DE CAMPDÀSENS AL TOUR

 Fotografia de l'any 1972 on hi apareixen aquells mítics "Amics del Garraf"

Aquest cap de setmana coincideixen moltes coses: unes amb connotacions populars i una altra amb segell internacional. Torna la festa de les Cases Noves i, com al Poble Sec, la seva característica més evident és l’afegitó de "popular" que caracteritza totes dues festes. Però també se li pot atribuir a la de Campdàsens aquesta denominació tan específica, una identificació que s’avé amb el tarannà de les persones que hi participen: la gent de casa nostra.

Tant al Poble Sec com a les Cases Noves, un dels actes que els distingeix i fa lluir la popularitat esmentada és la revetlla. Sobretot el ball que s’hi fa i que em recorda uns amics que hi sentien una especial predilecció, com en Josep Ferret i Camps, que va ser durant molts anys operari del taller de casa, i la seva muller, la Isabel Tutusaus Peñas; els quals, a més dels lligams de familiaritat que els unien, tenien passió pel ball. Eren d’aquells que ballaven des de la primera peça fins a l’última.

I això fa que, per a molts, aquestes festes de barri siguin un motiu de diversió que s’espera amb un cert deliri, cosa que fa que la gent del propi barri i dels que viuen en altres sectors del poble hi acudeixi i, una vegada allà, hom s’hi trobi bé. Perquè no calen gaires faustos per divertir-se: envoltar-se d’amics i coneguts en un ambient distès i festiu és suficient motiu per gaudir de la festa, mai millor anomenada, popular.

Consumida amb comptagotes la nit de revetlla, el ressorgir del nou dia promet. Fa anys que a Campdàsens s’hi anava a peu; els integrants de la fotografia així ho feien, i no només s’hi dirigien caminant el dia de la seva festa, sinó que també recorrien tots els camins del Garraf qualsevol diumenge de l’any. Amics als quals els entusiasmava la muntanya, amb predilecció per les que tenien tan a prop. Sospesades les circumstàncies referents a l’amistat i l’arrelament a la terra del massís, es van agrupar sota un enunciat: "Amics del Garraf". No haurien pogut trobar cap identificació més encertada que aquesta.

Caminar amb ells no era només fer exercici, sinó que també aprenies lliçons magistrals de toponímia local, de detalls carregats de popularitat i de vivències que els seus components havien viscut i les transmetien als qui freqüentaven la muntanya o el taller d’en Sebastià Yll Bages , que compartia saviesa amb el seu fill Joan. Sense oblidar-nos d’un altre dels puntals de la festa, en Joan Ferrer, de can Terradeus. Perquè tots plegats van voler recuperar aquesta festa camperola i no només ho van aconseguir, sinó que perdura fins als nostres dies gràcies al relleu de la colla d’amics que hi posa l’ànima i la il·lusió perquè aquesta no decaigui.

En el nostre poble hem tingut la sort de disposar d’uns entreteniments que s’han completat amb les obligacions que cadascú de nosaltres hem desenvolupat. Així mentre a uns els agradava anar a caminar per la muntanya, altres els agradava anar a nedar i també els qui tenien el cigró per la bicicleta. Era poble també de bons ciclistes i d’acollida d’altres, com es produïa cada diumenge en el Bar Español que regentava l’amic Joan Ossó. Sota el tendal de la terrassa s’hi repartien un bon nombre de bicicletes, mentre que els ciclistes esmorzaven sense mirament. Desprès, tips com a “guitllos”, totes les pujades els hi semblaven ports de primera categoria.

En Ramon Viñola va regentar un local de venda i reparació de bicicletes i motos. Mentrestant, “Ciclos Pérez” s’obria camí al carrer de les Parellades, i ciclistes com en Mela, els Ollé, en Bartomeu Lluís, en Salvador Paretas, en Bruno (aquest darrer cada dia pujava amb bicicleta fins a la Trinitat) portaven la seva afició a la bicicleta al màxim; molts estaven associats a la Penya Ciclista Maricel, que tot sovint organitzava curses, essent les més populars les que tenien lloc per la Festa Major.

Els qui tornin de Campdàsens, juntament amb els que haguem sortit al Passeig o a la carretera, serem testimonis d’un fet extraordinari: el pas del Tour de França pel nostre poble. Això són paraules majors, però una cosa no treu protagonisme a l’altra. Perquè viurem un cap de setmana amb connotacions festives, populars i de fama internacional. I tot plegat ho assimilarem  des de l’estima als valors que ens distingeixen com a poble. Al text dels cartells que trobem en el recorregut: “ Tu pots” hi podríem afegir un de molt emprat quan es tractava de donar suport a un esforç físic: “Apreta pigat “ . 

EL TREN PER ANAR A LA TRINITAT I VENIR AL CORPUS

                   El tren de les flors en el Corpus de l'any 1963

Em sembla recordar que hi va haver un temps en què els trens anaven a l’hora i paraven a totes les estacions. Un privilegi que hem pogut gaudir els que ara som una mica grans; llastimosament, els joves no poden dir el mateix.

Travessant els primers túnels en direcció a Barcelona, s’arribava a l’estació de Vallcarca,  que era petita  però tenia un bar que sempre estava molt concorregut. El tren hi parava perquè hi habitava la colònia de treballadors de la fàbrica de ciment. Tot i això, alguns dels que hi anaven a treballar i vivien aquí, a Sitges, hi acudien caminant per la via. Una manera no diré que còmoda, però s'estalviaven l’import del bitllet. 

Que el tren parés a aquesta estació anava molt bé el dia de la festa de la Trinitat, perquè des d’allà la gent pujava per la muntanya i s’estalviava de fer tot el camí des de la vila. En aquest camí hi coincidien amb els de Vallcarca i fins i tot gent que venia de Castelldefels i Gavà, per la mateixa comoditat que representava poder venir i tornar amb tren.

Vallcarca i la Trinitat, per la proximitat que tenen, sempre han estat molt vinculades. Així com nosaltres anem a passejar pel passeig, els seus habitants tot sovint  hi pujaven pel simple fet d'anar a caminar, o també decantaven cap a la font de Montseva. I quan s’esqueia la festa de Campdàsens, poder arribar amb tren fins als peus de la fàbrica facilitava l’accés  fins a la seva planúria, fos des de Vallcarca o des de l’estació de Garraf.   

        Un altre detall important és que la família Fradera, propietària de la fàbrica de ciment, sempre va tenir detalls per tal de millorar l’entorn de l’ermita de la Trinitat. La millora més gran va ser  aconseguir, gràcies també a les administradores i l'administrador del moment -la Remei, la Rosó i en Joan-, que s’encimentés el camí. Aquesta actuació, juntament amb l’arribada de la llum, va representar una gran millora, perquè poc després l’estació de Vallcarca es va tancar i, trobant-se el camí en bon estat, ara s’hi pot pujar en cotxe.

   Aquest diumenge hi tornarem a fer cap i, sortosament, l’ermita continua fent molt de goig gràcies a les administradores actuals, la Núria i la Blanca, amb els seus respectius marits i altres amics. Si hi accedim en cotxe, igualment hem d’arribar fins a Vallcarca per poder fer el gir, perquè al peu del camí no es pot travessar la línia contínua que hi ha marcada al mig de la carretera. Un cop a dalt, no escoltem el soroll dels motors de la fàbrica, ja que és tancada; si més no, ara s’hi escolta la remor dels cotxes que circulen per l’autopista. La modernitat, tot i que una mica apartada, sempre ha envoltat aquest paratge tan sitgetà. L'antic estat del camí, quan aquest era de terra, tampoc representava cap impediment, ja que la gent hi pujava en carro i també era ben feliços de poder seguir la tradició.

  Tradició com la del diumenge següent a aquest de la Trinitat, quan celebrem el Corpus, on el tren també en va ser un protagonista destacat, ja que el migdia de la festa arribava a l’estació el "tren de les flors". Amb sortida des de Barcelona i arribada a Sitges, era un tren especial que la companyia posava a disposició per tal de donar facilitats a la gent que volia desplaçar-se a la vila per gaudir de l’espectacle artístic que ofereixen les catifes de flors.

La màquina anava engalanada amb flors i la seva arribada a l’estació era un autèntic espectacle. No sé si des de les respectives comissions organitzadores s'han plantejat mai demanar a la companyia ferroviària la recuperació d’aquest tren de les flors de Barcelona a Sitges, on els passatgers, a més de ser rebuts amb una gran gatzara, eren obsequiats amb clavells. En un temps on en l’estació s’alternaven uns mítics factors de la companyia com: en Ráfales, en Gestí, en Massó, en Muñoz...

   Vet aquí la importància que tenien els trens en totes dues festes: la Trinitat i el Corpus. A Vallcarca també el celebraven, amb la corresponent processó que presidia el recordat mossèn Esteve Closa i amb la mainada que havia fet la primera comunió, amb acompanyament musical de la banda de música de Sitges. A cadascun dels que havien  combregat  per primera vegada, la família Fradera els regalava, emmarcat, el recordatori que ho certificava.

                                                     J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el dia 29 de mai del 2026)

POESIA I PAISATGE CAMPEROL

      Tots els estadants de les masies allunyades dels nuclis urbans, com és el cas de les masies que hi havia disseminades pel Massís del Garraf, actualment la majoria d’elles en un est ruïnós, la solitud que les envoltava, feia que la gent que les habitava busquessin la manera de distreure’s quan el sol es ponia. A ells s’hi afegien els pastors que recollien els ramats en els corrals.

   Aquests últims es passaven moltes hores caminant pels prats, on cabres i ovelles pasturaven. Temps que aprofitaven per convertir-se en tocadors  de diversos instruments. Els més comuns: flabiols, dolçaines  i petits acordions diatònics. Amb els quals trencaven el silenci entre improvisades melodies sorgides de la seves aptituds  musicals. Mentre  que altres portaven una llibreteta a la butxaca i a puntaven vivències i també estrofes poètiques que intentaven fer rimar entre elles.

D’aquesta manera aprofitaven el temps, exercint les seves habilitats creatives. Com també era el cas dels grallers que venien per Festa Major, procedents d’aquelles masies de l’interior.

     Desprès hi ha els poetes i poetesses de ciutat, que s’han d’inspirar envoltats de sorolls i rutines urbans, perquè no tothom té el privilegi de poder viure, “xamplis meis”, en un paratge idíl·lic inspirador de boniques estrofes . Si més no quan la poesia brolla de l’interior de la persona, el poeta i la poetessa necessiten ben poc per donar via lliure a la seva inspiració.

    I vet aquí que el mar també és un fons inesgotable per a sensibilitzar les virtuts del protagonista i que deriva a una poesia personalitzada, sorgida  desprès de la contemplació de tanta immensitat, de deixar-se acariciar per la brisa fresca i aromàtica d’aquest mar. 

     I entre tantes propostes i altres detalls va sorgir la idea de celebrar al nostre poble una festa. Una festa diferent a les moltes que celebrem,  que tingués com a fil conductor la poesia.  De la mà de la Cèlia Sánchez-Mústich i d’en Joan Durani Ferrer i un bon nombre de col·laboradors/es, com qui no vol la cosa, han arribat a la 16è edició  de la Festa de la Poesia, amb els corresponents poetes i poetesses que per a cada ocasió han convidat. Gent vinguda d’arreu, de les nostres terres i també de les Balears i els Països Valencians, que porten per equipatge la seva poesia i l’encanteri els embolcalla quan arriben a la plaça de l’Estació i són rebuts amb similars benvingudes com les que dispensava Santiago Rusiñol. Un cúmul de sorpreses que els acompanyarà durant la seva  estada a la vila. Que ens permetrà aprofundir més en la seva obra, en les seves preferències, entre un ambient distès, divertit i cultural.

     Per una banda el protagonisme d’uns ambaixadors de la poesia, els convidats a la Festa,  i per l’altra l’anonimat d’aquells masovers i pastors de les masies, els quals sabien administrar el temps que manllevaven a la solitud, escrivint literatura inspirada en vivències  i poemes que quasi bé mai no tenien un destinatari i que es van perdre aixafats pels murs i els sostres que van acabar caient al seu damunt, espitjats per l’abandó que acaba produint el pas del temps. Com tampoc queda cap testimoni de les melodies interpretades per aquella mateixa gent,  que es van fondre acaronades per les espigues del blat i pels pàmpols dels ceps. 

     I el que són les coses, aquest proper diumenge, dues festes coincideixen en el temps i en el paisatge. Per una banda el mar i en l’altra la muntanya, el bressol de les masies. Com ho és el llogaret de Campdàsens i la masia de can Lluçà. A la vora del mar la poesia impregna els nostres carrers. Mentre que  l’hospitalitat de la nostra gent, acull als protagonistes d’una festa entranyable.

    Allà a dalt, a la planúria del Massís, a hora matinera, la campana de l’esglesiola convida als feligresos al seu recer. Mentre que el so de la gralla es tornarà a escoltar per aquells verals, tant avesats com estaven a aquestes notes estridents. I de músiques nostrades, com la del ball de bastons. El conjunt de tot plegat deu venir a ser com quan les masies estaven habitades, i tal dia com avui, tots els seus estadants  acudien a Campdàsens  per retrobar-se amb els amics i gaudir de la companyia. Això és el que continuen fent els Amics del Garraf, quan ens convoquen al llogaret per abraçar-nos a una altra de les essències del sitgetanisme.

     On també la poesia hi serà present de la mà d’en Jordi Surià Guilleumes, autor del poema “De pedres i pans”. I de la vesant literària, com quan aquella gent escrivien a la vora de la llar de foc sota feble llum del quinqué, l’Isidre Vivó Graell serà el continuador.

    Poesia arran de mar i pinzellades d’art pictòric, en l’obra de l’Antoni Caverdós Puigrós. Amb el so de les gralles que acompanyaran el ball de bastons i els Cercolets. Tot aquest garbuix  serà el que configurà el paisatge marítim i camperol d’aquest cap de setmana. 

                                                   J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 30 de juny del 2023 )

FESTES SOTA LES ESTRELLES

   En un període de temps curt s’alternen tres nits especials, diferents a totes les altres: la nit de Nadal, la de Cap d’Any i la de Reis. Tot i les diferències que caracteritzen una de l’altra, les tres guarden en comú el mateix simbolisme. 

    Degut a que les fetes han coincidit en uns dies que  fa difícil la compaginació del setmanari, la direcció va creure oportú donar-nos descans, pel que fa a l’últim exemplar de l’any,  als col·laboradors “fixes” i tornar en aquesta nova cita, quan ja han passat els Reis. He volgut, però acabar l’any escrivint l’últim article del 2020 que serà el primer del 2021. L’escric  en el dia de l’home dels nassos,  a poques hores d’aquesta nit que també és diferent a les altres, de moment  predomina el silenci. Mentre avanço, em ve al pensament la solitud del llogaret de Campdàsens,  la calma que plana per la Trinitat,  i pel Puig d’en Boronet, la que embolcalla el raconet entranyable del Gafarró. Tot sota aquestes nits estelades i fredes. 

     Allà, als peus de la Creu de Sant Isidre, els amics del recordat Ramonet Duran Ossó, com havia fet ell, van fer  el camí  per a deixar-hi la cova del naixement. El mateix que fan els amics del Gafarró, i els de Campdàsens que també hi van disposar l’essència pessebre. I quan cada dia la nit ressorgeix misteriosa, aquests llocs aconsegueixen tenir el privilegi de ser dipositaris d’una tradició que forma part dels petits detalls de les festes de Nadal. I també en les intimitats del Palau del Rei Moro, on el grup local de pessebristes, com cada any, hi han disposat  els seus artístics  diorames. Dies desprès que un dels seus puntals, en Josep Aleacar Casanovas hagi rebut un merescut  homenatge, amb la col·locació   d’una placa a la Plaça dels Artistes. 

     La passada nit de Nadal, aquests llocs de la nostra muntanya més propera,  han assolit el protagonisme que tant associem amb el paisatge de Nadal. Abans, durant la nit del 21 de desembre es va produir un fenomen remarcable, Júpiter i Saturn van estar tan a prop un de l’altre, que els seus respectius punts lluminós va produir la sensació que la seva brillantor només sembles una. De seguida va ser nomenada l’estrella de Nadal, feia ni més ni menys que 400 anys que els dos planetes no havien estat tan junts. Tot un privilegi haver pogut gaudir de la seva contemplació.

        La nit de Cap d’Any era bulliciosa, de gresca, amb el pretext d’acomiadar un any i donar la benvinguda a un altre. Un traspàs que es fa just quan són les dotze i les campanades s’acompanyen amb els gotims de raïm. Om el primer repte consisteix en acabar-los d’engolir quan sona l’última campanada. 

     El Retiro i el Prado han estat les dues Societats que han acollit, al llarg dels anys, a un bon nombre de socis que, ben mudats, han participat de les festa que tenia lloc després de les campanades. També s’hi van anar afegint restaurants i hotels. I és va posar de moda un senzills complements, el cotilló, que contribueixen a aportar un toc simpàtic, distès, a tanta elegància. Una peça que no hi falta és l’espanta sogres, que és  més antic que les pròpies sogres que, avui, ja estan curades d’espant. Aquí a Sitges gosaria dir que la botiga que ho va promocionar, va ser una que es trobava al carrer Sant Gaudenci i la regentava la família Ibáñez. Es deia Paperplast. Durant tot l’any venien complements  per la celebració de festes.

     Aquest any no podem parlar de raïm de la sort, doncs el que vam engolir en  fa just un de bona sort no en va aportar gens. O va ser amb el brindis que alguna cosa vàrem fer malament   per acabar com hem acabat.

   Quan escric, les notícies que van arribant no són gens esperançadores. Es pot dir que hem celebrat Nadal en la intimitat com ens han aconsellat. Els qui ens sembla que som responsables, ho repetirem durant  la celebració d’aquesta nit de Cap d’any i el dia d’Any Nou. Que estic segur endevinar els desitjos de tots, que l’any que comença aquesta mitjanit sigui completament diferent al que acabem de deixar. Serà el millor regal que ens poden portar els Reis, que se les han vist i desitjar    per arribar a temps. Fer la seva feina i tornar a marxar de matinada per on han vingut, en mig del toc de queda, en el transcurs d’una  altra nit màgica, silenciosa,  per retornar-nos, per uns moments, al resplendor de  l’estrella que els van guiar fins a Betlem. Les mateixes que brillen del Gafarró fins a la Creu de Sant Isidre i la Trinitat i molt més enllà del Massís.

     Quan avui  rebin  el setmanari, amb les festes just acabades de passar, i abocats de  nou  amb el  dia a dia de sempre,  ens queda  l’esperança posada amb la vacuna que s’ha començat a administrar , per tal de que les properes festes de Nadal les  puguem celebrar com sempre ho havíem  fet.  El camí encara es preveu llarg i també complicat, d’aquí que, en aquests moments,  desitjar un Bon Any és, més que mai, un desig autèntic, si més no pronunciat amb  el cor encongit. Un desig que acompanyem amb aquell pressentiment que va sorgir al començament de la pandèmia i que, fins el moment, no ha resultat massa convincent: Tot anirà bé.  

                                                           J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 de gener del 2021 )

DEL MAR A LA MUNTANYA

 

        La línia de l’horitzó és infinita, des de la sorra ens fa l’afecte que la tenim a tocar, però és l’enigma que fa reflexionar als més somiadors, als quals ens impulsa la curiositat de pujar a una barca i anar al seu encontre. Som, però, els suficient intel·ligents com per saber que no arribarem mai a tenir-la a l’abast, anirem avançat i aquest línia, sense cap ni final, sembla que es va enretirant a mesura que ens hi apropem. Navegaríem,  entre mars i oceans, i l’horitzó sempre ens quedaria lluny. 

     Passa com en la vida de les persones, però aquesta sí té l’horitzó a l’abast. Quan naixem  ja anem avançant cap el que  tots tenim assenyalat. Si més no, entremig, ens anem marcant uns altres horitzons, pels quals treballem per aconseguir arribar-hi. I una altra vegada la nostra existència es centra a mirar cap endavant. Sense de deixar de guaitar al mar i vet aquí que els anys passen i, aquest, el del mar, segueix en el mateix lloc. O al menys a nosaltres ens ho sembla, tot i que el nostre cada vegada és més a prop.

