Una altre imatge que hem perdut del nostre Sitges és la que fa referència a les tasques de la verema. Ara el setembre, fora de la Diada i de la festivitat de Santa Tecla, ens passa desapercebut. Si ho comparem amb els anys en què els cellers que hi havia repartits pel poble, per aquestes dates, registraven molta activitat. Els carros carregats de portadores plenes de raïm no paraven d’apropar-se a aquells cellers per a descarregar el seu contingut, mentre que un flaire a most s’escampava en l’ambient, i els gotims eren trepitjats i el seu suc llefiscós regalimava cap a les interioritats dels cups. Una feina que atreia la curiositat de la mainada que ens aplegàvem a les portes per veure com els seus responsables es dedicaven a trepitjar o fer anar la premsa d’una manera monòtona i compassada.
La verema ocupava a un bon nombre de la nostra gent, mentre que les vinyes aconseguien envoltar-se d’una gatzara que contrastava amb la calma que hi planava la resta de l’any. Desaparegut del paisatge urbà aquesta activitat vinícola, que tant s’associava amb aquest mes de setembre, aquest ha perdut, en aquest aspecte, una part de la seva personalitat i de pas s’ha anat esfumant el record d’aquells pagesos que, també durant tot l’any, anaven explicant les diferents feines que anaven realitzant a la vinya: replantar, podar, ensulfatar, la verema, el quasi bé ritual de posar aixeta a la bota, i tot seguit la comercialització del vi a granel de garrafeta en garrafeta entre la seva clientela fins que s’acabava.
Tot aquest procés era seguit per la gent de la vila i, sobretot la posada d’aixeta a la bota, despertava molt interès per afanyar-se a provar com seria aquell vi novell. Aquest apropament al celler servia, també, per entaular tertúlies, que dintre la seva intimitat assolien una motivació especial, perquè aquests bressols del vi no estaven sempre oberts, sinó el temps que durava la verema i després fins que el vi no havia fermentat en el cup i passava a les botes restaven tancats i amb molta precaució si s’obrien perquè els cups desprenien com una mena de gas, que si no s’estava a l’aguait et podia fer el paquet. Més d’un vinyataire ha perdut la vida mentre trafegava a dintre el cup
Malgrat que, com deia, aquesta activitat ha desaparegut de dintre el nucli del poble, les vinyes les trobem molt a prop del nostre entorn. Fa un temps que vaig referir-me a aquest camí ample, de muntanya, que va des de Sant Bàrbara fins a les Cases del Sord i viceversa. En el seu recorregut hi trobem uns trencalls on caminets secundaris ens porten fins als peus de les vinyes que s’estenen des d’una mica més enllà de can Baró, fins arribar a l’autòdrom i d’allà fins a l’esplanada de les Torres. Tot en terme des Sant Pere de Ribes.
Era tanta l’afició per proveir-se d’aquest vi que despatxaven els cellers, que la nostra gent s’apropava fins a can Baró per tal d’omplir la garrafeta. Els masovers era la família Grau- Paretas, molt vinculada a Sitges. Els nostres hi arribaven a peu, amb la garrafeta lligada de manera que se la podien penjar a l’esquena. N’hi havia de més pràctics que preferien beure’l allà mateix sense necessitat d’haver-lo de transportar. A la recepció de l’Hotel Terramar hi havia un navarrès que es deia Rodrigo i el dia que lliurava de la feina es dirigia a la masia hi anava fent traguets fins que el vi podia amb ell. Passava la nit en un redós i l’endemà a l’hora que li tocava entrar a treballar, l’home el tenien allà com si res hagués passat, serer i eficient en la seva comesa.
Tot són preferències, però era curiós i divertit coincidir amb aquella desfilada de garrafes que es dirigien als cellers. Quan la gent van començar a tenir cotxe es desplaçaven a pobles on havien sentit parlar de que el vi era bo. Per aprofitar el viatge omplien una garrafa de vi i la resta d’aigua, o a l’inrevés. Va ser així fins que van anar desapareixent els cellers del poble. Tancada també la bodega Javier, del carrer Jesús, quedava ca la Candelaria, on l’eficient Manolo Reyes despatxava el vi del rei i de la reina. I amb aquest aspecte tothom es sentia monàrquic, perquè ningú escopia un vi al qual la reialesa li donava el nom.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 15 de setembre del 2023)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada