CONFINAMENTS EN ÈPOCA ESCOLAR

    

   

 Els primers confinaments de les nostres vides  es remunten a quan anàvem a l’escola. El virus que amb més assiduïtat campava per les classes era el de la grip, quan ens visitava anàvem caient un darrera l’altre. 

    No hi havia altra cosa més fiable que el termòmetre per mesurar la temperatura del nostre cos. Tot i que ens posaven la mà al front i si transmetia calentor ja era un senyal. La febre anava acompanyada per mal de cap i mal de coll, la inflamació de les angines, i el que anomenàvem: els carnots. Les dues coses operables, cosa que es portava a terme quan aquests episodis gripals es produïen amb molta freqüència. 

   Una vegada assolit el pic, com es diu ara, la situació anava millorant i amb ella l’estat d’ànim. Els primers dies passava allò de que la febre venç al lleó, era el moment d’aplicar els remeis casolans. Recordo que per afeblir el mal de cap, impregnaven unes venes amb el que en deien aigua  “Sanativa” i té l’entortolligaven a mena del que se’n deia “estrenya caps”. Si la tos era prolongada, tallaven una ceba i la deixaven damunt de la tauleta de nit.  Quan ja ens començàvem a veure les orelles, no calia ser gaire entès per predir que el pitjor ja havia passat. Aquesta era la fase de la malaltia que més ens agradava: resguardats a casa, sense haver d’anar a escola , ben cuidats i fer el que més ens agradava. El mateix termòmetre, desprès d’uns quants dies d’anunciar que la temperatura estava estabilitzada, recordo que el pare em feia saber: “demà a col·legi “. 

  El metge acostumava a fer  un parell de visites a domicili i recomanava no sortir al carrer. Que m’has dit !. Així, confinats,  ens afegíem als costums de les cases, el dia a dia les quals, a l’anar a l’escola, no en podíem ser testimonis. A casa meva els matins  era quan més moviment hi havia. la meva àvia Consol,  a hora matinera, sortia a escombrar i regar el tros de carrer, desprès a buscar el pa i la llet. Quan havíem esmorzat, la mare anava a comprar i de tornada ja quasi havien de preparar el dinar.

   A la tarda la situació es tranquil·litzava i desprès de rentar plats, tocava la secció de costura. Era amb l’arribada de l’àvia Maria que la plantilla de dones estava al complert. Començaven a plegar, repassar la roba i planxar. m’encuriosia com sargien la puntera dels mitjons, introduint un ou de fusta a l’interior, el qual  els permetia poder  sargir amb més eficàcia i comoditat, fent servir sempre el didal. Mentre això succeïa s’interposava un detall important, el moment d’escoltar la novel·la per la ràdio, de televisió encara no en teníem. Silenci absolut. Acabat el serial, l’anunci del Cola-Cao: “yo soy aquel negrito de la África tropical...”. I al cap de res el consultori de l’Elena Francis, que a cada carta que contestava començava així: “Querida amiga...”. 

    A altres cases es dedicaven a cosir sabates a la màquina, però també escoltant la novel·la. A tot això hi coincidia un costum que han desaparegut quasi per complert. Perquè en el transcurs de la tarda també anaven desfilant els cobradors, i no serà perquè a casa fóssim morosos. El que passa que encara no s’havia establert la modalitat de domiciliar els rebuts pel banc. Així és que una tarda d’aquelles compareixia en Joan Ciré que cobrava un donatiu per l’Hospital de Sant Joan, amb el qual entraves en un sorteig d’algun que altre detall. Igual podia coincidir amb l’Enric Capdet que venia a cobrar el Retiro, o també amb en Juanito Bartès que s’encarregava de cobrar la clínica Figuerola Pera. O en Manel Reyes que cobrava la quota d’amics del Foment del Turisme de Sitges i també la subscripció de l’Eco. Una altra tarda podia comparèixer  en Joan Roca Planas, en Miru, que passava per si volies comprar una participació d’un número de la rifa.

    I quan no era en Joan, venia el seu germà Jordi, amb la mateixa proposta, per si volíem una participació del seu número. A la casa vella, només entrar hi havia una mica d’exposició de mobles i darrera el taller. Les escales per pujar al pis eren quasi a  l’entrar. Tots ells, només entrar,  preguntaven: “què puc pujar?” amb tanta celeritat que ja eren dalt.

    Els cobradors de la part comercial eren els que els bancs tenien destinats: en Francesc Trilla per la banca Matas,  en Félix Mirabent cobrador del Biscaia i el seu germà Antoni de l’Hispà Americà. Com que tampoc les lletres estaven domiciliades, al venciment aquests, els cobradors passaven pels negocis a cobrar el seu import. Els dos germans Mirabent, només entraven, cridaven: “Cobro”, paraula fatídica. Treien la lletra de canvi de dintre una cartera allargada, cobraven el seu import i lliuraven el document. Desprès aquest tràmit es va simplificar, em refereixo a que no calia disposar dels diners en efectiu, simplement  se li donava la conformitat al cobrador i quan aquest tornava a l’entitat, aquesta carregava l’import acceptat al compte del client. 

    Avui tot està domiciliat, només els virus continuen prenent-se la llibertat d’irrompre en la intimitat de les famílies. Ja en teníem prou amb el de la grip, que sabem com tractar-la: una setmana i net. Perquè, fins ara,  prevalia   la teoria,  de que tot el que puja baixa. 

                                 J. Y. M.

 (Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 d'abril del 2020)

     

HOMENATGE A PEU DE CARRER

   

   Els carrers de la vila limiten el mateix espai de quan van ser traçats. Carrers estrets, alguns més que altres, si més no un lloc per on avança la vida local.

     Entre aquests hi trobem el carrer Jesús, on el seu veïnat  no han perdut  identitat. Hi contribueix la presència dels descendents de les famílies que sempre hi han viscut.  Aquest fet propícia que la relació veïnal s’acompanyi de quelcom  més que una amistat.

    També els comerços han estat un referent, que s’ha caracteritzar per diferents coincidències, en quant als serveis i productes. Així hi havien coincidit;  recaders, dos forns de pa: a can Vicenç Forner i la família Solé. Dues barberies, un estanc i quioscs de diaris, entre altres.

  A la barberia de can Canela, que era  de Sant Pere de Ribes, hi va recalar un bocí de la història compartida.  Quan el Senyor Miquel Marzal va arribar a Sitges, procedent de Xàtiva, junt amb dos germans més,  en Miquel va  anar a fer de barber a la barberia del Cap de la Vila, per acabar a la d’en  Canela, amb el qual s’hi va associar. Curiosament,  en poca distància,  trobàvem la barberia d’en Marzal, que la va continuar el seu fill  Miquel, el pare d’en Miqui, i  la de la família Vilà.

    Però és en el  forn de can Vicenç forner, on la tradició troba amb la Gloria Baqués, una  col·laboradora excepcional.  Que ha sabut transmetre el seu entusiasme a la resta de veïns més propers. Sense defallir, ha esdevingut el pal de paller que aprofundeix en el saber fer. Coneixedora, com pocs, del bategar de la vila, per ser la muller de l’Antoni Mirabent, que va exercir diferents responsabilitats en  l’Ajuntament. Fins arribar a ser cap de protocol, on va  crear escola i es va convertir  en un reconegut professional.

   Al costat de casa seva hi va anar a treballar un xicot jove, el qual va ser de gran ajut per en Ferran, el seu patró. I, aviat, es va sentir atret pels neguits dels seus veïns. Li van encomanar l’estima per les coses de casa. Fins i tot, en Jordi Romà, va arribar a presidir la societat del Casino Prado, com ho havia fet anteriorment l’altre veí, en Magí Carbonell qui, junt amb la seva muller l’Eulalia i les seva filla Lourdes, regentaven la sabateria La Gasela. En Maginet del Prado, Societat que va fundadar el seu avantpassat.

   En Jordi atresora cinquanta tres anys equipant als esportistes locals. I alternant el seu treball amb les aficions, en les quals ha arribat a exercir càrrecs de responsabilitat. I, des de fa uns anys, és el nou xef de la Trinitat. 

   Com a curiositat, els veïns són majoritàriament pradistes, com ho era el músic Josep Clarà, que havia format part de les diferents juntes directives. Sense oblidar l’eficient Rafel Marcet, per a qui el Prado era la seva segona casa. Mentre que la seva muller, la Pepita Soler, era de família retirista. I el cronista no pot  passar per alt a la Ramona Vendrell i a la Maria Matas.

  Davant per davant, de ca l Gloria,  un altre veí carismàtic, en Joan Carbonell i Carbonell, el qual, durant un període curt de temps, va ser alcalde de Sitges. Junt amb la seva muller regentaven una botiga de roba de la llar i d’ús personal. El matrimoni va acollir a una nena que va arribar, durant la guerra, amb la intenció d’apartar-les dels perills que tota confrontació comporta. Aquí, la família Carbonell, la va tractar com una filla. El mateix que la família Riera van fer amb la seva germana. Com que al final de l’enfrontament,  els temps continuaven sent molt difícils, amb el consentiment dels pares, van seguir amb les famílies respectives. El anys van  passar i la Blanca va conèixer a en Gaudenci Mirabent amb qui es va casar i va passar a formar part de la plantilla familiar al capdavant del negoci.

   Home inquiet, en Densi ha col·laborat en molts dels àmbits culturals del poble, també com a membre de la junta del Prado: el teatre, les caramelles, la Coral. I de manera especial amb aquests neguits dels seus veïns, amb els quals no ha escatimat il·lusió.

  Als tres veïns, del segon tram del carrer Jesús, amb en Miquel Marzal Ortiz, com a eix vertebrador, els hi organitzen un homenatge. I el lloc que troben més adient, és a peu carrer. El mateix que els agermana i pel qual t’han s’han preocupat. Així que, sense que ells  ho sàpiguen, al vesprejar del dissabte,  els hi demanen que prenguin possessió de les tres poltrones que els hi tenen preparades. I des del xamfrà de la senyorial casa de la família Bartés, allà en el finestral on els amos de la casa, en Josep Maria Bartés i la  Lolita Busom,  en dies com aquest i per la Festa Major, l’obrien de bat a bat i el  sentiment, l’essència,  de la festa envaïa les seves interioritats. Amb la finestra tancada,en una pantalla es projecta un recull dels moments viscuts, un testimoni fidedigne d’aquesta sensacional relació entre veïns        

   Aquesta complicitat ha estat la nota dominant que, ni el pas del temps, no  ha pogut afeblir. Ha estat així tant en la vida quotidiana com en les festes més remarcables del calendari. Amb especial la de Corpus. Acompanyant-los  hi eren  una bona representació del poble, amb les autoritats al capdavant. I n’és tanta les ganes de fer feina que, els organitzadors, han cregut oportú aprofitar els moments previs, abans de posar-se mans a l’obra, per portar terme aquest reconeixement. Al final, quan ja estava tot dit, s’ha brindat i tallat els pastissos; unes originals catifes endolcides, que han preparat les filles d’en Densi  i de la Glòria.  I sense entretenir-se gaire més, s’ha desparat la taula, s’han escombrat les molles, i ràpid a dibuixar el terra, perquè  la nit és molt curteta i s’acosta el matí.

   Un matí florit, però desagraït amb la feina feta pels veïns i veïnes de Sitges. Perquè una inoportuna pluja ens ha desbaratat una de les tradicions per la qual Sitges és conegut mundialment, la festa del Corpus Crhisti.

                                                                       J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 de juny del 2018 )

AJUNTAMENT NOU

     Amb el temps que fa que hi treballen, potser sí que el deixaran com a nou. Però no em vull referir a les obres de rehabilitació de la façana, les quals mantenen la part frontal de l’edifici tapada a totes les mirades, sinó a la corporació municipal que sortirà elegida demà dissabte amb l’alcalde corresponent. El qual, juntament amb els regidors, votats per la gent poble, hauran de governar i  tenir cura de l’administració local.

   A mesura que el poble ha crescut, en nombre d’habitants, l’administració  també ho ha fet. Queda lluny quan es pot dir que la funció pública de l’Ajuntament la portava: l’Alcalde, els regidors, el secretari, l’interventor i l’Antoni Mirabent. Ell va saber guiar i ordenar, protocol·làriament, a un bon nombre de corporacions que es van alternar a la Casa de la Vila, i tots van haver d’aprendre, o si més no escoltar, els consells de l’empleat de la casa que pot presumir d’una permanència perllongada, avalada pels seus coneixements i per saber, de manera molt expressiva, aportar la seva experiència al bé de la causa. Al qual només el superava, amb això de l’experiència, el Sr. Josep Matas i Puig. El Sr. Pepe, com popularment el coneixíem, era tan bon funcionari, com expert coneixedor del poble: de tot el terme, els camins, muntanyes, masies, fonts... I a més, tots els seus habitants, sobretot els joves entrats en quintes, amb els quals tenia la responsabilitat de donar ofici a tota la paperassa que era menester, per tal de complir, en deien, el deure amb la pàtria. Degut a questa responsabilitat coneixia tots els destins on havien servit els soldats, circumstancials,  del poble. La seva memòria era prodigiosa i la seva manera de desenvolupar les tasques que li van ser encomanades, amb una professionalitat excel·lent.    