     I mentrestant això passa, els pescadors surten amb les barques al seu encontre, tampoc ells,  que són uns experts, no han estat capaços de trobar la drecera  per arribar fins el seu límit i, allà, poder  mantenir  la barca al fil d’aquesta línia, mentre aguanten l’equilibri per no caure i sortir de l’esfera de la terra.

    A la platja, just en aquest punt on el mar et mulla els peus, el pescador de canya ofereix una imatge molt comuna a tots ells; l’agafa amb les dues mans, l’aboca cap a darrera,  es retira per agafar embranzida, córrer, para en sec i llença amb fúria. L’ham i el plom surten tallant l’aire, en direcció a  quest mateix horitzó. Per uns moments dona la sensació que hi arriba i fins i tot que el traspassarà, per la corredissa que hi ha dedicat i amb l’ímpetu que l’ha llençat,  però res. L’impacte del plom amb la superfície de l’aigua  es produeix allà, a pocs metres de la platja. I ell mateix es sorprèn, per això tanta preparació. 

    L’Andrés Bleda havia traspassat el seu horitzó particular i vivia conformat per tantes coses  compartides amb la Ginesa , els fills i la resta de la família, fins que es va quedar sense la companyia.  Tanmateix  les aficions ajuden a distreure els records. Ell, des de sempre, quan disposava d’un moment, anava a pescar. Sense masses escarafalls, com si anés a passejar. Arribat a la platja llançava, com he dit, l’ham en direcció a  l’horitzó,  aquest que sempre trobava en el seu lloc. Es bellugava per la voreta del mar, com si busqués  una escletxa oberta a aquest límit natural, potser convençut que darrera  els peixos havien creat el seu paradís i el reservaven en exclusiva per a l’Andrés . No, tampoc disposava d’aquest privilegi, aquest horitzó no se li havia apropat, es tenia de conformar a deixar anar el fil fins on el plom es cabusses. I a esperar. De vegades la pesca era generosa, altres els peixos li feien nas i pipa i no es deixaven pescar. Cap problema, l’Andrés tornava cap a casa amb el mateix posat de sempre, mai sabies si havia pescat o no. Un pescador de canya tranquil i senzill, conformista,  que passejava una elegant serenor i tots els ingredients que caracteritzen a una persona bona i honesta.

   Però Ai!, la vida  quan arribes al final del  teu horitzó, res de tot això et salva de traspassar-lo i la terra desapareix, no hi ha caní de retorn . Si més no, arribar-hi amb la consciència tranquil·la, d’haver estat pescador de bones obres i compartir-les , renoi això! Marxar en aquestes condicions, en una edat en què ja ho has pescat tot, que voleu que us digui, encara que no ho sembli, és una felicitat.

    I si  al mar tenim un horitzó que es fa visible, però que resulta impossible d’arribar-hi, a la  terra és diferent perquè, quan ens plau,  només guaitant a l’esquitx de verd que ofereixen els pins del Puig d’en Boronet, sabem que darrera hi ha la Creu de Sant Isidre. Ens endinsem per qualsevol dels camins que decanten cap a questa direcció i, més tard o més d’hora, hi arribarem. Que d’allà volem apropar-nos  la Trinitat, el camí esta a la nostra disposició. I podem baixar fins a Vallcarca i enllaçar amb l’altre camí que ens porta a Campdàsens. 

    Fins aquí hauríem arribat aquest proper  diumenge, a l’encontre de la seva festa. Si no fos perquè també ha estat de les que s’han suspès a causa del virus. A veure, que hi podríem anar igual, però no és el mateix abraçar la solitud del llogaret que compartir l’amical companyia de la nostra gent; la missa matinera en la capella,  de gaudir del repic del ball de bastons, del so de les gralles, de l’esmorzar a can Lluçà amb final de festa inclòs. 

    I des d’allà podríem agafar un altre camí, i un altre i, ves que els dic, fins arribar a Roma, perquè diuen que tots els camins hi porten. No aspirem a tant, ni som tan caminants, ens conformem en contemplar l’horitzó del mar i de saber que, a la banda de terra, tenim molts camins per recórrer. I que no cal anar gaire lluny per gaudir dels petits plaers de la vida. Els tenim molt a prop, només cal escollir el camí adequat.

                                                                                 J.Y.M.

(Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 3 de juliol del 2020 )

            

UN FINAL DE SETMANA DE PEBROTS

   És època de pebrots i albergínies.  D’escalivades, que és una combinació de les dues coses. Però tot i que amb les coses de menjar no s’hi juga, de la veu popular han sorgit  expressions que fan anar els pebrots a tort i ha dret, sense necessitat d’amanir-los.

    Quan s’ha escrit tant i de tot, l’autor es pren la llibertat, o està en el seva voluntat,  apuntar alguna que altra excentricitat, a remolc d’aquestes expressions tan populars com un xic malicioses i per tots conegudes,  amb la intenció de conferir a l’article una petita dosis d’ironia que, de tant en tant, no fa cap mal. Ans al contrari, per exemple,  aquest encapçalament atrau l’atenció dels lectors que, estic convençut s’afanyaran a donar una ullada per saber de que va això dels pebrots, que quasi sempre que se’n fa referència, amb aquests termes,  es relaciona amb l’ombria o també per exagerar sobre algun que altre tema. Així, per exemple, quan un àpat ha anat prou bé, per magnificar-lo, qui no diu que es faci servir aquesta expressió:  “hem menjat de pebrots”. I no necessariament els pebrots, tal com els coneixem, hagin estat un ingredient del menjar, res més lluny.  Com també tant es fa servir per exaltar la valentia, o per posicionar a un penques: “té uns pebrots...” . I si es vol magnificar encara més, hi ha qui afegeix : “...”com un toro”.

    Continuant amb els exemples, això, el pebrots, també venen a resumir un estat de benestar, de complaença, d’haver-ho passat bé: “hem passat uns dies de pebrots”. Una frase que resumeix que el pas del temps ha estat favorable a un cert divertiment, un període  de vacances que ha deixat bon record. Però vet aquí que una altra expressió, potser encara més concreta, o al menys redueix la grandiositat de tot plegat, es centra també en l’espècie animal: “ens ho hem passat de colló de mico”. Tot i que potser seria més elegant resumir-ho tot amb una altra formulisme popular, no tant escandalós i potser feridor de sensibilitats: “Això ha quedat de mil bigotis” . Una xifra, la de mil bigotis, que abraça molta més embargadura que la dels pebrots.

