Amb el temps
que fa que hi treballen, potser sí que el deixaran com a nou. Però no em vull
referir a les obres de rehabilitació de la façana, les quals mantenen la part
frontal de l’edifici tapada a totes les mirades, sinó a la corporació municipal
que sortirà elegida demà dissabte amb l’alcalde corresponent. El qual,
juntament amb els regidors, votats per la gent poble, hauran de governar i tenir cura de l’administració local.
A mesura que el
poble ha crescut, en nombre d’habitants, l’administració també ho ha fet. Queda lluny quan es pot dir
que la funció pública de l’Ajuntament la portava: l’Alcalde, els regidors, el
secretari, l’interventor i l’Antoni Mirabent. Ell va saber guiar i ordenar,
protocol·làriament, a un bon nombre de corporacions que es van alternar a la
Casa de la Vila, i tots van haver d’aprendre, o si més no escoltar, els
consells de l’empleat de la casa que pot presumir d’una permanència perllongada,
avalada pels seus coneixements i per saber, de manera molt expressiva, aportar
la seva experiència al bé de la causa. Al qual només el superava, amb això de
l’experiència, el Sr. Josep Matas i Puig. El Sr. Pepe, com popularment el
coneixíem, era tan bon funcionari, com expert coneixedor del poble: de tot el
terme, els camins, muntanyes, masies, fonts... I a més, tots els seus
habitants, sobretot els joves entrats en quintes, amb els quals tenia la
responsabilitat de donar ofici a tota la paperassa que era menester, per tal de
complir, en deien, el deure amb la pàtria. Degut a questa responsabilitat
coneixia tots els destins on havien servit els soldats, circumstancials, del poble. La seva memòria era prodigiosa i
la seva manera de desenvolupar les tasques que li van ser encomanades, amb una
professionalitat excel·lent.
Una estructura que
es completava amb la resta de treballadors, el quals no apuntaré per temor a
deixar-me algú. Tampoc eren tants, perquè només ocupaven les dependències de la Casa de la
Vila. I com una casa bona, fins i tot comptava amb portera titular. La Lola Ferret Curtiada,
germana de dos destacats protagonistes de la nostra Festa Major: en Tolu del
gas i l’Antoni el xic de l’Esca. La Lola, amb vivenda en els baixos, va
esdevenir una altra institució, que va tenir cura de la part més entranyable de
la institució oficial, com el guarnir l’entrada quan ens visitava una personalitat. Per
aquesta ocasió, com ja vaig escriure en aquesta pàgina, recorria a les
assutzenes que tenia la seva veïna més propera, la mare de la Pilar Queralt. La
beutat de la seva flor i el seu flaire contribuïen a que la Lola quedés bé i,
amb ella, l’Ajuntament. Com era del tot normal, trobar a la Lola de bon matí,
escombrant la vorera de davant l’entrada. I sobretot la seva vàlua es feia més
palesa, quan la vigília de la Festa Major, abans de la sortida de les dues, tots els despenjats
acudien a ella per a que els hi soluciones la papereta: que si el picarol
descosit, un botó que penjava... Abans havia d’atendre el suport a les feines
de muntatge dels gegants per part d’en Jesús Carbonell i dels pentinats
realitzats per en Francesc Esplugues, en Dandi
. I és que la Festa Major sorgia d’aquest vestíbul, on la Lola ho dominava i ho vivia com una continuïtat de
casa seva.
Completava l’equip
de serveis interns, en Pepe Bosch que feia d’ordenança. Ell que venia del mon pa, del
forn del carrer Sant Francesc en aquella casa de portalada gran i amb una
finestreta a sobre. Amb el forn a la part interior de la planta baix i la fleca a la part del davant. Coneixent l’ofici de forner com ell el coneixia, de
segur que intuïa quan una resolució oficial podia acabar convertint-se en un pa com unes
hòsties. L’home anava uniformat i igual acatava les ordres de l’Alcalde
corresponent, com les de l’Antoni Mirabent. I sobretot també coneixia a tota la
gent de la vila, un factor important en el moment que el missatge requeria
rapidesa i eficàcia.
Quelcom
semblant passava amb la plantilla de la guàrdia urbana. Representava una tranquil·litat per a la gent del poble,
saber que al Cap de la Vila hi podíem trobar, permanentment , com a mínim, a un
guàrdia municipal i a la nit a una parella de serenos. Uns i altres eren d’una
familiaritat absoluta, com la que desprenia en Rupert Roca, popular per moltes
facetes de la seva professió i aficions. I l’Antoni Duran i Almirall, en Raio que quan no, uniformat, amb un
altre company, obrien el seguici de cercaviles
i processons, tocava el timbal amb la colla de grallers per la Festa Major.
A mesura que la
gent es va anar motoritzant la cosa ja va començar a canviar. A la Casa de la
Vila no van quedar enrere i van adquirir un moto amb sidecar que conduïa el sr.
Martos, al qual van equipar amb unes botes altes, detall que la veu popular no
va tardar gaire en posar en boca de tots amb una denominació sorgida d’un gat
que portava un calçat similar. Era d’una curiositat tan atractiva com natural,
coincidir amb l’Alcalde encabit dintre
el sidecar amb el motorista comandant la moto. O al migdia, quan s’acabava la
jornada laboral, amb el Sr. Francesc Gilabert,
jefe de la guàrdia urbana, assegut al sidecar
i l’Horaci Plaza, en el seient de
darrera del motorista. Mentre eren conduits a les seves respectives cases. El
primer de baixar era el Sr. Gilabert, que vivia a sobre El Monaco, al carrer
Parellades i l’últim el Sr. Plaza que
residia al carrer Sant Francesc en un pis de ca la Laieta.
Demà disposarem
d’un nou Ajuntament. Uns repetiran i altres seran noves incorporacions. És
desitjar que les decisions que prenguin siguin en benefici del poble i de la
seva gent. Només prendre posició, els toca treballar. Perquè,com sempre, què
n’hi ha de feina a la Casa de la Vila!
J. Y. M.
( Aticle publicat a l'Eco de Sitges el 12 de juny del 2015 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada