Darrera de cada música hi acostuma haver-hi una història,
sobretot una inspiració, algun que altre tema que ha motivat al compositor a
composar. El mateix passa entre els músics que després es reuneixen per a interpretar-les. Doncs ens trobem amb el
músics professionals i amb aquells que no viuen exclusivament de la música,
sinó que la tenen com una afició, dedicant-se a altres activitats
professionals.
I és que no
sempre la dedicació exclusiva a l’art ha estat garantia d’una estabilitat, el
suficient com per poder viure-hi, sense haver de passar per
peripècies econòmiques. Degut a que al cap i a la fi el que compte és poder fer
bullir l’olla.
Acabada la guerra
a alguns músics locals se’ls hi va
presentar l’oportunitat de dedicar-se a la música de manera professional.
Tanmateix tots van rebutjar l’oferiment, perquè en aquells moments, entre les
dificultats de tota mena, van creure que el seu “benestar”, estaria millor
garantit a remolc dels oficis respectius, considerant la interpretació musical,
més que un ofici, una afició. I sobretot
si del sou de l’home de la casa depenia
aquest “anar fent” de tota la família.
En aquells anys
potser el cens dels treballadors del calçat superava el d’altres oficis. Així
trobem molts músics locals que tenien com ofici principal el de sabater. I el
que és més curiós que en les famílies sitgetanes, pares i fills treballaven en
al mateixa fàbrica, i les dones que no formaven part d’aquesta plantilla, sí que
en certa manera també hi estaven integrades perquè cosien a casa. Coincidia,
per tant, aquesta realitat com la que també els caps de família tinguessin aficions musicals. Corrobora l’exemple el dels germans Ràfols: sabaters i
músics, com també els seus fills. Els progenitors músic de saxo i violí i els
fills de trompeta.
La disciplina
musical té l’avantatge que igual la pot portar a terme un manobre, amb tots els
respectes que es mereix la seva activitat professional, que un premi Nobel. I
aquí sí que les diferències, entre un i altre, curiosament, es poden equilibrar.
Doncs potser que en el moment de la interpretació arribi a fer més bon paper el primer que no pas el distingit
personatge. Influirà la capacitat de lectura musical, la d’execució, així com
també el bon gust, l’estil de cadascú per interpretar la partitura.
El títol de
l’encapçalament, estic segur que haurà
creat curiositat a qui el llegeixi. Perquè entès des d’una certa lògica, els
dos apunts, s’assemblen com un ou i una castanya. Altra cosa diferent seria que
les patates les apuntés amb intenció de voler devaluar la vàlua musical d’uns
músics els quals, per destralers, siguem
mereixedors del qualificatiu de: “músics
patates”.
Però la patata
té un protagonisme molt més específic i, sobretot, de propietats alimentàries
que qualsevol altra variació que si vulgui atribuir, com fer servir el nom per
relacionar-lo amb altres delicadeses
molt més íntimes.
Escrivia, fa
unes setmanes, que a can Guirro van acabar combinant la venda de carbó amb la
de patates i cebes. Paral·lelament a aquesta combinació una mica estrambòtica,
tot i que ben mirat el carbó es feia sevir per a la seva cocció, a la vila hi
va haver qui va combinar la venda de patates amb la de vins i gel. Aquesta última,
una transacció comercial que es va portar a terme a ca la Candelària de davant de l’Ave Maria. Sucursal de la casa
mare, la qual estava situada en el carrer Major, enfront de la farmàcia Font.
La coincidència torna a fer-se present entre la comercialització de dos
productes de resultats ben oposats: els farmacèutics i el dels vins i licors.
Els primers atenent peticions com del “Phosphorenal”
Robert i els de la bodega, atesa per la
Candelària i la Nuri, la seva nora,
despatxaven la Malvasia Robert, propietat de la mateixa família .
Reconstituents i medicaments per tal de
guarir desgavells de salut. I si ens centrem amb les propietats dels moscatells
i del vi, de la veïna bodega, amb la fe
que hi tenien les famílies sitgetanes, per tal de vigoritzar i vitaminar, de
manera natural, les febleses interiors dels més menuts de la casa, ens hem de
centrar amb el rovell de d’ou batut entre el moscatell. O les llesques de pa
sucades amb vi negre i cobertes d’una capa de sucre. Dues combinacions que rivalitzaven amb els productes
farmacèutics. Però vet aquí que quan s’abusaven dels xaropets de ca la Candelària
s’havia de recórrer a la farmàcia per buscar el remei, amb el qual intentar estabilitzar
els rodaments de cap que no hi podien ni
els “ estrenya caps”.
Els homes de la casa traginaven sacs de patates i les disposaven en l’altell
de la bodega de la carretera i allà hi acudia la clientela i les pesaven amb aquella bàscula de
plataforma i potser aprofitaven per comprar el vi o l’espumós que
comercialitzaven amb el nom de: “Champagne de
Las Grandes Marcas”.
Quan
l’activitat de la casa cessava i la nit espurnejava les delícies de l’estiu,
l’Antonet Pagès Gustems i l’Antonet Pagès Vías , pare i fill, anaven a fer de
músics al Prado com a components de l’Orquestra
Mozart. Els dos hi havien tocat la trompeta i després aquesta va estar
reservada al fill i el pare va passar al contrabaix. Coincidien amb els altres germans Pagès, en
Panxito i en Josep que també eren músics, és allò de la tradició familiar que
apuntava. La música i la patata, heus aquí el motiu influent del títol de
l’article.
Que ve precedit
per, el que sembla ser, l’imminent enderroc de la bodega Candelària de la
carretera, com així la coneixíem per estar ubicada a la vorera de la via que et
portava fins a Barcelona. Quan es podia entrar a fer un gotet de vi, mentre
s’esperava que s’aixequessin les barreres del pas a nivell. Sense temor a perdre
punts. Quan viure era, ni més ni menys, un Viva la Pepa!
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 4 de desembre del 2015 )