     Tot ve a tomb perquè ahir es va inaugurar la interessantíssima exposició “Realisme (es)” que abraça el període creatiu dels artistes com: Dalí, Picasso, Sunyer, Sisquella... entre els anys 1917 i 1936. Que es podrà visitar al museu de Maricel i que per oficialitzar l’acte, va tenir lloc una conferència  a càrrec de la comissària de l’exposició, la Sra. Mariona Seguranyes,

          I quasi al mateix temps es celebrava a l’ermita de Sant Sebastià l’ofici religiós que obre els actes de celebració de la festa de les Cases Noves. Una celebració que implica a un veïnat molt divers i que s’emmiralla amb l’activitat dels pescadors que vivien en aquestes casones que s’arreceren a frec de les “noves”. Fins diumenge en aquesta barriada sitgetana, veïns i veïnes del llogaret i del centre del poble, conviuran amb una tradició que és esperada amb molt entusiasme i que agafa el relleu de la del Poble Sec.

  I avui, en aquesta tarda de divendres, ens arriben els poetes que han estat convidats per a  participar d’una nova edició de la Festa de la Poesia. Que tenen com amfitrions a tot un poble i d’una manera més íntima a la Cèlia i en Joan , que saben extreure dels poetes els seus millors moments d’inspiració. Davant una organització que els deixa meravellats, per les delicadeses creatives que els responsables  els hi tenen preparades. La seva estada entre nosaltres també s’allargarà fins el diumenge al migdia que, desprès de renéixer entre inspirades estrofes escrites per ells mateixos, són acomiadats en el redós  d’una casa sitgetana que els acull i on es brinda per la seva continuïtat creativa i també per tal de que aquesta festa tan simpàtica segueixi la seva, cada any, superada trajectòria.

    I mentre els poetes passegen pels nostres carrers, abans de dir-lis adéu , a dalt de la muntanya, en el llogaret de Campdàsens, la poesia també hi campa i el so de la gralla, el repic del  ball de bastons de la colla vella i  el de la moixiganga, aporten a la seva festa l’encant de les tradicions de casa nostra. Que quan s’apropa el final de la festa, davant la porta de can Lluçà, té lloc l’acte de caire històric. Sense oblidar-nos, però, de la missa a primera hora oficiada pel Sr. Rector. Per continuar amb el també tradicional esmorzar que preparen els organitzadors, Els Amics del Garraf. On no hi falta de res. I sobretot un ambient sensacional, de manifesta amistat. Imitant les maneres camperoles, de quan hi acudien la gent que habitava les masies i les cases del voltant. També amb el record present  de la Sra. Pilar Casas, ben representada per les seves filles, la Maria Rosa i la Núria Aixa. Que a la vegada fan costat a l’Angeles que es la masovera de la masia  del costat de la capella. I de la Maria que ho és de can Lluçà.  

   Davant de les evidències de tot plegat, no em negaran que és un altre final de setmana molt atapeït. Perquè encara hi ha més, a la tarda quedarà el tradicional concert de gralles i acompanyament de  timbals, a càrrec de l’Escola de Grallers, en els jardins del Retiro. Mentre que a les Cases Noves tindrà lloc el final de festa. Amb l’arribada de la nit tot tornarà a la normalitat i de moment es farà un parèntesis.

   Organitzar i acudir a tot el que ens tenen preparats, suposa una feinada de pebrots. O, dit d’una altra manera, una moguda de mil bigotis.

                                                                           J.Y.M.
(Article publicat el 5 de juliol del 2019 )

TORNANT DE CAMPDÀSENS

           Ningú com els poetes saben descriure els valors de la vida. Aquests que no es veuen, però que hi són. Els complements que ens ajuden  a fer que aquesta, la vida, s’acompanyi de les petiteses que es fan immenses quan les vivim amb intensitat. La festa de Campdàsens té tots els ingredients que  aporten  aquest complement de satisfacció compartida.

   Moments en què voldríem aturar el temps i ens sembla impossible. Però és el que deia al començament, la força de les estrofes de la poesia, aconsegueixen, per uns moments, sobreposar la realitat a una idíl·lica contemplació d’un món diferent. Ho he reflexionat llegint les estrofes que la poetessa, Vinyet Duran i Ferrer, ha dedicat a la festa major de Campdàsens: “S’atura el temps quan el mires,/ tan petit, enfilant-se a la figuera./ Un temps que et pertany i et relliga a aquesta terra./ Llavors hi havia un altre ritme,/ un sol marcant les hores, muntanyes endins./ Un abans de ser-hi nosaltres...” .

   Aquest abans, quan nosaltres encara no hi érem, aglutina, tractant-se, d’aquest indret la vida camperola de la gent que l’habitava. Quan a  l’hivern, desprès de que el sol s’ajupís, abatut per la nit que li queia a damunt, les llars de foc de les masies, deixaven escapar un fum enjogassat. La gent de la casa es reunia a l’entorn de les tremoloses flames, d’aquell foc tan apreciat,  i el seu món particular, el de cada un dels presents,  s’obria als records.

   A l’estiu, a aquella  hora, les portes de les  masies eren obertes. A fora, la mateixa foscor, però sense el fum que expandia l’olor a llenya cremada. Silenci, però no tant. Els grills volen que els escoltin, són els únics que no tenen pressa per retirar-se. És el seu temps, la seva hora, el moment quan la poetessa diu: “S’atura el temps”. Però, vet aquí, que al final només ho sembla.

   En determinades ocasions, com en aquests festa de Campdàsens, voldríem aturar-lo el temps. Per  continuar, tots junts, gaudint d’aquest sitgetanisme que ens agermana i ens fa estar units. Distesos, que és la millor manera per compartir les coses que en són tan properes. Però  degut als neguits i les presses de cada dia, no ho apreciem fins que som allà a dalt.

      Sembla que feia un moment, que la Nieves encenia els ciris de l’altar, on els angelets, de cada costat de la creu, es feien mirar. El senyor Rector es posava, davant totes les mirades, els ornaments litúrgics per oficiar la missa. I que sort ha tingut  de les tecnologies actuals, que li han  l’il·luminat la lletra petita del missal.

   Acabada la missa, la sensació continua sent la mateixa: som davant una festa senzilla, però que ofereix tots els ingredients que la fa única. Gran, pels qui ens sentim petits davant la grandesa de tot plegat: la natura, el lloc, la nostra gent, pel  repic del ball de bastons i el so de les gralles, l’hospitalitat de les mestresses. Per les atencions dels Amics del Garraf, que mentre   campem per allà, ells couen la carn, paren  les taules i tenen cura dels  petits detalls.

   I arriba el moment en què la festa s’arrecera davant la porta de can Lluçà, ens hi apropem tots. Comença  l’acte cultural;  amb paraules amarades d’història, d’aquest pas del temps que gràcies a ells, a la pregonera, torna a fer-se present. Un temps que s’havia escapat, però queda aquesta saó  que ha calat per sempre més en aquest llogaret. Torna a  fer una passada el ball de bastons. Moments intensos, que els acompanya l’entranyable actuació dels cercolets.

