Pocs pobles trobarem que disposin d’unes escales per baixar des del cel fins al mar, o per pujar del mar al cel i, a dalt de tot, les dues parts es fusionin en una sola denominació, Maricel. I ben pocs hi ha amb una església tan ben situada i fotogènica com la nostra.
Altra cosa és que totes les esglésies tenen el seu responsable, el que tots coneixem pel senyor Rector. Però ben poques també en trobarem que el sacerdot habiti una rectoria que tingui tan bones vistes al mar i a tot l’entorn.
El meu rector de referència, el primer que he conegut, ha estat mossèn Pascual Prats Boira. El rector de sotana que va arribar al poble muntat damunt una motocicleta. Tanta va ser l’embranzida que va agafar per pujar la pujada de l’Ajuntament que quan va arribar a dalt de tot, al girar, va fer un moviment brusc i el pollastre que portava en un cistell al darrera va sortir del seu aposento i va entrar, esglaiat, a la sabateria de can Pañella. Va ser una manera singular de presentar-se: “soc el nou rector i vinc a buscar el pollastre”. Al mossèn el càrrec li comportava molta feina perquè a l’església es celebraven molts oficis religiosos: misses, novenes, rosaris, processons, bateigs, que si el mes de Maria... Alguns coincidien a les tardes, quan precisament jugava el Barça i en aquest cas per a l’home el primer era l’afició abans que la devoció. I així li traspassava les seves responsabilitats al vicari, mentre ell marxava cap a Barcelona a veure jugar el seu equip.
Ala seva mort el va succeir mossèn Joaquim Comas Xirau, home disciplinat que va afrontar moltes obres de restauració i millores tant a l’església com a la rectoria. Portat per la seva meticulositat i la seva rectitud, no va concebre mai que la processó de Sant Bartomeu pogués acabar tant tard. Fins el punt que un dia va manar tacar les portes de l’església, així arribat el tabernacle amb la imatge al temple no hi van poder entrar. Cal dir, en honor de la festa, que ningú es va donar per escarmentat, ni van voler aprendre la lliçó, si la seva dràstica decisió pretenia alliçonar. Un fet, però, que no li va restar els mèrits de ser un bon sacerdot i ser respectat i volgut pels feligresos.
D’aquí va ser destinat a l’església de Betlem de Barcelona, on tot sovint rebia gent de Sitges que hi passaven a saludar-lo. El seu lloc el va ocupar mossèn Josep Nicolau i Martí. Sacerdot prudent, molt proper i de tarannà conciliador, va estar al front de la nostra parròquia durant 19 anys. Entre aquests anys va obrir al culte l’església de Sant Joan al Poble Sec, un projecte que va iniciar mossèn Joaquim Comas, i que es va beneir el dia de Sant Joan de l’any 1991. Per aquella ocasió a mossèn Josep el va acompanyar el llavors arquebisbe de Barcelona, Ricard Maria Carles i Gordó.
Arribada la seva jubilació el va succeir mossèn Josep Pausas i Mas. Un rector que es va adaptar de seguida als costums i tradicions del poble, on sovint ha manifestat que celebrem moltes festes i processons. De totes aquestes la que més l’amoïna és la del Corpus, el motiu de preocupació rau només en un detall: l’obstinació que tenen els responsables de confeccionar enlairat l’altar del Cap de la Vila. Per la qual cosa per accedir-hi s’ha de fer per unes escales que si presenten dificultat per pujar encara més per baixar. Davant aquest impediment, amb to irònic, el senyor Rector exclama: “van per mi!”.
Però els moments més esperats són els dels sermons i les paraules de comiat en els Oficis de Sant Bartomeu i Santa Tecla, on sempre hi deix escapar la seva peculiar ironia. Com quan recomana: “Aneu a gaudir de la festa i foc a la bèstia!”.
Aquest diumenge, desprès de 15 anys de Rector, com ell mateix ha manifestat, fa un pas al costat i seguirà vinculat a l’església de Sant Joan. Durant el transcurs de la missa, presidida pel Bisbe Agustí Cortés i Soriano, donarem la benvinguda a mossèn Rafael Vilaplana i Moltó nou rector de la nostra parròquia. Abans, aquest dissabte, acomiadarem al vicari mossèn Josep-Ramon Ruiz i Ramon. Bon sacerdot, molt vinculat al Poble Sec i a Sitges, amic i company d’aquestes pàgines
Hi ha relleu al capdamunt d’aquestes escales, des d’on s’ofereix una excel·lent panoràmica i, sobretot, són més còmodes de baixar que els quatre graons que han estat l’obsessió de mossèn Josep Pausas.
J.Y.M.
( Article public a l'Eco de Sitges, el 29 de setembre del 2023)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada