RELLEU AL CAPDAMUNT DE LES ESCALES

   Pocs pobles trobarem que disposin d’unes escales per baixar des del cel fins al mar, o per pujar del mar al cel i, a dalt de tot, les dues parts es fusionin en una sola denominació, Maricel. I ben pocs hi ha amb una església tan ben situada i fotogènica com la nostra.

   Altra cosa és que totes les esglésies tenen el seu responsable, el que tots coneixem pel senyor Rector. Però ben poques també en trobarem que el sacerdot habiti una rectoria que tingui tan bones vistes al mar i a tot l’entorn. 

   El meu rector de referència, el primer que he conegut, ha estat mossèn Pascual Prats Boira. El rector de sotana que va arribar al poble muntat damunt una motocicleta. Tanta va ser l’embranzida que va agafar per pujar la pujada de l’Ajuntament que quan va arribar a dalt de tot, al girar, va fer un moviment brusc i el  pollastre que portava en un cistell al darrera va sortir del seu aposento i va entrar, esglaiat,  a la sabateria de can Pañella. Va ser una manera singular de presentar-se: “soc el nou rector i vinc a buscar el pollastre”. Al mossèn el càrrec li comportava molta feina perquè a l’església  es celebraven molts oficis religiosos: misses, novenes, rosaris, processons, bateigs, que si el mes de Maria... Alguns coincidien a les tardes, quan precisament jugava el Barça  i en aquest cas per a l’home el primer era l’afició abans que la devoció. I així li traspassava les seves responsabilitats al vicari, mentre ell marxava cap a Barcelona a veure jugar el seu equip.

      Ala seva mort el va succeir mossèn Joaquim Comas Xirau, home disciplinat que va afrontar moltes obres de restauració i millores tant a l’església com a la rectoria. Portat per la seva meticulositat i la seva rectitud, no va concebre mai que la processó de Sant Bartomeu pogués acabar tant  tard. Fins el punt que un dia  va manar tacar les portes de l’església, així arribat el tabernacle amb la imatge al temple no hi van poder entrar. Cal dir, en honor de la festa, que ningú es va donar per escarmentat, ni van voler aprendre la lliçó, si la seva dràstica decisió pretenia alliçonar. Un fet, però, que no li va restar els mèrits de ser un bon sacerdot i ser respectat i volgut pels feligresos.

     D’aquí va ser destinat a l’església de Betlem de Barcelona, on tot sovint rebia gent de Sitges que hi passaven a saludar-lo. El seu lloc el va ocupar mossèn Josep Nicolau i Martí. Sacerdot prudent, molt proper i de tarannà conciliador, va estar al front de la nostra parròquia durant 19 anys. Entre aquests anys va obrir al culte l’església de Sant Joan al Poble Sec, un projecte que va iniciar mossèn Joaquim Comas, i que es va beneir el dia de Sant Joan de l’any 1991. Per aquella ocasió a mossèn Josep el va acompanyar el llavors arquebisbe de Barcelona, Ricard Maria Carles i Gordó.

     Arribada la seva jubilació el  va succeir mossèn Josep Pausas i Mas. Un rector que es va adaptar de seguida als costums i tradicions del poble, on sovint ha manifestat que celebrem moltes festes i processons. De totes aquestes la que més l’amoïna és la del Corpus, el motiu de preocupació rau només en un detall: l’obstinació que tenen els responsables de confeccionar enlairat l’altar del Cap de la Vila. Per la qual cosa per accedir-hi s’ha de fer per unes escales que si presenten dificultat per pujar encara més per baixar. Davant aquest impediment, amb to irònic, el senyor Rector exclama: “van per mi!”.

     Però els moments més esperats són els dels sermons i les paraules de comiat en els Oficis de Sant Bartomeu i Santa Tecla, on sempre hi deix escapar la seva peculiar ironia. Com quan recomana: “Aneu a gaudir de la festa i foc a la bèstia!”. 

     Aquest diumenge, desprès de 15 anys de Rector, com ell mateix ha manifestat, fa un pas al costat i seguirà vinculat a l’església de Sant Joan. Durant el transcurs de la missa, presidida pel Bisbe Agustí Cortés i Soriano, donarem la benvinguda a mossèn Rafael Vilaplana i Moltó nou rector de la nostra parròquia. Abans, aquest dissabte, acomiadarem al vicari mossèn Josep-Ramon Ruiz i Ramon. Bon sacerdot, molt vinculat al Poble Sec i a Sitges, amic i company d’aquestes pàgines

    Hi ha relleu al capdamunt d’aquestes escales, des d’on s’ofereix una excel·lent panoràmica i, sobretot, són més còmodes de baixar que els quatre graons que han estat l’obsessió de mossèn Josep Pausas.

                                      J.Y.M.

( Article public a l'Eco de Sitges, el 29 de setembre del 2023)

EL SENYOR RECTOR TORNA ABANS DE NADAL

    Durant bastants anys una acreditada marca de torrons, centrava la seva campanya nadalenca en una recomanació que, com diríem ara, es va fer viral: “vuelve a casa por Navidad”. Un missatge que convidava a reunir a la  família en una festivitat tan entranyable.

    Totes les festes guarden entre si unes essències i un significat  que les fan diferents les unes de les altres i desprès cadascú de nosaltres mostrem les seves preferències.  Les que estableix l’església, aquesta s’encarrega de que la celebració sigui compartida entre els seus feligresos, als quals s’hi afegeixen els qui els agrada fer festa, que som quasi bé tota la resta dels mortals. I freqüentem o no el seu redós, sobretot en els pobles pel fet de ser tots més propers, estem amatents dels qui tenen sota la seva responsabilitat ja sigui  la parròquia i també  l’Ajuntament. Es dona el cas que aquí a Sitges  tenim  una institució al costat de l’altra: l’Ajuntament, la rectoria i l’església. Estaments que acullen alegries, tristeses i mal amaro, com no fa gaire s’ha viscut a la Casa de la Vila. Sortosament, costat per costat, ja que parlem de proximitat, hi ha també la pastisseria de can Sabaté. Un altre establiment que igualment podem qualificar  d’institució i que s’afegeix a les de l’entorn, contribuint a endolcir els moments amargs, tot sovint entre excentricitats, les que en qualsevol moment poden sorgir, i que ens fan adonar que la vida  sempre es mou entre la màxima  seriositat i també des d’una vesant  humorística i desenfrenada que alegra aquest transcórrer. Quan això últim es produeix,  ho hem de saber aprofitar.  

     Una de les veïnes més veteranes de tot el veïnat, la Pili Queralt Garcia, té el privilegi d’haver estat testimoni, de primera fila, dels canvis que s’han produït a l’Ajuntament. Davant d’ella han desfilat alcaldes, regidors/es, alcaldessa, secretaris, empleats. Uns d’emblemàtics com la Lola Ferret de l’Ajuntament, que va tenir el privilegi de viure dintre les seves interioritats. 

   El mateix li ha passat amb els estadants de la rectoria, amb qui també ha col·laborat: una llista llarga de rectors i vicaris, majordones, sagristans, escolans, beates, gent que no ho han estat tant, catequistes i tants altres col·laboradors/es de la parròquia. 

    I fins i tot ho ha estat de la pastisseria Sabaté, una talaia on es contempla l’activitat municipal i religiosa entre les dolçors del sucre, les pujades de to en alguns  plens i la pau i la serenor que aporten els representants de l’església a tot plegat. És el potencial energètic d’aquest, el sucre, el que  fa veure la vida des d’un angle més optimista i permet afrontar el dia a dia amb alegria. D’aquí que en aquesta parcel·la on es centre les institucions més rellevants de la vila, hi trobem els estats d’ànims més canviants.

    Vet aquí, però, que quan s’apropava Nadal, al Senyor Rector mossèn Josep Pusas i Mas, la seva salut li fa una mala passada i li aconsellen que, momentàniament, vagi a viure a la residència de sacerdots que hi ha Barcelona. Des d’aquell moment la rectoria continua estant molt ben atesa pel vicari mossèn Josep Ramon Ruiz, però orfe de la  personalitat que li confereix en Pausas. Són molts anys entre nosaltres com per a que la seva absència ens deixi indiferents.

        Passa Nadal, Sant Esteve, la Quaresma, Setmana Santa... i el mossèn continua recuperant-se. Fins que arriba un moment, això ens passa a tots, que et creus amb el dret de dir prou! Quan intueixes  que això tan pot durar un any, dos, o tota la vida. Una decisió, com aquesta, és la que permet  que el mossèn torni, sense estar influenciat per l’anunci de torró. Per tant, abans de Nadal. Concretament per les vigílies del diumenge anterior al de la festivitat de la Trinitat. I aquí es retroba amb els feligresos, dels quals sap el nom de quasi tots. Conscient de que pel sols fet de guaitar per les finestres de la casa rectoral, les que s’aboquen al mar, li passaran tots els mals. Diuen que la fe cura. Ell que n’és un divulgador  en deu estar convençut. Tot hi ajuda.

     Han passat moltes coses durant tot aquest temps..., malgrat tot el calendari avança. Hem arribat a les vigílies de Sant Joan, una festa alegre i bulliciosa. Les cases són obertes de bat a bat per acompanyar, amb revetlles, els solstici d’estiu. Que per cert, parlant de cases, l’Hospital de Sant Joan Baptista celebra també el seu patró. Un jorn alegre que repercuteix en els seus estadants que viuen dintre el seu aixopluc  i on reben les atencions dels seus responsables. Tot això té lloc en un barri, el del Poble Sec que també està de festa. Quantes coincidències. 

                                                           J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 30 de juny del 2023)