Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

07 de juny 2015

ENTRE GEGANTS I FLORS

    Els menuts de casa esperaven il·lusionats la tarda del passat dissabte. El motiu, sortien  totes les colles de gegants per tal d’acompanyar la celebració dels 50 anys dels gegants Americanos, més popularment coneguts com Els  Cubanitos. Els anys passen per tothom i també per aquests elements tan singulars del folklore. A tots els pobles trobem un parella de gegants presidint les festes més rellevants. Les nostres tres parelles no són cap excepció i quan la mainada observa la seves mesures considerables, el posat seriós, aporten un element de majestuositat que recull totes les mirades, mentre queden bocabadats. La tradició gegantera  del nostre poble és més que centenària i l’encapçala els Gegants de la Vila.
    La mainada el darrer cap de setmana estava amatent a aquesta celebració tan original i els més grans pendents de l’hora de començar el partit de la final de la Copa, com diuen els castellans: “cada loco con su tema”. Uns i altres van arrodonir una tarda folklòrica i “futbolera” envoltada d’èxits. La presència dels gegants de la Vila aconsegueix transmetre majestuositat i les persones que els passegen, els geganters, s’han rellevat entre una alternança que ha reflectit l’esforç i el domini d’equilibrar el pes de tal manera que els permet ja no sols caminar, sinó que també fer-los ballar com aquell que no fa res. Aquests gegants  han comptat amb la col·laboració de la gent de la pagesia i també pescadors, personatges d’un Sitges on la seva gent estava avesada, per exigències dels seus treballs, a fer força i a portar faixa en el transcurs de la jornada laboral i fins i tot els dies de festa.
    Això passava mentre només hi havia una parella de gegants, fins que van acompanyar-los uns altres. La parella de Cubanitos fa 50 anys que conviu entre la plantilla gegantera de la Vila i aporta la nota simpàtica a la capçalera  de processons i cercaviles. Durant uns anys els va acompanyar la no menys singularitat i protagonisme dels seus portadors, en Ciré i en Reina. Ells contribuïren a afegir aquesta dosi d’excentricitat que fa que les coses es moguin per una inèrcia que les fa sobreviure, quan dóna tota la sensació  que d’aquesta manera no és possible que la cosa rutlli.  No obstant, entre continuades explicacions i ordres, com si d’un mosso es tractés, el subordinat carregava amb el pes de la part de la tradició que li pertocava. I en mig de totes aquestes sublimitats, l’home actuava com  si sentís ploure. Mentre el manaire no afluixava.
    Passava quelcom semblant amb els portadors del Drac. Uns personatges singulars, a quin d’ells més surrealista, que es carregaven la fera foguera sense cap  més preàmbul i garantia que la seva voluntat de començar i acabar de la millor manera possible. I això passava per haver de suportar el pes de la bèstia i controlar els efectes d’anar a la vela. En Carlitos Palma, en persona, m’explicava que en una matinal es va haver de carregar ell sol el Drac, començant i acabant tot el recorregut com a únic portant, perquè els socis el “morapiu” els havia fet caure en un son profund.
     Els Americanos han trobat un acompanyament exclusiu de noies i senyores les quals, amb una sensibilitat exquisida, els fan ballar i caminar pels carrers del poble. Uns i altres han fet possible aconseguir una trajectòria que comparteix protagonisme entre els Gegants de La Vila i el Moros. Sense oblidar-nos d’uns gegants de vida efímera que sufragà el Sr. Frederic Montornès. De la seva generositat en va sorgir uns gegantets que esglaiaven no per les seves dimensions sinó tot el contrari, uns gegants que semblaven esgarrifats i als quals la veu popular els coneixia pels “Federicos”. Passaren sense pena ni glòria, engolits per la grandiloqüència  del folklore sitgetà.
   Com mai abans havia passat, en dos caps de setmana seguits, els gegants tornaran a sortir, serà en el transcurs de la seva cita amb la festivitat del Corpus, en el cercavila que precedirà a la lectura del pregó del clavell per part de la nostra Anna Barrachina. El pròleg d’una nova florida que s’exhibirà en una nova edició de l’Exposició de Clavells, en els balcons i en el terra dels carrers, on les artístiques  catifes de flors esperaran el pas de la processó. Una tradició que ha distingit el nostres poble, sobretot quan la festivitat del Corpus se celebrava en dijous, que era quan s’aglutinava tot un seguit de detalls que ho feien únic. Amb l’arribada del tren de les flors i la presència de nombrosos autocars plens de gent que s’apropaven a la Vila per a admirar aquestes obres d’art florals.
  Els preparatius, el separar la flor de Sant Joan de la tija, involucrava a moltes sitgetanes que s’aplegaven dintre les portalades grans de les cases i, en animada tertúlia, es passaven quasi bé una setmana amb flors entre les mans. El seu flaire posava l’olor a una festa de les més importants de l’església i de la Vila, tot i els canvis, ho continua sent ,com també ho és el mèrit que en poques hores s’ha d’enllestir la feina que es feia en diferents etapes.
   Aquest dissabte és repetiran dos esdeveniments, el retrobament amb els gegants i la tornada a una final que val el seu pes en or. Màxima expectació al carrer i la mateixa a la pantalla de la televisió per a seguir en directe la retransmissió, des de Berlin, de la final de la Copa d’Europa. On el Barça és juga acabar una temprada amb tres copes a les seves vitrines. Sigui quin sigui el resultat, el carrer, en aquestes hores de la nit, viurà en temps de descompte de cara  a la festa, és el moment  de posar fil a l’agulla. Si s’ha guanyat la feina es veurà acompanyada per una eufòria generalitzada. Si no és així, muts a la gàbia i a treballar que la nit és molt curteta i s’acosta el matí.  
                                               J. Y. M.
 ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 5 de juny del 2015 )

  

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez