A L'ALTRE COSTAT DE LA VIA

 

   Sitges ha crescut per tots els costats, tot i amb això encara queden racons que conserven el seu estat natural, on la vegetació continua cobrint espais que no han deixat d’estar a disposició de la natura, sense que la mà de l’home hi intervingui. Un bocí desordenat de la vila, que ja està bé que sigui així, on hi sobresurt un dels símbols més carismàtics de la nostra identitat, el Vinyet.

   On sobresortien unes casetes que quedaven més a prop de can Pei i de can Lleuger, les cases del Sord. Que segons ens explica l’Ignasi M. Muntaner,  en el seu interessant treball sobre els noms dels llocs, es coneixen per aquest nom perquè en el seu dia va comprar en un indret, que es coneixia pel camí del Coll, una extensió de terreny, un tal José López Ramos, que havia sigut barrinaire de la pedrera de la Falconera i degut a l’esclat d’una barrinada va quedar sord. L’home va parcel·lar aquell terreny i els nous propietaris hi van construir unes cases. Fins que l’indret va ser conegut, per sempre més, com les Cases del Sord. 

       Per accedir-hi es feia per un camí que transcorria entre un viver de plantes i un restaurant, amb un perill afegit, s’havia de travessar les vies del tren sense pas a nivell. Avui l’indret ha quedat en mig de les terres urbanitzades del sector conegut com la Plana Oest, on l’esmentat José López hi té dedicat un carrer amb el nom de Pep del Garraf. En un indret on hi confluïen molts camins, que travessaven vinyes i camps de garrofers.

     Una vegada en Daniel Fusté, de ca la Mariana i un dels socis fundadors dels Amics del Garraf, em va voler ensenyar una preciositat paisatgista i em va portar fins a un esplèndid camp d’ametllers, que es trobava en aquests indrets, propietat de l’Americano. Va coincidir, aquesta visita, en el punt àlgid de la florida d’aquests arbres i vaig quedar meravellat de l’espectacle que oferien. Com també era molt atractiu el flaire de les garrofes quan eles garrofers estaven en el seus apogeu. 

     Aquestes terres urbanitzades, amb els seus carrers, han esborrat el traç d’aquells antics camins, de les propietats que els custodiaven i que només resta en peu l’ermita i el que queda de la masia de Santa Bàrbara. En el seu dia, molt a prop d’aquest indret, el pintor sitgetà, Joaquim Sunyer hi va pintar el quadre que va titular Cala Forn, amb el protagonisme que li confereixen unes sitgetanes que posen per a l’ocasió en un escena on l’autor li va voler conferir un protagonisme del tot camperol. Enmig d’un paisatge que ens transporta a un Sitges de connotacions idíl·liques.

      Un paisatge que va començar a canviar, quan per exemple, es van construir les esmentades casetes que configuren el barri que coneixem com les cases del Sord, on fins i tot va disposar d’una botiga de queviures, regentada per la família Palma-Garcia, la qual no només proveïa al seu veïnat, sinó que oferia repartiment a domicili entre la clientela que comptava de les torres del sector de Terramar. Curiosament, des de fa un temps, les Cases del Sord també han quedat integrades en zona residencial. 

     Un dels responsables d’aquest servei a domicili era en Cristòfol Rubí Aguilera, casat amb una filla de la casa. L’home, a més de repartidor, treballava a la Pirelli, a hores lliures feia de pintor, de mariner durant les nits d’hivern i de músic en les d’estiu. Total, que tenia quasi bé totes les hores del dia i la nit ocupades. Tot i amb això, a ulls del seu sogre, el qui s’emportava el palmarès de més treballador era en Joan Olivé Ràfols, que repartia la llet d’una reconeguda marca, de la qual en tenia la representació. Tot sovint l’home manifestava: “no he visto hombre más trabajador que el Juan”. Per a desencís del seu gendre, perquè amb aquesta conclusió tot el que feia ell podia semblar poc. Fins i tot en l’època que li feien la casa en aquell mateix indret aprofitava, quan al Prado feien l’espectacle, per apropar-se amb la moto fins a la casa, per donar una capa de pintura a les parets i tornar amb el temps just per incorporar-se a l’orquestra. Podia haver qui l’igualés, però que el superés...

                                           J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 4 d'abril del 2025)

DEL VINYET A TERRAMAR

      El nostre Vinyet és símbol de moltes coses: de molts sentiments i un far que ens guia per sempre més. I la seva festa esdevé una de les celebracions més carismàtica dintre del calendari sitgetà. També, durant tot l’any, des de temps immemorials, la seva visita ha estat d’obligat compliment a la Mare de Déu del Vinyet. Amb un camí, per arribar-hi, curt, que la gent de Sitges d’antany, preferien acudir-hi pel Camí Fondo, el qual encara transcorria per entre vinyes, masies i paranys. Tot plegat, ajudava a conferir a l’indret un altre referent camperol de casa nostra.

      Tenia de ser bonic poder entrar en contacte en aquest descampat de la vila, on la terra de conreu mig s’abocava a la sorra del mar i amb l’ermita del Vinyet com a referent de situació i de devoció. Camins per on hi transitaven els carros tirats pels seus respectius cavalls i on també un detall s’interposava entre tantes singularitats, em refereixo a la cisterna de l’ermita que mantenia fresca l’aigua recollida de la pluja. Era quan la gent era feliç simplement bevent aigua del canti. Durant molts anys aquella cisterna va congregar, al seu voltant,  a nombroses persones que cercaven el rajolí que calmés la seva xardor.

     El dia de la seva festa, però, el Vinyet acarona la tradició i s’abraça a la devoció, mentre altres petits detalls conformen la grandiositat d’una festa típica de poble, on qualsevol detall es magnifica. Quan érem vailets ens agradava anar al Vinyet, un dia qualsevol, quan l’església era envoltada d’ombres i penombres. Les mateixes que li conferien, a la presència permanent de l’escolanet, una certa pàtina de misteri, fins el punt que no les teníem totes en el moment d’anar a disposar un dineret en la seva guardiola que, quan cau a dintre de la seva interioritat, un “cling” sonor ressona per entre tots els racons. Mentre una esgarrifança  se’ns apoderava. Quan hi tornàvem el dia de la seva festa, al susdit escolanet el trobàvem que no semblava el mateix, ben il·luminat, amb el vestit d’escolà de gala i ben enllustrat. 

    A la fira que s’estenia pel contorn de l’era, s’afegia a una plasticitat extraordinària, una petita obra d’art ambiental, que despertava il·lusions entre la mainada. Si més no aquesta fira la consideràvem la petita, perquè per la Mare de Déu d’agost era, a tots els nivells, la principal. Poca distància en el temps les separava una de l’altra. D’aquí que el que es comprava a la fira del 5 d’agost era considerat el detall que s’aconseguia per a que la tradició no es perdés. Fins que aquesta fira va créixer i va canviar d’ubicació dintre del mateix recinte, al mateix que les preferències de la mainada ja eren unes altres.

    En aquell indret es va fer la urbanització de Terramar i totes aquelles terres van acabar  parcel·lades i els camins s’eixamplaven i se’n obrien de nous. Total, el Camí Fondo va anar perdent protagonisme davant l’ampli tramat viari que portaven al Vinyet, on s’afegia  la carretera de Vilanova  i amb el tren que hi circula paral·lelament.

    Des de llavors el Vinyet i el sector de Terramar han compartit veïnatge, com ho han fet les Cases del Sord, la masia de can Pei i la de can Lleuger. Actualment aquests indrets també estan urbanitzats i més enllà fins els peus de la Mare de Déu de Gràcia i Miralpeix. Llocs des d’on s’albira el campanar del Vinyet.

      Amb la incorporació a la urbanització de l’Hotel Terramar i els seus jardins, aquell espai aconseguí encara més rellevància i categoria, a la qual  es van afegir al toc de distinció que transcorria al llarg del passeig que també s’hi va construir. Terramar sobresortia per sobre de moltes singularitats del moment. A partir de llavors anar fins el Vinyet permetia, perdre’s per entre els nombrosos carrers que hi porten.

     I un cop recuperats aquells bonics jardins, han esdevingut un nou al·licient. Més quan, ara, s’hi venen celebrant el Festivals dels Jardins de Terramar, que acaben d’inaugurar una nova edició i on tan llueixen els diferents espais creats per a l’ocasió. Avui més enllà del Vinyet hi ha vida i tot el que hi va associat té el seu glamur. La festa del Vinyet no l’ha perdut mai. I més que això, l’entusiasme de la nostra gent per les tradicions.

                                     J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 4 d'agost del 2023)

LES CASES QUE SEMPRE SERAN NOVES

Les vinyes que hi havia a frec de la creu dels Escarabats eren de moscatell, Ens podem imaginar el paisatge que s’albirava quan s’arribava Sitges per les Costes de Garraf. El verd intens dels pàmpols dels ceps contrastava amb el blau del mar i la combinació oferia una bonica postal, on la principal activitat dels seus habitants consistia en anar a pescar i a treballar la terra.  

     Aquest paisatge es va mantenir així fins que el poble es va anar expandit cap a les afores, degut al progressiu increment del nombre d’habitants, fins el punt que era necessari augmentar el nombre de cases per tal de fer front a aquest creixement . Ja en el 1918 es van construir al carrer Espalter 19 cases amb regim de cooperativa, on els qui van ser beneficiats per la concessió d’una d’aquestes cases pagava cada mes la quantitat de pessetes  acordada. Com que l’import era assumible per les famílies, la veu popular les va denominar les Cases Barates.

    Això va ser així fins que a l’any 1928 se’n van construir una altra fase, amb les mateixes condicions, al costat de l’Escorxador. I a l’any 1954, en els terrenys de sota Els Molins, es construeixen 16 blocs, amb un total de 102 pisos, els quals s’adapten al que ara anomenem vivenda social, llavors de  l’Obra Sindical, que van ser inaugurades el 1957. Davant la novetat d’unes cases acabades de construir, no hi cabia altra denominació que la de Cases Noves. On hi trobem, també les Cases dels Pescadors, habitades per gent en què la pesca era el seu ofici. 

    Posteriorment es van construir una nova ampliació, afegint el que es coneixia també per les Casa dels Mestres, destinada a acollir als professors de l’escola pública i que fa poc han estat destinades a vivenda social. Aquesta ampliació es va produir  tant allà com a l’Escorxador, aquí amb vivendes de planta baixa i pis. Portades a terme per la continuïtat de la cooperativa que va fer possible la construcció de les Cases Barates del carrer Espalter.

    Quedava així configurat el contorn que encerclava el centre de la vila: Cases Noves, Poble Sec i les Cases del Sord. Aquestes últimes sorgides per la iniciativa d’un tal Josep López Ramos, que era sord, i  propietari d’una franja de terreny que va parcel·lar i on s’hi van construir unes casetes. Situades a prop de la masia de can Pei i de la de can Lleuger. Un indret, per aquells anys, allunyat del poble i que avui la masia de can Pei ha donat nom a una zona residencial  que ha deixat les casetes del Sord dintre del seu voluminós perímetre. A mig camí d’aquesta circumval·lació hi trobàvem les cases de ca l’Antoniet, unes construccions afegides a la masia d’on procedeix el nom. Actualment una altra zona urbanitzada.

     No gaire lluny, a l’altre costat del càmping el Garrofer, ja a la voreta del mar, s’aixequen les cases d’en Nuñez que la mateixa veu popular va atorgar aquesta denominació perquè en va ser la coneguda promotora Nuñez i Navarro qui les va construir, mentre que la denominació oficial és Parc de Mar. I si les cases de l’altre extrem oposat les coneixem per les Cases Noves, aquestes bé les podríem denominar les “Cases Cares”, on el terme ganga i la vesant social, no el busquis per enlloc

     Ja en el centre del poble, en el Passeig de Vilanova, hi trobem les Cases d’en Peretò. Dues iguales, una al costat de l’altra. Que va fer construir el ribetà Pere Montaner Capdet, que va fer les Amèriques i vivia, del que se’n deia, tallar el “cuponet”. Quan la guerra, el feien passejar pel poble tirant de carretó. I si li preguntaven per aquest canvi tan sobtat, els contestava: “hay que trabajar, chico” . Per si algú havia arribat a pensar, que se les guanyava dolces.