   Una estructura que es completava amb la resta de treballadors, el quals no apuntaré per temor a deixar-me algú. Tampoc eren tants, perquè només  ocupaven les dependències de la Casa de la Vila. I com una casa bona,   fins i tot comptava  amb portera titular. La Lola Ferret Curtiada, germana de dos destacats protagonistes de la nostra Festa Major: en Tolu del gas i l’Antoni el xic de l’Esca. La Lola, amb vivenda en els baixos, va esdevenir una altra institució, que va tenir cura de la part més entranyable de la institució oficial, com el guarnir l’entrada  quan ens visitava una personalitat. Per aquesta ocasió, com ja vaig escriure en aquesta pàgina, recorria a les assutzenes que tenia la seva veïna més propera, la mare de la Pilar Queralt. La beutat de la seva flor i el seu flaire contribuïen a que la Lola quedés bé i, amb ella, l’Ajuntament. Com era del tot normal, trobar a la Lola de bon matí, escombrant la vorera de davant l’entrada. I sobretot la seva vàlua es feia més palesa, quan la vigília de la Festa Major, abans de  la sortida de les dues, tots els despenjats acudien a ella per a que els hi soluciones la papereta: que si el picarol descosit, un botó que penjava... Abans havia d’atendre el suport a les feines de muntatge dels gegants per part d’en Jesús Carbonell i dels pentinats realitzats per en Francesc Esplugues, en Dandi . I és que la Festa Major sorgia d’aquest vestíbul, on la Lola  ho dominava i ho vivia com una continuïtat de casa seva.

    Completava  l’equip  de serveis interns, en Pepe Bosch que feia  d’ordenança. Ell que venia del mon pa, del forn del carrer Sant Francesc en aquella casa de portalada gran i amb una finestreta a sobre. Amb el forn a la part interior de la planta baix i la  fleca a la part del davant. Coneixent  l’ofici de forner com ell el coneixia, de segur que intuïa quan una resolució oficial podia  acabar convertint-se en un pa com unes hòsties. L’home anava uniformat i igual acatava les ordres de l’Alcalde corresponent, com les de l’Antoni Mirabent. I sobretot també coneixia a tota la gent de la vila, un factor important en el moment que el missatge requeria rapidesa i eficàcia.

    Quelcom semblant passava amb la plantilla de la guàrdia urbana. Representava  una tranquil·litat per a la gent del poble, saber que al Cap de la Vila hi podíem trobar, permanentment , com a mínim, a un guàrdia municipal i a la nit a una parella de serenos. Uns i altres eren d’una familiaritat absoluta, com la que desprenia en Rupert Roca, popular per moltes facetes de la seva professió i aficions. I l’Antoni Duran i Almirall, en Raio que quan no, uniformat, amb un altre company,  obrien el seguici de cercaviles i processons, tocava el timbal amb la colla de grallers per la Festa Major.

   A mesura que la gent es va anar motoritzant la cosa ja va començar a canviar. A la Casa de la Vila no van quedar enrere i van adquirir un moto amb sidecar que conduïa el sr. Martos, al qual van equipar amb unes botes altes, detall que la veu popular no va tardar gaire en posar en boca de tots amb una denominació sorgida d’un gat que portava un calçat similar. Era d’una curiositat tan atractiva com natural, coincidir amb l’Alcalde encabit  dintre el sidecar amb el motorista comandant la moto. O al migdia, quan s’acabava la jornada laboral,  amb el Sr. Francesc Gilabert, jefe de la guàrdia urbana, assegut al sidecar  i l’Horaci  Plaza, en el seient de darrera del motorista. Mentre eren conduits a les seves respectives cases. El primer de baixar era el Sr. Gilabert, que vivia a sobre El Monaco, al carrer Parellades i l’últim  el Sr. Plaza que residia al carrer Sant Francesc en un pis de ca la Laieta.

    Demà disposarem d’un nou Ajuntament. Uns repetiran i altres seran noves incorporacions. És desitjar que les decisions que prenguin siguin en benefici del poble i de la seva gent. Només prendre posició, els toca treballar. Perquè,com sempre, què n’hi ha de feina a la Casa de la Vila!

                                                                                   J. Y. M.

  

 ( Aticle publicat a l'Eco de Sitges el 12 de juny del 2015 )