SANT PERE DE DALT I DE BAIX

    El mes de juny acumula un santoral important, sobretot amb això que tant ens agrada com són les festes i les tradicions que hi van associades, el que representa dues vessants, una que concerneix al  interès religiós i l’altre al  lúdic. I en aquest hi conflueix la part  de caire monetària amb interessos creats. Perquè ja ho diu la veu popular, quan pregona que els sants no mengen però donen de menjar. Agrada a la gent involucrar-se en els aspectes banals de la vida del poble. Mentre, l’altra  vessant, ben diferent, és quan a Sant Pere se’l representa amb les claus, perquè ell és el pilar de la nostra església i,en el subconscient de la gent, en definitiva, el qui obre i tanca les portes del cel.

     Més a prop nostre, aquí a la terra, en aquest bocínet  de món anomenat Sitges, Sant Pere té un carrer dedicat. Una carrer que fa baixada, dependrà, però, des on es guaiti. Dintre un nomenclàtor ben assortit en quant el nombre de sants/es als quals van dedicats. El de sant Pere aporta al record dos referents,. El que coneixíem pel forn de sant Pere i al davant mateix el celler de can Robert. En poca distància la dolçor era la protagonista destacada. La Raimunda i el seu marit i la resta de la família, junt amb els empleats, van endolcir la vida de la seva clientela. Així el pa, compartia espai amb els dolços, els tortells i tota l’elaboració de productes llaminers. I és que això del postra dels diumenges i festivitats assenyalades, ha involucrat a tota la gent d’una manera tan generalitzada que a ningú li amarga un dolç. En aquest començament de carrer s’havia establert una parcel·la del sitgetanisme, al qual li ha agradat compartir les petiteses que contribueixen a que les millors delícies tinguin la permissivitat que un mateix es concedeix  amb l’excusa  que un dia és un dia. Com totes aquestes festes acostumen a  transcórrer  en un dia i com a molt també durant la vigília a excepció de la Festa Major que sempre s’ha allargat una mica més, hi van aparellades uns elements que les diferencien les unes de les altres. Així, les revetlles de Sant Joan i de sant Pere, la coca és complement per excel·lència.

   Que abans que el cava irrompés amb tant èxit, s’acostumava acompanyar amb un vaset de moscatell o malvasia. I aquesta dormia en les botes del celler de la família Robert que s’arrengleraven entre aquest carrer fins al de Bonaire. En l’espai més ampli, entrant pel carrer Sant Pere, allà embotellaven la Malvasia Robert que era coneguda arreu. En poca distància es concentrava una  dolçor  de primera magnitud.

  I  just al costat del forn de Sant Pere hi vivia la família Barrachina,, precisament en Samuel, durant uns anys, va ser la persona encarregada de presidir la Comissió que feia possible el desenvolupament de la festa gran. Com si s’ho haguessin dit, festa i postra tenien l’epicentre en aquesta  vorera, on els forners sortien a la fresca mentre el forn de llenya daurava i feia cruixent la crosta. I, quan s’esqueia, des del balcó de la casa veïna, s’abocava el penó de sant Bartomeu.

  El Sant Pere d’aquí a baix es complementava amb un raconet enlairat, on hi arribava el flaire del pa de pessic, el de la coca i l’aroma del moscatellet. A la combinació s’hi afegia el repic de castanyoles i selectes melodies per unes ballarugues  que sabien a poc. La terrassa tenia nom de per allà : El Sacromonte.

   Aquets proper diumenge és la revetlla de Sant Pere, festa gran a la veïna població de Sant Pere de Ribes, data que coincidirà amb la clausura de la festa de la Poesia que tanta volada ha aconseguit en una setmana atapeïda d’actes per a tots els gustos i tendències. Sitges és un poble que inspira poesia,sobretot en les primeres hores del dia, quan s’escolta el piular dels ocells i el remor del mar és tan suau que sembla voler respectar el descans dels veïns. Quina diferència entre això i la sorollada que es produeix tan sols unes hores abans, quan el descans d’aquests mateixos veïns, els quals han d’aixecar-se d’hora per anar a treballar, es veu trasbalsat pel xivarri provinent de les terrasses que, fora de tot control, envaeixen l’espai que tenen assignat i també el del veí, amb tot el llibertinatge i la poca consciència dels ocupants de la via pública i d’aquells que han de vetllar per a que es compleixin els límits establerts.  

    Entre Sitges i Sant Pere de Ribes sempre ens ha unit els lligams corresponents a un veïnatge  ben compartit en tots els aspectes. L’art n’ha estat un i també el folklore. Precisament aquest any, en el transcurs de la Pasqua i en homenatge al mestre Jordi Pañella es va tornar a cantar una  sardana que porta per nom Al·leluia, musica del mestre i lletra d’un prohom de Ribes, en Pere Carbonell i Grau.  Persona que va ser molt polifacètica i estudiós del folklore que ens és comú. Ell, juntament amb en Josep M. Ramos, formaven part de la Comissió de Festes que presidia en Joan Baqués i Alsina que van ser els precursors del projecte de construcció del Drac dels tres caps que va dibuixar la recordada Lola Anglada i que es va estrenar per la festa de Sant Pau de l’any 1972.  

    Voldria ser poeta per enaltir en harmonioses rimes aquest Sitges tan  singular Que entre Sant Joan i Sant Pere, concentra la diversitat més clamorosa de tants esdeveniments com tenen lloc en tan curt espai de temps. Em quedo, però, amb el record d’aquell Sitges íntim, que no tornarà, on poetes, escriptors, pintors,  gent de casa, podien gaudir de l’estiu, ni que fos asseguts a la vorera del carrer, contemplant com el temps, envoltat de foscor i de silenci, passava carrer enllà. Fins que un dia, el Sant Pere de dalt, els obria la porta, ell que té les claus, i els feia entrar. De moment tanca i espera, no hi ha pressa. 

                                                                     J. Y. M.

       

     ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 26 de juny 2015 )