DEL VINYET A TERRAMAR

      El nostre Vinyet és símbol de moltes coses: de molts sentiments i un far que ens guia per sempre més. I la seva festa esdevé una de les celebracions més carismàtica dintre del calendari sitgetà. També, durant tot l’any, des de temps immemorials, la seva visita ha estat d’obligat compliment a la Mare de Déu del Vinyet. Amb un camí, per arribar-hi, curt, que la gent de Sitges d’antany, preferien acudir-hi pel Camí Fondo, el qual encara transcorria per entre vinyes, masies i paranys. Tot plegat, ajudava a conferir a l’indret un altre referent camperol de casa nostra.

      Tenia de ser bonic poder entrar en contacte en aquest descampat de la vila, on la terra de conreu mig s’abocava a la sorra del mar i amb l’ermita del Vinyet com a referent de situació i de devoció. Camins per on hi transitaven els carros tirats pels seus respectius cavalls i on també un detall s’interposava entre tantes singularitats, em refereixo a la cisterna de l’ermita que mantenia fresca l’aigua recollida de la pluja. Era quan la gent era feliç simplement bevent aigua del canti. Durant molts anys aquella cisterna va congregar, al seu voltant,  a nombroses persones que cercaven el rajolí que calmés la seva xardor.

     El dia de la seva festa, però, el Vinyet acarona la tradició i s’abraça a la devoció, mentre altres petits detalls conformen la grandiositat d’una festa típica de poble, on qualsevol detall es magnifica. Quan érem vailets ens agradava anar al Vinyet, un dia qualsevol, quan l’església era envoltada d’ombres i penombres. Les mateixes que li conferien, a la presència permanent de l’escolanet, una certa pàtina de misteri, fins el punt que no les teníem totes en el moment d’anar a disposar un dineret en la seva guardiola que, quan cau a dintre de la seva interioritat, un “cling” sonor ressona per entre tots els racons. Mentre una esgarrifança  se’ns apoderava. Quan hi tornàvem el dia de la seva festa, al susdit escolanet el trobàvem que no semblava el mateix, ben il·luminat, amb el vestit d’escolà de gala i ben enllustrat. 

    A la fira que s’estenia pel contorn de l’era, s’afegia a una plasticitat extraordinària, una petita obra d’art ambiental, que despertava il·lusions entre la mainada. Si més no aquesta fira la consideràvem la petita, perquè per la Mare de Déu d’agost era, a tots els nivells, la principal. Poca distància en el temps les separava una de l’altra. D’aquí que el que es comprava a la fira del 5 d’agost era considerat el detall que s’aconseguia per a que la tradició no es perdés. Fins que aquesta fira va créixer i va canviar d’ubicació dintre del mateix recinte, al mateix que les preferències de la mainada ja eren unes altres.

    En aquell indret es va fer la urbanització de Terramar i totes aquelles terres van acabar  parcel·lades i els camins s’eixamplaven i se’n obrien de nous. Total, el Camí Fondo va anar perdent protagonisme davant l’ampli tramat viari que portaven al Vinyet, on s’afegia  la carretera de Vilanova  i amb el tren que hi circula paral·lelament.

    Des de llavors el Vinyet i el sector de Terramar han compartit veïnatge, com ho han fet les Cases del Sord, la masia de can Pei i la de can Lleuger. Actualment aquests indrets també estan urbanitzats i més enllà fins els peus de la Mare de Déu de Gràcia i Miralpeix. Llocs des d’on s’albira el campanar del Vinyet.

      Amb la incorporació a la urbanització de l’Hotel Terramar i els seus jardins, aquell espai aconseguí encara més rellevància i categoria, a la qual  es van afegir al toc de distinció que transcorria al llarg del passeig que també s’hi va construir. Terramar sobresortia per sobre de moltes singularitats del moment. A partir de llavors anar fins el Vinyet permetia, perdre’s per entre els nombrosos carrers que hi porten.

     I un cop recuperats aquells bonics jardins, han esdevingut un nou al·licient. Més quan, ara, s’hi venen celebrant el Festivals dels Jardins de Terramar, que acaben d’inaugurar una nova edició i on tan llueixen els diferents espais creats per a l’ocasió. Avui més enllà del Vinyet hi ha vida i tot el que hi va associat té el seu glamur. La festa del Vinyet no l’ha perdut mai. I més que això, l’entusiasme de la nostra gent per les tradicions.

                                     J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 4 d'agost del 2023)

NÈIXER A SITGES UN PRIVILEGI

     Sobretot quan es naixia a casa. De la mateixa manera que venir al món a principi de la dècada dels cinquanta ha estat també una sort, perquè encara vam poder ser testimonis d’aquell ambient de poble mariner, amb el trafegar dels pescadors a la platja davant la sortida i arribada de les barques. I testimonis de l’activitat camperola, quan els pagesos anaven i tornaven del tros amb el matxo tirant del carro i sobretot durant la verema que era un no parar d’anar i venir de carros carregats de portadores plenes de raïm que descarregaven en els cellers.

   Com a curiositat diré que el  meu naixement va ser anunciat d’una manera que no s’ajustava a la realitat. En les pàgines de l’Eco, en aquella secció dels “Natalicios” que, com l’enunciat estava escrit en castellà, es va fer ressò de l’esdeveniment : “El hogar de los esposos... se ha visto alegrado por la venida al mundo de una preciosa niña”. Els pares llegien i rellegien, atònits, la ressenya al mateix temps que guaitaven allà on s’ha de mirar i la coseta que penjava evidenciava que de nena res. Així que ja tens el pare cap a  l’Eco: Sr. Pepito, que han posat que hem tingut una nena i és un nen...”. Al director li sap greu l’errada i la justifica: “ no facis cas,són coses de l’Eco...” . Publiquen la corresponent rectificació i no perdo la categoria de “hermoso” que sembla ser que tampoc s’avenia amb la realitat,   si més no surt canviat el nom de la mare. Altra vegada cap a l’encontre  del “Sr. Pepito” : “miri que ara han encertat amb el nen però no amb el nom de la seva mare”. L’home, potser preveient que allò no s’acabaria així com així, li va manifestar : “Mira noi, deixem-ho que encara ens hi farem mal”.

   Anàvem sumant anys i amb ells hi coincidien   totes les petiteses del viure quotidià, com aquelles tardes d’estiu, mentre la mare i l’àvia sargien la roba i escoltaven aquelles novel·les  de l’autor radiofònic, Guillermo Sautier Casaseca, que tenien una capacitat de seducció tal que aquella hora no sortia cap dona al carrer. Després seguien els esperats consells de l’Elena Francis. I quan s’apropava el Nadal era el moment de la Campanya Benèfica que conduïen  els populars Sr. Dalmau i  Sr. Viñas. Eren anys en què la ràdio tenia un protagonisme destacat. Mentre que per comunicar-nos per telèfon havíem de necessitar  de l’operadora  de la centraleta, la qual establia línea amb el número sol·licitat. Es pot dir que amb cinquanta anys i escaig hem passat de les beceroles de la comunicació a portar el telèfon al damunt i amb ell poder fer de tot.

   Va ser l’arribada de la televisió en blanc i negre  el fet més destacat d’una modernitat que començava a treure el cap i fer-se assequible. Això i el cotxe, que va venir després, han estat els avenços més destacables, dels quals hem estat testimonis aquella generació de la dècada dels cinquanta.

    Entre tot això s’anaven succeint Festes Majors  que les vivíem d’una manera molt diferent. Començant per l’entrada de gralles que es pot dir que transcorria en la intimitat dels veïns del carrer Sant Francesc, sense massificació. Amb el so de la gralla es revifaven moltes sensacions i s’hi aplegaven molts sentiments. A casa em mudaven amb les robes dels dies de festa i quan tornàvem es canviaven per  les d’estar per casa, això es feia perquè l’armari no era gaire complert i si et tacaves  no hi havien gaires més alternatives. Mudat per anar a ofici, i pensant amb el vermut de després de la sortida.

   Recordo asseguts a la taula i jo sense treure la vista del cambrer que anava i venia i passava de llarg, fins que ens tocava. Els grans demanaven vermut   i jo una Pepsicola tot i que estava més pendent de l’acompanyament: les olives sense pinyol i unes patates de xurreria. Altre seguiment del cambrer que es feia esperar. Per a mi, una eternitat. Fins que els veies venir, però s’anava  parant per  les taules del costat, fins que servia  a la nostra. Encara no havia deixat el platet amb les olives, ja m’havia fet amb “el palillo”  per punxar, a cada extrem, una oliva. Sabien a glòria perquè només se’n menjaven potser per la Festa Major i para de comptar.

    Després de dinar, amb el no menys apreciat gustet de pollastre rostit fent-se fonedís  pel paladar, altra vegada vestit de mudar per anar a veure la processó. Els gegants eren els preferits, els dimonis feien basarda i agradava el posat tremolos de l’angelet dels cercolets, com també la majestuositat de la moixiganga i darrera el Sant.  El pendonista i els seus acompanyants, els veiem gent de categoria, d’acurada elegància, doncs fins i tot els havia que vestien de frac, recordem el nom perquè ens havien explicat que era quelcom semblant a les formes de les ales  de la llagosta de terra. A mesura que ens hem anat fent grans, la participació de la gent del poble fins i tot es fa evident a l’hora de pregonar la Festa i  de ser pendonista.  

     Tanmateix, abans de la Festa Major es visitava  la fira. La seva arribada  també era molt celebrada.  Una primera mostra havia tingut lloc a la festa del Vinyet, amb aquelles paradetes que es dispersaven a frec de l’era i a prop de la porta principal. Servia per a fer embocadura, potser només un petit detallet, amb l’excusa que en pocs dies venia la fira gran. Les parades d’aquesta eren singulars, totes ben alineades i pintades d’aquell verd uniforme, atapeïdes de petits grans somnis, alguns impossibles de veure complerts. Recorregut amunt, passada avall, sense prendre cap decisió, seria perquè tot agradava i no sabies que escollir i feia cosa  fallar en l’elecció.

   Era el dia de la festivitat de la Mare de Déu d’agost, la que porta el nom de Maria. I que aprofito per felicitar a totes elles. Mentre els preparatius d’una altra Festa Major  avancen a passos agegantats. Cregueu-me, ho se de bona tinta.

                                                                                        J. Y. M.