punt on músics dels Iberos del Jazz, l’orquestra del Retiro i de l'orquestra  Mozart, la del Prado, formaven una sola banda, fos qui fos qui la dirigís. 

   Amb la particularitat que el mestre Torrens feia debutar als alumnes avantatjats en la banda que s’organitzava per acompanyar aquestes processons. De les quals encara perduren: la de Setmana Santa i la de Corpus. 

   A més de la banda la SuburBand, que ha complert 20 anys de la seva existència, gràcies a la iniciativa d’e Joan Pinós i Sariol i del Retiro, els músics que conformen la banda que veiem en les dues processons esmentades, continuen mantenint una formació que m’atreviria a dir que, pel cap baix, s’apropa als dos-cents anys d’existència. 

                                                     J.Y.M.

 ( Article publicat a l'Eco, el 1 de setembre del 2023)

L'ECO DE SANT LLI

         La gent de Sitges d’antany sembla ser que tenien ganes d’allargar la celebració de la Festa Major i d’una manera, em sembla una mica original, van avançar la festivitat de Sant Lli, que es celebrava el 23 de setembre, a l’endemà de la festivitat de Sant Bartomeu. Sembla ser que aquest canvi va ser promogut per tal de que el successor de Sant Pere, intercedís per a que la gent de la pagesia tinguessin bones collites. Sobretot la verema que per aquestes dates és a punt de començar. 

   L’endemà de la Festa Major,  no té res a veure el dia del nostre patró  amb el de Sant Lli, encara són molt recents les bones sensacions viscudes i es fa notar  el cansament acumulat en les frenètiques  36 hores de celebracions. Mentre ens despertem amb la recança de saber que el millor de tot plegat ja ha passat. 

     Si més no, avui, hi coincideix un fet curiós, que just en  el dia de Sant Lli surt al carrer un altre número d’aquest setmanari.  Dels anys que porto escrivint en aquestes pàgines, ja en fa molts, no recordo mai aquesta coincidència. La qual no podia passar degut a que, com ja he apuntat moltes vegades, la direcció del setmanari havia decidit que l’Eco no sortís en la setmana de la Festa Major. A partir  de que el setmanari va emprendre una nova volada, els seus responsables, queda per sempre més en la memòria el record del director que agafava el relleu de la família Soler, l’Antoni Sella i Montserrat, junt amb el consell de redacció, van acordar que el setmanari sortiria totes les setmanes, fos Festa Major, Nadal o Cap d’any... 

    Doncs aquí el tenim a les nostres mans, a l’endemà mateix de la festivitat de Sant Bartomeu, que és patró de la nostra Vila. En el nomenclàtor dels carrers, trobem que  els tres  porten el nom que els identifica en llurs patronatges: el de Sant Bartomeu, el de Santa Tecla i fins i fins tot el de Sant Lli. 

Davant les poques hores transcorregudes, d’ahir i avui, en l’exemplar de la setmana passada s’anunciava que, en aquest número hi robaríem un resum de les 36 hores. Nosaltres, les col·laboradores i col·laboradors habituals, estàvem informats de que havíem d’avançar les nostres col·laboracions uns dies dels que tenim  per costum lliurar els originals, per tal de poder alleugerir les feines de compaginació. Degut a que les dues dates més assenyalats de la festa s’escauen en una posició de la setmana que per a ells és primordial per poder tancar les pàgines amb normalitat, malgrat que la pressió i les presses, davant el tancament de l’edició, no se’n lliure fins ben entrada la nit dels dijous. El mèrit es troba ara en els i les responsables d’haver de cobrir la informació del  que ha estat aquesta nova edició de la Festa Major. De ben segur que aquesta nit passada se’ls ha fet molt llarga.

   I per tancar aquesta col·laboració ho faig amb una curiositat. El nom de Sant Lli no tinc constància que el porti cap sitgetà. Però no és pot dir el mateix quan el nom s’escriu i es pronuncia en castellà. Així recordo al Sr. Lino Candel Moreno, pare del germans Candel-Carbonell, que ja fa uns anys que no és entre nosaltres. I un altre de més jove, que si no estic mal informat viu a Sant Pere de Ribes, en Lino Granado Huerta, fill de la recordada Paquita Huerta que fa relativament poc que ens va deixar.

    L’endemà   del dia de  la Festa Major també fem festa, Sant Lli. Al seu honor es fa el popular vermut al Retiro, missa en sufragi de tots els difunts de la vila i el ja tradicional concert d’orgue. Abans en aquest dia s’escurava  la carcanada sobrant del pollastre, o en feien l’arròs al qual, popularment l’anomenaven de  calavera. Avui de la pizza o de l’hamburguesa no hi ha  on escurar. La tradicional cuina de Festa Major ha experimentat canvis, no així el protagonisme de Sant Lli que, en aquesta ocasió, s’hi suma la presència del que podem anomenar “l’Eco” de Sant Lli, quan just fa una setmana l’anomenàvem “l’Eco” de la Festa Major. Sortosos nosaltres que podem disposar de portada i de contingut on, ininterrompudament,  setmana rere setmana, s’hi reflecteix el bategar del poble i el protagonisme de la seva gent.   

      

                                                    J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 25 d'agost del 2023 )

    

L'EDAT I LA FESTA MAJOR

         La Festa Major sempre és jove i el que és més important, no morirà mai. Podrà passar per diferents pantalles, com és diu ara, però m’imagino que sempre hi haurà els qui vetllaran per la seva celebració. També és de suposar que mai arribarà a ser virtual, sinó que sempre sortirà al carrer el folklore tradicional.  

   La festa és la mateixa, o potser no. Perquè el que ha anat canviat han estat les maneres  i aquest canvi és degut a que la societat en la qual vivim ha evolucionat i amb ella els costums i les mateixes tradicions. Així les maneres de viure la nostra Festa Major no és la mateixa de com la vivien els nostres avis a com la viuen els nostres nets, integrats de ple en les noves tecnologies. Això sí, gràcies a aquestes, la pot seguir en directe una família que, per exemple, viu a Austràlia. 

    Amb això vull dir que el pas del temps, sense nosaltres adonar-nos, la nostra festa ha perdut, no interès, ni la satisfacció de poder-la viure amb tota la seva intensitat, sinó els detalls que ara ens semblen insignificants i que, anys enrere, formaven part de la celebració. Des d’una entrada de gralles en la intimitat, al propi dinar de Festa Major, amb un menú els ingredients que potser no es tornaven a assaborir fins dintre d’un any. Hi havia tantes mancances que qualsevol extraordinari, fos en l’àmbit que fos, era motiu de festa. Per altra banda la conformitat, resignació d’aquesta gent, avui dia ens sembla admirable, perquè eren feliços amb poca cosa. El sols fet d’escoltar el so de la gralla ja era un preuat al·licient. I sobretot poder lluir la blancor interior i exterior de les seves cases. Tenir-ho tot endreçat era un preparatiu molt apreciat.

    En faig aquesta limitació perquè també eren altres els detalls que s’associaven en aquesta celebració. On sortien al carrer l’única parella de gegants, capgrossos, drac i una colla de dimonis amb tres timbalers que els acompanyaven i la resta de colles, una per a cada ball. Tot això contemplat en un Sitges íntim, respectuós amb la festa i l’entorn. No és d’estranyar que en aquestes circumstàncies aquells Festes Majors aconseguien sobresortir per sobre de la quotidianitat de cada dia. Allò era una festa, que es diferenciava de totes les altres que es celebraven durant  la resta de l’any. I eren aquest cúmul de petites coses les que contribuïen a fer-la gran. 

   I era també una il·lusió, que es feia encomanadissa, la que embolcallava tot plegat. I aquesta semblava que no s’afeblia mai perquè sempre es renovava i perquè d’un any per l’altre no havia sorgit res de nou que pogués reemplaçar el que s’oferia en aquells dies. 

    El pas dels anys va anar aportant a aquesta mateixa societat nous al·licients que poc a poc es van anar imposant i, sense adonar-nos, començava una transformació que ha anat devaluant molts d’aquells detalls que semblaven tan essencials, uns referents amb els qual tan agradava coincidir. Sortosament vam començar a tenir quasi de tot i ves per on, el vermut no era la beguda quasi exclusiva de Festa Major. També el pollastre rostit va anar perdent protagonisme... Això acompanyat sobretot d’un factor important, l’edat.  Malament rai quan arriba un dia en què la persona manifesta: “ ja ho tinc vist, no cal anar-hi...”. Amb els anys acumulats les coses es veuen des d’una altra perspectiva. Que tampoc vol dir: “ni fu ni fa”. Només és el reflex d’un estat d’ànim.  

    És diu sempre que les festes són pels joves i aquests són els que han de garantir-ne el futur. Al cap i a la fi la Festa Major ha estat un constant relleu generacional, el que no vol dir que la visquin de la mateixa manera d’aquella gent que l’esperaven pels molts motius que hi anaven associats. Que potser es mostraven més contents desprès de dinar, quan el xampany alegrava la sobretaula. I  no pas abans, quan encara no havia tingut lloc ni l’entrada de gralles.

     Quina sort els joves per poder viure una Festa Major amb tota la seva plenitud. I també quina sort pels qui no ho som tant, haver-ne viscut tantes i totes amb el seu encant.

    Que aquesta sigui, per a uns i altres, una de les millors.

                                    J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, 18 d'agost del 2023)

LES VACANCES QUIN GRAN INVENT

      Diuen que treballar és salut, o millor dir una necessitat. Perquè sense el treball hom no progressa ni es tenen mitjans per poder fer front a les despeses que són menester par tal de garantir una subsistència el més digna possible.  

     Els nostres avantpassats, la mateixa gent del camp, treballaven de sol a sol i guardaven festa els dies que ho eren, o ni això. En altres oficis, com els fusters, es treballava fins i tot els dissabtes a la tarda. Abans de plegar escombraven el taller i apilaven la brossa en el centre del local, fins que el diumenge pel matí hi anaven els aprenents per remenar entre els encenalls  per tal de que no hagués quedat cap eina perduda. 

    Vist això, d’hores de festa poques se’n feien i ja no parlem de vacances, com a molt la vigília i el dia de la Festa Major. Planejar unes vacances i que aquestes es desenvolupessin fora del poble era quasi bé impensable. Sortosament les millores aconseguides en el món laboral, ha permès que el treballadors tinguin dret a unes de ben merescudes, les qual acostumen a ser d’un mes. 

           I què feien la gent quan tenien vacances? Una gran majoria anaven a visitar els parents que vivien en altres indrets. El nostre poble, en aquest aspecte, sempre ha estat una bona destinació. Perquè tothom ha estat disposat a venir a passar uns dies a casa de la tia... Però va ser a partir de que els mateixos treballadors es van poder comprar un cotxe, un dels més anhelats va ser el “600” que costava 75.000 pessetes, amb el qual es feien de primer excursions d’un sol dia, amb el cotxe ple. Causava admiració quan s’aturava i del seu interior hi començava a sortir gent que ningú sabia com s’hi podien acomodar. 

     I així va ser com es vam començar a planificar les vacances, ni que només fos una setmaneta. Per poder anar fins a la Vall d’Aran i aparcar a davant del típic hostal de poble, de tracte molt familiar, on servien sopa i truita francesa per sopar i unes galetes Maria i un vas de llet per esmorzar. Pel preu que es pagava per pensió complerta no donava per gaire més.

      Mentrestant els nostres anaven amb el “600”, van començar a venir turistes, principalment francesos, amb uns cotxes una mica més grans i potents, proveïts de les corresponents “vaques”, on hi dipositaven les maletes, perquè els maleters eren poc espaiosos. Pels d’aquí encara ens feia respecte creuar la frontera, en certa manera perquè érem  conscients que el motor del cotxe no era tan potent com per aventurar-se a fer sortides de masses quilometres, tot i que sempre n’hi havia de valents que desafiaven la mecànica, sabedors que qualsevol professional, manyà, o un manetes,  sabia potinejar el motor i solucionar el problema.

        Davant mateix del nostre taller, en les dependències de la fàbrica nova dels germans Benazet, s’hi van construir apartaments, els quals només els llogaven a l’estiu. I durant molts anys van venir pràcticament sempre els mateixos turistes. A ells i a nosaltres ens feia il·lusió retrobar-nos. Només aparcar el cotxe ens venien a saludar efusivament. Havia transcorregut un altre any. Turistes que es passaven tot el mes de vacances aquí. Per a la nostra gent, les nomines que cobraven no els permetien fer el mateix, sobretot perquè el canvi de la pesseta per altres divises no en afavoria, per contra a ells sí. Mentre hi cap la resignació, quan diguem que la gent paga per venir aquí i nosaltres hi vivim tot l’any... Tot un privilegi.

     Tot això per venir a dir que les vacances han estat un gran invent. Els qui col·laborem setmanalment en aquest setmanari, tancar la nostra secció per vacances no és tan fàcil. És clar que tampoc impossible, perquè la direcció del mateix no ens exigeix no poder-ho fer, ni molt menys. Si més no sap greu apagar l’ordinador, sense abans no haver enviat la col·laboració per la setmana que no hi seràs. La redacció de l’Eco ha acabat fent com la gent d’abans, que treballava sempre. Amb l’agreujant  que el setmanari no fa festa ni per Festa Major. Ben mirat, els diaris importants surten cada dia. Deu ser que aquest també es considera important, encara que sigui dintre l’àmbit local. Per tant les col·laboradores i col·laboradors, procurarem no penjar el cartell: “Tancat per vacances”. Tot i que la realitat sigui una altra.

                                                  J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 11 d'agost del 2023)

 

DEL VINYET A TERRAMAR

      El nostre Vinyet és símbol de moltes coses: de molts sentiments i un far que ens guia per sempre més. I la seva festa esdevé una de les celebracions més carismàtica dintre del calendari sitgetà. També, durant tot l’any, des de temps immemorials, la seva visita ha estat d’obligat compliment a la Mare de Déu del Vinyet. Amb un camí, per arribar-hi, curt, que la gent de Sitges d’antany, preferien acudir-hi pel Camí Fondo, el qual encara transcorria per entre vinyes, masies i paranys. Tot plegat, ajudava a conferir a l’indret un altre referent camperol de casa nostra.

      Tenia de ser bonic poder entrar en contacte en aquest descampat de la vila, on la terra de conreu mig s’abocava a la sorra del mar i amb l’ermita del Vinyet com a referent de situació i de devoció. Camins per on hi transitaven els carros tirats pels seus respectius cavalls i on també un detall s’interposava entre tantes singularitats, em refereixo a la cisterna de l’ermita que mantenia fresca l’aigua recollida de la pluja. Era quan la gent era feliç simplement bevent aigua del canti. Durant molts anys aquella cisterna va congregar, al seu voltant,  a nombroses persones que cercaven el rajolí que calmés la seva xardor.

     El dia de la seva festa, però, el Vinyet acarona la tradició i s’abraça a la devoció, mentre altres petits detalls conformen la grandiositat d’una festa típica de poble, on qualsevol detall es magnifica. Quan érem vailets ens agradava anar al Vinyet, un dia qualsevol, quan l’església era envoltada d’ombres i penombres. Les mateixes que li conferien, a la presència permanent de l’escolanet, una certa pàtina de misteri, fins el punt que no les teníem totes en el moment d’anar a disposar un dineret en la seva guardiola que, quan cau a dintre de la seva interioritat, un “cling” sonor ressona per entre tots els racons. Mentre una esgarrifança  se’ns apoderava. Quan hi tornàvem el dia de la seva festa, al susdit escolanet el trobàvem que no semblava el mateix, ben il·luminat, amb el vestit d’escolà de gala i ben enllustrat. 

    A la fira que s’estenia pel contorn de l’era, s’afegia a una plasticitat extraordinària, una petita obra d’art ambiental, que despertava il·lusions entre la mainada. Si més no aquesta fira la consideràvem la petita, perquè per la Mare de Déu d’agost era, a tots els nivells, la principal. Poca distància en el temps les separava una de l’altra. D’aquí que el que es comprava a la fira del 5 d’agost era considerat el detall que s’aconseguia per a que la tradició no es perdés. Fins que aquesta fira va créixer i va canviar d’ubicació dintre del mateix recinte, al mateix que les preferències de la mainada ja eren unes altres.

    En aquell indret es va fer la urbanització de Terramar i totes aquelles terres van acabar  parcel·lades i els camins s’eixamplaven i se’n obrien de nous. Total, el Camí Fondo va anar perdent protagonisme davant l’ampli tramat viari que portaven al Vinyet, on s’afegia  la carretera de Vilanova  i amb el tren que hi circula paral·lelament.

    Des de llavors el Vinyet i el sector de Terramar han compartit veïnatge, com ho han fet les Cases del Sord, la masia de can Pei i la de can Lleuger. Actualment aquests indrets també estan urbanitzats i més enllà fins els peus de la Mare de Déu de Gràcia i Miralpeix. Llocs des d’on s’albira el campanar del Vinyet.

      Amb la incorporació a la urbanització de l’Hotel Terramar i els seus jardins, aquell espai aconseguí encara més rellevància i categoria, a la qual  es van afegir al toc de distinció que transcorria al llarg del passeig que també s’hi va construir. Terramar sobresortia per sobre de moltes singularitats del moment. A partir de llavors anar fins el Vinyet permetia, perdre’s per entre els nombrosos carrers que hi porten.

     I un cop recuperats aquells bonics jardins, han esdevingut un nou al·licient. Més quan, ara, s’hi venen celebrant el Festivals dels Jardins de Terramar, que acaben d’inaugurar una nova edició i on tan llueixen els diferents espais creats per a l’ocasió. Avui més enllà del Vinyet hi ha vida i tot el que hi va associat té el seu glamur. La festa del Vinyet no l’ha perdut mai. I més que això, l’entusiasme de la nostra gent per les tradicions.

