GENT QUE VENIA A FER NEGOCI

     La temporada d’estiu sempre ha estat una oportunitat per fer uns calerons. I el nostre poble al ser turístic raó de més per a desplaçar-se del lloc de residència habitual fins aquí, llavors en deien venir a fer la temporada. Sobretot es mobilitzava  gent que al seu poble treballava la terra i a l’estiu, quan el blat ja era al sac i ben lligat, era un bon moment per venir.

     De la terra a la crem de la crem del turisme, jornalers que aquí els veies mudats, amb l’americana blanca i els pantalons negres, l’uniforme reglamentari dels cambrers. El fet de treballar mudats ja els motivava i l’estar en contacte amb un turisme internacional, els conferia un cert prestigi. Alguns d’ells van venir a fer la temporada durant molts anys, fins el punt que van aconseguir entendre i fer-se entendre amb l’idioma dels turistes. 

     Les noies que es trobaven en una situació semblant, també venien i treballaven en l’hoteleria, o de dependentes en els comerços. Per alguns dels temporers turístics aquestes oportunitat els va suposar un gir en les seves vides, perquè aquí van conèixer la parella amb  qui es van casar.

         Esperada era la presència del Xe, el mantecauero, que procedent de terres valencianes venia  a fer la temporada. Els seus “mantecaus” es despatxaven en els carretons que comandaven personal que, des d’aquelles terres, l’acompanyaven. La majoria d’ells es van casar aquí i ja no se’n van moure,

    A les tardes de l’estiu desbarataven el silenci els esmolets que venien de Vilanova i s’anunciaven passant un tros d’acer per la mola d’on el sorgia una mena de xiscle ensordidor. El més popular va ser el Sr. Rodríguez i un senyor baixet i grassonet que als matins treballava a la Pirelli i a les tardes feia d’esmolet. Guardaven el peculiar carretó al magatzem d’en Joan Ossó del Bar Español.

   Fins que durant unes temporades va aparèixer un senyor andalús que comandava un burret carregat de terrissa. Una imatge més típica d’Andalusia que d’aquí. Si més no el turisme poc sabia distingir un lloc de l’altre, perquè aquí també podien comprar: toros, banderilles, castanyoles, nines vestides amb vestits de farbalans i tota mena de records propis de les terres  del Sud. Com que encara no s’havien inventat els GPS el seu sentit de l’orientació mostrava deficiències. 

   Abans que tot això passes,  ja venien a vendre aquí la gent de Ribes: que si ous, verdures, fruita... I curiosament quan ja havien fet el negoci se’n anaven a Vilanova i allà compraven el que els hi feia falta, El que significa que a Sitges no hi deixaven cap diner.

     Al revés que feia la Sra. Elvira de Vilanova, que era parenta o molt amiga de la Isidra Sabaté.  L’Elvira tenia una sínia i el que collien ho portaven a vendre al Mercat Municipal d’aquella població. I els diners que en treia els invertia a Sitges, comprant pisos. Que jo sàpiga en tenia un a davant de la que havia estat la fàbrica de capses de cartró de Can Selva al carrer Espalter, un altre al carrer Joan Maragall i un al carrer Marques de Mont-roig. Amb l’arribada de la temporada els llogava i en treia una renda. La dona era ja gran, però tenia esperit de bona negocianta. De pagesa a Vilanova a “influencer “ a Sitges.

    Durant molts anys va venir una família de Castellbisbal  a vendre vi en garrafes. Tenien un dia assenyalat a la setmana i hi feien cap amb un camió on a la visera es llegia Marti. El cap de colla era el pare; home baixet, grassonet i vermell de cara, l’ajudaven els dos fills i les esposes d’aquests. Tenien una clientela extensa, quan el vi tenia més seguidors que l’aigua i la cervesa. I no és que ara n’hagi deixat de tenir-ne, però la cultura del vi no va tardar gaire en incidir amb les preferències del paladar, així que el preferim embotellat al de garrafa. I pensar que s’havien fet tantes incursions a masies com a can Baró per tal d’omplir la garrafeta. 

   S’han alternat moltes temporades i ara ens adonem que aquelles eren diferents a les d’ara. Tot era diferent, també nosaltres, el turisme, els que venien a fer la temporada, i ja no dic el nostre poble…

   A final de l’estiu hotelers i botiguers feien un viatge, i els que venien a fer la temporada tornaven als seus pobles, pobres igual però es sentien rics perquè havien fet uns calerons extres. I tots contents.

                                          J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 28 de juliol del 2023 )