   Poc a poc  la masia de can Lluçà, torna a retrobar-se amb la seva calma. I no podem marxar sense  acomiadar-nos de la Maria, que té la casa ben cuidada. Així ha estat sempre, des de que fa uns setanta set anys, va venir amb els seus pares d’un poblet del Maestrat i aquí han vist passar el temps, i tampoc l’han pogut aturar, amb ell se’n van anar els seus. També en Fèlix, el seu espòs. I ve que cada dia es fa de dia i també fosc. No hi ha volta de full.

     Al poc d’arribar a casa, entre el bullici del poble, es torna  a escoltar el so de les gralles. Allà als jardins d’El Retiro, en el concert que ens ofereix la Colla dels Grallers de Sitges, amb un excel·lent  programa. Mentre en gaudia, em venia el pensament quan la vila estava mancada de grallers, i aquets venien, a peu, travessant el Massís del Garraf, i arribaven just per participar de la Festa Major. Uns grallers que treballaven la terra i quan plegaven , davant la porta de la masia, l’estridència del so de la gralla era l’única que desbaratava el silenci, a part dels grills i el cant del gall. Altres preferien el so més pausat del flabiol. Com el flabiolaire que venia caminant des de Begués fins a can Casildo Vivó, Majoral que era dels cercolets.  Mentre la família posava en condicions  l’home li transmetia les indicacions oportunes.            

   I  ve que tornem a estar immersos en una nova festa, la de les Cases Noves. No perdeu de vista les festes de barri, el còmode que és pels seus veïns, obrir la porta de casa i estar ja a dintre la festa. I pels que hi anem, ser rebuts amb la mateixa cordialitat de sempre.

 I mentre tot això es succeeix, arriben els poetes, per participar en una nova edició de la Festa de la Poesia. Durant unes hores intenses, els convidats, conviuran amb la gent de casa nostra i els hi mostrarem l’hospitalitat que sempre ha caracteritzat a la vila. I ells ens correspondran amb poesia.

   Com passa amb el temps, això no hi ha qui ho aturi. No obstant, la mateixa Vinyet, arriba a una inequívoca conclusió, quan diu: “Aquí i ara, avui, hi som tots”. Mai millor dit: gralles, poetes, festa a les Cases Noves. I moltes ganes de voler fer un tastet de tot. Aprofitem-ho!

                                                                                          J. Y. M.

( Article publica a l'Eco de Sitges el 6 de juliol del 2018) 

XATONADA A LA MUNTANYA ABANS DE CARNAVAL

  

     Posats a fer inventari de Carnaval, ens trobem amb que aquesta festa aplega un nombre indeterminat de detalls que hi van associats i cadascun d’ells aporta a la tradició un repunt d’àmplia i generosa complicitat que és la que manté aquesta essència de la qual tant es parla, quan es fan les presentacions de tot plegat.

    Per començar a fer embocadura, el cap de setmana passat, va assolir protagonisme dos esdeveniments de caire “manducaire”. S’oferia a la pista del Retiro una arrosada popular i  prèviament, en el mateix recinte, es celebrava un mercat de segona mà per facilitar, a les persones que tenien vestits i elements de carnavals passats, una sortida dels mateixos.

    A la tarda, al Casino Prado, tenia lloc l’elecció de la Reina del Carnaval, amb la persona d’Adaia Matas . I el diumenge l’elecció de Clara Elías Planas, com a Reina Infantil. I el “Quinto al Retiro. Uns esdeveniments que marquen el punt de sortida. Les societats del  Gra i la Palla, aporten el prestigi de portar molts carnavals a l’esquena. A remolc del temps si ha afegit altres components que han contribuït a que el Carnaval de Sitges aconsegueixi el prestigi que té.

    Entre aquest escalfar de fogons i altres rescalfaments, tenia lloc en un raconet privilegiat del Massís del Garraf, una xatonada que es pot inventarià també en aquest aspecte culinari, post carnaval, al qual feia referència. Organitzada pels Amics del Garraf i celebrada al llogaret de Campdàsens,  la susdita xatonada forma part d’un puntual recorregut que s’avé amb el seguiment d’una ja també tradició  gastronòmica que es celebra sota una ben portada popularitat i per correspondre al que es cuina a cada època. A l’espai de Campdàsens es comença amb aquesta xatonada, aviat serà el torn de la calçotada, també una sardinada i es reserva com a plat fort, l’esmorzar que té lloc a l’esplanada de can Lluçà el primer diumenge de juliol i si no em deixo cap altra  puntual convocatòria manducaire, o capgiro l’ordre d’aquestes, s’acaba amb el tec de productes provinents  de la matança del porc.

      Carnaval, com he dit, aglutina molts aspectes que contribueix a fer que el conjunt de totes aquestes singularitats s’excedeixin d’una normalitat, si és que a la situació que ens toca viure es pot anomenar així, imposant una disbauxa que ha deixat pel record tota mena de sublimitats que ens aboca a diferents maneres d’entendre i viure el Carnaval. A voltes excentricitats que tenien per protagonistes a persones que per aquesta ocasió es transformaven de tal manera que, com s’acostuma a dir, no els coneixia ni la mare que els va parir.

   I vull especificar que amb aquesta transformació tenia que veure la caracterització de la disfressa, que també influïa amb les maneres amb les quals ens tenien acostumats aquests protagonistes. Però sobretot en aquelles persones que durant la resta de l’any mostraven un posat seriós, sopo,  poc habituats a exterioritzar gaires alegries i  per Carnaval no semblaven els mateixos. Fins i tot alguns gaudien d’una certa llibertat, consentida per les seves esposes. Una permissivitat que, vet aquí,  coneixent de sobres l’ensopiment del personatge, la dona li permetia, aquests dies, llibertat de moviments perquè  tenia el convenciment que no arribaria gaire lluny. Si més no les aparences enganyen i aquell  ensopit es transformava de tal manera que no parava tota la nit de ballar amb unes dones de bon veure. Algunes d’elles, en la vida diària, resultaven ser les menys afavorides.

    Va passar una vegada amb un matrimoni, el marit va fer saber  a l’esposa que li agradaria sortir aquella nit de carnaval, a la qual ella li va raonar que preferia quedar-se a casa perquè estava cansada,  tot i  que això no era impediment per a que ell hi pogués anar. Amagada la seva identitat darrera la disfressa, cames ajudeu-me.  Al cap d’una estona d’estar al ball va coincidir amb una disfressa que es feia mirar, li va faltar temps per cortejar-la i van estar ballant molta estona,  mentre el ballador li dedicava boniques paraules. Entre tot això, ell li va demanar de quedar per veure’s un altra dia i la balladora va accedir, però li va proposar, per tal de garantir la trobada, que ell li deixes el rellotge que portava i que li tornaria el dia del retrobament. Una cop aconseguit, la balladora li fa saber que ha de marxar i desapareix. Ell fa el mateix quan li plau. A  l’arribar a casa, la seva dona dormia, tot en ordre, si més no a l’anar a posar-se al llit, oh sorpresa!, descobreix que el seu rellotge estava ben visible damunt de la tauleta... Va ser la vegada que la Festa Major va interrompre en ple carnaval, perquè el ball de bastons va quedar curt amb el que hi va haver en la intimitat d’aquella casa.

