DEL VINYET A TERRAMAR

      El nostre Vinyet és símbol de moltes coses: de molts sentiments i un far que ens guia per sempre més. I la seva festa esdevé una de les celebracions més carismàtica dintre del calendari sitgetà. També, durant tot l’any, des de temps immemorials, la seva visita ha estat d’obligat compliment a la Mare de Déu del Vinyet. Amb un camí, per arribar-hi, curt, que la gent de Sitges d’antany, preferien acudir-hi pel Camí Fondo, el qual encara transcorria per entre vinyes, masies i paranys. Tot plegat, ajudava a conferir a l’indret un altre referent camperol de casa nostra.

      Tenia de ser bonic poder entrar en contacte en aquest descampat de la vila, on la terra de conreu mig s’abocava a la sorra del mar i amb l’ermita del Vinyet com a referent de situació i de devoció. Camins per on hi transitaven els carros tirats pels seus respectius cavalls i on també un detall s’interposava entre tantes singularitats, em refereixo a la cisterna de l’ermita que mantenia fresca l’aigua recollida de la pluja. Era quan la gent era feliç simplement bevent aigua del canti. Durant molts anys aquella cisterna va congregar, al seu voltant,  a nombroses persones que cercaven el rajolí que calmés la seva xardor.

     El dia de la seva festa, però, el Vinyet acarona la tradició i s’abraça a la devoció, mentre altres petits detalls conformen la grandiositat d’una festa típica de poble, on qualsevol detall es magnifica. Quan érem vailets ens agradava anar al Vinyet, un dia qualsevol, quan l’església era envoltada d’ombres i penombres. Les mateixes que li conferien, a la presència permanent de l’escolanet, una certa pàtina de misteri, fins el punt que no les teníem totes en el moment d’anar a disposar un dineret en la seva guardiola que, quan cau a dintre de la seva interioritat, un “cling” sonor ressona per entre tots els racons. Mentre una esgarrifança  se’ns apoderava. Quan hi tornàvem el dia de la seva festa, al susdit escolanet el trobàvem que no semblava el mateix, ben il·luminat, amb el vestit d’escolà de gala i ben enllustrat. 

    A la fira que s’estenia pel contorn de l’era, s’afegia a una plasticitat extraordinària, una petita obra d’art ambiental, que despertava il·lusions entre la mainada. Si més no aquesta fira la consideràvem la petita, perquè per la Mare de Déu d’agost era, a tots els nivells, la principal. Poca distància en el temps les separava una de l’altra. D’aquí que el que es comprava a la fira del 5 d’agost era considerat el detall que s’aconseguia per a que la tradició no es perdés. Fins que aquesta fira va créixer i va canviar d’ubicació dintre del mateix recinte, al mateix que les preferències de la mainada ja eren unes altres.

    En aquell indret es va fer la urbanització de Terramar i totes aquelles terres van acabar  parcel·lades i els camins s’eixamplaven i se’n obrien de nous. Total, el Camí Fondo va anar perdent protagonisme davant l’ampli tramat viari que portaven al Vinyet, on s’afegia  la carretera de Vilanova  i amb el tren que hi circula paral·lelament.

    Des de llavors el Vinyet i el sector de Terramar han compartit veïnatge, com ho han fet les Cases del Sord, la masia de can Pei i la de can Lleuger. Actualment aquests indrets també estan urbanitzats i més enllà fins els peus de la Mare de Déu de Gràcia i Miralpeix. Llocs des d’on s’albira el campanar del Vinyet.

      Amb la incorporació a la urbanització de l’Hotel Terramar i els seus jardins, aquell espai aconseguí encara més rellevància i categoria, a la qual  es van afegir al toc de distinció que transcorria al llarg del passeig que també s’hi va construir. Terramar sobresortia per sobre de moltes singularitats del moment. A partir de llavors anar fins el Vinyet permetia, perdre’s per entre els nombrosos carrers que hi porten.

     I un cop recuperats aquells bonics jardins, han esdevingut un nou al·licient. Més quan, ara, s’hi venen celebrant el Festivals dels Jardins de Terramar, que acaben d’inaugurar una nova edició i on tan llueixen els diferents espais creats per a l’ocasió. Avui més enllà del Vinyet hi ha vida i tot el que hi va associat té el seu glamur. La festa del Vinyet no l’ha perdut mai. I més que això, l’entusiasme de la nostra gent per les tradicions.

                                     J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 4 d'agost del 2023)

SANT JOAN ENCETA L'ESTIU

   Bona part de la primavera l’hem passat tancats a casa. La cosa va començar quan encara feia una mica de fred  i  hem sortit acompanyats d’una certa bonança. Perquè, fins i tot, la temperatura s’ha mantingut suau, sense arribar a extrems d’altres anys, quan al començament de juny, els termòmetres ja marcaven temperatures molt més altes. La climatologia sembla que s’hagi volgut adaptar també al progressiu desconfinament.

   Amb tot, la primera festa de l’estiu és la festivitat de Sant Joan. Amb  el protagonisme de la seva nit, la més llarga de l’any. Nit de revetlla, de l’arribada de la flama del Canigó. Un símbol de la nostra terra, de la identitat que es materialitza amb el ble tremolós d’un foc diminut que simbolitza el punt de retrobament amb les nostres tradicions, també amb la cultura de tot un poble que fa honor a la llengua, als costums i al granet de sorra que es va amuntegant als peus dels més joves, aquests que encarnen el futur. Però que aquest any la flama resta esmorteïda, haurem d’esperar el proper si la normalitat, ni nova ni vella, esperem que absoluta, ho faci possible. 

     Festa molt celebrada  a l’Hospital de Sant Joan, encara hi recordo a les monges Concepcionistes que, durant l’ofici que tenia i té lloc, aquest any no,  en la seva bonica capella, amb el preciós retaule que la presideix. Elles es desvivien per a que els feligresos hi tinguessin cabuda, sortien totes les cadires que tenien distribuïdes per tota la casa i un cop tothom tenia la seva es retiraven darrera aquesta gelosia que tanca el lateral de la capella.  

     Patronatge que també el va adoptar el Poble Sec,  on  la festa ha esdevingut un referent en el calendari festiu de la vila. I per la gent de casa nostra un motiu per a freqüentar un veïnat que n’és tan proper i per alguns una mica desconegut. Principalment per a la gent més gran que els costa anar més enllà de la via del tren. Un dia ho altra, però, s’hi ha d’anar, quan tenim assignat dia i hora per la visita a l’ambulatori. 

    Sitges, segons veus experimentades, o si més no testimonis de la seva transformació,  a cada sector li atorguen un món nou. Quan s’endinsen pel Poble Sec, queden impressionats per la seva transformació i no s’estan de manifestar el seu descobriment, puntualitzant: “ és un altre món”. Mirat així,  un nou món ho és també el sector, els Molins,  d’Aiguadolç, de can Robert, can Pei. Pels nostres familiars, amics i amigues que han viscut en un Sitges íntim, on  més amunt de la via només hi havia  vinyes, sínies, camps i es començaven a construir casetes familiars, la caseta i l’hortet.  Si decantàvem  cap a Aiguadolç l’entreteniment més natural era gaudir de l’espectacle que oferia la bufera, quan retornava a la superfície la farigola que hi havíem llençat. I cap a la banda del Vinyet, el solitari camí fondo, amb algunes masies i sínies fins a arribar als dominis de can Pei i can Lleuger, quasi a tocar a la masia de can “Panxampla”, al començament  de la recta de la Mata ,de la qual en tenien cura la família Sunyer. A la recta final de la vida de l’avi de la casa, va transitar per l’Hospital de Sant Joan, mentre comandava la somera i el carro, amb el qual transportava el que les monges li encarregaven que anés a buscar.  

     Aquesta somera en Miquel Utrillo Vidal la va regalar a l’Hospital, desprès d’haver fet el trajecte de Caravaca  (Múrcia) a Sitges. 

        Pels supervivents d’aquell Sitges tan peculiar, anar a cada indret dels esmentats  és com descobrir, això, un món nou. Quan encara retenen en el record una altra expressió, molt emprada per definir un indret solitari: “això era un mas perdut”. I ara ens perdem entre la multitud que habita les noves construccions quan,  els cap de setmana, passegem, ells i nosaltres, pels carrers de la vila.

       El món del qual formem part, l’autèntic, l’únic que pot rebre aquest tractament de projecció mundial, avança trasbalsat per les circumstàncies  que han fet capgirar la normalitat i el pessimisme recupera també antigues expressions:  “ que tot s’acabi aquí”.

     La festa de Sant Joan obria la porta a la temporada; arribava el mantecauero , el Xe. A la terrassa del brollador es servia la millor orxata de la mà del Sr. Providencio González i la seva família. Arribaven els senyors de la colònia amb les seves respectives noies de servei, popularment conegudes per les “minyones”. Les mateixes que feien anar d’escorcoll als joves del poble. Alguns s’hi van casar.

     Començava la temporada de balls a diari en els jardins del Retiro i el Prado. En aquest, un Joan, en Juanito Bartés, era el porter vitalici. Es vestia amb traje negre, barret andalús, clavell vermell al trau i un havà  entre els llavis. Molt adient amb aquell ambient “d’Spanish Show” que oferien les dues Societats. 

     En aquesta situació, la d’ara,  he observat que hi ha un cert costum d’acabar un contingut escrit  posant: continuem. Doncs això. 

 

                                                                                             J.Y.M.

  ( Article publicat a l'Eco, el 26 de juni del 2020 )