    De les altres cases, no siguin mal pensats, no n’hi han hagut gaires, encara que sembli el contrari. El que sí sempre ha existit, és moltes ganes de festa. I tot aquest preàmbul bé, perquè  la gent de les Cases Noves celebren la seva festa de barri. Ells mateixos per apropar-se a les que es celebraven al poble, per no haver de fer tanta volta, al costat de la carboneria de can Guirro, de la fàbrica de persianes Miradell i de la manyeria d’en Llorenç Garcia, havien obert un caminet i tothom: músics, cambrers, modistes, sabaters, pescadors... el transitaven. En deien: baixar al poble.

   Aquests dies serem nosaltres els qui pujarem a les Cases Noves. Entre altres camins, pel carrer Sant Honorat. Que és el patró dels forners, com aquells  que enfornaven en el forn de l’anomenada Panificadora. I durant un temps va coincidir que mentre ells elaboraven el pa, al seu costat, la gent ballava i s’ho passava bé. Avui, ells ja no hi són però la festa continua. Som-hi!

                                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 7 de juliol del 2023)

     

SANT JOAN ENCETA L'ESTIU

   Bona part de la primavera l’hem passat tancats a casa. La cosa va començar quan encara feia una mica de fred  i  hem sortit acompanyats d’una certa bonança. Perquè, fins i tot, la temperatura s’ha mantingut suau, sense arribar a extrems d’altres anys, quan al començament de juny, els termòmetres ja marcaven temperatures molt més altes. La climatologia sembla que s’hagi volgut adaptar també al progressiu desconfinament.

   Amb tot, la primera festa de l’estiu és la festivitat de Sant Joan. Amb  el protagonisme de la seva nit, la més llarga de l’any. Nit de revetlla, de l’arribada de la flama del Canigó. Un símbol de la nostra terra, de la identitat que es materialitza amb el ble tremolós d’un foc diminut que simbolitza el punt de retrobament amb les nostres tradicions, també amb la cultura de tot un poble que fa honor a la llengua, als costums i al granet de sorra que es va amuntegant als peus dels més joves, aquests que encarnen el futur. Però que aquest any la flama resta esmorteïda, haurem d’esperar el proper si la normalitat, ni nova ni vella, esperem que absoluta, ho faci possible. 

     Festa molt celebrada  a l’Hospital de Sant Joan, encara hi recordo a les monges Concepcionistes que, durant l’ofici que tenia i té lloc, aquest any no,  en la seva bonica capella, amb el preciós retaule que la presideix. Elles es desvivien per a que els feligresos hi tinguessin cabuda, sortien totes les cadires que tenien distribuïdes per tota la casa i un cop tothom tenia la seva es retiraven darrera aquesta gelosia que tanca el lateral de la capella.  

     Patronatge que també el va adoptar el Poble Sec,  on  la festa ha esdevingut un referent en el calendari festiu de la vila. I per la gent de casa nostra un motiu per a freqüentar un veïnat que n’és tan proper i per alguns una mica desconegut. Principalment per a la gent més gran que els costa anar més enllà de la via del tren. Un dia ho altra, però, s’hi ha d’anar, quan tenim assignat dia i hora per la visita a l’ambulatori. 

    Sitges, segons veus experimentades, o si més no testimonis de la seva transformació,  a cada sector li atorguen un món nou. Quan s’endinsen pel Poble Sec, queden impressionats per la seva transformació i no s’estan de manifestar el seu descobriment, puntualitzant: “ és un altre món”. Mirat així,  un nou món ho és també el sector, els Molins,  d’Aiguadolç, de can Robert, can Pei. Pels nostres familiars, amics i amigues que han viscut en un Sitges íntim, on  més amunt de la via només hi havia  vinyes, sínies, camps i es començaven a construir casetes familiars, la caseta i l’hortet.  Si decantàvem  cap a Aiguadolç l’entreteniment més natural era gaudir de l’espectacle que oferia la bufera, quan retornava a la superfície la farigola que hi havíem llençat. I cap a la banda del Vinyet, el solitari camí fondo, amb algunes masies i sínies fins a arribar als dominis de can Pei i can Lleuger, quasi a tocar a la masia de can “Panxampla”, al començament  de la recta de la Mata ,de la qual en tenien cura la família Sunyer. A la recta final de la vida de l’avi de la casa, va transitar per l’Hospital de Sant Joan, mentre comandava la somera i el carro, amb el qual transportava el que les monges li encarregaven que anés a buscar.  

     Aquesta somera en Miquel Utrillo Vidal la va regalar a l’Hospital, desprès d’haver fet el trajecte de Caravaca  (Múrcia) a Sitges. 

        Pels supervivents d’aquell Sitges tan peculiar, anar a cada indret dels esmentats  és com descobrir, això, un món nou. Quan encara retenen en el record una altra expressió, molt emprada per definir un indret solitari: “això era un mas perdut”. I ara ens perdem entre la multitud que habita les noves construccions quan,  els cap de setmana, passegem, ells i nosaltres, pels carrers de la vila.

       El món del qual formem part, l’autèntic, l’únic que pot rebre aquest tractament de projecció mundial, avança trasbalsat per les circumstàncies  que han fet capgirar la normalitat i el pessimisme recupera també antigues expressions:  “ que tot s’acabi aquí”.

     La festa de Sant Joan obria la porta a la temporada; arribava el mantecauero , el Xe. A la terrassa del brollador es servia la millor orxata de la mà del Sr. Providencio González i la seva família. Arribaven els senyors de la colònia amb les seves respectives noies de servei, popularment conegudes per les “minyones”. Les mateixes que feien anar d’escorcoll als joves del poble. Alguns s’hi van casar.

     Començava la temporada de balls a diari en els jardins del Retiro i el Prado. En aquest, un Joan, en Juanito Bartés, era el porter vitalici. Es vestia amb traje negre, barret andalús, clavell vermell al trau i un havà  entre els llavis. Molt adient amb aquell ambient “d’Spanish Show” que oferien les dues Societats. 

     En aquesta situació, la d’ara,  he observat que hi ha un cert costum d’acabar un contingut escrit  posant: continuem. Doncs això. 

 

                                                                                             J.Y.M.

  ( Article publicat a l'Eco, el 26 de juni del 2020 )

SORTIR A PASSEJAR

     En les diferents franges horaris que ens estava  permès poder sortir a passejar o fer esport, l’espai més concorregut el trobem en el nostre litoral marítim. Hem tornat al lloc de sempre, aquest que és el nostre preferit. Perquè ens podem considerar uns privilegiats al disposar d’un passeig d’aquestes característiques  que, des de la Fragata fins a la riera és una autèntica meravella.

   Durant aquests temps, però, i potser degut a la massificació de gent fent el mateix recorregut, molts han preferit caminar per segona línia de mar i endinsar-se pel gran nombre de carrers que es troben entre el sector de Terramar i el Vinyet. Per alguns ha estat com un descobriment perquè, per estrany que sembli, no hi havien passat mai. I aquest canvi de ruta els ha  familiaritzat amb els noms dels carrers que tampoc no sabien ni que existissin. Ens passa als qui, per motius de feina, els freqüentem molt sovint que, tot i amb això, quan et pregunten pel nom d’algun d’ells sovint dubtem del seu enclavament.

    També han pogut admirar la variació d’estils de les torres que hi han i l’extensió de terreny que ocupen els seus jardins. Torres de relativament nova construcció i altres que es van construir just quan es van començar a urbanitzar aquesta, podem dir, primera urbanització del país. La Beli Arigas Coll fa una sensacional tasca a l’anar catalogant aquestes torres emblemàtiques, amb tota mena de dades i referències, tals com: els arquitectes que les van dissenyar, els propietaris dels terrenys en els quals les van fer construir, data que es va portar a terme la construcció. Un treball interessantíssim.

    Torres, la gran majoria d’elles, que han perdut la titularitat, perquè han estat venudes i revenudes  però, curiosament,  encara són conegudes pel nom dels antics propietaris. La majoria disposaven dels seus respectius porters; un matrimoni en què l’esposa feia les tasques de portera i el marit treballava en una altra ocupació, o tenia cura del jardí.

    En algunes d’aquestes propietats, donava la sensació que els porters manaven més que els senyors, o si més no  les guardaven amb més cel que si fos casa seva. Gent eficient i responsables que van venir de diferents destinacions  a la crida d’algun conegut que els havien informat que a la torre del senyor fulano de tal  buscaven porters. I en el càrrec si van estar anys i aquí van comprar un piset que s’hi van traslladar  quan es van jubilar. Els fills també e van casar aquí i van formar les seves respectives famílies . Hi va haver també   els qui van preferir tornar al seu poble de procedència, tanmateix desprès de tants anys d’absència, es van trobar com a forasters i es van adonar que eren més d’aquí que d’allà i van tornar al Sitges que ja consideraven  una mica seu.

      Passejar per aquests carrers, pels qui els hem transitat tantes vegades, sense adonar-te fas inventari de les torres on, els seus antics propietaris havien sigut clients i el record abraça també al dels respectius porters. 

     En Joan Riart, vivia amb la seva esposa i la seva filla, que és modista, al carrer Sant Sebastià. Era l’home de confiança  del Conde Rueda i era un exemple d’eficàcia. Quan, per exemple,  el senyor Conde li deia que avises a l’ebenista en Joan, obedient, venia a casa  i els meus havien de deixar tot el que estaven fent i acudir a la crida del seu amo. En Joan no s’avenia a raons, tenia de ser en aquell moment. El després per a ell no existia, quan deia ara era ara. Que potser el Conde no li havia exigit tal immediatesa , és el que comentava, la influència dels porters que en molts casos eren més exigents i intransigents  que els amos. 

   La majoria dels senyors deixaven als porters  una llista de les feines que havien de fer els respectius industrials durant els mesos d’hivern. La confiança entre amos i industrials era màxima, per part d’aquests darrers, tenien classificats als senyors com a clients de tota la vida.  

     Alguns xalets de la primera línia, en apropar-se Sant Joan, els hi disposaven a la platja de davant les seves cases, uns muntatges de fusta: amb empostissat, tendals... per a us exclusiu  quan anaven a banyar-se. Acabada la temporada, ho tornaven a desmuntar. 

     Anar a passejar significa que les presses les has de deixar a casa. Quan fa dies que no ho podíem fer, encara en tenim més ganes i això s’observa aquests dies, quan trobes gent passejant per tot arreu. A frec del mar  i cap a la banda de muntanya,  on només hi ha els carrers,  acabats de posar i la gent hi guaita dissimuladament . Són els que s’estenen  des de La Plana i  Santa Bàrbara a can Pei. Un altre món que, en uns tres anys  el paisatge ha canviat, no se si per bé o per malament, em reservo l’opinió.   

   I on  també, potser són imaginacions meves, per anar-hi a viure, em fa l’afecte que hauràs de tenir la butxaca de senyor. Quasi res, el senyor dallonses.

    

                                                                       J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el  29 de maig del 2020 )

     

 

   

 

EL SITGES QUE VA DESAPAREIXENT

                    

  

  Abraçar-nos a la  modernitat comporta unes renúncies, la més visible  la progressiva pèrdua dels petits detalls que han anat associats a la vida del poble. Petites singularitats, però, que consolidaven unes maneres de ser i de fer, les quals s’avenien amb uns costums que la gent de Sitges havien consolidat  generació darrera generació. A cada una d’aquestes que, com diu la dita popular, a cada bugada es perd un llençol, ha anat desapareixent un bocí de la nostra identitat. Fins fa uns quants anys, aquest progressiu  deixar amar llast a prou feines repercutia en la vida quotidiana. Perquè donava la sensació com si el temps passes molt a poc a poc i els canvis es produïen sense pressa però sense pausa.

   Perquè  aquesta transformació havia iniciat un recorregut que no tenia aturador. La mateixa modernitat que s’hi avenia, va fer que alguns oficis anessin perdent identitat. Així van desaparèixer els boters, els mestres d’aixa. Van passar a millor vida les més importants fàbriques de calçat que hi havia. Queden ben poques modistes. Van tancar els cellers, se’n va anar en orris l’ofici de carreter. Queden molt pocs pescadors d’aquí, i el mateix es pot dir de la gent dedicada a la pagesia. De continuar la llista seria llarga, tant que no li veurem el final.

   Només fa uns quants dies que s’han obert al públic els nous carrers traçats en les terres de l’anomenada zona de La Plana i que s’allargarà fins enllaçar amb el sector de Can Pei, una fase, aquesta última que ja es troba molt avançada. Queda com a testimoni del passat més recent la quasi destruïda torre de la família Novials, que conformava un dels quatre cantons del que ha estat un referent de la vida camperola del poble i que tenia incidència en aquesta cruïlla del Camí dels Capellans amb la carretera de Ribes. L’única que no pertanyia a l’activitat dedicada a la pagesia era aquest referent de construcció, relativament moderna, destinada  a segona residència d’uns senyors de Barcelona tot i que la Gloria, la muller del Sr. Novials, era de procedència andalusa.

     A l’altra costat de can Novials hi havia la sinia Dionisia i, davant per davant, la Sinia Pairet, que limitava  amb el camí d’entrada a les cases de ca l’Antoniet, entre els garrofers de la família Robert que tenien la casa, a can Milà, i les vinyes en aquesta quadratura  d’uns quatre camins, l’últim dels quals a frec de la susdita torre que portava a la vinya d’en Samuel. La resta que li eren properes quasi limitaven amb les terres de la Sinia Robert. D’aquí  als ametllers de ca la Mariana, a la finca de la família Fusté que els seus avantpassats havien etat a can  Lluçà.  Per enllaçar amb el Fondac de baix amb l’hort dels Arbonès , les terres i vinya de la família Malivern, els garrofers de la creu i la masia de Santa Bàrbara, entre altres dominis camperols que, temps fa, havien  estat treballats.

   I ve que aquest bocí de sitges desapareix, no de la toponímia local, sinó que s’abraça a aquesta modernitat atansada a cobrir les terres que havien estat productives, amb la massa uniforme del ciment. En aquests nous carrers s’hi comença a construir nous edificis que no trigaran gaire en ser  ocupats per uns nous sitgetans, alguns d’aquí però també de nouvinguts. 

   Suposarà un creixement important de persones que freqüentaran el centre de la vila. L’ocupació serà tan gran que al transitar-hi serà  difícil coincidir amb algú del Sitges de sempre. Davant aquest panorama pren valor el record del Sitges que poc a poc va desapareixent, suplantat   per un de nou que sorgeix arran d’una pretesa modernitat que sembla tenir totes les benediccions per a que s’imposi als criteris més disposats a no convertir la vila amb un poble sense identitat. Però hem caigut a les mans del progrés i aquest ofereix moltes avantatges, però també moltes insensibilitats.

   Avui, divendres, es presenta al Retiro un llibre que ens mostra la cara contraria, quan la vila encara no havia sucumbit als cants de sirena que li vociferava una modernitat que es presentava com la panacea del futur. Només va caldre deixar passar el temps per a que aquell Sitges, jo el qualificaria de idíl·lic, poc a poc s’anés esfumant. L’autor d’aquesta publicació, en Roland Sierra i Farreras,  de la mà de l’editorial Efadós l’ha titulat:  “ Sitges Desaparegut” . Un títol que anuncia el que trobarem en el seu interior i que sense voler, de manera instintiva, ens afanyarem a comparar-lo amb el Sitges actual. La nostàlgia tampoc és la millor companyia per a guaitar a un passat, en el qual no tot era millor que ara, toquem també de peus a terra. Hem de reconèixer  que els seus habitants no tenien les comoditats que disposem ara. I sí més penúries i privacions, factors que de vegades faran discutible pensar que tot el d’abans era millor.      

    Un recull d’imatges amb uns breus textos a peu de fotografia escrits per l’autor, que comprèn un espai de temps de quasi cent anys, concretament del 1870 al 1960. Les fotografies han estat obtingudes del fons de l’Abans que estan dipositades a la Biblioteca i de tots els arxius existents en el nostre país. I també dels col·leccionistes locals; en Josep Maria Alegre, en Sebastià Giménez Mirabent i d’en Jordi Mirabent Castiel, aquest darrer fa poc que ens va deixar.

   Amb la desaparició de tants detalls i paisatges de casa nostra, tenim sort de poder comptar amb els neguits dels historiadors locals, com en Roland Sierra que s’obstina a no deixar que aquell Sitges desaparegui i no en quedi cap testimoni on, de tant en tant, poder guaitar i obsequiar al propi record amb unes imatges que fan possible constatar la progressiva desaparició tot i que, gràcies a questa meticulosa feina de recerca, no el podem considerar perdut.

                                                                                         J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 6 d'abril del 2018)