   Els protagonistes que han participat i ho continuen fent en la llegendària història del Carnaval, han gaudit transformant-se, no només en l’aspecte exterior, sinó també pel que respecta a la seva personalitat. Aquesta és en síntesis una de les autocràcies de la festa, l’abandó absolut del sentit del ridícul. Com  demostrar a un mateix que, a l’empara  d’aquesta permissivitat, som capaços de sortir al carrer a lluir les carns i altres atributs, sense abans dedicar uns moments a mirar-se  al mirall. 

     El mateix feien aquells homes que es vestien de dones, lluint uns vestits que eren l’admiració de tothom. Va ser en el interval que es va passar del “fardo” al lluïment de cuixa,pit i ploma. Que era quan també venia gent de tot arreu, no per emborratxar-se ni fer malifetes, sinó per gaudir d’un espectacle que s’acompanyava d’una bona dosis de morbositat i que tenia el seu epicentre en el carrer Sant Bonaventura.

    Ara ja estem curats d’espant, en aquest aspecte. I és que  dona la sensació que vivim permanentment en un carnaval...

                                                                                               J. Y. M.

    

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 9 de febrer fel 2018 )

SE'NS FARÀ DE NIT A LES CASES NOVES I DE DIA A CAMPDÀSENS

     Amb una setmana de diferència anem del Poble Sec a les Cases Noves, on  l’altre barri de la vila celebra la seva festa. Els dos nuclis que semblaven  allunyats del centre, han aconseguit reduir distàncies. I quan estan de festa encara més.

    Les festivitats de Sant Joan i de Sant Pere són un referent en el transcórrer de la vida i en els costums de la gent de Sitges. La primera aplega un seguit de tradicions que la fa diferent a les altres. Amb el nostre Hospital, on els residents esperen aquesta festivitat perquè les famílies, les seves amistats, els hi van a fer una visita. Sobretot amb l’assistència  a la missa que es celebra en la seva bonica capella. Perquè  l’Hospital té les portes obertes i acull cada sospir de vida en el moment adequat, de joves i de grans. Quan hi ha festa al seu entorn i el dia a dia d’un intens bategar que fa possible que els dies i les hores conservin el caliu del seu aixopluc.

     La festivitat de Sant Pere, té una influència més  marinera. Des de les Cases Noves el mar sembla més a prop. També hi té a veure les cases dels pescadors que han cohabitat amb les que s’han anomenat noves i altres cases amb estadants amb la responsabilitat de transmetre els seus coneixements alliçonadors, les cases dels mestres.. Unes i altres han format part d’un barri del poble que participa de tot el que es fa més allà de la via del tren. Ara, quan són a punt de celebrar la seva festa la participació és recíproca entre la gent de les Cases Noves, les del Poble Sec i les del centre de la vila. Tots som poble i a cada festa aquest veïnatge es fa notar.Com antigament els veïns s’ajudaven els uns als altres i durant l’estiu, al fer-se fosc, sortien a la fresca de la nit i els carrer esdevenien una tribuna oberta a  les explicacions de les seves coses.

    Les nits d’estiu, i de manera especial quan les revetlles aconsegueixen la popularitat que les fa diferents i bullicioses, acaben perdent intensitat  quan la llum de l’albada es va imposant, agafant per sorpresa als més noctàmbuls. No així als més matiners que esperen el moment per emprendre el camí que ens porta a Campdàsens. Un llogaret que sortosament conserva les reminiscències dels seus vertígens camperols. Em sento seduït per tanta simplicitat enmig d’un paisatge de color verd i dels colors canviants de la terra. Fidel testimoni del Massís que es resisteix a sucumbir davant l’abandonament progressiu de les masies.

    Durant la festa de l’any passat, en el transcurs de la lectura del pregó a càrrec de la Núria Aixa i Casas, hereva, com la seva germana la Maria Rosa,  dels antics propietaris del lloc, ens va delectar amb un resum molt entenedor de la història i dels protagonistes que, emparentats entre si, han estat propietaris de la Plana Novella i de les masies de  Campdàsens i can Lluçà. Desprès de passar de transcendir d’hereu a hereu, arriba a l’insigne  Dr. Robert, besavi de la Núria. La qual explica que degut a les moltes ocupacions  del seu avantpassat, aquest li delega l’administració d’aquestes propietats al seu germà Panxo, qui pels anys 1800 havia fet les amèriques. Es donava la coincidència que tant ell com l’altre indiano, el Sr. Pere Domènec, es van casar amb les germanes Vilanova. La casada amb el Sr. Domènec li va fer construir el Palau de la Plana Novella, dotant-lo de tota mena de detalls i luxes i on es celebraven bon nombre de festes i recepcions. Cridava l’atenció, ens deia, l’espectacularitat   del Palau, sobretot per la seva ubicació, en un lloc tan apartat de la civilització.

    Més modest ha estat l’entorn de Campdàsens i de can Lluçà que ha mantingut part de la propietat gràcies al bon afer dels descendents, com la mare de les actuals hereves, la Sra. Pilar Casas i Robert. No podem dir el mateix de la Plana Novella que, després de passar per diferents propietaris, actualment és un monestir Budista.

      Entre Campdàsens i la Plana Novella, a banda dels lligams familiars  que hi coincidien, han estat dos enclavaments importants de la toponímia del Massís del Garraf. Quan arribar fins a la Plana a peu era una de les excursions preferides pels caminants que des de Sitges s’hi apropaven. Si més no el llogaret que avui ens ocupa s’ha vist influenciat per l’encant de la seva festa que si bé va passar per uns anys d’oblit, quan es va reprendre, fins a dia d’avui, ha consolidat la seva categoria de festa camperola amb encant. I això es déu als neguits dels organitzadors, en aquest cas, els Amics del Garraf, que van fundar insignes sitgetans, i a les facilitats rebudes per part de la propietat. A mi m’encanta aquella hora del matí, quan la capella té les portes obertes i la claror hi entra de puntetes, sense mostrar la seva excelsa lluminositat. Fins el punt que l’altar resta  entre penombres  per falta de l’enllumenat elèctric. Poc abans de començar la missa, la masovera, la Nieves Reintero, amb el davantal de trafegar ben visible, s’encarrega de que el tremolós  ble de la candela passi als ciris que estan disposats a l’altar.  

       Altre moment amb carisma propi és la ballada del ball de bastons a la placeta, quan s’ha acabat la missa. I l’esmorzar a can Lluçà, on la Maria, la masovera es nota satisfeta de tenir l’entrada plena de visites. Del ball de bastons i el de les Cintes de l’Agrupació, amb les respectives colles de grallers que li ballen davant  la porta de la masia i el pregoner i la poetessa que ens delecten amb el pregó i la poesia inspirada en aquestes contrades.

       Foscor de la nit a la festa de les  Cases Noves i llum de dia a la de Campdàsens. Dos detalls que les fa diferents. Una a la vigília i l’altra  en aquest primer diumenge de juliol, festivitat de la Preciosíssima Sang de Jesús. Quantes sensacions en tan poques hores de diferència.

                                                                                     J. Y. M.

   

 (Article publicat a l'Eco de Sitges el 30 de juny del 2017)

DE CAMPDÀSENS A LA TRINITAT

   

   Un dels llogarets amb més encant del Massís, considero que és el maset de Campdàsens. A la seva planúria s’estén la vinya que té per veí la progressiva verdor dels camps de blat, esquitxat

 per la vermelló de les roselles. Si més no a la vinya, en aquestes dates, encara no s’hi aboca  el verd exuberant   dels pàmpols  que fan doblegar les vergues, tot i que el Calendari del Pagès, sempre ha vaticinat que per sant Josep el brot al cep.

  Només encetada una nova  primavera tornarem, si el temps ho permet perquè les prediccions meteorològiques, per aquest cap de setmana, quan escric, no són gaires bones,  més aviat anuncien pluges. Tant de bo es giri la truita i la situació canviï. Deia que tornarem al Massís en aquest quart diumenge de Quaresma, quan tota la vegetació de la muntanya ofereix un encisador mostrari de tonalitats, perquè es torna a engalanar de  la florida i el flaire característic de les farigoles, el romaní i l’espígol. I enmig d’aquest anagrama de colors i flaires, Campdàsens. Que és també un llogaret hospitalari, acull als amics que acudeixen a la crida, perquè no fa falta que sigui la seva festa la que congrega als seus incondicionals seguidors, sinó que al llarg de l’any es van organitzant trobades que, a diferència del primer diumenge de juliol, festa  de la Preciosíssima Sang de Jesús, que la celebració compta amb la vesant religiosa i la lúdica, aquestes altres trobades sorgeixen de l’espontaneïtat  que fa que la trobada no sigui tan distanciada.

     Cada vegada que hi acudim fora de temps, retorna al pensament  aquella experiència tan agradable del primer diumenge de juliol, com és  assistir, a hora matinera, a la missa que té lloc en la capella, amb el record del sacerdot sitgetà Antoni Torres, que cada any oficiava la missa. Un altre detall que no s’escapa al pas del temps, és  quan la senyora masovera encén els ciris de l’altar, que vindran  a ser els únics punts de llum que lluiran, perquè l’esglesiola no té connectada l’electricitat. Moments abans  la gent conversa a prop de la porta de la capella  i torna a reprendre el fil  quan  trepitja altra vegada  la placeta. En mig del so de les gralles i del repic del ball de bastons. Un dels privilegis que defuig de les presses. per continuar el camí fins a can Lluçà, on s’esmorza, mentre la Maria, la masovera, és generosa en  atencions a tots els qui la van a saludar, acompanyada de la Núria i la  Rosa Mª. Aixa Casas, com ho feia la seva mare la Sra. Pilar Casas que en aquest indret  hi conserven propietats.

    També  és un  costum molt generalitzat de la  gent que viuen en el  pobles, no massa grans,   aprofiten  el  retrobament per conversar. Un detall que és   molt comú entre  la gent de la pagesia, amb els homes formant grupets i les dones també, separats entre si  per un ambient distés.  Els uns parlen del sembrat, d’allò que tenen  plantat, referint-se  a  la collita de fruita, a la vinya, mentre fan cavil·lacions del preu que es pagarà per tot plegat.  Les senyores:  dels fills, de la casa, del dinar, de festejos i casoris... En un únic dia de la setmana que més o menys coincideixen tots. M’encanta participar d’aquesta tribuna oberta al viure quotidià i que quan és festa, és costum  lels habitants d’aquests llocs, de mudar-se per assistir  a la missa. En el temps en què  les rectories les habitava el rector, aquest també s’afegia al conclave de la gent del poble que, a peu dret, disserten sobre tants temes terrenals. Avui, els sacerdots, només acabar l’ofici religiós, no es poden entretenir, ni temps tenen per entortolligar una cigarreta, marxen ràpid perquè han d’oficiar en altres pobles veïns.

    Aquest diumenge a Campdàsens no hi haurà missa, encara falten uns mesos per  celebrar la seva festa. Hi acudirem, vet aquí, per fer una calçotada que junt amb el xató, són les menjades més típiques d’aquest temps. Just quan, com deia, la primavera ens torna a venir a visitar i potser ens troba canviats, o fora de lloc. Que n’és de sàvia i precisa la natura, i que en som  de fràgils, nosaltres. Amb una bufada, fora de temps, en tenim prou com per a no aixecar-nos. I tot això passa en plena Quaresma, quan entre el silenci harmoniós de les nits, s’escapa el remor de la música  i els cants de les Caramelles.  

      Aquest diumenge, però, no hi ha assaig de cantúries que anuncien una nova Pasqua. Només els refilets dels ocells gaudeixen del privilegi de poder desbaratar el silenci que fresa  per la muntanya.

     I quan el dia sembla que ja quasi ho té tot enllestit , l’ermita blanca de la Trinitat aconsegueix reunir a la gent que torna  de Campdàsens i als qui fan camí  des de la Vila, per assistir al Viacrucis. Moments de recolliment en un entorn on només hi cal disposar la fe. La resta: el marc, el silenci, les bases del recolliment... ja fa temps que tot és a punt. I és en el propi Massís,on  gent que hi té moltes afinitats, resulta que formen part, també,  del Cos de Portants del Sant Crist. Com en Moisés Vallecillos  que trafega per Campdàsens i can Lluçà. El mateix Joan Duran Carbonell que és el president dels Amics del Garraf i Portant. En el seu dia ho va ser en Joan Martí Romagosa, pagès de les contrades del terme d’Olivella i de les nostres vinyes de Malvasia, un preuat tresor que no podem deixar perdre sota cap concepte. I  junt amb la Remei i la Rosó, administrador de l’ermita. Ell que, amb els seus companys, portava la imatge del Sant Crist en la processó de divendres Sant i, a l’endemà, cantava a la Pasqua sota la cistella de les caramelles del Patronat i quan van passar anomenar-se sitgetanes en va ser un protector que va fer possible la continuïtat de la Colla.

     De Campdàsens a la Trinitat en un diumenge de contrastos: de xerinola i recolliment, on  les  estrofes i la seva cantarella  acompanyen cada estació: “per vostra passió sagrada....”.

                                                                                                                                                                       J. Y. M.

( Aritcle publicat a l'Eco de Sitges el 24 de març del 2017 )