Diuen que treballar és salut, o millor dir una necessitat. Perquè sense el treball hom no progressa ni es tenen mitjans per poder fer front a les despeses que són menester par tal de garantir una subsistència el més digna possible.
Els nostres avantpassats, la mateixa gent del camp, treballaven de sol a sol i guardaven festa els dies que ho eren, o ni això. En altres oficis, com els fusters, es treballava fins i tot els dissabtes a la tarda. Abans de plegar escombraven el taller i apilaven la brossa en el centre del local, fins que el diumenge pel matí hi anaven els aprenents per remenar entre els encenalls per tal de que no hagués quedat cap eina perduda.
Vist això, d’hores de festa poques se’n feien i ja no parlem de vacances, com a molt la vigília i el dia de la Festa Major. Planejar unes vacances i que aquestes es desenvolupessin fora del poble era quasi bé impensable. Sortosament les millores aconseguides en el món laboral, ha permès que el treballadors tinguin dret a unes de ben merescudes, les qual acostumen a ser d’un mes.
I què feien la gent quan tenien vacances? Una gran majoria anaven a visitar els parents que vivien en altres indrets. El nostre poble, en aquest aspecte, sempre ha estat una bona destinació. Perquè tothom ha estat disposat a venir a passar uns dies a casa de la tia... Però va ser a partir de que els mateixos treballadors es van poder comprar un cotxe, un dels més anhelats va ser el “600” que costava 75.000 pessetes, amb el qual es feien de primer excursions d’un sol dia, amb el cotxe ple. Causava admiració quan s’aturava i del seu interior hi començava a sortir gent que ningú sabia com s’hi podien acomodar.
I així va ser com es vam començar a planificar les vacances, ni que només fos una setmaneta. Per poder anar fins a la Vall d’Aran i aparcar a davant del típic hostal de poble, de tracte molt familiar, on servien sopa i truita francesa per sopar i unes galetes Maria i un vas de llet per esmorzar. Pel preu que es pagava per pensió complerta no donava per gaire més.
Mentrestant els nostres anaven amb el “600”, van començar a venir turistes, principalment francesos, amb uns cotxes una mica més grans i potents, proveïts de les corresponents “vaques”, on hi dipositaven les maletes, perquè els maleters eren poc espaiosos. Pels d’aquí encara ens feia respecte creuar la frontera, en certa manera perquè érem conscients que el motor del cotxe no era tan potent com per aventurar-se a fer sortides de masses quilometres, tot i que sempre n’hi havia de valents que desafiaven la mecànica, sabedors que qualsevol professional, manyà, o un manetes, sabia potinejar el motor i solucionar el problema.
Davant mateix del nostre taller, en les dependències de la fàbrica nova dels germans Benazet, s’hi van construir apartaments, els quals només els llogaven a l’estiu. I durant molts anys van venir pràcticament sempre els mateixos turistes. A ells i a nosaltres ens feia il·lusió retrobar-nos. Només aparcar el cotxe ens venien a saludar efusivament. Havia transcorregut un altre any. Turistes que es passaven tot el mes de vacances aquí. Per a la nostra gent, les nomines que cobraven no els permetien fer el mateix, sobretot perquè el canvi de la pesseta per altres divises no en afavoria, per contra a ells sí. Mentre hi cap la resignació, quan diguem que la gent paga per venir aquí i nosaltres hi vivim tot l’any... Tot un privilegi.
Tot això per venir a dir que les vacances han estat un gran invent. Els qui col·laborem setmanalment en aquest setmanari, tancar la nostra secció per vacances no és tan fàcil. És clar que tampoc impossible, perquè la direcció del mateix no ens exigeix no poder-ho fer, ni molt menys. Si més no sap greu apagar l’ordinador, sense abans no haver enviat la col·laboració per la setmana que no hi seràs. La redacció de l’Eco ha acabat fent com la gent d’abans, que treballava sempre. Amb l’agreujant que el setmanari no fa festa ni per Festa Major. Ben mirat, els diaris importants surten cada dia. Deu ser que aquest també es considera important, encara que sigui dintre l’àmbit local. Per tant les col·laboradores i col·laboradors, procurarem no penjar el cartell: “Tancat per vacances”. Tot i que la realitat sigui una altra.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 11 d'agost del 2023)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada