DE SITGES A CAMPDÀSENS

         La Blanca Subur és potser la vila marinera amb més glamour de la costa catalana. Tal enaltiment es pot interpretar com un apassionament excedit que surt de l’espontaneïtat de la persona que, havent nascut a Sitges, guaita al seu poble amb bons ulls i, sobretot, portat per l’entusiasme corresponent que ens han encomanat sitgetans i sitgetanes de tots els temps. Que m’agrada viure el present i xafardejar en el passat. Tant és així que la balança no sé cap on decanta el plat de les preferències. Sitges conserva aquesta atracció que el fa diferent, si més no sembla que hagi perdut identitat. Són les repercussions d’un creixement que ve precedit per unes circumstàncies favorables, perquè es fa palès que el tan esventat progrés en teoria ha d’haver influït en els interessos econòmics de la població.

    És el que ha passat, en major o menor escala, en tots els pobles. Sense anar més lluny, el passat cap de setmana, en el transcurs de la sortida social que organitza el nostre Centre Excursionista i que va transcórrer per la Vall de Boí i Aigües Tortes, vaig quedar corprès, al visitar les esglésies de Taüll, després de molts anys que no hi havia estat. Des de llavors fins ara, el paisatge ha canviat de manera ostensible i al meu entendre ho ha fet a pitjor. Sant Climent de Taüll quedava completament aïllat, avui, al costat mateix de l’església, s’arrenglen tal quantitat de construccions que enllacen fins a la plaça mateix de l’església de Santa Maria. Això, pels qui ho hem conegut en un estat d’absoluta solitud, ens fa molt mal als ulls. Però és la tònica que ha predominat en tots aquests poblets que tenien un encant especial, en dèiem poblets de pessebre. Actualment les noves  construccions, han passat del pessebre a la Passió. Perquè moltes d’elles estan desocupades i plenes de cartells anunciant que es venen o es lloguen. Al darrera hi ha més d’un drama.

   No obstant de ben segur que la gent  que hi van néixer aquesta transformació els va anar bé als seus interessos, malgrat que van haver de treure les vaques del nucli central del poble, perquè les seves tifes embrutaven els carrers, hi acudien les mosques i el flaira ambiental tampoc era dels més selectes. I ara ve quan, nosaltres que ho havíem vist com una cosa excepcional, que ja ens anava bé aquell desordre fins i tot olorar aromes que no ens eren gens familiars, la transformació no ens agrada, tot i que totes les cases són de pedra, amb teulades de pissarra i fusta en baranes, portes i porticons.

    Aquí ha passat el mateix, Sitges ha crescut i anar en contra corrent tampoc té cap lògica. Passant de ser un poble on tots ens coneixíem a quan trobes algun dels nostres fins i tot et fa alegria.  I el que és més curiós que amb la transformació, diguem-ne urbanística, també hem canviat, perquè ens hem tornat més sensibles, doncs ens molesta pràcticament tot. El refinament comporta aquestes exigències, les quals clamem normes  per posar ordre allà on es passa de taca d’oli. Sobretot en el tema dels sorolls.

    En bona part la culpa de tot plegat cal atribuir-ho a que s’han inventat aparells que amplifiquen la música d’una manera que voreja l’exageració. Fins el punt que un local on hi ha música és quasi impossible poder parlar, per tant tampoc afavoreix la conversa. I observo que, d’un temps cap aquí, s’ha posat de moda que alguns establiments de restauració, passat el torn de servir menjar, apugen l’amplificació de la música fins el màxim  i es converteixen en establiments  de servei de copes, també anomenat bar musical. Bé, o una cosa o l’altra, perquè és de suposar que només tributen per una activitat i com a tal tenen limitat l’horari d’obertura de l’establiment.

     Només penso quan Prado i Retiro feien ball cada nit durant els mesos d’estiu, el secret estava en la potència dels aparells, no ho eren tan de sofisticats ni potents com ara i també, en honor a la música, els ballables tenien una harmonia agradable a l’orella, res a veure amb aquest soroll on no es distingeix cap  melodia.

   El primer, el podríem anomenar ocupa de terrassa pública i un dels últims de tenir el privilegi de sortir a prendre la fresca a la nit, va ser en Joan Olivé. El veí de casa, ara l’estiu, després d’haver vestit tot el dia amb un jersei folgat de llana, a l’arribar al vespre, es posava pantalon  curt i samarreta i parava la taula a baix de la vorera, davant mateix de l’establiment que regentava la Teresina i la Carme. Presidia aquella quadrada parcel·la un porró, on pel vidre hi regalimaven gotes de frescor, oferint una imatge temptadora, tant que l’haguessis enlairat. En Joan gaudia  sopant a la fresca, en ple carrer de Sant Francesc, sense molestar ni ser molestat. Tot un privilegi portat a terme en el rovell de l’ou de Sitges. Quan ja s’intuïa que aquesta singularitat tenia els dies comptats, com així ha sigut.

  Aquest diumenge, relativament a prop del centre, les anomenades essències del sitgetanisme sortiran a l’encontre de tots els qui ens agrada moure’s, ni que sigui una vegada a l’any, entre els camins de terra, vorejant camps i vinyes, fins arribar a Campdàsens. Un llogaret on el temps sembla que s’hagi aturat. Tot recordant les converses que havíem mantingut amb la Carme Raventós de can Pixa brosses, que havien estat de masovers a ca l’Amell, quan ella era joveneta. Unes vivències que transmetia amb entusiasme i que feien honor a la gent de la pagesia que habitaven  les masies  d’aquests verals.

  Gràcies als neguits dels Amics del Garraf, la festa de Campdàsens viu la seva plenitud, envoltada de la gent de Sitges. I aquesta proximitat ens retorna a quan ens coneixíem tots i la convivència transcorria en estreta col·laboració. Campdàsens i també can Lluçà es converteix, per un dia, en el bressol del sitgetanisme,. Vet aquí perquè tots ens hi trobem com a casa.       

                                                                                        J. Y. M.

   

 ( Article publicat a l'Eco de sitges el 3 de juliol 2015 )