MESTRE DE LA VIDA

Que interessants els anys passats a l'escola, tot i que en aquells moments ens pogués semblar tot el contrari. Les lliçons ben apresses ens han estat de gran utilitat en la nostra trajectòria com a ciutadans del món. I per sobre de tot, però, queda el record de la pròpia escola, dels companys i dels mestres que van tenir la responsabilitat d'alliçonar-nos en les diferents matèries. D'una manera especial en la pràctica de saber llegir i escriure, així com exercitar-nos en el domini del que s'anomena les quatre regles. Assolits aquests bàsics coneixements  ens van ensenyar altres assignatures d'acord amb els cursos que hem anat superant.

   A la Vila hem tingut la sort de comptar amb un nombre important de mestres, professors i professores que s'han alternat entre l'escola pública, la privada i la religiosa. I tots han deixat testimoni valuós del seu pas per les aules.

  El mestre que aquests dies és en el record de tots, En Froilán Franco ha estat un apassionat de la seva feina. I aquest entusiasme el transmetia sense estalviar adjectius, fins el punt que t'encomanava aquesta predisposició per tot el que desprenia amor a l'ofici i també apassionament per les coses de casa nostra. Tenia la potestat de magnificar les coses petites, fins a convertir-les en una icona del sitgetanisme més arrelat. Tot i que ell no era ni de Sitges, ni del nostre territori que avui persegueix altres ambicions molt més sobiranes a la causa nostra. Però això no significava que no es sentís com a casa. Coneixedor i erudit de la nostra llengua, l’ha defensat amb el mateix entusiasme que ha dedicat a totes les activitats amb les qual s'ha abocat en cos i ànima i, sobretot, amb la senzillesa que l'ha caracteritzat. Amb la seva manera tan planera i fàcil de congeniar amb tothom, sense estalviar una oratòria  rica i fluida en contingut.

    Un mestre que, segons les habilitats o limitacions dels seus alumnes, en tot moment no va deixar d'aconsellar, de guiar, en els estudis o activitats amb les quals es podien decantar al moment d'escollir una trajectòria concreta, la que més s’adaptés a les circumstàncies de cadascú.  I sempre que es trobava amb els seus alumnes s’interessava pels progressos i objectius assolits. Aquestes detalls el feien mereixedor del meritós  títol: el de mestre de la vella escola. Mai millor dit.

     Des de que va arribar aquí va ser un entusiasta de l'Eco i un gran admirador de la persona del director, pel qual, a més, hi tenia una gran estima. Durant el temps que el nostre fill va ser alumne seu,  al mestre se li va ocórrer establir un enllaç entre els alumnes de l'escola i el setmanari. Al grup el va anomenar Club d'Amics de l'Eco i els va motivar per tal de que, cada setmana, un alumne aportés la seva col·laboració. No necessàriament havia de ser de l'escola Esteve Barrachina, sinó que la secció era també oberta a tots els alumnes dels altres centres docents de la Vila.  Aquesta iniciativa li va valer el reconeixement de l'Ajuntament de la Vila, al concedir la Ploma d'Or al col·lectiu dels Amics de l'Eco i que es va fer visible   en la persona de la qual en va sorgir la idea, en Froilán Franco.

    Parlar amb ell et conferia una sobredosis d’entusiasme que vigoritzava l'ego d'una manera exultant, a mesura que l'amic anava elogiant una tasca que un mateix dubtava que tingués cap interès. Un cop ell havia manifestat  el que sentia t'acomiadaves més content que un gínjol. Perquè la seva energia es feia encomanadissa i amb la seva facilitat de paraula aconseguia acaparar l’atenció, doncs el que deia, de fet, és el que agrada escoltar.

   Gran admirador de l'Escola Publica, va esdevenir-ne un estudiós, fins el punt que ha deixat escrits diferents treballs relacionats amb el tema. Sobretot pel que fa a  l'escola i els seus responsables al llarg de la història sitgetana, on les nostres escoles han estat el, pal de paller al voltant del qual s'han desenvolupat la pedagogia escolar entre la pròpia  gent de Sitges i d'altres que han vingut a viure entre nosaltres.

   D'ell m'ha agradat la seva manera d'ésser, el seu tarannà tan amical com expressiu. Com la seva manera de saber compaginar el seus records i vivències de la seva procedència, allà per les terres lleoneses. La seva complicitat amb la seva muller Isabel, de procedència gallega, que tant ha sabut  restar en segon pla, sempre que en Froilán  esdevenia protagonista de la seva pròpia vida, dels neguits que li sabia conferir per tal de que, aquesta, no s’aposentés en una monotonia recalcitrant. He admirat el seu passeig, units per l'amor i els neguits que compartien. Unes passejades que no passaven mai desapercebudes, perquè ell sempre les interrompia per interessar-se per la trajectòria dels seus alumnes i ella li feia costat, mai havia notat desinterès per la seva part, tot el contrari. Ell portava la veu cantant, però ella amb un silenci mesurat, entre somriures,  aportava la complicitat que no tothom sap transmetre, sobretot quan la intimitat es veu interrompuda.

   Fins que les dificultats en el caminar es van convertir en un impediment per continuar amb les passejades tan il·lustratives . Li va arribar el moment d’un descans, no per relaxant, desitjat. Cosa que  va obligar a la Isabel a caminar sola. I la gent de Sitges, els seus alumnes, les seves amistats, ens adonàvem que, arribat  un punt de la vida,  les limitacions ens van apartant del camí, del dinamisme amb el qual  ell infonia un optimisme que es feia encomanadís. Pocs com ell, amb la seva facilitat de paraula, han procurat tant per guiar, amb experimentat mestratge, dins i fora de l’escola. Fins el punt que escolt6ar-lo aconseguia revifar l’ànim, si és que aquests travessava moments de no massa eufòria.

   En Froilán Franco, mestre de  la saviesa   i mestre, en majúscules, dels petits, grans, detalls de la vida en general. A tot hi ha dedicat entusiasme i apassionament.

   Ha estat un plaer haver compartit els teus alliçonaments.

                                                                             J.Y. M.   

( article publicat a l'Eco de Sitges el 17 de juliol 2015)