L'ECO DE SANT LLI

         La gent de Sitges d’antany sembla ser que tenien ganes d’allargar la celebració de la Festa Major i d’una manera, em sembla una mica original, van avançar la festivitat de Sant Lli, que es celebrava el 23 de setembre, a l’endemà de la festivitat de Sant Bartomeu. Sembla ser que aquest canvi va ser promogut per tal de que el successor de Sant Pere, intercedís per a que la gent de la pagesia tinguessin bones collites. Sobretot la verema que per aquestes dates és a punt de començar. 

   L’endemà de la Festa Major,  no té res a veure el dia del nostre patró  amb el de Sant Lli, encara són molt recents les bones sensacions viscudes i es fa notar  el cansament acumulat en les frenètiques  36 hores de celebracions. Mentre ens despertem amb la recança de saber que el millor de tot plegat ja ha passat. 

     Si més no, avui, hi coincideix un fet curiós, que just en  el dia de Sant Lli surt al carrer un altre número d’aquest setmanari.  Dels anys que porto escrivint en aquestes pàgines, ja en fa molts, no recordo mai aquesta coincidència. La qual no podia passar degut a que, com ja he apuntat moltes vegades, la direcció del setmanari havia decidit que l’Eco no sortís en la setmana de la Festa Major. A partir  de que el setmanari va emprendre una nova volada, els seus responsables, queda per sempre més en la memòria el record del director que agafava el relleu de la família Soler, l’Antoni Sella i Montserrat, junt amb el consell de redacció, van acordar que el setmanari sortiria totes les setmanes, fos Festa Major, Nadal o Cap d’any... 

    Doncs aquí el tenim a les nostres mans, a l’endemà mateix de la festivitat de Sant Bartomeu, que és patró de la nostra Vila. En el nomenclàtor dels carrers, trobem que  els tres  porten el nom que els identifica en llurs patronatges: el de Sant Bartomeu, el de Santa Tecla i fins i fins tot el de Sant Lli. 

Davant les poques hores transcorregudes, d’ahir i avui, en l’exemplar de la setmana passada s’anunciava que, en aquest número hi robaríem un resum de les 36 hores. Nosaltres, les col·laboradores i col·laboradors habituals, estàvem informats de que havíem d’avançar les nostres col·laboracions uns dies dels que tenim  per costum lliurar els originals, per tal de poder alleugerir les feines de compaginació. Degut a que les dues dates més assenyalats de la festa s’escauen en una posició de la setmana que per a ells és primordial per poder tancar les pàgines amb normalitat, malgrat que la pressió i les presses, davant el tancament de l’edició, no se’n lliure fins ben entrada la nit dels dijous. El mèrit es troba ara en els i les responsables d’haver de cobrir la informació del  que ha estat aquesta nova edició de la Festa Major. De ben segur que aquesta nit passada se’ls ha fet molt llarga.

   I per tancar aquesta col·laboració ho faig amb una curiositat. El nom de Sant Lli no tinc constància que el porti cap sitgetà. Però no és pot dir el mateix quan el nom s’escriu i es pronuncia en castellà. Així recordo al Sr. Lino Candel Moreno, pare del germans Candel-Carbonell, que ja fa uns anys que no és entre nosaltres. I un altre de més jove, que si no estic mal informat viu a Sant Pere de Ribes, en Lino Granado Huerta, fill de la recordada Paquita Huerta que fa relativament poc que ens va deixar.

    L’endemà   del dia de  la Festa Major també fem festa, Sant Lli. Al seu honor es fa el popular vermut al Retiro, missa en sufragi de tots els difunts de la vila i el ja tradicional concert d’orgue. Abans en aquest dia s’escurava  la carcanada sobrant del pollastre, o en feien l’arròs al qual, popularment l’anomenaven de  calavera. Avui de la pizza o de l’hamburguesa no hi ha  on escurar. La tradicional cuina de Festa Major ha experimentat canvis, no així el protagonisme de Sant Lli que, en aquesta ocasió, s’hi suma la presència del que podem anomenar “l’Eco” de Sant Lli, quan just fa una setmana l’anomenàvem “l’Eco” de la Festa Major. Sortosos nosaltres que podem disposar de portada i de contingut on, ininterrompudament,  setmana rere setmana, s’hi reflecteix el bategar del poble i el protagonisme de la seva gent.   

      

                                                    J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 25 d'agost del 2023 )

    

UN DEL PRADO FENT EL VERMUT AL RETIRO

A la Festa Major hi van associades moltes singularitats. Una  que he trobat molt emotiva ha estat la salutació que dedica l’amic Vicenç Morando en el revés de l’estampa  de l’Ofici religiós. Ha escrit: “Benvingut Nadal d’estiu.  T’esperàvem...”.  M’ha agradat molt el seu contingut.

    Dies abans, però, la Festa començava amb el pregó d’en Talino Plana, el qual va transcórrer entre el domini de dues professions:  el de dimoni i la de sitgetà. De les quals aporta un ampli currículum que el va ratificar a mesura que  s’anava alternant entre un ofici i l’altre. I passava de l’infern al cel, tot recreant-se en l’anècdota protagonitzada pel seu representant a la terra, el nostre Senyor Rector, mossèn Josep Pausas, del qual es va referir a les “tres volteretes” que va fer al volant del seu cotxe en la tarda del dia de Reis. El pregoner va  entaular un paral·lelisme entre l’oli i el vi de missa. Però exagerant amb el nombre de  figueretes; d’una volta  ell en va apuntar fins a tres. Es va curar en salut i no va voler quedar curt. Anècdotes com aquesta el seu pregó en va estar farcit.

     El trasllat de la imatge del Sant al Prado, ja feia dies que va despertar una gran curiositat. I seguidament, com el mateix pregoner insinuava, no hi va faltar qui proposes  que en alguna de les properes exposicions pogués tenir lloc al Retiro. Sortosament aquelles fortes rivalitats que caracteritzaven als seguidors d’una i altra Societat ja fa temps que han desaparegut, perquè d’haver continuat, la decisió del pendonista de ben segur que hagués propiciat una forta controvèrsia.

  Encara amb el ressò de l’entrada de gralles i de les sardanes i la sortida dels balls de les dues, es va passar  a recollir la imatge. Era tard, fregant les 11 de la nit. La processó va ser llarga, però de ben segur que a en Toni Tudela se li va fer curta, perquè  davant de les emocions viscudes hagués volgut aturar el temps, per poder-s’hi recrear millor. Al poc de sortir de l’església, ens va sorprendre el tro del coet que anunciava el primer senyal del Castell de Foc, que va entusiasmar a tots. El resultat del qual cada any es resumeix amb la mateixa frase: “Aquest any com mai”.

  I aviat ens desperta la matinal. Veure-la sortir en plena foscor, dirigint-se cap a la platja Sant Sebastià, és sensacional. Això fa que la claror del dia s’afanyi per ser-hi. No hi és a temps  per saludar el pas dels gegants, però sí a partir del ball de bastons. A la claror del dia li agrada l’espectacle i si queda.

      L’Ofici de Festa Major és un acte comú en tots els pobles, on l’anada i la sortida del mateix és costum acompanyar a les autoritats amb música. Sortosament a casa nostra disposem d’una bona banda, com hem pogut constatar. També, durant forces anys, en el programa oficial, quan es referia a l’Ofici religiós, no hi faltava aquesta apreciació: “Glosarà la vida del Santo un eminente orador sagrado”.Una altra frase mítica. Fins que els senyors rectors que s’han succeït en la nostra parròquia han estat el únics responsables de fer el sermó. Una vegada més,  mossèn Pausas aconsegueix, amb la seva facilitat de paraula i una barreja de respectuosa ironia,  que les seves paraules es converteixin en una bona lliçó del seu exercici al capdavant de la nostra parròquia. Però que tampoc es talla  quan ha de dir les coses pel seu nom.

    Com així va passar, quan durant l’espectacular sortida d’Ofici i un cop a la plaça hi quedava poca gent. Entre aquesta, des del balcó de l’Ajuntament, va poder distingir a dos sacerdots i dirigint-se a un d’ells li cridava: “ Ei! Tu no has vingut a l’Ofici ”. Si més no va arribar  puntual per a l’hora del dinar. Per tant, en un bon moment, no estava tot perdut.

    Els concerts de Festa Major són  un altre denominador comú de tots els pobles que la celebren.  On quasi tothom enraona mentre els músics interpreten  el repertori que han vingut preparant des de fa temps. Un mal moment per donar a conèixer el resultat del seu esforç . Al Retiro amb la presencia de la Suburband i al Prado amb la Cobla Maricel i un combinat de gralles. També les dues Societats  s’alternen en quant al detall de convidar a les autoritats i pendonistes. Aquesta vegada els ha donat la benvinguda l’Elena Ferré, presidenta del Retiro. I un cop asseguts, el pendonista, Toni Tudela,  va fer un comentari que m’ha semblat, després del pregó, dels  més genials que he escolat durant tots aquests dies: “Tants anys preparant el vermut  del Prado, per acabar, avui, fent el vermut al Retiro”.   Una coincidència  que els més acèrrims de les dues Societats haguessin llençat el crit al cel.

   A la nostra processó se li escau a la perfecció, la conclusió que diu: “la processó és llarga i el ciri és curt”. Doncs  les feres fogueres i els gegants, es retiraven de l’apoteòsica ballada final quan ja  no era el dia de Sant Bartomeu.   La festa s’acabava just estrenat el dia de Sant Lli. On un altre vermut s’ha convertit en tradició. Com la missa en record de tots els nostres difunts amb els quals hem compartit altres festes majors i que tenim ben presents. Entre ells aquells:  mossèn  Jaume Berdoy, en Jofre, en Coté, en Ramon Soler, i en  Mompel...

    Ho contempla també en Vicenç , en el text  de l’estampa: “Perquè necessitem moments  per pensar en els qui, enguany, no viuran la Festa Major que hagueren volgut viure”.

   I amb la ballada final a la platja Sant Sebastià, a càrrec de la Cobla Maricel, i un breu castell de foc, es dona per finalitzada la Festa Major. Viscuda amb intensitat i emotivitat i amb les consegüents felicitacions a la nova Comissió que presideix la Maica Díez –Alcón.

                                                                                   J. Y. M.

  

  

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 22 d'agost del 2018 )