                                     J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 4 d'agost del 2023)

GENT QUE VENIA A FER NEGOCI

     La temporada d’estiu sempre ha estat una oportunitat per fer uns calerons. I el nostre poble al ser turístic raó de més per a desplaçar-se del lloc de residència habitual fins aquí, llavors en deien venir a fer la temporada. Sobretot es mobilitzava  gent que al seu poble treballava la terra i a l’estiu, quan el blat ja era al sac i ben lligat, era un bon moment per venir.

     De la terra a la crem de la crem del turisme, jornalers que aquí els veies mudats, amb l’americana blanca i els pantalons negres, l’uniforme reglamentari dels cambrers. El fet de treballar mudats ja els motivava i l’estar en contacte amb un turisme internacional, els conferia un cert prestigi. Alguns d’ells van venir a fer la temporada durant molts anys, fins el punt que van aconseguir entendre i fer-se entendre amb l’idioma dels turistes. 

     Les noies que es trobaven en una situació semblant, també venien i treballaven en l’hoteleria, o de dependentes en els comerços. Per alguns dels temporers turístics aquestes oportunitat els va suposar un gir en les seves vides, perquè aquí van conèixer la parella amb  qui es van casar.

         Esperada era la presència del Xe, el mantecauero, que procedent de terres valencianes venia  a fer la temporada. Els seus “mantecaus” es despatxaven en els carretons que comandaven personal que, des d’aquelles terres, l’acompanyaven. La majoria d’ells es van casar aquí i ja no se’n van moure,

    A les tardes de l’estiu desbarataven el silenci els esmolets que venien de Vilanova i s’anunciaven passant un tros d’acer per la mola d’on el sorgia una mena de xiscle ensordidor. El més popular va ser el Sr. Rodríguez i un senyor baixet i grassonet que als matins treballava a la Pirelli i a les tardes feia d’esmolet. Guardaven el peculiar carretó al magatzem d’en Joan Ossó del Bar Español.

   Fins que durant unes temporades va aparèixer un senyor andalús que comandava un burret carregat de terrissa. Una imatge més típica d’Andalusia que d’aquí. Si més no el turisme poc sabia distingir un lloc de l’altre, perquè aquí també podien comprar: toros, banderilles, castanyoles, nines vestides amb vestits de farbalans i tota mena de records propis de les terres  del Sud. Com que encara no s’havien inventat els GPS el seu sentit de l’orientació mostrava deficiències. 

   Abans que tot això passes,  ja venien a vendre aquí la gent de Ribes: que si ous, verdures, fruita... I curiosament quan ja havien fet el negoci se’n anaven a Vilanova i allà compraven el que els hi feia falta, El que significa que a Sitges no hi deixaven cap diner.

     Al revés que feia la Sra. Elvira de Vilanova, que era parenta o molt amiga de la Isidra Sabaté.  L’Elvira tenia una sínia i el que collien ho portaven a vendre al Mercat Municipal d’aquella població. I els diners que en treia els invertia a Sitges, comprant pisos. Que jo sàpiga en tenia un a davant de la que havia estat la fàbrica de capses de cartró de Can Selva al carrer Espalter, un altre al carrer Joan Maragall i un al carrer Marques de Mont-roig. Amb l’arribada de la temporada els llogava i en treia una renda. La dona era ja gran, però tenia esperit de bona negocianta. De pagesa a Vilanova a “influencer “ a Sitges.

    Durant molts anys va venir una família de Castellbisbal  a vendre vi en garrafes. Tenien un dia assenyalat a la setmana i hi feien cap amb un camió on a la visera es llegia Marti. El cap de colla era el pare; home baixet, grassonet i vermell de cara, l’ajudaven els dos fills i les esposes d’aquests. Tenien una clientela extensa, quan el vi tenia més seguidors que l’aigua i la cervesa. I no és que ara n’hagi deixat de tenir-ne, però la cultura del vi no va tardar gaire en incidir amb les preferències del paladar, així que el preferim embotellat al de garrafa. I pensar que s’havien fet tantes incursions a masies com a can Baró per tal d’omplir la garrafeta. 

   S’han alternat moltes temporades i ara ens adonem que aquelles eren diferents a les d’ara. Tot era diferent, també nosaltres, el turisme, els que venien a fer la temporada, i ja no dic el nostre poble…

   A final de l’estiu hotelers i botiguers feien un viatge, i els que venien a fer la temporada tornaven als seus pobles, pobres igual però es sentien rics perquè havien fet uns calerons extres. I tots contents.

                                          J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 28 de juliol del 2023 )