L'HOME DE LES ALICATES A LA BUTXACA DE DARRERA

    Tots els oficis requereixen de les seves eines per poder treballar. N’hi ha que són comunes a tots ells, com per exemple: el martell, les tenalles el destonillador, la clau anglesa... Altres estan més acord amb una activitat concreta. Així el paleta aportava dues peces inseparables, la gaveta de fusta  i la corresponent paleta.

   Els fusters disposaven el metre de fusta, plegable sobre si mateix, a la butxaca de darrera el pantalon, la destinada a la cartera, on una part queda amagada i l’altra sobresurt, exterioritzant el costum, molt generalitzat, entre la gent de l’ofici. A la canaleta superior de l’orella hi disposaven el llapis, aplanat, de color vermell. Transportant la resta d’eines en una senalla que li reservaven a l’aprenent.

   En quant als pintors de brotxa, aquells que portaven bata grisa, se’ls identificava amb l’ofici per aquesta característica en el vestir i perquè disposaven l’escala plegada, de tisora, a la part superior del braç a l’altra mà portaven una galleda i les brotxes en el seu interior.

   Els electricistes, també anomenats lampistes, fontaners, tenien com a base de l’ofici el de llauner. Que igual et feien un recipient de zenc, on hi acoblaven una aixeta i una carxofa per dispersar l’aigua pels foradets i el conjunt el disposaven a una certa altura per a que fes el servei de dutxa. Prèviament es bullia aigua i es barrejava amb la freda.  Venia a dir que a més d’aquests invents, propis de l’ofici, igualment reparaven pots i cassoles foradades. A l’estar avesats en soldar amb estany, no els va venir de nou quan van haver de soldar els tubs de plom de les conduccions. I com que tot encara no estava inventat, amb el zenc feien qualsevol mena d’enginy destinat a diferents  utilitats que permetien fer fàcil el que semblava difícil.

     El cognom Marcet té un lligam molt estès entre l’ofici  de llauner, de fontaner i electricista a Sitges, que  ha passat de generació en generació. Fa poc ens acaba de deixar en Rafael Marcet i Almirall, sitgetà que ha viscut de prop totes aquestes il·luminades avenços i intervencions, amb les quals ha evolucionat la seva feina. Un dels pocs, em refereixo a aquest ofici, on es desenvolupen tres activitats en una, com així ho anuncien els qui s’hi dediquen:  Aigua, gas i electricitat. D’aquí ve la progressiva implicació dels llauners. Tenint en compte que l’arribada de la llum, l’aigua i el gas a l’interior de les cases  es va anar fent, de manera esglaonada , a partir del començament del segle XX. Abans, el gas, provinent de la fàbrica que es va inaugurar a l’any 1881, havia substituir l’enllumenat públic de petroli  i l’aigua va arribar primer a les fonts publiques que a les cases. Fins que els tres serveis estigueren a l’abast de tothom van passar uns anys. El més apreciat de tots va ser l’electricitat, si més no als consumidors els amoïnava de manera exasperant el costant moviment de la rodeta del comptador. L’obsessió no ha minvat, si més no els de la nostra generació ja ens hi hem acostumat, som conscients que és una despesa, molt cara, a la qual s’hi ha de fer front. Sobretot quan a un li toca fer el gest, ja que mentre paguen els altres no ve d’un pam , els llums els deixàvem encesos  per arreu on passàvem de la casa, però quan toca pagar ja es procura que no en quedi cap d’encès.

     En Rafael entrava i sortia de la casa del carrer Jesús, on vivia amb la mare i amb la seva muller, la Pepita de l’Eco, amb els fills, i ho feia sempre amb les alicates que li sobresortien de la butxaca de darrera del pantalon. Un signe evident de què es trobava permanentment  de servei. I és que el Prado no podia prescindir dels seus servis. La proximitat amb la casa de can Parcerises, feia possible que el professional estigués tan a l’abast.  Aquesta ha estat de les poques cases que han conservat, fins no fa gaire, aquelles peculiars portes, amb el mateix color original, amb les qual a la nit es tancaven les interioritats de la botiga i la vivenda a la part interior. Un establiment dedicat a la venda de material elèctric i bombetes de la llum. Amb la remodelació que s’ha fet de tot el seu interior, en certa manera s’ha conservat aquest detall de les portalades exteriors.

     Quan deixava les alicates en segon pla, l’home ballava sardanes i altres balls  com a component de l’Esbart Sitgetà i també s’encarregava de programar les audicions i les cobles que les amenitzarien en el transcurs de la Festa Major. Home també de teatre i, sobretot, un apassionat de la música folklorista, havia dirigit la part musical dels nostres balls, quan aquests eren representats damunt un escenari. Sense oblidar-nos de les Caramelles quan, degut a les limitacions del mestre Manel Torrents, aquest assajava els cants dintre de la Societat i en Rafael els dirigia al carrer. Ho va fer durant molts anys, fins quan  també se’l va fer seu el si no fos...

      Els curtcircuits és una desconnexió que obsessiona als electricistes, més quan no es troben les causes que l’han ocasionat. Posar llum a la foscor, avui, és, més que un luxe, una necessitat. Som uns consumidors insaciables del servei. Hi anem endollant aparells dotats de noves tecnologies i no hi trobem el fi. Però aquest existeix, és quan un curtcircuit  ens desconnecta de la vida i la foscor domina. Amb aquesta apagada no hi ha lampista capaç de retornar la llum, ve a ésser com guaitar a aquell ble del llum d’oli que es va apagant, lentament, fins a perdre’s. Tan sols una  fe interior fa presagiar que allà a dalt una altra llum  il·lumina, sense necessitar manteniment. Per això en Rafael no s’ha endut les alicates, perquè  sabia  que  no les necessitaria.

                                                                            J. Y. M.

     

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de juliol del 2015)

SARDANES APLEC DEL VINYET 2015

LES TRES PORTES DEL VINYET

      

       Desprès de tants anys escrivint en les pàgines de l’Eco i, per consegüent, amb molts articles dedicats al Vinyet, quan s’apropa una nova festa, fa que es vagin esgotant els temes i així, una vegada més, costa retrobar el fil de l’escriptura per intentar escriure sobre el mateix però intentant no repetir. A la primera llambregada a l’encapçalament sobtarà aquesta concreció tan exacta, la de les tres portes, quan en realitat i, com és de suposar, el recinte de Vinyet, compte amb moltes més. Fent menció a aquest detall em ve al pensament que a Barcelona un prestigiós restaurant s’anuncia amb el nombre de portes que disposa, una al costat de l’altra, en el seu perímetre exterior, fins el punt de que les seves 7 portes s’han convertit en una icona  d’identitat reconeguda arreu.

     En el cas que ens ocupa, hem entrat i hem sortit del Vinyet com si fos a casa nostra. Però no sempre ho hem fet per la mateixa porta. Una excepció la qual, en el moment de produir-se el fet, ens ha semblat la cosa més  normal. Els qui hem tingut el goig de casar-nos als peus de la Mare de Déu, hi hem entrat per la porta principal, la que dóna a la placeta. I aquesta imatge, avançant cap a l’altar, agafat dels braç del pare o la mare, segons sigui el protagonista, és recordada per vida. Com també la sortida, ja convertits en marit i muller, junts en el llindar de la gran arcada, és quan la parella és rebuda amb l’alegria compartida de familiars i amics. I on el fotògraf deixa constància gràfica dels recent casats i de les seves respectives famílies. Vist des d’aquesta perspectiva  les portes de l’entrada principal  del Vinyet limiten un abans i un desprès. Quan s’hi entra cadascú per separat i s’hi surt amb un compromís adquirit, desprès del sí que en deixa constància. La panoràmica que s’albira  des de  aquesta entrada és molt limitada, si més no és el punt d’inici d’una nova vida

    Durant la resta de l’any coincidir amb la portalada gran oberta  significa que té lloc una cerimònia religiosa de la mateixa índole o potser  la missa sabatina del primer dissabte de cada mes. Llevat d’aquestes coincidències no és gaire freqüent poder accedir a l’interior per aquesta part frontal. Tenim al nostre abast l’entrada lateral que és d’una bellesa molt a conjunt  amb el seu interior. Amb el medalló de la part superior, on  si pot llegir uns estrofes en un català molt antic. Travessar la vidriera interior ens trasllada al recolliment, on la penombra interior hi posa un toc el testimoni mut de l’escolanet que sembla que ens miri i  si l’obsequiem amb una moneda ens respondrà amb un sonor i peculiar senyal que irromp en aquest silenci tan ben compenetrat amb tot el que l’envolta. I a dalt, en el seu pedestal, la imatge de la Mare de Déu del Vinyet.

    Només sortir a l’exterior una altra porta, aquesta complementa les tres de l’encapçalament, és la que més es desmarca del  contingut religiós tot i que sense deixar del tot la seva influència. És la que s’obra a una interioritat, al mercadeig de l’ermita. On es poden comprar les llànties, estampes, imatges i tota mena de records. I és  també la porta per on s’accedeix a la casa dels ermitans que s’hi ha anat alternant.

       Just al costat d’aquesta portalada s’estén  un llarg banc de pedra. El complement perfecte a aquet espai tancat i cobert amb bigues de fusta pintades de color blau que aguanten la terrassa superior. Que en dies assenyalats, com la festa del Vinyet, serveixen de talaia perfecte per observar la convivència sitgetana mentre es descansa. En ell s’hi ha assegut totes les classes socials de la vila: la gent del poble, arquebisbes, bisbes, Srs. Rectors, capellans i escolans, autoritats locals, administradors,  ermitans, organistes...

      El proper dimecres les tres portes principals del Vinyet restaran tot el dia obertes, de bat a bat, i totes  acolliran l’afluència de la gent del poble que hi entraran i sortiran, en un dia tan especial dintre el calendari de les festes sitgetanes.

   I com el calendari, el pas dels dies,  no s’atura, l’endemà l’església celebra la festivitat de Sant Salvador. I Aquesta coincidència també té un apunt en aquest carrer Sant Francesc, del qual l’altre setmana escrivia sobre les veïnes del tram de baix. Si ara el completem de dalt a baix,  durant uns anys, quatre Salvadors hi han coincidit. El primer, començant pel capdamunt, era en Salvador Satorra, el popular Xatet que regentava el negoci  que portava per nom la característica de la seva peculiaritat nasal i que, com he dit altres vegades, pel seu Sant obsequiava amb orxata.

   Ja en el tram de casa meva hi vivia en Salvador Raventós, espòs de la Juanita Pacios, el qual sense saber el perquè i el com, en l’article de la setmana passada, li vaig canviar el nom pel de Jaume. Una errada que encara no hi trobo explicació. Ja que abans d’apuntar la seva identitat em vaig informar amb el veí, l’Antoni Olivé, el qual té una memòria privilegiada pels noms i cognoms de la gent de Sitges. Amb tot i això se’m cola el Jaume, per a sorpresa meva.

   A casa nostra hi trobem el Salvador Nieto, casat amb la meva germana Montserrat. I on hi havia, fins fa poc, una pastisseria, el propietari de l’edifici es deia Salvador Albareda que era oriünd  de per allà les Gunyoles d’Avinyonet. Un personatge molt peculiar però excel·lent persona.

     Ja en aquell mateix tros del Passeig de Vilafranca, entre ca la Josefa i la casa de la Rosa Ballester, hi vivia i tenia el taller de baster, en Salvador Bové. En un temps encarregat també de cobrar els impostos dels productes que entraven a la vila. Com ho anunciava un cartell que sobresortia de la façana i on es llegia: “Arbitrios”.

   L’errada amb el nom d’en Salvador Raventós, ha brindat que la coincidència amb la festivitat del Sant, hagi estat ni fet expressament per a que la rectificació quedi prou digna. Compartint l’article amb aquestes tres portes que han servit de tema principal. I vet aquí que davant l’alternança en els temes i l’error, es fa palesa la paradoxa  que vaticina  que quan es tanca una porta  se n’obra una altra.

                                                                                     J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 31 de juliol del 2015 ) 

LES ÚLTIMES DEL CARRER

Els de la meva generació encara tenim la satisfacció de poder indicar el carrer i la casa on hem nascut, tot i que aquesta hagi estat remodelada. Jo vaig néixer en el carrer Sant Francesc, concretament en aquest tram que va des on hi havia la fàbrica de sabates  dels Benazet fins al cantó de can Castro, l’Arnabat, can Dandi i la botiga de la Maria Ràfols, muller d’en Joan Olivé. Un tros de carrer que fins i tot tenia convent de monges, el de les germanes vetlladores.

  Els vailets, els de la meva edat, havíem heretat,de les nostres respectives famílies, la complicitat veïnal. Amb la diferència que entre nosaltres predominaven els minyons i a l’època dels nostres pares potser més les mosses. Allà mateix, a ca l’Eixut, hi van néixer la Paquita i la Teresa. Més enllà l’Àfrica, l’Eva i  la Juanita de can joan d’en Puig. La Plàcida de can Felipe. I de can Vergés era la Lali que va néixer en la casa on després hi van viure els Fontanals. A la casa del costat de les propietats de la Juanita i la Teresina de la Sínia Robert en el pis de dalt de tot, hi van viure les tres filles de can Pacios: la  Juanita,  la Celia  i la Carme. I davant, en el forn de can Bosch,  la Mª. Teresa i la Lali.  A la casa de la Sinia Robert, on hi va haver la granja, hi va néixer, durant la guerra, la Conxita Marín, neboda de l'Anglisani. Degut a que s'havien tret els noms de sants dels carrers, el de Sant Frances s'anomenava, carrer de Francesc Guardia.Vist aquest curiós cens, podem arribar a la conclusió que el gènere femení predominava en les estadístiques veïnals.

     A casa nostra, com disposaven d’un pati interior, hi havia costum que hi acudissin minyons i mosses del veïnat i com que l’avi Joan era molt polifacètic, amb uns dots artístics molt creatius,  organitzava divertides vetllades teatrals, amb telons i cortinatges inclosos. Això per una banda, i quan els hi venia de gust s’organitzaven ballarugues amb l’al·licient que els minyons no havien de patir per la falta de balladores. Si més no igualment tots campaven per les cases veïnes, fins que un parell de crits desbaratava la calma. Succeïa quan l’àvia Consol sortia al balcó i, amb un crit ensordidor, cridava: Pepet!, Joan!. La seva veu s’escoltava potser fins al Cap de la Vila i n’era suficient per a que els dos germans hi acudissin immediatament.

   En el pis de can Pacios, a mesura que les filles es van casar,  s’hi va quedar la Juanita que vivia amb el seu pare, assidu tertulià  d’aquella singular reunió de retiristes que cada tarda s’ajuntaven darrera el finestral de la Societat. Amb el  seu espòs, en Salvador Raventós, oriünd de Vilanova i un gran aficionat al ciclisme. I amb l’Angelina que era la filla de tots dos. Una casa que es conserva igual  com sempre l’hem coneguda.

  Compartien veïnatge amb els veïns també de sempre: en Faust i la Conxita i la filla que vivien la major part del temps a Andorra, perquè l’home treballava allà, però encara va acabar la seva vida laboral aquí, en el taller de ferrer que havia estat del seu pare, en el  Passeig de Vilafranca, entre la botiga de la Josefa Rufete i la bodega de can Diego, al final regentada per en Juanillo. Quantes vegades no ens havíem embadocat contemplant com, a sota la figuera del pati, ferraven els cavalls, amb la destresa que hi esmerçava el Sr. Trillo que en Faust tenia d’encarregat.

  Un altra vivenda  l’ocupaven la família Muñoz, amb el fill i la filla. Com també hi tenien vivenda  la família Valera.  Pocs veïns i ben avinguts, mentre a cada costat del portal d’entrada hi havia dues botigues de queviures, la dels germans Ferret, coneguts pels  Hermanitos i la botiga de la Presenta. Ara, a l’estiu, el veïnat aprofitaven les últimes hores de la tarda per a sortir  a seure a la vorera, ajuntant-se amb les veïnes més properes com eren la Teresina de la Sínia Robert i la Teresina del la fleca de davant.

    Just fa uns dies que ens ha deixat, una de les últimes estadants, de les més antigues, d’aquest tram del carrer Sant Francesc, la Juanita Pacios. Ella ha mantingut, fins al darrer moment, el costum de vestir  amb una elegància exquisida. I podem dir que hem perdut una veïna que encara gaudia del plaer de baixar a asseure’s al portal de casa seva, arrecerada de porta cap endins, però a frec de la vorera. I, junt amb la seva filla, contemplava la desfilada de gent i més gent, fins que coincidien amb la  presència d’algun/a de Sitges.

   La Juanita Pacios, junt amb la Paquita Mirabent de ca l’Eixut han estat de les més longeves  del carrer, nascudes en ell. Ella tenia el mèrit afegit que mai s’havia mogut d’aquest tram, no pot dir el mateix la Paquita. Perquè  des de  que es va casar amb en Joan Montroig ja no hi va residir, tot i que  sempre que surt al carrer no torna a casa seva sense abans no haver fet una visita a la casa pairal . La resta dels veïns de la Juanita,  passegem el pedregui que té la ubicació en un espai tan concret, tot i que alguns tampoc hi vivim. I altres que, malgrat no haver-hi nascut, hi han passat molts anys de la seva vida. Uns i altres guardem d’ella un record entranyable. El d’una persona afable, elegant i un testimoni objectiu de tot el que succeïa en el seu poble. Tanmateix, ells, aquells que també hi han nascut, em recriminaran que no els hi faig cap menció, però l’article d’avui és dedicat a la Juanita i a totes  les seves veïnes que van venir al món per aquells anys.

    Els carrers, poc a poc, van perdent els veïns que hi van néixer, cada vegada en van quedant més pocs i amb ells desapareix un bocí de la petita història local: la popular, la viscuda per cadascú. Aquesta que no té prou interès com per a ser escrita en els llibres especialitzats, però que tant ha contribuït a fer de cada raconet del poble una parcel·la íntima. Com un exemple social de la convivència que representa la proximitat. Avui els carrers acostumen a ser impersonals. Fa falta, encara, que tornin a passar molt temps per a que el nou veïnat  arreli i faci germinar una convivència tan integradora.  Com la que representava la Juanita de can Pacios.

                                                                                      J. Y. M.

 

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 24 de juliol 2015 )

MESTRE DE LA VIDA

Que interessants els anys passats a l'escola, tot i que en aquells moments ens pogués semblar tot el contrari. Les lliçons ben apresses ens han estat de gran utilitat en la nostra trajectòria com a ciutadans del món. I per sobre de tot, però, queda el record de la pròpia escola, dels companys i dels mestres que van tenir la responsabilitat d'alliçonar-nos en les diferents matèries. D'una manera especial en la pràctica de saber llegir i escriure, així com exercitar-nos en el domini del que s'anomena les quatre regles. Assolits aquests bàsics coneixements  ens van ensenyar altres assignatures d'acord amb els cursos que hem anat superant.

   A la Vila hem tingut la sort de comptar amb un nombre important de mestres, professors i professores que s'han alternat entre l'escola pública, la privada i la religiosa. I tots han deixat testimoni valuós del seu pas per les aules.

  El mestre que aquests dies és en el record de tots, En Froilán Franco ha estat un apassionat de la seva feina. I aquest entusiasme el transmetia sense estalviar adjectius, fins el punt que t'encomanava aquesta predisposició per tot el que desprenia amor a l'ofici i també apassionament per les coses de casa nostra. Tenia la potestat de magnificar les coses petites, fins a convertir-les en una icona del sitgetanisme més arrelat. Tot i que ell no era ni de Sitges, ni del nostre territori que avui persegueix altres ambicions molt més sobiranes a la causa nostra. Però això no significava que no es sentís com a casa. Coneixedor i erudit de la nostra llengua, l’ha defensat amb el mateix entusiasme que ha dedicat a totes les activitats amb les qual s'ha abocat en cos i ànima i, sobretot, amb la senzillesa que l'ha caracteritzat. Amb la seva manera tan planera i fàcil de congeniar amb tothom, sense estalviar una oratòria  rica i fluida en contingut.

    Un mestre que, segons les habilitats o limitacions dels seus alumnes, en tot moment no va deixar d'aconsellar, de guiar, en els estudis o activitats amb les quals es podien decantar al moment d'escollir una trajectòria concreta, la que més s’adaptés a les circumstàncies de cadascú.  I sempre que es trobava amb els seus alumnes s’interessava pels progressos i objectius assolits. Aquestes detalls el feien mereixedor del meritós  títol: el de mestre de la vella escola. Mai millor dit.

     Des de que va arribar aquí va ser un entusiasta de l'Eco i un gran admirador de la persona del director, pel qual, a més, hi tenia una gran estima. Durant el temps que el nostre fill va ser alumne seu,  al mestre se li va ocórrer establir un enllaç entre els alumnes de l'escola i el setmanari. Al grup el va anomenar Club d'Amics de l'Eco i els va motivar per tal de que, cada setmana, un alumne aportés la seva col·laboració. No necessàriament havia de ser de l'escola Esteve Barrachina, sinó que la secció era també oberta a tots els alumnes dels altres centres docents de la Vila.  Aquesta iniciativa li va valer el reconeixement de l'Ajuntament de la Vila, al concedir la Ploma d'Or al col·lectiu dels Amics de l'Eco i que es va fer visible   en la persona de la qual en va sorgir la idea, en Froilán Franco.

    Parlar amb ell et conferia una sobredosis d’entusiasme que vigoritzava l'ego d'una manera exultant, a mesura que l'amic anava elogiant una tasca que un mateix dubtava que tingués cap interès. Un cop ell havia manifestat  el que sentia t'acomiadaves més content que un gínjol. Perquè la seva energia es feia encomanadissa i amb la seva facilitat de paraula aconseguia acaparar l’atenció, doncs el que deia, de fet, és el que agrada escoltar.

   Gran admirador de l'Escola Publica, va esdevenir-ne un estudiós, fins el punt que ha deixat escrits diferents treballs relacionats amb el tema. Sobretot pel que fa a  l'escola i els seus responsables al llarg de la història sitgetana, on les nostres escoles han estat el, pal de paller al voltant del qual s'han desenvolupat la pedagogia escolar entre la pròpia  gent de Sitges i d'altres que han vingut a viure entre nosaltres.

   D'ell m'ha agradat la seva manera d'ésser, el seu tarannà tan amical com expressiu. Com la seva manera de saber compaginar el seus records i vivències de la seva procedència, allà per les terres lleoneses. La seva complicitat amb la seva muller Isabel, de procedència gallega, que tant ha sabut  restar en segon pla, sempre que en Froilán  esdevenia protagonista de la seva pròpia vida, dels neguits que li sabia conferir per tal de que, aquesta, no s’aposentés en una monotonia recalcitrant. He admirat el seu passeig, units per l'amor i els neguits que compartien. Unes passejades que no passaven mai desapercebudes, perquè ell sempre les interrompia per interessar-se per la trajectòria dels seus alumnes i ella li feia costat, mai havia notat desinterès per la seva part, tot el contrari. Ell portava la veu cantant, però ella amb un silenci mesurat, entre somriures,  aportava la complicitat que no tothom sap transmetre, sobretot quan la intimitat es veu interrompuda.

   Fins que les dificultats en el caminar es van convertir en un impediment per continuar amb les passejades tan il·lustratives . Li va arribar el moment d’un descans, no per relaxant, desitjat. Cosa que  va obligar a la Isabel a caminar sola. I la gent de Sitges, els seus alumnes, les seves amistats, ens adonàvem que, arribat  un punt de la vida,  les limitacions ens van apartant del camí, del dinamisme amb el qual  ell infonia un optimisme que es feia encomanadís. Pocs com ell, amb la seva facilitat de paraula, han procurat tant per guiar, amb experimentat mestratge, dins i fora de l’escola. Fins el punt que escolt6ar-lo aconseguia revifar l’ànim, si és que aquests travessava moments de no massa eufòria.

   En Froilán Franco, mestre de  la saviesa   i mestre, en majúscules, dels petits, grans, detalls de la vida en general. A tot hi ha dedicat entusiasme i apassionament.

   Ha estat un plaer haver compartit els teus alliçonaments.

                                                                             J.Y. M.   

( article publicat a l'Eco de Sitges el 17 de juliol 2015)

DES DEL PATI DE BUTAQUES

 S’aixeca el teló i apareix el decorat que representa el bonic hall de la senyorial casa del carrer Jesús. Amb la seva ben disposada escalinata  i al fons de tot, unes vidrieres amb vistes al jardí. Tot mostra un ordre ben entès, Si entreveu el bon gust de la persona que la va fer construir. I és que el decorat és tan ben reeixit que sembla que t’hi trobis.  Curiosament l’amo de la casa va ser un gran aficionat al teatre, i va dirigir diferents obres.

   En una d’aquestes tot queda a les fosques i un raig de llum il·lumina un cercle  en el centre de l’escenari. I allà hi és ell, en Xavier Canals i Pedrol, net de l’amo de la casa. Amb la seva veu particular i una dicció acurada, es dirigeix al públic que resta en el més absolut silenci:

“ El meu avi, l’Antoni Canals Costa, va néixer a Barcelona el 13 d’octubre del 1988. Va estudiar als Jesuïtes de Sarrià, on va assimilar unes fortes creences religioses. Ja més gran, junt amb el seu germà, Ignasi Canals, dirigeixen el negoci familiar, Casa Canals, dedicada a la manufactura de teixits.

   Es va casar amb Josefa Casacuberta i Porta i continuant amb els costums de la família, venien a estiuejar a Sitges en la casa que tenien al carrer Jesús. Fins que van comprar una propietat del costat i d’aquesta manera  van fer  construir una casa que va unir les dues propietats i en va sorgir una de senyorial,  d’un traç arquitectònic molt grandiloqüent.

   Es va integrar tan a Sitges i també amb les seves tradicions, de les quals esdevingué una mica mecenes. No cal dir que va continuar aportant el seu apostolat a la causa catòlica, fins que es càrrec de l’Escola Particular de Nens de la Colònia de Ciments Fradera de Vallcarca. On va desenvolupar, de manera molt adoctrinada, l’ensenyament fins a l’any 1936. Quan va esclatar la guerra ostentava el càrrec d’Alcalde Accidental de la Vila, en substitució del titular Sr. Salvador Olivella i Carreras.

   Home de pau, l’avi, només per la seva dedicació a la causa cristina, a les 0’30 del dia 16 d’agost del 1936, truquen  a la porta de casa seva i els visitants li diuen que els ha d’acompanyar per a prestar declaració. S’acomiada de la família i, de bon matí, es trobat mort   a la cuneta de davant del caseriu de les Torres “.

Un silenci sepulcral es fa a la sala, en Xavier abaixa el cap, amb la mirada fixada a terra i es va retirant de l’escenari. Ara un ara un altre engeguen els aplaudiments que resulten sonors i prolongats.

   S’abaixa el teló i un raig de llum  es projecta damunt el teló. trenca el silenci una veu en off  que explica que a partir de l’assassinat del Sr. Antoni Canals i Porta, la família passa per les dificultats que comporta la pèrdua del cap de família, fins el punt d’haver de vendre la casa. Aquesta passa per diferents mans fins que la compra el matrimoni format pel pintor mallorquí Joan Antoni Fuster i Valiente i la noruega Adi Enberg. Companya que havia estat de l’escripto, amb qui diuen, no està provat documentalment, es va casar. Trencada aquella relació el pintor Fuster i l’Adi es casen a Paris el 1950, i  compren la casa del carrer Jesús on hi venen a viure i al mateix temps  l’adapten com hotel- residència.

   S’apuja el teló i apareix tot el hall il·luminat, els components de l’Elenc Artístic del Patronat i altres artistes convidats, com els de l’Elenc Artístic de l’Arbocenc es disposen a representar l’obra teatral: Hotel Victòria. Inspirada en el Sitges dels anys cinquanta i amb l’ambient que es viu  a l’hotelet. En Xavier Canals i Pedrol n’és el director  i la trama passa per quadres d’una gran plasticitat i també el glamour  que li confereix les singularitats dels turistes. Deixant  descobert  situacions surrealistes. Escenes de sofà, de tripijocs...

   Fins que representa que els amos de l’hotelet es retiren i entra en escena el pare d’en Xavier, en Jaume Canals i Casacuberta, el qual sempre ha sospirat tornar a la casa del pares. Ara hi accedeix com arrendatari i disposa les habitacions com annex  de l’Hotel que regenta, junt amb la seva muller,  al carrer Sant Pau. Amb ells entren en escena altres personatges, com les responsables de fer les habitacions, dues manyes: la Gabi i la Paulina les quals, amb el seu accent tan característic de la parla  fa que l’obra aconsegueixi un clímax entre folklòric i de projecció internacional.

S’abaixa el teló, forts aplaudiments, la gent dreta, es torna apujar i tots actors i actrius agafats de les mans saluden al públic, amb exagerada reverència. Es torna abaixar, la gent reclama la presència del director. Altra vegada l’escenari al descobert. Oh! Sorpresa, no s’hi veu ningú, tan sols un raig de llum il·lumina un pastís ple d’espelmes enceses. I de sobte una potent música ressona per tots costats, al mateix temps que es fa de dia a l’escenari i, ara un ara un  altre, van apareixent tots els qui han participat en l’obra, però ningú diu res, es van col·locant a l’entorn del pastís, fins que apareix ell, amb posat de felicitat i mirada dirigida al pati de butaques, els companys d’escena el conviden a bufar les espelmes i just en aquest moment, l’Isidre Pañella i Virella, que va ser un de les persones que va guiar en Xavier a la tasca de director, encén la metxa i s’il·luminen unes lletres on es llegeix: 50 Anys de director teatral . Sona la música i l’escenari es el dipositari d’una gran disbauxa: maletes amunt i avall, grums que les traginen, gent que puja i baixa per l’escalinata, mentre es formen improvisades parelles de ball. Ens recorda l’apoteosi final dels musicals. La celebració s’ho val, més de mitja vida dirigint teatre aquí  i, des de fa 15 anys, a l’Arboç.

   Abans de baixar definitivament el teló, entre un breu silenci, un vailet rosset, crida a viva veu: Avi!

50 anys no passen en va.

                                                                                      J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 10 de juliol del 2015 )

DE SITGES A CAMPDÀSENS

         La Blanca Subur és potser la vila marinera amb més glamour de la costa catalana. Tal enaltiment es pot interpretar com un apassionament excedit que surt de l’espontaneïtat de la persona que, havent nascut a Sitges, guaita al seu poble amb bons ulls i, sobretot, portat per l’entusiasme corresponent que ens han encomanat sitgetans i sitgetanes de tots els temps. Que m’agrada viure el present i xafardejar en el passat. Tant és així que la balança no sé cap on decanta el plat de les preferències. Sitges conserva aquesta atracció que el fa diferent, si més no sembla que hagi perdut identitat. Són les repercussions d’un creixement que ve precedit per unes circumstàncies favorables, perquè es fa palès que el tan esventat progrés en teoria ha d’haver influït en els interessos econòmics de la població.

    És el que ha passat, en major o menor escala, en tots els pobles. Sense anar més lluny, el passat cap de setmana, en el transcurs de la sortida social que organitza el nostre Centre Excursionista i que va transcórrer per la Vall de Boí i Aigües Tortes, vaig quedar corprès, al visitar les esglésies de Taüll, després de molts anys que no hi havia estat. Des de llavors fins ara, el paisatge ha canviat de manera ostensible i al meu entendre ho ha fet a pitjor. Sant Climent de Taüll quedava completament aïllat, avui, al costat mateix de l’església, s’arrenglen tal quantitat de construccions que enllacen fins a la plaça mateix de l’església de Santa Maria. Això, pels qui ho hem conegut en un estat d’absoluta solitud, ens fa molt mal als ulls. Però és la tònica que ha predominat en tots aquests poblets que tenien un encant especial, en dèiem poblets de pessebre. Actualment les noves  construccions, han passat del pessebre a la Passió. Perquè moltes d’elles estan desocupades i plenes de cartells anunciant que es venen o es lloguen. Al darrera hi ha més d’un drama.

   No obstant de ben segur que la gent  que hi van néixer aquesta transformació els va anar bé als seus interessos, malgrat que van haver de treure les vaques del nucli central del poble, perquè les seves tifes embrutaven els carrers, hi acudien les mosques i el flaira ambiental tampoc era dels més selectes. I ara ve quan, nosaltres que ho havíem vist com una cosa excepcional, que ja ens anava bé aquell desordre fins i tot olorar aromes que no ens eren gens familiars, la transformació no ens agrada, tot i que totes les cases són de pedra, amb teulades de pissarra i fusta en baranes, portes i porticons.

    Aquí ha passat el mateix, Sitges ha crescut i anar en contra corrent tampoc té cap lògica. Passant de ser un poble on tots ens coneixíem a quan trobes algun dels nostres fins i tot et fa alegria.  I el que és més curiós que amb la transformació, diguem-ne urbanística, també hem canviat, perquè ens hem tornat més sensibles, doncs ens molesta pràcticament tot. El refinament comporta aquestes exigències, les quals clamem normes  per posar ordre allà on es passa de taca d’oli. Sobretot en el tema dels sorolls.

    En bona part la culpa de tot plegat cal atribuir-ho a que s’han inventat aparells que amplifiquen la música d’una manera que voreja l’exageració. Fins el punt que un local on hi ha música és quasi impossible poder parlar, per tant tampoc afavoreix la conversa. I observo que, d’un temps cap aquí, s’ha posat de moda que alguns establiments de restauració, passat el torn de servir menjar, apugen l’amplificació de la música fins el màxim  i es converteixen en establiments  de servei de copes, també anomenat bar musical. Bé, o una cosa o l’altra, perquè és de suposar que només tributen per una activitat i com a tal tenen limitat l’horari d’obertura de l’establiment.

     Només penso quan Prado i Retiro feien ball cada nit durant els mesos d’estiu, el secret estava en la potència dels aparells, no ho eren tan de sofisticats ni potents com ara i també, en honor a la música, els ballables tenien una harmonia agradable a l’orella, res a veure amb aquest soroll on no es distingeix cap  melodia.

   El primer, el podríem anomenar ocupa de terrassa pública i un dels últims de tenir el privilegi de sortir a prendre la fresca a la nit, va ser en Joan Olivé. El veí de casa, ara l’estiu, després d’haver vestit tot el dia amb un jersei folgat de llana, a l’arribar al vespre, es posava pantalon  curt i samarreta i parava la taula a baix de la vorera, davant mateix de l’establiment que regentava la Teresina i la Carme. Presidia aquella quadrada parcel·la un porró, on pel vidre hi regalimaven gotes de frescor, oferint una imatge temptadora, tant que l’haguessis enlairat. En Joan gaudia  sopant a la fresca, en ple carrer de Sant Francesc, sense molestar ni ser molestat. Tot un privilegi portat a terme en el rovell de l’ou de Sitges. Quan ja s’intuïa que aquesta singularitat tenia els dies comptats, com així ha sigut.

  Aquest diumenge, relativament a prop del centre, les anomenades essències del sitgetanisme sortiran a l’encontre de tots els qui ens agrada moure’s, ni que sigui una vegada a l’any, entre els camins de terra, vorejant camps i vinyes, fins arribar a Campdàsens. Un llogaret on el temps sembla que s’hagi aturat. Tot recordant les converses que havíem mantingut amb la Carme Raventós de can Pixa brosses, que havien estat de masovers a ca l’Amell, quan ella era joveneta. Unes vivències que transmetia amb entusiasme i que feien honor a la gent de la pagesia que habitaven  les masies  d’aquests verals.

  Gràcies als neguits dels Amics del Garraf, la festa de Campdàsens viu la seva plenitud, envoltada de la gent de Sitges. I aquesta proximitat ens retorna a quan ens coneixíem tots i la convivència transcorria en estreta col·laboració. Campdàsens i també can Lluçà es converteix, per un dia, en el bressol del sitgetanisme,. Vet aquí perquè tots ens hi trobem com a casa.       

                                                                                        J. Y. M.

   

 ( Article publicat a l'Eco de sitges el 3 de juliol 2015 )

    

SANT PERE DE DALT I DE BAIX

    El mes de juny acumula un santoral important, sobretot amb això que tant ens agrada com són les festes i les tradicions que hi van associades, el que representa dues vessants, una que concerneix al  interès religiós i l’altre al  lúdic. I en aquest hi conflueix la part  de caire monetària amb interessos creats. Perquè ja ho diu la veu popular, quan pregona que els sants no mengen però donen de menjar. Agrada a la gent involucrar-se en els aspectes banals de la vida del poble. Mentre, l’altra  vessant, ben diferent, és quan a Sant Pere se’l representa amb les claus, perquè ell és el pilar de la nostra església i,en el subconscient de la gent, en definitiva, el qui obre i tanca les portes del cel.

     Més a prop nostre, aquí a la terra, en aquest bocínet  de món anomenat Sitges, Sant Pere té un carrer dedicat. Una carrer que fa baixada, dependrà, però, des on es guaiti. Dintre un nomenclàtor ben assortit en quant el nombre de sants/es als quals van dedicats. El de sant Pere aporta al record dos referents,. El que coneixíem pel forn de sant Pere i al davant mateix el celler de can Robert. En poca distància la dolçor era la protagonista destacada. La Raimunda i el seu marit i la resta de la família, junt amb els empleats, van endolcir la vida de la seva clientela. Així el pa, compartia espai amb els dolços, els tortells i tota l’elaboració de productes llaminers. I és que això del postra dels diumenges i festivitats assenyalades, ha involucrat a tota la gent d’una manera tan generalitzada que a ningú li amarga un dolç. En aquest començament de carrer s’havia establert una parcel·la del sitgetanisme, al qual li ha agradat compartir les petiteses que contribueixen a que les millors delícies tinguin la permissivitat que un mateix es concedeix  amb l’excusa  que un dia és un dia. Com totes aquestes festes acostumen a  transcórrer  en un dia i com a molt també durant la vigília a excepció de la Festa Major que sempre s’ha allargat una mica més, hi van aparellades uns elements que les diferencien les unes de les altres. Així, les revetlles de Sant Joan i de sant Pere, la coca és complement per excel·lència.

   Que abans que el cava irrompés amb tant èxit, s’acostumava acompanyar amb un vaset de moscatell o malvasia. I aquesta dormia en les botes del celler de la família Robert que s’arrengleraven entre aquest carrer fins al de Bonaire. En l’espai més ampli, entrant pel carrer Sant Pere, allà embotellaven la Malvasia Robert que era coneguda arreu. En poca distància es concentrava una  dolçor  de primera magnitud.

  I  just al costat del forn de Sant Pere hi vivia la família Barrachina,, precisament en Samuel, durant uns anys, va ser la persona encarregada de presidir la Comissió que feia possible el desenvolupament de la festa gran. Com si s’ho haguessin dit, festa i postra tenien l’epicentre en aquesta  vorera, on els forners sortien a la fresca mentre el forn de llenya daurava i feia cruixent la crosta. I, quan s’esqueia, des del balcó de la casa veïna, s’abocava el penó de sant Bartomeu.

  El Sant Pere d’aquí a baix es complementava amb un raconet enlairat, on hi arribava el flaire del pa de pessic, el de la coca i l’aroma del moscatellet. A la combinació s’hi afegia el repic de castanyoles i selectes melodies per unes ballarugues  que sabien a poc. La terrassa tenia nom de per allà : El Sacromonte.

   Aquets proper diumenge és la revetlla de Sant Pere, festa gran a la veïna població de Sant Pere de Ribes, data que coincidirà amb la clausura de la festa de la Poesia que tanta volada ha aconseguit en una setmana atapeïda d’actes per a tots els gustos i tendències. Sitges és un poble que inspira poesia,sobretot en les primeres hores del dia, quan s’escolta el piular dels ocells i el remor del mar és tan suau que sembla voler respectar el descans dels veïns. Quina diferència entre això i la sorollada que es produeix tan sols unes hores abans, quan el descans d’aquests mateixos veïns, els quals han d’aixecar-se d’hora per anar a treballar, es veu trasbalsat pel xivarri provinent de les terrasses que, fora de tot control, envaeixen l’espai que tenen assignat i també el del veí, amb tot el llibertinatge i la poca consciència dels ocupants de la via pública i d’aquells que han de vetllar per a que es compleixin els límits establerts.  

    Entre Sitges i Sant Pere de Ribes sempre ens ha unit els lligams corresponents a un veïnatge  ben compartit en tots els aspectes. L’art n’ha estat un i també el folklore. Precisament aquest any, en el transcurs de la Pasqua i en homenatge al mestre Jordi Pañella es va tornar a cantar una  sardana que porta per nom Al·leluia, musica del mestre i lletra d’un prohom de Ribes, en Pere Carbonell i Grau.  Persona que va ser molt polifacètica i estudiós del folklore que ens és comú. Ell, juntament amb en Josep M. Ramos, formaven part de la Comissió de Festes que presidia en Joan Baqués i Alsina que van ser els precursors del projecte de construcció del Drac dels tres caps que va dibuixar la recordada Lola Anglada i que es va estrenar per la festa de Sant Pau de l’any 1972.  

    Voldria ser poeta per enaltir en harmonioses rimes aquest Sitges tan  singular Que entre Sant Joan i Sant Pere, concentra la diversitat més clamorosa de tants esdeveniments com tenen lloc en tan curt espai de temps. Em quedo, però, amb el record d’aquell Sitges íntim, que no tornarà, on poetes, escriptors, pintors,  gent de casa, podien gaudir de l’estiu, ni que fos asseguts a la vorera del carrer, contemplant com el temps, envoltat de foscor i de silenci, passava carrer enllà. Fins que un dia, el Sant Pere de dalt, els obria la porta, ell que té les claus, i els feia entrar. De moment tanca i espera, no hi ha pressa. 

                                                                     J. Y. M.

       

     ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 26 de juny 2015 ) 

FLORS I SANT JOAN

     Amb la clausura de l’Exposició de Clavells, es posa punt i final a dos caps de setmana on les flors han estat les principals protagonistes d’aquest poble, el qual es troba dintre de les viles catalogades com a florides. Així mateix a l’estudi Vidal, es va clausurar  una exposició en la qual han participat 15 artistes. El lema de tota l’obra presentada: Pinzellades de Primavera. Una acurada selecció d’obres on la temàtica de les flors ha predominat . La seva beutat  és per si sol la concentració més natural dels tocs de color amb els quals  la natura ens obsequia, Desprès, pintors, fotògrafs, aquarel·listes.... hi posen la seva part creativa, l’ull fotogràfic, la seva particular sensibilitat, en cada traç, fins que en sorgeixen unes vertaderes obres d’art.  

    Això ens apropa a un paisatge sitgetà, on els artistes s’han recreat en detalls tan simples com pot ser la composició que ofereix una finestra decorada amb unes flors, les mateixes que contribueixen a fer d’aquell reduït espai una vertadera i original composició. Com és el cas d’aquesta finestra tan singular, emmarcada de pedra, on sobresurt la vermelló de la flor del gerani. Ens referim a la que es troba en la propietat que en Pere i l’Anna Maria Estampfli   tenen al carrer d’en Bosc, amb les interioritats arrecerades a la muralla i la part exterior lluint la sobrietat que ofereix  la pedra i el blanc de la calç. Tot plegat contribueix a  propiciar una elegància  exquisida.

   Igualment els balcons florits aporten colorit i transmeten els neguits disciplinats i sensitius de les persones que en tenen cura. Perquè el paisatge sitgetà s’ha alternat entre els dos blaus, el del cel i el del mar i, entremig,  aquests esquitxos de color que a cada pas es fan notoris. Fent un recorregut per l’exposició de l’estudi Vidal, ens adonem que determinades florides han desaparegut del paisatge sitgetà. Com l’amic que recrea la seva obra entre l’exuberant buguenvíl·lia que es trobava abocada en el mur del Baluard, tocant a la banda de les escales estretes. La flor penjava d’aquesta barana, oferint una imatge sensacional. Molt a prop d’allà, en el primer replà de la susdita escala, temps fa, hi havia un parell o tres de testos grans, també amb geranis vermells plantats, oferien un efecte sensacional. Moltes postals perpetuaven aquesta imatge. Avui, malauradament no es podrien tenir tan a l’abast, pel perill que suposaria que fossin llençats de dalt a baix. Quina llàstima que no hi pugui haver res salvat

   Però per aquesta raó no trobo que sigui excusa perquè s’hagi deixat perdre l’enjardinat de sota mateix de la Fragata, on lluïa una gespa i altres elements de la vegetació que feien molt bonic i engalanaven el recinte. Actualment si es guaita des del Baluard, la imatge que ofereix és d’un absolut abandó i que diu molt poc a favor de  haver fet mèrits per ser considerada, també, com a Vila Florida.

    A l’Hospital, en aquestes vigílies de Sant Joan, flaireja a alfàbrega que és la planta que, des de fa molts anys, és com una icona de la festa de la casa. Mentre els cossis de clavells que alguns expositors/es, tenen disposats allà, retornen al lloc desprès d’haver estat exposats a l’Exposició. Una acollida que permet suplir la manca d’espai que la gent té en les seves cases. Aquesta solució fa possible poder-ne tenir cura i satisfer les ganes de participació, potser d’una tradició que ha passat de pares a fills i que degut a la remodelació de moltes de les cases es va haver de prescindir del pati on es trobaven disposats. Una circumstància, aquesta, excepcional que fa possible que els clavells, el seu colorit, aportin tan records als estadants de la casa que segueixen l’evolució de la planta, com als qui podem dir que en són els propietaris, o si més no, els responsables d’atendre’ls amb les atencions que són menester en el cultiu d’una planta molt delicada.

   En aquestes vigílies de la festivitat de Sant Joan, les flors  han ocupat l’espai sitgetà i ara deixen pas al brogit de les revetlles . Amb la festa del Poble Sec, on hi havia ubicat un gran espai dedicat al cultiu  de  les flors anomenat, no podia ser d’altra manera,  El Floreal. Avui un carrer el recorda identificant-se amb el nom. I allà en Pepe Cara i la seva muller regentaven una pensió i on també hi viu en Damià Martínez, durant molts anys fotògraf d’en Ricard Gassó. Ell i altres companys, just per aquestes dates començaven la temporada. Nit darrera nit, fins les darreries del mes de setembre, es passaven retratant turistes, els protagonistes d’aquelles pintoresques vetllades sitgetanes. El resplendor dels voluminosos  flash contribuïen a que la fotografia, en blanc i negre, deixes constància gràfica  del seu pas per la Vila. En unes nits on la flaira de les flors es barrejava amb el de la sangria. Les primeres lluint el seus colors naturals. Els segons provocant una vermellor excepcional. Unes transformacions que tenien lloc sota les moreres del jardí del Prado i entre la florida generosa de les buguenvíl·lies que s’emparraven per les harmonioses i irrepetibles  arcades que envoltaven la pista del Retiro.

   Era al finalitzar l’acte de clausura de l’Exposició de Clavells que la família d’en Pepe Cara tornava il·lusionada pel premi obtingut per aquella disposició exuberant  de cossis amb geranis que envoltava totes les àmplies  parets de la façana de la seva propietat. Una florida que feia honor, en majúscules, al Floreal. El repartiment de premis s’acostumava a viure amb una certa tensió entre els expositors de clavells, doncs tanta n’era la rivalitat competitiva  entre ells, que si no aconseguien el primer premi ja hi havia mala maror. Alguna vegada, l’Antoni Mirabent  havia d’intervenir per intentar calmar els ímpetus dels qui es sentien defraudats.

    Comença l’estiu, continua lluint la florida característica de la vila. Mentre una altra  festivitat de Sant Joan s’aplega  a l’Hospital  i s’estén per tot el Poble Sec, amb la participació de tot el poble de Sitges.

                                                                                         J. Y.M.

(Aerticle publicat a l'Eco de Sitges el 19 de juny 2015 )

     

AJUNTAMENT NOU

     Amb el temps que fa que hi treballen, potser sí que el deixaran com a nou. Però no em vull referir a les obres de rehabilitació de la façana, les quals mantenen la part frontal de l’edifici tapada a totes les mirades, sinó a la corporació municipal que sortirà elegida demà dissabte amb l’alcalde corresponent. El qual, juntament amb els regidors, votats per la gent poble, hauran de governar i  tenir cura de l’administració local.

   A mesura que el poble ha crescut, en nombre d’habitants, l’administració  també ho ha fet. Queda lluny quan es pot dir que la funció pública de l’Ajuntament la portava: l’Alcalde, els regidors, el secretari, l’interventor i l’Antoni Mirabent. Ell va saber guiar i ordenar, protocol·làriament, a un bon nombre de corporacions que es van alternar a la Casa de la Vila, i tots van haver d’aprendre, o si més no escoltar, els consells de l’empleat de la casa que pot presumir d’una permanència perllongada, avalada pels seus coneixements i per saber, de manera molt expressiva, aportar la seva experiència al bé de la causa. Al qual només el superava, amb això de l’experiència, el Sr. Josep Matas i Puig. El Sr. Pepe, com popularment el coneixíem, era tan bon funcionari, com expert coneixedor del poble: de tot el terme, els camins, muntanyes, masies, fonts... I a més, tots els seus habitants, sobretot els joves entrats en quintes, amb els quals tenia la responsabilitat de donar ofici a tota la paperassa que era menester, per tal de complir, en deien, el deure amb la pàtria. Degut a questa responsabilitat coneixia tots els destins on havien servit els soldats, circumstancials,  del poble. La seva memòria era prodigiosa i la seva manera de desenvolupar les tasques que li van ser encomanades, amb una professionalitat excel·lent.    

   Una estructura que es completava amb la resta de treballadors, el quals no apuntaré per temor a deixar-me algú. Tampoc eren tants, perquè només  ocupaven les dependències de la Casa de la Vila. I com una casa bona,   fins i tot comptava  amb portera titular. La Lola Ferret Curtiada, germana de dos destacats protagonistes de la nostra Festa Major: en Tolu del gas i l’Antoni el xic de l’Esca. La Lola, amb vivenda en els baixos, va esdevenir una altra institució, que va tenir cura de la part més entranyable de la institució oficial, com el guarnir l’entrada  quan ens visitava una personalitat. Per aquesta ocasió, com ja vaig escriure en aquesta pàgina, recorria a les assutzenes que tenia la seva veïna més propera, la mare de la Pilar Queralt. La beutat de la seva flor i el seu flaire contribuïen a que la Lola quedés bé i, amb ella, l’Ajuntament. Com era del tot normal, trobar a la Lola de bon matí, escombrant la vorera de davant l’entrada. I sobretot la seva vàlua es feia més palesa, quan la vigília de la Festa Major, abans de  la sortida de les dues, tots els despenjats acudien a ella per a que els hi soluciones la papereta: que si el picarol descosit, un botó que penjava... Abans havia d’atendre el suport a les feines de muntatge dels gegants per part d’en Jesús Carbonell i dels pentinats realitzats per en Francesc Esplugues, en Dandi . I és que la Festa Major sorgia d’aquest vestíbul, on la Lola  ho dominava i ho vivia com una continuïtat de casa seva.

    Completava  l’equip  de serveis interns, en Pepe Bosch que feia  d’ordenança. Ell que venia del mon pa, del forn del carrer Sant Francesc en aquella casa de portalada gran i amb una finestreta a sobre. Amb el forn a la part interior de la planta baix i la  fleca a la part del davant. Coneixent  l’ofici de forner com ell el coneixia, de segur que intuïa quan una resolució oficial podia  acabar convertint-se en un pa com unes hòsties. L’home anava uniformat i igual acatava les ordres de l’Alcalde corresponent, com les de l’Antoni Mirabent. I sobretot també coneixia a tota la gent de la vila, un factor important en el moment que el missatge requeria rapidesa i eficàcia.

    Quelcom semblant passava amb la plantilla de la guàrdia urbana. Representava  una tranquil·litat per a la gent del poble, saber que al Cap de la Vila hi podíem trobar, permanentment , com a mínim, a un guàrdia municipal i a la nit a una parella de serenos. Uns i altres eren d’una familiaritat absoluta, com la que desprenia en Rupert Roca, popular per moltes facetes de la seva professió i aficions. I l’Antoni Duran i Almirall, en Raio que quan no, uniformat, amb un altre company,  obrien el seguici de cercaviles i processons, tocava el timbal amb la colla de grallers per la Festa Major.

   A mesura que la gent es va anar motoritzant la cosa ja va començar a canviar. A la Casa de la Vila no van quedar enrere i van adquirir un moto amb sidecar que conduïa el sr. Martos, al qual van equipar amb unes botes altes, detall que la veu popular no va tardar gaire en posar en boca de tots amb una denominació sorgida d’un gat que portava un calçat similar. Era d’una curiositat tan atractiva com natural, coincidir amb l’Alcalde encabit  dintre el sidecar amb el motorista comandant la moto. O al migdia, quan s’acabava la jornada laboral,  amb el Sr. Francesc Gilabert, jefe de la guàrdia urbana, assegut al sidecar  i l’Horaci  Plaza, en el seient de darrera del motorista. Mentre eren conduits a les seves respectives cases. El primer de baixar era el Sr. Gilabert, que vivia a sobre El Monaco, al carrer Parellades i l’últim  el Sr. Plaza que residia al carrer Sant Francesc en un pis de ca la Laieta.

    Demà disposarem d’un nou Ajuntament. Uns repetiran i altres seran noves incorporacions. És desitjar que les decisions que prenguin siguin en benefici del poble i de la seva gent. Només prendre posició, els toca treballar. Perquè,com sempre, què n’hi ha de feina a la Casa de la Vila!

                                                                                   J. Y. M.

  

 ( Aticle publicat a l'Eco de Sitges el 12 de juny del 2015 ) 

ENTRE GEGANTS I FLORS

    Els menuts de casa esperaven il·lusionats la tarda del passat dissabte. El motiu, sortien  totes les colles de gegants per tal d’acompanyar la celebració dels 50 anys dels gegants Americanos, més popularment coneguts com Els  Cubanitos. Els anys passen per tothom i també per aquests elements tan singulars del folklore. A tots els pobles trobem un parella de gegants presidint les festes més rellevants. Les nostres tres parelles no són cap excepció i quan la mainada observa la seves mesures considerables, el posat seriós, aporten un element de majestuositat que recull totes les mirades, mentre queden bocabadats. La tradició gegantera  del nostre poble és més que centenària i l’encapçala els Gegants de la Vila.

    La mainada el darrer cap de setmana estava amatent a aquesta celebració tan original i els més grans pendents de l’hora de començar el partit de la final de la Copa, com diuen els castellans: “cada loco con su tema”. Uns i altres van arrodonir una tarda folklòrica i “futbolera” envoltada d’èxits. La presència dels gegants de la Vila aconsegueix transmetre majestuositat i les persones que els passegen, els geganters, s’han rellevat entre una alternança que ha reflectit l’esforç i el domini d’equilibrar el pes de tal manera que els permet ja no sols caminar, sinó que també fer-los ballar com aquell que no fa res. Aquests gegants  han comptat amb la col·laboració de la gent de la pagesia i també pescadors, personatges d’un Sitges on la seva gent estava avesada, per exigències dels seus treballs, a fer força i a portar faixa en el transcurs de la jornada laboral i fins i tot els dies de festa.

    Això passava mentre només hi havia una parella de gegants, fins que van acompanyar-los uns altres. La parella de Cubanitos fa 50 anys que conviu entre la plantilla gegantera de la Vila i aporta la nota simpàtica a la capçalera  de processons i cercaviles. Durant uns anys els va acompanyar la no menys singularitat i protagonisme dels seus portadors, en Ciré i en Reina. Ells contribuïren a afegir aquesta dosi d’excentricitat que fa que les coses es moguin per una inèrcia que les fa sobreviure, quan dóna tota la sensació  que d’aquesta manera no és possible que la cosa rutlli.  No obstant, entre continuades explicacions i ordres, com si d’un mosso es tractés, el subordinat carregava amb el pes de la part de la tradició que li pertocava. I en mig de totes aquestes sublimitats, l’home actuava com  si sentís ploure. Mentre el manaire no afluixava.

    Passava quelcom semblant amb els portadors del Drac. Uns personatges singulars, a quin d’ells més surrealista, que es carregaven la fera foguera sense cap  més preàmbul i garantia que la seva voluntat de començar i acabar de la millor manera possible. I això passava per haver de suportar el pes de la bèstia i controlar els efectes d’anar a la vela. En Carlitos Palma, en persona, m’explicava que en una matinal es va haver de carregar ell sol el Drac, començant i acabant tot el recorregut com a únic portant, perquè els socis el “morapiu” els havia fet caure en un son profund.

     Els Americanos han trobat un acompanyament exclusiu de noies i senyores les quals, amb una sensibilitat exquisida, els fan ballar i caminar pels carrers del poble. Uns i altres han fet possible aconseguir una trajectòria que comparteix protagonisme entre els Gegants de La Vila i el Moros. Sense oblidar-nos d’uns gegants de vida efímera que sufragà el Sr. Frederic Montornès. De la seva generositat en va sorgir uns gegantets que esglaiaven no per les seves dimensions sinó tot el contrari, uns gegants que semblaven esgarrifats i als quals la veu popular els coneixia pels “Federicos”. Passaren sense pena ni glòria, engolits per la grandiloqüència  del folklore sitgetà.

   Com mai abans havia passat, en dos caps de setmana seguits, els gegants tornaran a sortir, serà en el transcurs de la seva cita amb la festivitat del Corpus, en el cercavila que precedirà a la lectura del pregó del clavell per part de la nostra Anna Barrachina. El pròleg d’una nova florida que s’exhibirà en una nova edició de l’Exposició de Clavells, en els balcons i en el terra dels carrers, on les artístiques  catifes de flors esperaran el pas de la processó. Una tradició que ha distingit el nostres poble, sobretot quan la festivitat del Corpus se celebrava en dijous, que era quan s’aglutinava tot un seguit de detalls que ho feien únic. Amb l’arribada del tren de les flors i la presència de nombrosos autocars plens de gent que s’apropaven a la Vila per a admirar aquestes obres d’art florals.

  Els preparatius, el separar la flor de Sant Joan de la tija, involucrava a moltes sitgetanes que s’aplegaven dintre les portalades grans de les cases i, en animada tertúlia, es passaven quasi bé una setmana amb flors entre les mans. El seu flaire posava l’olor a una festa de les més importants de l’església i de la Vila, tot i els canvis, ho continua sent ,com també ho és el mèrit que en poques hores s’ha d’enllestir la feina que es feia en diferents etapes.

   Aquest dissabte és repetiran dos esdeveniments, el retrobament amb els gegants i la tornada a una final que val el seu pes en or. Màxima expectació al carrer i la mateixa a la pantalla de la televisió per a seguir en directe la retransmissió, des de Berlin, de la final de la Copa d’Europa. On el Barça és juga acabar una temprada amb tres copes a les seves vitrines. Sigui quin sigui el resultat, el carrer, en aquestes hores de la nit, viurà en temps de descompte de cara  a la festa, és el moment  de posar fil a l’agulla. Si s’ha guanyat la feina es veurà acompanyada per una eufòria generalitzada. Si no és així, muts a la gàbia i a treballar que la nit és molt curteta i s’acosta el matí.  

                                               J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 5 de juny del 2015 )