Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris les cases del sord de sitges. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris les cases del sord de sitges. Mostrar tots els missatges

18 de desembre 2024

LES VINYES DEL COSTAT DE L'AUTÒDROM

         Una altre imatge que hem perdut del nostre Sitges és la que fa referència a les tasques de la verema. Ara el setembre, fora de la Diada i de la festivitat de Santa Tecla, ens passa desapercebut. Si ho comparem amb els anys en què els cellers que hi havia repartits pel poble, per aquestes dates, registraven molta activitat. Els carros carregats de portadores plenes de raïm no paraven d’apropar-se a aquells cellers per a descarregar el seu contingut, mentre que un flaire a most s’escampava en l’ambient, i els gotims eren trepitjats i el seu suc llefiscós regalimava cap a les interioritats dels cups. Una feina que atreia la curiositat de la mainada que ens aplegàvem a les portes per veure com els seus responsables es dedicaven a trepitjar o fer anar la premsa d’una manera monòtona i compassada.

    La verema ocupava a un bon nombre de la nostra gent, mentre que les vinyes aconseguien envoltar-se d’una gatzara que contrastava amb la calma que hi planava la resta de l’any. Desaparegut del paisatge urbà aquesta activitat vinícola, que tant s’associava amb aquest mes de setembre, aquest ha perdut, en aquest aspecte,  una part de la seva personalitat i de pas s’ha anat esfumant el record d’aquells pagesos que, també durant tot l’any, anaven explicant les diferents feines que anaven realitzant a la vinya: replantar, podar, ensulfatar, la verema, el quasi bé ritual de posar aixeta a la bota, i tot seguit la comercialització del vi a granel de garrafeta en garrafeta entre la seva clientela fins que s’acabava.

     Tot aquest procés era seguit per la gent de la vila i, sobretot la posada d’aixeta a la bota, despertava molt interès per afanyar-se a provar com seria aquell vi novell. Aquest apropament al celler servia, també, per entaular tertúlies, que dintre la seva intimitat assolien una motivació especial, perquè aquests bressols del vi no estaven sempre oberts, sinó el temps que durava la verema i després fins que el vi no havia fermentat en el cup i passava a les botes restaven tancats i amb molta precaució si s’obrien perquè els cups desprenien com una mena de  gas, que si no s’estava a l’aguait et podia fer el paquet. Més d’un vinyataire ha perdut la vida mentre trafegava a dintre el cup

     Malgrat que, com deia, aquesta activitat ha desaparegut de dintre el nucli del poble, les vinyes les trobem molt a prop del nostre entorn. Fa un temps que vaig referir-me a aquest camí ample, de muntanya, que va des de Sant Bàrbara fins a les Cases del Sord i viceversa. En el seu recorregut hi trobem uns trencalls on caminets secundaris ens porten fins als peus de les vinyes que s’estenen des d’una mica més enllà de can Baró, fins arribar a l’autòdrom i d’allà fins a l’esplanada de les Torres. Tot en terme des Sant Pere de Ribes. 

      Era tanta l’afició per proveir-se d’aquest vi que despatxaven els cellers, que la nostra gent s’apropava fins a can Baró per tal d’omplir la garrafeta. Els masovers era la família Grau- Paretas, molt vinculada a Sitges. Els nostres hi arribaven a peu, amb la garrafeta lligada de manera que se la podien penjar a l’esquena. N’hi havia de més pràctics que preferien beure’l allà mateix sense necessitat d’haver-lo de transportar. A la recepció de l’Hotel Terramar hi havia un navarrès que es deia Rodrigo i el dia que lliurava de la feina es dirigia a la masia hi anava fent traguets fins que el vi podia amb ell. Passava la nit en un redós i l’endemà a l’hora que li tocava entrar a treballar, l’home el tenien allà com si res hagués passat, serer i eficient en la seva comesa. 

    Tot són preferències, però era curiós i divertit coincidir amb aquella desfilada de garrafes que es dirigien als cellers. Quan la gent van començar a tenir cotxe es desplaçaven a pobles on havien sentit parlar de que el vi era bo. Per aprofitar el viatge omplien una garrafa de vi i la resta d’aigua, o a l’inrevés. Va ser així fins que van anar desapareixent els cellers del poble. Tancada també la bodega Javier, del carrer Jesús, quedava  ca la Candelaria, on l’eficient Manolo Reyes despatxava el vi del rei i de la reina. I amb aquest aspecte tothom es sentia monàrquic, perquè ningú escopia un vi al qual  la reialesa li donava el nom.   


                                                  J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 15 de setembre del 2023)

02 de novembre 2024

LES CASES QUE SEMPRE SERAN NOVES

Les vinyes que hi havia a frec de la creu dels Escarabats eren de moscatell, Ens podem imaginar el paisatge que s’albirava quan s’arribava Sitges per les Costes de Garraf. El verd intens dels pàmpols dels ceps contrastava amb el blau del mar i la combinació oferia una bonica postal, on la principal activitat dels seus habitants consistia en anar a pescar i a treballar la terra.  

     Aquest paisatge es va mantenir així fins que el poble es va anar expandit cap a les afores, degut al progressiu increment del nombre d’habitants, fins el punt que era necessari augmentar el nombre de cases per tal de fer front a aquest creixement . Ja en el 1918 es van construir al carrer Espalter 19 cases amb regim de cooperativa, on els qui van ser beneficiats per la concessió d’una d’aquestes cases pagava cada mes la quantitat de pessetes  acordada. Com que l’import era assumible per les famílies, la veu popular les va denominar les Cases Barates.

    Això va ser així fins que a l’any 1928 se’n van construir una altra fase, amb les mateixes condicions, al costat de l’Escorxador. I a l’any 1954, en els terrenys de sota Els Molins, es construeixen 16 blocs, amb un total de 102 pisos, els quals s’adapten al que ara anomenem vivenda social, llavors de  l’Obra Sindical, que van ser inaugurades el 1957. Davant la novetat d’unes cases acabades de construir, no hi cabia altra denominació que la de Cases Noves. On hi trobem, també les Cases dels Pescadors, habitades per gent en què la pesca era el seu ofici. 

    Posteriorment es van construir una nova ampliació, afegint el que es coneixia també per les Casa dels Mestres, destinada a acollir als professors de l’escola pública i que fa poc han estat destinades a vivenda social. Aquesta ampliació es va produir  tant allà com a l’Escorxador, aquí amb vivendes de planta baixa i pis. Portades a terme per la continuïtat de la cooperativa que va fer possible la construcció de les Cases Barates del carrer Espalter.

    Quedava així configurat el contorn que encerclava el centre de la vila: Cases Noves, Poble Sec i les Cases del Sord. Aquestes últimes sorgides per la iniciativa d’un tal Josep López Ramos, que era sord, i  propietari d’una franja de terreny que va parcel·lar i on s’hi van construir unes casetes. Situades a prop de la masia de can Pei i de la de can Lleuger. Un indret, per aquells anys, allunyat del poble i que avui la masia de can Pei ha donat nom a una zona residencial  que ha deixat les casetes del Sord dintre del seu voluminós perímetre. A mig camí d’aquesta circumval·lació hi trobàvem les cases de ca l’Antoniet, unes construccions afegides a la masia d’on procedeix el nom. Actualment una altra zona urbanitzada.

     No gaire lluny, a l’altre costat del càmping el Garrofer, ja a la voreta del mar, s’aixequen les cases d’en Nuñez que la mateixa veu popular va atorgar aquesta denominació perquè en va ser la coneguda promotora Nuñez i Navarro qui les va construir, mentre que la denominació oficial és Parc de Mar. I si les cases de l’altre extrem oposat les coneixem per les Cases Noves, aquestes bé les podríem denominar les “Cases Cares”, on el terme ganga i la vesant social, no el busquis per enlloc

     Ja en el centre del poble, en el Passeig de Vilanova, hi trobem les Cases d’en Peretò. Dues iguales, una al costat de l’altra. Que va fer construir el ribetà Pere Montaner Capdet, que va fer les Amèriques i vivia, del que se’n deia, tallar el “cuponet”. Quan la guerra, el feien passejar pel poble tirant de carretó. I si li preguntaven per aquest canvi tan sobtat, els contestava: “hay que trabajar, chico” . Per si algú havia arribat a pensar, que se les guanyava dolces.

    De les altres cases, no siguin mal pensats, no n’hi han hagut gaires, encara que sembli el contrari. El que sí sempre ha existit, és moltes ganes de festa. I tot aquest preàmbul bé, perquè  la gent de les Cases Noves celebren la seva festa de barri. Ells mateixos per apropar-se a les que es celebraven al poble, per no haver de fer tanta volta, al costat de la carboneria de can Guirro, de la fàbrica de persianes Miradell i de la manyeria d’en Llorenç Garcia, havien obert un caminet i tothom: músics, cambrers, modistes, sabaters, pescadors... el transitaven. En deien: baixar al poble.

   Aquests dies serem nosaltres els qui pujarem a les Cases Noves. Entre altres camins, pel carrer Sant Honorat. Que és el patró dels forners, com aquells  que enfornaven en el forn de l’anomenada Panificadora. I durant un temps va coincidir que mentre ells elaboraven el pa, al seu costat, la gent ballava i s’ho passava bé. Avui, ells ja no hi són però la festa continua. Som-hi!


                                              J.Y.M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 7 de juliol del 2023)

     

21 de març 2020

NO HI HA RES PER A TOTA LA VIDA


   Assegurar el dia de demà només té un secret: tenir un ofici, una activitat professional, una carrera... el suficient estable per poder viure de la posició aconseguida. Així, per exemple, qui   entrava a treballar en un banc, deien: “ha tingut sort, és una feina per a tota la vida”.
   Actualment ens adonem que no hi ha res segur, en quant  a l’activitat laboral. Els avenços tecnològics ens han passat davant, i aquella feina que potser feien cinc persones, ara amb una màquina només es necessita una programació  que la posi en funcionament i  fa el mateix, més ràpid i  amb poc marge d’equivocació.
   Ha passat igual amb el comerç, les botigues que dèiem de sempre han desaparegut o estan a punt de fer-ho. Algunes degut a la falta de relleu generacional, altres perquè les grans superfícies han acabat amb elles. I ara, el que faltava, la gent s’ha acostumat a fer les compres a través d’aquesta modernitat denominada “onlinne” . Que et permet fer l’encàrrec avui i demà ja ho tens a casa.
   Aquí a Sitges els enllaços més eficients eren els recaders, que cada dia anaven i venien de Barcelona, fent el viatge en tren. Carregats amb aquells grans mocadors de farcell que el pes els feia anar encorbats. Poc a poc van sorgir els recaders auto mecanitzats, que feien el mateix trajecte però amb camió. Uns i altres van ser els precursors de l’enviament  d’un dia per l’altre.
   Els comerços locals, com les botigues de queviures, ja es van avançar al que venia, van optar per integrar, com un signe de modernitat i comoditat, el repartiment a domicili. Curiosament aquest servei estava més dedicat a la clientela de la  colònia estiuenca. Perquè, de segur que amb mal criteri, en teoria compraven més que la gent del poble. I en dubto, perquè moltes vegades el repartidor, amb bicicleta, es tenia de desplaçar a casa del senyor fulano de tal per portar-li  només cinquanta grams  de pernil. Això va durar fins que la pròpia gent del poble van poder arribar a comprar un pernil sencer i ells mateixos se l’emportaven.  La decadència d’uns a favor de l’auge del més desvalguts que, paulatinament i sortosament, van deixar de ser-ho.
   I això també es va notar amb la progressiva reducció de les llargues llistes de fiats. Unes botifarres que eren el turment d’aquells botiguers. Alguns van arribar a fer net, altres encara queden serrells pendents. Ves a cobrar a mar.
    Hi havia repartidors que transportaven material delicat: els ous, la llet...  En Joan Olivé Ràfols era el lleter més veterà,  tenia la concessió de la llet Ram i, durant tot l’any, la repartia a tota mena d’establiments. I com que això de les llets és molt delicat, l’home mostrava el seu tarannà a raó d’aquesta. Segons com, feia gala d’una xerrameca efusiva i prolongada. En canvi, altres vegades, a prou feines  se li escoltava la veu. Això sí, era treballador.
    Tant que un altre repartidor ocasional, en Cristóbal Rubí Aguilera, posava en dubte que en això de treballar el lleter el guanyés. L’amic estava casat amb la Conxita Palma, família dels responsables de  la botiga de queviures  que hi havia a les Cases del Sord. En  Cristóbal es dedicava a fer de repartidor de les comandes que els hi encarregaven la clientela . I ho feia  desprès que la seva jornada laboral havia començant fent de pescador, quan ja la mitja nit decantava cap la matinada,  en una barca de sardina. D’haver anat a treballar  a la Pirelli i, entre tot això,  fent el repartiment . I quan no, havia fet de músic per la nit,  de pintor quan tenia unes quantes hores lliures, sense renunciar és clar a  la fàbrica. Doncs, l’home practicant  de tants oficis en una sola jornada laboral , quan arribava de buit a la botiga, el sogre, com si li tragués importància del que feia, li deixava anar: “ El Juan de la leche sí que trabaja, no he conocido hombre tan trabajador com el”. I al pobre gendre se li tornaven agres totes les llets.
   Just fa pocs dies ha tancat un establiment dels que anomenem de tota la vida, la farmàcia del Cap de la Vila. Potser l’únic negoci, deixant els productes secundaris que també despatxen les farmàcies, que la venta online no hi té res a fer. Perquè la majoria de medicaments només es serveixen amb la preceptiva recepta del metge. I si t’agafa un mal de ventre, aquestes empreses de repartiment mundial, tot i oferir un servei molt ràpid, encara no ho és  del tot davant d’una sobtada emergència, de la qual pot dependre de minuts poder seguir viu.
   Allà, de les botigues de tota la vida, ara  només queda la Pastisseria Massó, que ha estat l’altra cara de la moneda. Perquè quan anaves a la farmàcia, et planyies que els diners gastats en medicaments, més valia invertir-los en l’establiment del davant. I, per contra, si s’abusava massa del que despatxaven a la pastisseria, qui no diu que s’hagués de recórrer a la farmàcia de l’altra vorera. Com diu aquell, tot és mal que mata.
   La cara i la creu que resumeix que en aquest món, fins i tot amb la modernitat que va un pas per davant, res no és per a tota la vida.


© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez