MESTRE DE LA VIDA

Que interessants els anys passats a l'escola, tot i que en aquells moments ens pogués semblar tot el contrari. Les lliçons ben apresses ens han estat de gran utilitat en la nostra trajectòria com a ciutadans del món. I per sobre de tot, però, queda el record de la pròpia escola, dels companys i dels mestres que van tenir la responsabilitat d'alliçonar-nos en les diferents matèries. D'una manera especial en la pràctica de saber llegir i escriure, així com exercitar-nos en el domini del que s'anomena les quatre regles. Assolits aquests bàsics coneixements  ens van ensenyar altres assignatures d'acord amb els cursos que hem anat superant.

   A la Vila hem tingut la sort de comptar amb un nombre important de mestres, professors i professores que s'han alternat entre l'escola pública, la privada i la religiosa. I tots han deixat testimoni valuós del seu pas per les aules.

  El mestre que aquests dies és en el record de tots, En Froilán Franco ha estat un apassionat de la seva feina. I aquest entusiasme el transmetia sense estalviar adjectius, fins el punt que t'encomanava aquesta predisposició per tot el que desprenia amor a l'ofici i també apassionament per les coses de casa nostra. Tenia la potestat de magnificar les coses petites, fins a convertir-les en una icona del sitgetanisme més arrelat. Tot i que ell no era ni de Sitges, ni del nostre territori que avui persegueix altres ambicions molt més sobiranes a la causa nostra. Però això no significava que no es sentís com a casa. Coneixedor i erudit de la nostra llengua, l’ha defensat amb el mateix entusiasme que ha dedicat a totes les activitats amb les qual s'ha abocat en cos i ànima i, sobretot, amb la senzillesa que l'ha caracteritzat. Amb la seva manera tan planera i fàcil de congeniar amb tothom, sense estalviar una oratòria  rica i fluida en contingut.

    Un mestre que, segons les habilitats o limitacions dels seus alumnes, en tot moment no va deixar d'aconsellar, de guiar, en els estudis o activitats amb les quals es podien decantar al moment d'escollir una trajectòria concreta, la que més s’adaptés a les circumstàncies de cadascú.  I sempre que es trobava amb els seus alumnes s’interessava pels progressos i objectius assolits. Aquestes detalls el feien mereixedor del meritós  títol: el de mestre de la vella escola. Mai millor dit.

     Des de que va arribar aquí va ser un entusiasta de l'Eco i un gran admirador de la persona del director, pel qual, a més, hi tenia una gran estima. Durant el temps que el nostre fill va ser alumne seu,  al mestre se li va ocórrer establir un enllaç entre els alumnes de l'escola i el setmanari. Al grup el va anomenar Club d'Amics de l'Eco i els va motivar per tal de que, cada setmana, un alumne aportés la seva col·laboració. No necessàriament havia de ser de l'escola Esteve Barrachina, sinó que la secció era també oberta a tots els alumnes dels altres centres docents de la Vila.  Aquesta iniciativa li va valer el reconeixement de l'Ajuntament de la Vila, al concedir la Ploma d'Or al col·lectiu dels Amics de l'Eco i que es va fer visible   en la persona de la qual en va sorgir la idea, en Froilán Franco.

    Parlar amb ell et conferia una sobredosis d’entusiasme que vigoritzava l'ego d'una manera exultant, a mesura que l'amic anava elogiant una tasca que un mateix dubtava que tingués cap interès. Un cop ell havia manifestat  el que sentia t'acomiadaves més content que un gínjol. Perquè la seva energia es feia encomanadissa i amb la seva facilitat de paraula aconseguia acaparar l’atenció, doncs el que deia, de fet, és el que agrada escoltar.

   Gran admirador de l'Escola Publica, va esdevenir-ne un estudiós, fins el punt que ha deixat escrits diferents treballs relacionats amb el tema. Sobretot pel que fa a  l'escola i els seus responsables al llarg de la història sitgetana, on les nostres escoles han estat el, pal de paller al voltant del qual s'han desenvolupat la pedagogia escolar entre la pròpia  gent de Sitges i d'altres que han vingut a viure entre nosaltres.

   D'ell m'ha agradat la seva manera d'ésser, el seu tarannà tan amical com expressiu. Com la seva manera de saber compaginar el seus records i vivències de la seva procedència, allà per les terres lleoneses. La seva complicitat amb la seva muller Isabel, de procedència gallega, que tant ha sabut  restar en segon pla, sempre que en Froilán  esdevenia protagonista de la seva pròpia vida, dels neguits que li sabia conferir per tal de que, aquesta, no s’aposentés en una monotonia recalcitrant. He admirat el seu passeig, units per l'amor i els neguits que compartien. Unes passejades que no passaven mai desapercebudes, perquè ell sempre les interrompia per interessar-se per la trajectòria dels seus alumnes i ella li feia costat, mai havia notat desinterès per la seva part, tot el contrari. Ell portava la veu cantant, però ella amb un silenci mesurat, entre somriures,  aportava la complicitat que no tothom sap transmetre, sobretot quan la intimitat es veu interrompuda.

   Fins que les dificultats en el caminar es van convertir en un impediment per continuar amb les passejades tan il·lustratives . Li va arribar el moment d’un descans, no per relaxant, desitjat. Cosa que  va obligar a la Isabel a caminar sola. I la gent de Sitges, els seus alumnes, les seves amistats, ens adonàvem que, arribat  un punt de la vida,  les limitacions ens van apartant del camí, del dinamisme amb el qual  ell infonia un optimisme que es feia encomanadís. Pocs com ell, amb la seva facilitat de paraula, han procurat tant per guiar, amb experimentat mestratge, dins i fora de l’escola. Fins el punt que escolt6ar-lo aconseguia revifar l’ànim, si és que aquests travessava moments de no massa eufòria.

   En Froilán Franco, mestre de  la saviesa   i mestre, en majúscules, dels petits, grans, detalls de la vida en general. A tot hi ha dedicat entusiasme i apassionament.

   Ha estat un plaer haver compartit els teus alliçonaments.

                                                                             J.Y. M.   

( article publicat a l'Eco de Sitges el 17 de juliol 2015)

DES DEL PATI DE BUTAQUES

 S’aixeca el teló i apareix el decorat que representa el bonic hall de la senyorial casa del carrer Jesús. Amb la seva ben disposada escalinata  i al fons de tot, unes vidrieres amb vistes al jardí. Tot mostra un ordre ben entès, Si entreveu el bon gust de la persona que la va fer construir. I és que el decorat és tan ben reeixit que sembla que t’hi trobis.  Curiosament l’amo de la casa va ser un gran aficionat al teatre, i va dirigir diferents obres.

   En una d’aquestes tot queda a les fosques i un raig de llum il·lumina un cercle  en el centre de l’escenari. I allà hi és ell, en Xavier Canals i Pedrol, net de l’amo de la casa. Amb la seva veu particular i una dicció acurada, es dirigeix al públic que resta en el més absolut silenci:

“ El meu avi, l’Antoni Canals Costa, va néixer a Barcelona el 13 d’octubre del 1988. Va estudiar als Jesuïtes de Sarrià, on va assimilar unes fortes creences religioses. Ja més gran, junt amb el seu germà, Ignasi Canals, dirigeixen el negoci familiar, Casa Canals, dedicada a la manufactura de teixits.

   Es va casar amb Josefa Casacuberta i Porta i continuant amb els costums de la família, venien a estiuejar a Sitges en la casa que tenien al carrer Jesús. Fins que van comprar una propietat del costat i d’aquesta manera  van fer  construir una casa que va unir les dues propietats i en va sorgir una de senyorial,  d’un traç arquitectònic molt grandiloqüent.

   Es va integrar tan a Sitges i també amb les seves tradicions, de les quals esdevingué una mica mecenes. No cal dir que va continuar aportant el seu apostolat a la causa catòlica, fins que es càrrec de l’Escola Particular de Nens de la Colònia de Ciments Fradera de Vallcarca. On va desenvolupar, de manera molt adoctrinada, l’ensenyament fins a l’any 1936. Quan va esclatar la guerra ostentava el càrrec d’Alcalde Accidental de la Vila, en substitució del titular Sr. Salvador Olivella i Carreras.

   Home de pau, l’avi, només per la seva dedicació a la causa cristina, a les 0’30 del dia 16 d’agost del 1936, truquen  a la porta de casa seva i els visitants li diuen que els ha d’acompanyar per a prestar declaració. S’acomiada de la família i, de bon matí, es trobat mort   a la cuneta de davant del caseriu de les Torres “.

Un silenci sepulcral es fa a la sala, en Xavier abaixa el cap, amb la mirada fixada a terra i es va retirant de l’escenari. Ara un ara un altre engeguen els aplaudiments que resulten sonors i prolongats.

   S’abaixa el teló i un raig de llum  es projecta damunt el teló. trenca el silenci una veu en off  que explica que a partir de l’assassinat del Sr. Antoni Canals i Porta, la família passa per les dificultats que comporta la pèrdua del cap de família, fins el punt d’haver de vendre la casa. Aquesta passa per diferents mans fins que la compra el matrimoni format pel pintor mallorquí Joan Antoni Fuster i Valiente i la noruega Adi Enberg. Companya que havia estat de l’escripto, amb qui diuen, no està provat documentalment, es va casar. Trencada aquella relació el pintor Fuster i l’Adi es casen a Paris el 1950, i  compren la casa del carrer Jesús on hi venen a viure i al mateix temps  l’adapten com hotel- residència.

   S’apuja el teló i apareix tot el hall il·luminat, els components de l’Elenc Artístic del Patronat i altres artistes convidats, com els de l’Elenc Artístic de l’Arbocenc es disposen a representar l’obra teatral: Hotel Victòria. Inspirada en el Sitges dels anys cinquanta i amb l’ambient que es viu  a l’hotelet. En Xavier Canals i Pedrol n’és el director  i la trama passa per quadres d’una gran plasticitat i també el glamour  que li confereix les singularitats dels turistes. Deixant  descobert  situacions surrealistes. Escenes de sofà, de tripijocs...

   Fins que representa que els amos de l’hotelet es retiren i entra en escena el pare d’en Xavier, en Jaume Canals i Casacuberta, el qual sempre ha sospirat tornar a la casa del pares. Ara hi accedeix com arrendatari i disposa les habitacions com annex  de l’Hotel que regenta, junt amb la seva muller,  al carrer Sant Pau. Amb ells entren en escena altres personatges, com les responsables de fer les habitacions, dues manyes: la Gabi i la Paulina les quals, amb el seu accent tan característic de la parla  fa que l’obra aconsegueixi un clímax entre folklòric i de projecció internacional.

S’abaixa el teló, forts aplaudiments, la gent dreta, es torna apujar i tots actors i actrius agafats de les mans saluden al públic, amb exagerada reverència. Es torna abaixar, la gent reclama la presència del director. Altra vegada l’escenari al descobert. Oh! Sorpresa, no s’hi veu ningú, tan sols un raig de llum il·lumina un pastís ple d’espelmes enceses. I de sobte una potent música ressona per tots costats, al mateix temps que es fa de dia a l’escenari i, ara un ara un  altre, van apareixent tots els qui han participat en l’obra, però ningú diu res, es van col·locant a l’entorn del pastís, fins que apareix ell, amb posat de felicitat i mirada dirigida al pati de butaques, els companys d’escena el conviden a bufar les espelmes i just en aquest moment, l’Isidre Pañella i Virella, que va ser un de les persones que va guiar en Xavier a la tasca de director, encén la metxa i s’il·luminen unes lletres on es llegeix: 50 Anys de director teatral . Sona la música i l’escenari es el dipositari d’una gran disbauxa: maletes amunt i avall, grums que les traginen, gent que puja i baixa per l’escalinata, mentre es formen improvisades parelles de ball. Ens recorda l’apoteosi final dels musicals. La celebració s’ho val, més de mitja vida dirigint teatre aquí  i, des de fa 15 anys, a l’Arboç.

   Abans de baixar definitivament el teló, entre un breu silenci, un vailet rosset, crida a viva veu: Avi!

50 anys no passen en va.

                                                                                      J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 10 de juliol del 2015 )

DE SITGES A CAMPDÀSENS

         La Blanca Subur és potser la vila marinera amb més glamour de la costa catalana. Tal enaltiment es pot interpretar com un apassionament excedit que surt de l’espontaneïtat de la persona que, havent nascut a Sitges, guaita al seu poble amb bons ulls i, sobretot, portat per l’entusiasme corresponent que ens han encomanat sitgetans i sitgetanes de tots els temps. Que m’agrada viure el present i xafardejar en el passat. Tant és així que la balança no sé cap on decanta el plat de les preferències. Sitges conserva aquesta atracció que el fa diferent, si més no sembla que hagi perdut identitat. Són les repercussions d’un creixement que ve precedit per unes circumstàncies favorables, perquè es fa palès que el tan esventat progrés en teoria ha d’haver influït en els interessos econòmics de la població.

    És el que ha passat, en major o menor escala, en tots els pobles. Sense anar més lluny, el passat cap de setmana, en el transcurs de la sortida social que organitza el nostre Centre Excursionista i que va transcórrer per la Vall de Boí i Aigües Tortes, vaig quedar corprès, al visitar les esglésies de Taüll, després de molts anys que no hi havia estat. Des de llavors fins ara, el paisatge ha canviat de manera ostensible i al meu entendre ho ha fet a pitjor. Sant Climent de Taüll quedava completament aïllat, avui, al costat mateix de l’església, s’arrenglen tal quantitat de construccions que enllacen fins a la plaça mateix de l’església de Santa Maria. Això, pels qui ho hem conegut en un estat d’absoluta solitud, ens fa molt mal als ulls. Però és la tònica que ha predominat en tots aquests poblets que tenien un encant especial, en dèiem poblets de pessebre. Actualment les noves  construccions, han passat del pessebre a la Passió. Perquè moltes d’elles estan desocupades i plenes de cartells anunciant que es venen o es lloguen. Al darrera hi ha més d’un drama.

   No obstant de ben segur que la gent  que hi van néixer aquesta transformació els va anar bé als seus interessos, malgrat que van haver de treure les vaques del nucli central del poble, perquè les seves tifes embrutaven els carrers, hi acudien les mosques i el flaira ambiental tampoc era dels més selectes. I ara ve quan, nosaltres que ho havíem vist com una cosa excepcional, que ja ens anava bé aquell desordre fins i tot olorar aromes que no ens eren gens familiars, la transformació no ens agrada, tot i que totes les cases són de pedra, amb teulades de pissarra i fusta en baranes, portes i porticons.

    Aquí ha passat el mateix, Sitges ha crescut i anar en contra corrent tampoc té cap lògica. Passant de ser un poble on tots ens coneixíem a quan trobes algun dels nostres fins i tot et fa alegria.  I el que és més curiós que amb la transformació, diguem-ne urbanística, també hem canviat, perquè ens hem tornat més sensibles, doncs ens molesta pràcticament tot. El refinament comporta aquestes exigències, les quals clamem normes  per posar ordre allà on es passa de taca d’oli. Sobretot en el tema dels sorolls.

    En bona part la culpa de tot plegat cal atribuir-ho a que s’han inventat aparells que amplifiquen la música d’una manera que voreja l’exageració. Fins el punt que un local on hi ha música és quasi impossible poder parlar, per tant tampoc afavoreix la conversa. I observo que, d’un temps cap aquí, s’ha posat de moda que alguns establiments de restauració, passat el torn de servir menjar, apugen l’amplificació de la música fins el màxim  i es converteixen en establiments  de servei de copes, també anomenat bar musical. Bé, o una cosa o l’altra, perquè és de suposar que només tributen per una activitat i com a tal tenen limitat l’horari d’obertura de l’establiment.

     Només penso quan Prado i Retiro feien ball cada nit durant els mesos d’estiu, el secret estava en la potència dels aparells, no ho eren tan de sofisticats ni potents com ara i també, en honor a la música, els ballables tenien una harmonia agradable a l’orella, res a veure amb aquest soroll on no es distingeix cap  melodia.

   El primer, el podríem anomenar ocupa de terrassa pública i un dels últims de tenir el privilegi de sortir a prendre la fresca a la nit, va ser en Joan Olivé. El veí de casa, ara l’estiu, després d’haver vestit tot el dia amb un jersei folgat de llana, a l’arribar al vespre, es posava pantalon  curt i samarreta i parava la taula a baix de la vorera, davant mateix de l’establiment que regentava la Teresina i la Carme. Presidia aquella quadrada parcel·la un porró, on pel vidre hi regalimaven gotes de frescor, oferint una imatge temptadora, tant que l’haguessis enlairat. En Joan gaudia  sopant a la fresca, en ple carrer de Sant Francesc, sense molestar ni ser molestat. Tot un privilegi portat a terme en el rovell de l’ou de Sitges. Quan ja s’intuïa que aquesta singularitat tenia els dies comptats, com així ha sigut.

  Aquest diumenge, relativament a prop del centre, les anomenades essències del sitgetanisme sortiran a l’encontre de tots els qui ens agrada moure’s, ni que sigui una vegada a l’any, entre els camins de terra, vorejant camps i vinyes, fins arribar a Campdàsens. Un llogaret on el temps sembla que s’hagi aturat. Tot recordant les converses que havíem mantingut amb la Carme Raventós de can Pixa brosses, que havien estat de masovers a ca l’Amell, quan ella era joveneta. Unes vivències que transmetia amb entusiasme i que feien honor a la gent de la pagesia que habitaven  les masies  d’aquests verals.

  Gràcies als neguits dels Amics del Garraf, la festa de Campdàsens viu la seva plenitud, envoltada de la gent de Sitges. I aquesta proximitat ens retorna a quan ens coneixíem tots i la convivència transcorria en estreta col·laboració. Campdàsens i també can Lluçà es converteix, per un dia, en el bressol del sitgetanisme,. Vet aquí perquè tots ens hi trobem com a casa.       

                                                                                        J. Y. M.

   

 ( Article publicat a l'Eco de sitges el 3 de juliol 2015 )

    

SANT PERE DE DALT I DE BAIX

    El mes de juny acumula un santoral important, sobretot amb això que tant ens agrada com són les festes i les tradicions que hi van associades, el que representa dues vessants, una que concerneix al  interès religiós i l’altre al  lúdic. I en aquest hi conflueix la part  de caire monetària amb interessos creats. Perquè ja ho diu la veu popular, quan pregona que els sants no mengen però donen de menjar. Agrada a la gent involucrar-se en els aspectes banals de la vida del poble. Mentre, l’altra  vessant, ben diferent, és quan a Sant Pere se’l representa amb les claus, perquè ell és el pilar de la nostra església i,en el subconscient de la gent, en definitiva, el qui obre i tanca les portes del cel.

     Més a prop nostre, aquí a la terra, en aquest bocínet  de món anomenat Sitges, Sant Pere té un carrer dedicat. Una carrer que fa baixada, dependrà, però, des on es guaiti. Dintre un nomenclàtor ben assortit en quant el nombre de sants/es als quals van dedicats. El de sant Pere aporta al record dos referents,. El que coneixíem pel forn de sant Pere i al davant mateix el celler de can Robert. En poca distància la dolçor era la protagonista destacada. La Raimunda i el seu marit i la resta de la família, junt amb els empleats, van endolcir la vida de la seva clientela. Així el pa, compartia espai amb els dolços, els tortells i tota l’elaboració de productes llaminers. I és que això del postra dels diumenges i festivitats assenyalades, ha involucrat a tota la gent d’una manera tan generalitzada que a ningú li amarga un dolç. En aquest començament de carrer s’havia establert una parcel·la del sitgetanisme, al qual li ha agradat compartir les petiteses que contribueixen a que les millors delícies tinguin la permissivitat que un mateix es concedeix  amb l’excusa  que un dia és un dia. Com totes aquestes festes acostumen a  transcórrer  en un dia i com a molt també durant la vigília a excepció de la Festa Major que sempre s’ha allargat una mica més, hi van aparellades uns elements que les diferencien les unes de les altres. Així, les revetlles de Sant Joan i de sant Pere, la coca és complement per excel·lència.

   Que abans que el cava irrompés amb tant èxit, s’acostumava acompanyar amb un vaset de moscatell o malvasia. I aquesta dormia en les botes del celler de la família Robert que s’arrengleraven entre aquest carrer fins al de Bonaire. En l’espai més ampli, entrant pel carrer Sant Pere, allà embotellaven la Malvasia Robert que era coneguda arreu. En poca distància es concentrava una  dolçor  de primera magnitud.

  I  just al costat del forn de Sant Pere hi vivia la família Barrachina,, precisament en Samuel, durant uns anys, va ser la persona encarregada de presidir la Comissió que feia possible el desenvolupament de la festa gran. Com si s’ho haguessin dit, festa i postra tenien l’epicentre en aquesta  vorera, on els forners sortien a la fresca mentre el forn de llenya daurava i feia cruixent la crosta. I, quan s’esqueia, des del balcó de la casa veïna, s’abocava el penó de sant Bartomeu.

  El Sant Pere d’aquí a baix es complementava amb un raconet enlairat, on hi arribava el flaire del pa de pessic, el de la coca i l’aroma del moscatellet. A la combinació s’hi afegia el repic de castanyoles i selectes melodies per unes ballarugues  que sabien a poc. La terrassa tenia nom de per allà : El Sacromonte.

   Aquets proper diumenge és la revetlla de Sant Pere, festa gran a la veïna població de Sant Pere de Ribes, data que coincidirà amb la clausura de la festa de la Poesia que tanta volada ha aconseguit en una setmana atapeïda d’actes per a tots els gustos i tendències. Sitges és un poble que inspira poesia,sobretot en les primeres hores del dia, quan s’escolta el piular dels ocells i el remor del mar és tan suau que sembla voler respectar el descans dels veïns. Quina diferència entre això i la sorollada que es produeix tan sols unes hores abans, quan el descans d’aquests mateixos veïns, els quals han d’aixecar-se d’hora per anar a treballar, es veu trasbalsat pel xivarri provinent de les terrasses que, fora de tot control, envaeixen l’espai que tenen assignat i també el del veí, amb tot el llibertinatge i la poca consciència dels ocupants de la via pública i d’aquells que han de vetllar per a que es compleixin els límits establerts.  

    Entre Sitges i Sant Pere de Ribes sempre ens ha unit els lligams corresponents a un veïnatge  ben compartit en tots els aspectes. L’art n’ha estat un i també el folklore. Precisament aquest any, en el transcurs de la Pasqua i en homenatge al mestre Jordi Pañella es va tornar a cantar una  sardana que porta per nom Al·leluia, musica del mestre i lletra d’un prohom de Ribes, en Pere Carbonell i Grau.  Persona que va ser molt polifacètica i estudiós del folklore que ens és comú. Ell, juntament amb en Josep M. Ramos, formaven part de la Comissió de Festes que presidia en Joan Baqués i Alsina que van ser els precursors del projecte de construcció del Drac dels tres caps que va dibuixar la recordada Lola Anglada i que es va estrenar per la festa de Sant Pau de l’any 1972.  

    Voldria ser poeta per enaltir en harmonioses rimes aquest Sitges tan  singular Que entre Sant Joan i Sant Pere, concentra la diversitat més clamorosa de tants esdeveniments com tenen lloc en tan curt espai de temps. Em quedo, però, amb el record d’aquell Sitges íntim, que no tornarà, on poetes, escriptors, pintors,  gent de casa, podien gaudir de l’estiu, ni que fos asseguts a la vorera del carrer, contemplant com el temps, envoltat de foscor i de silenci, passava carrer enllà. Fins que un dia, el Sant Pere de dalt, els obria la porta, ell que té les claus, i els feia entrar. De moment tanca i espera, no hi ha pressa. 

                                                                     J. Y. M.

       

     ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 26 de juny 2015 ) 

FLORS I SANT JOAN

     Amb la clausura de l’Exposició de Clavells, es posa punt i final a dos caps de setmana on les flors han estat les principals protagonistes d’aquest poble, el qual es troba dintre de les viles catalogades com a florides. Així mateix a l’estudi Vidal, es va clausurar  una exposició en la qual han participat 15 artistes. El lema de tota l’obra presentada: Pinzellades de Primavera. Una acurada selecció d’obres on la temàtica de les flors ha predominat . La seva beutat  és per si sol la concentració més natural dels tocs de color amb els quals  la natura ens obsequia, Desprès, pintors, fotògrafs, aquarel·listes.... hi posen la seva part creativa, l’ull fotogràfic, la seva particular sensibilitat, en cada traç, fins que en sorgeixen unes vertaderes obres d’art.  

    Això ens apropa a un paisatge sitgetà, on els artistes s’han recreat en detalls tan simples com pot ser la composició que ofereix una finestra decorada amb unes flors, les mateixes que contribueixen a fer d’aquell reduït espai una vertadera i original composició. Com és el cas d’aquesta finestra tan singular, emmarcada de pedra, on sobresurt la vermelló de la flor del gerani. Ens referim a la que es troba en la propietat que en Pere i l’Anna Maria Estampfli   tenen al carrer d’en Bosc, amb les interioritats arrecerades a la muralla i la part exterior lluint la sobrietat que ofereix  la pedra i el blanc de la calç. Tot plegat contribueix a  propiciar una elegància  exquisida.

   Igualment els balcons florits aporten colorit i transmeten els neguits disciplinats i sensitius de les persones que en tenen cura. Perquè el paisatge sitgetà s’ha alternat entre els dos blaus, el del cel i el del mar i, entremig,  aquests esquitxos de color que a cada pas es fan notoris. Fent un recorregut per l’exposició de l’estudi Vidal, ens adonem que determinades florides han desaparegut del paisatge sitgetà. Com l’amic que recrea la seva obra entre l’exuberant buguenvíl·lia que es trobava abocada en el mur del Baluard, tocant a la banda de les escales estretes. La flor penjava d’aquesta barana, oferint una imatge sensacional. Molt a prop d’allà, en el primer replà de la susdita escala, temps fa, hi havia un parell o tres de testos grans, també amb geranis vermells plantats, oferien un efecte sensacional. Moltes postals perpetuaven aquesta imatge. Avui, malauradament no es podrien tenir tan a l’abast, pel perill que suposaria que fossin llençats de dalt a baix. Quina llàstima que no hi pugui haver res salvat

   Però per aquesta raó no trobo que sigui excusa perquè s’hagi deixat perdre l’enjardinat de sota mateix de la Fragata, on lluïa una gespa i altres elements de la vegetació que feien molt bonic i engalanaven el recinte. Actualment si es guaita des del Baluard, la imatge que ofereix és d’un absolut abandó i que diu molt poc a favor de  haver fet mèrits per ser considerada, també, com a Vila Florida.

    A l’Hospital, en aquestes vigílies de Sant Joan, flaireja a alfàbrega que és la planta que, des de fa molts anys, és com una icona de la festa de la casa. Mentre els cossis de clavells que alguns expositors/es, tenen disposats allà, retornen al lloc desprès d’haver estat exposats a l’Exposició. Una acollida que permet suplir la manca d’espai que la gent té en les seves cases. Aquesta solució fa possible poder-ne tenir cura i satisfer les ganes de participació, potser d’una tradició que ha passat de pares a fills i que degut a la remodelació de moltes de les cases es va haver de prescindir del pati on es trobaven disposats. Una circumstància, aquesta, excepcional que fa possible que els clavells, el seu colorit, aportin tan records als estadants de la casa que segueixen l’evolució de la planta, com als qui podem dir que en són els propietaris, o si més no, els responsables d’atendre’ls amb les atencions que són menester en el cultiu d’una planta molt delicada.

   En aquestes vigílies de la festivitat de Sant Joan, les flors  han ocupat l’espai sitgetà i ara deixen pas al brogit de les revetlles . Amb la festa del Poble Sec, on hi havia ubicat un gran espai dedicat al cultiu  de  les flors anomenat, no podia ser d’altra manera,  El Floreal. Avui un carrer el recorda identificant-se amb el nom. I allà en Pepe Cara i la seva muller regentaven una pensió i on també hi viu en Damià Martínez, durant molts anys fotògraf d’en Ricard Gassó. Ell i altres companys, just per aquestes dates començaven la temporada. Nit darrera nit, fins les darreries del mes de setembre, es passaven retratant turistes, els protagonistes d’aquelles pintoresques vetllades sitgetanes. El resplendor dels voluminosos  flash contribuïen a que la fotografia, en blanc i negre, deixes constància gràfica  del seu pas per la Vila. En unes nits on la flaira de les flors es barrejava amb el de la sangria. Les primeres lluint el seus colors naturals. Els segons provocant una vermellor excepcional. Unes transformacions que tenien lloc sota les moreres del jardí del Prado i entre la florida generosa de les buguenvíl·lies que s’emparraven per les harmonioses i irrepetibles  arcades que envoltaven la pista del Retiro.

   Era al finalitzar l’acte de clausura de l’Exposició de Clavells que la família d’en Pepe Cara tornava il·lusionada pel premi obtingut per aquella disposició exuberant  de cossis amb geranis que envoltava totes les àmplies  parets de la façana de la seva propietat. Una florida que feia honor, en majúscules, al Floreal. El repartiment de premis s’acostumava a viure amb una certa tensió entre els expositors de clavells, doncs tanta n’era la rivalitat competitiva  entre ells, que si no aconseguien el primer premi ja hi havia mala maror. Alguna vegada, l’Antoni Mirabent  havia d’intervenir per intentar calmar els ímpetus dels qui es sentien defraudats.

    Comença l’estiu, continua lluint la florida característica de la vila. Mentre una altra  festivitat de Sant Joan s’aplega  a l’Hospital  i s’estén per tot el Poble Sec, amb la participació de tot el poble de Sitges.

                                                                                         J. Y.M.

(Aerticle publicat a l'Eco de Sitges el 19 de juny 2015 )

     

AJUNTAMENT NOU

     Amb el temps que fa que hi treballen, potser sí que el deixaran com a nou. Però no em vull referir a les obres de rehabilitació de la façana, les quals mantenen la part frontal de l’edifici tapada a totes les mirades, sinó a la corporació municipal que sortirà elegida demà dissabte amb l’alcalde corresponent. El qual, juntament amb els regidors, votats per la gent poble, hauran de governar i  tenir cura de l’administració local.

   A mesura que el poble ha crescut, en nombre d’habitants, l’administració  també ho ha fet. Queda lluny quan es pot dir que la funció pública de l’Ajuntament la portava: l’Alcalde, els regidors, el secretari, l’interventor i l’Antoni Mirabent. Ell va saber guiar i ordenar, protocol·làriament, a un bon nombre de corporacions que es van alternar a la Casa de la Vila, i tots van haver d’aprendre, o si més no escoltar, els consells de l’empleat de la casa que pot presumir d’una permanència perllongada, avalada pels seus coneixements i per saber, de manera molt expressiva, aportar la seva experiència al bé de la causa. Al qual només el superava, amb això de l’experiència, el Sr. Josep Matas i Puig. El Sr. Pepe, com popularment el coneixíem, era tan bon funcionari, com expert coneixedor del poble: de tot el terme, els camins, muntanyes, masies, fonts... I a més, tots els seus habitants, sobretot els joves entrats en quintes, amb els quals tenia la responsabilitat de donar ofici a tota la paperassa que era menester, per tal de complir, en deien, el deure amb la pàtria. Degut a questa responsabilitat coneixia tots els destins on havien servit els soldats, circumstancials,  del poble. La seva memòria era prodigiosa i la seva manera de desenvolupar les tasques que li van ser encomanades, amb una professionalitat excel·lent.    

   Una estructura que es completava amb la resta de treballadors, el quals no apuntaré per temor a deixar-me algú. Tampoc eren tants, perquè només  ocupaven les dependències de la Casa de la Vila. I com una casa bona,   fins i tot comptava  amb portera titular. La Lola Ferret Curtiada, germana de dos destacats protagonistes de la nostra Festa Major: en Tolu del gas i l’Antoni el xic de l’Esca. La Lola, amb vivenda en els baixos, va esdevenir una altra institució, que va tenir cura de la part més entranyable de la institució oficial, com el guarnir l’entrada  quan ens visitava una personalitat. Per aquesta ocasió, com ja vaig escriure en aquesta pàgina, recorria a les assutzenes que tenia la seva veïna més propera, la mare de la Pilar Queralt. La beutat de la seva flor i el seu flaire contribuïen a que la Lola quedés bé i, amb ella, l’Ajuntament. Com era del tot normal, trobar a la Lola de bon matí, escombrant la vorera de davant l’entrada. I sobretot la seva vàlua es feia més palesa, quan la vigília de la Festa Major, abans de  la sortida de les dues, tots els despenjats acudien a ella per a que els hi soluciones la papereta: que si el picarol descosit, un botó que penjava... Abans havia d’atendre el suport a les feines de muntatge dels gegants per part d’en Jesús Carbonell i dels pentinats realitzats per en Francesc Esplugues, en Dandi . I és que la Festa Major sorgia d’aquest vestíbul, on la Lola  ho dominava i ho vivia com una continuïtat de casa seva.

    Completava  l’equip  de serveis interns, en Pepe Bosch que feia  d’ordenança. Ell que venia del mon pa, del forn del carrer Sant Francesc en aquella casa de portalada gran i amb una finestreta a sobre. Amb el forn a la part interior de la planta baix i la  fleca a la part del davant. Coneixent  l’ofici de forner com ell el coneixia, de segur que intuïa quan una resolució oficial podia  acabar convertint-se en un pa com unes hòsties. L’home anava uniformat i igual acatava les ordres de l’Alcalde corresponent, com les de l’Antoni Mirabent. I sobretot també coneixia a tota la gent de la vila, un factor important en el moment que el missatge requeria rapidesa i eficàcia.

    Quelcom semblant passava amb la plantilla de la guàrdia urbana. Representava  una tranquil·litat per a la gent del poble, saber que al Cap de la Vila hi podíem trobar, permanentment , com a mínim, a un guàrdia municipal i a la nit a una parella de serenos. Uns i altres eren d’una familiaritat absoluta, com la que desprenia en Rupert Roca, popular per moltes facetes de la seva professió i aficions. I l’Antoni Duran i Almirall, en Raio que quan no, uniformat, amb un altre company,  obrien el seguici de cercaviles i processons, tocava el timbal amb la colla de grallers per la Festa Major.

   A mesura que la gent es va anar motoritzant la cosa ja va començar a canviar. A la Casa de la Vila no van quedar enrere i van adquirir un moto amb sidecar que conduïa el sr. Martos, al qual van equipar amb unes botes altes, detall que la veu popular no va tardar gaire en posar en boca de tots amb una denominació sorgida d’un gat que portava un calçat similar. Era d’una curiositat tan atractiva com natural, coincidir amb l’Alcalde encabit  dintre el sidecar amb el motorista comandant la moto. O al migdia, quan s’acabava la jornada laboral,  amb el Sr. Francesc Gilabert, jefe de la guàrdia urbana, assegut al sidecar  i l’Horaci  Plaza, en el seient de darrera del motorista. Mentre eren conduits a les seves respectives cases. El primer de baixar era el Sr. Gilabert, que vivia a sobre El Monaco, al carrer Parellades i l’últim  el Sr. Plaza que residia al carrer Sant Francesc en un pis de ca la Laieta.

    Demà disposarem d’un nou Ajuntament. Uns repetiran i altres seran noves incorporacions. És desitjar que les decisions que prenguin siguin en benefici del poble i de la seva gent. Només prendre posició, els toca treballar. Perquè,com sempre, què n’hi ha de feina a la Casa de la Vila!

                                                                                   J. Y. M.

  

 ( Aticle publicat a l'Eco de Sitges el 12 de juny del 2015 ) 

ENTRE GEGANTS I FLORS

    Els menuts de casa esperaven il·lusionats la tarda del passat dissabte. El motiu, sortien  totes les colles de gegants per tal d’acompanyar la celebració dels 50 anys dels gegants Americanos, més popularment coneguts com Els  Cubanitos. Els anys passen per tothom i també per aquests elements tan singulars del folklore. A tots els pobles trobem un parella de gegants presidint les festes més rellevants. Les nostres tres parelles no són cap excepció i quan la mainada observa la seves mesures considerables, el posat seriós, aporten un element de majestuositat que recull totes les mirades, mentre queden bocabadats. La tradició gegantera  del nostre poble és més que centenària i l’encapçala els Gegants de la Vila.

    La mainada el darrer cap de setmana estava amatent a aquesta celebració tan original i els més grans pendents de l’hora de començar el partit de la final de la Copa, com diuen els castellans: “cada loco con su tema”. Uns i altres van arrodonir una tarda folklòrica i “futbolera” envoltada d’èxits. La presència dels gegants de la Vila aconsegueix transmetre majestuositat i les persones que els passegen, els geganters, s’han rellevat entre una alternança que ha reflectit l’esforç i el domini d’equilibrar el pes de tal manera que els permet ja no sols caminar, sinó que també fer-los ballar com aquell que no fa res. Aquests gegants  han comptat amb la col·laboració de la gent de la pagesia i també pescadors, personatges d’un Sitges on la seva gent estava avesada, per exigències dels seus treballs, a fer força i a portar faixa en el transcurs de la jornada laboral i fins i tot els dies de festa.

    Això passava mentre només hi havia una parella de gegants, fins que van acompanyar-los uns altres. La parella de Cubanitos fa 50 anys que conviu entre la plantilla gegantera de la Vila i aporta la nota simpàtica a la capçalera  de processons i cercaviles. Durant uns anys els va acompanyar la no menys singularitat i protagonisme dels seus portadors, en Ciré i en Reina. Ells contribuïren a afegir aquesta dosi d’excentricitat que fa que les coses es moguin per una inèrcia que les fa sobreviure, quan dóna tota la sensació  que d’aquesta manera no és possible que la cosa rutlli.  No obstant, entre continuades explicacions i ordres, com si d’un mosso es tractés, el subordinat carregava amb el pes de la part de la tradició que li pertocava. I en mig de totes aquestes sublimitats, l’home actuava com  si sentís ploure. Mentre el manaire no afluixava.

    Passava quelcom semblant amb els portadors del Drac. Uns personatges singulars, a quin d’ells més surrealista, que es carregaven la fera foguera sense cap  més preàmbul i garantia que la seva voluntat de començar i acabar de la millor manera possible. I això passava per haver de suportar el pes de la bèstia i controlar els efectes d’anar a la vela. En Carlitos Palma, en persona, m’explicava que en una matinal es va haver de carregar ell sol el Drac, començant i acabant tot el recorregut com a únic portant, perquè els socis el “morapiu” els havia fet caure en un son profund.

     Els Americanos han trobat un acompanyament exclusiu de noies i senyores les quals, amb una sensibilitat exquisida, els fan ballar i caminar pels carrers del poble. Uns i altres han fet possible aconseguir una trajectòria que comparteix protagonisme entre els Gegants de La Vila i el Moros. Sense oblidar-nos d’uns gegants de vida efímera que sufragà el Sr. Frederic Montornès. De la seva generositat en va sorgir uns gegantets que esglaiaven no per les seves dimensions sinó tot el contrari, uns gegants que semblaven esgarrifats i als quals la veu popular els coneixia pels “Federicos”. Passaren sense pena ni glòria, engolits per la grandiloqüència  del folklore sitgetà.

   Com mai abans havia passat, en dos caps de setmana seguits, els gegants tornaran a sortir, serà en el transcurs de la seva cita amb la festivitat del Corpus, en el cercavila que precedirà a la lectura del pregó del clavell per part de la nostra Anna Barrachina. El pròleg d’una nova florida que s’exhibirà en una nova edició de l’Exposició de Clavells, en els balcons i en el terra dels carrers, on les artístiques  catifes de flors esperaran el pas de la processó. Una tradició que ha distingit el nostres poble, sobretot quan la festivitat del Corpus se celebrava en dijous, que era quan s’aglutinava tot un seguit de detalls que ho feien únic. Amb l’arribada del tren de les flors i la presència de nombrosos autocars plens de gent que s’apropaven a la Vila per a admirar aquestes obres d’art florals.

  Els preparatius, el separar la flor de Sant Joan de la tija, involucrava a moltes sitgetanes que s’aplegaven dintre les portalades grans de les cases i, en animada tertúlia, es passaven quasi bé una setmana amb flors entre les mans. El seu flaire posava l’olor a una festa de les més importants de l’església i de la Vila, tot i els canvis, ho continua sent ,com també ho és el mèrit que en poques hores s’ha d’enllestir la feina que es feia en diferents etapes.

   Aquest dissabte és repetiran dos esdeveniments, el retrobament amb els gegants i la tornada a una final que val el seu pes en or. Màxima expectació al carrer i la mateixa a la pantalla de la televisió per a seguir en directe la retransmissió, des de Berlin, de la final de la Copa d’Europa. On el Barça és juga acabar una temprada amb tres copes a les seves vitrines. Sigui quin sigui el resultat, el carrer, en aquestes hores de la nit, viurà en temps de descompte de cara  a la festa, és el moment  de posar fil a l’agulla. Si s’ha guanyat la feina es veurà acompanyada per una eufòria generalitzada. Si no és així, muts a la gàbia i a treballar que la nit és molt curteta i s’acosta el matí.  

                                               J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 5 de juny del 2015 )

  

TORNEM A LA TRINITAT

    L’ermita de la Trinitat conserva la blancor del Sitges d’abans, junt amb altres singularitats que hi coincideixen: la lluminositat, el blau del cel i la immensitat del mar als seus peus. No obstant per damunt de tot això preval la devoció  que la gent de casa nostra hi professa. Circumstància que es fa palesa durant tot l’any, quan s’hi puja per acompanyar la celebració d’oficis diversos. Des de Via Crucis, casaments i el quart diumenge de cada mes, que és quan la trobem  oberta. Durant la resta dels dies sempre hi ha qui, pels camins del Massís, s’hi apropen com a destí d’una sortida que no decep a ningú.

    El camí de la Trinitat, però, té la dificultat de la pujada. Ho patien les persones que hi anaven a peu per la carretera. També aquelles que amb el tren baixaven a l’estació de Vallcarca i havien de vèncer  un camí estret i  igualment costerut. Fins que trobem gent que ha optat per la bicicleta, un mitjà que també requereix esforç i resistència. Durant uns anys, quasi  tots els dies,  hi pujava el pintor Bruno. I fins no fa gaire en Jaume Andreu del Cable ha fet el mateix el dia de l’aplec. Quan ha arribat a l’esplanada, vestit amb equipament de ciclista professional, li ha agradat poder presumir que amb la seva edat encara és capaç de superar la dificultat. Un gran mèrit i un esforç que té la seva compensació, al trobar-se amb la seva gent, amics i veïns de la vila que li han enaltit la seva condició de ciclista, que aixeca el cos del sililin  per aportar tot el seu pes a les cames davant una pujada continuada i forta.

   Si més no el camí de la Trinitat, el dia de la seva festa, ha estat transitat per disciplinades colles de gent del poble, que han mostrat  un entusiasme i una alegria encomanadissa. I davant aquest repte no els ha fet mandra aixecar-se de dormir a hora molt matinera i començar a caminar per la carretera per tal d’arribar-hi aviat i poder aconseguir els millors llocs. Amb aquest recorregut entraven en contacte amb la toponímia  més propera i amb la flora, quan els camins flairaven, en aquesta època, a flor de Sant Joan. Entre les curiositats es troba la  pedra que es coneixia com la roca del doctor Benaprés. És d’unes mesures  voluminoses  i està situada en un tram de la carretera, a mà dreta, quasi a davant el camí. L’anomenaven així degut a que un dia el metge anava a visitar un malalt en els dominis de Vallcarca i el cavall es va desbocar, l’home va anar a parar estampit contra la roca. De no haver estat per aquest accident del terreny hagués caigut al barranc. Denominacions populars de la  toponímia local que s’han anat perdent.

   Un altre fet curiós d’aquest camí, el trobem just per allà on es deixa la carretera i s’agafa el propi camí de l’ermita. En aquest punt, contra la paret rocosa, al començament de la guerra, van matar a l’escolapi pare Olalla, un xicot jove que no tenia prou experiència per escapar dels horrors de la revolta. Al cap d’un temps va succeir un fet curiós. En el punt exacte on va ser abatut, a l’alçada del cap, la natura hi va fer créixer una determinada vegetació, i  ho feu marcant una circumferència , com si es tractés d’una corona. Una casualitat que molts atribuïren a quelcom més que això i que era recordat cada any, quan es passava a frec d’aquesta irregularitat del terreny. D’aquest detall no se’n ha parlat més, tanmateix els més grans, els assidus a la Trinitat ho recorden com un fet anormal, que coincidia amb el infortuni del pare Olalla i que va patir la mateixa dissort del també escolapi pare Bisbal.

   Si els camins parlessin, de ben segur que la història s’hauria de tornar a reescriure. La de la Trinitat ens ofereix el testimoni dels protagonistes de cada temps viscut. Les generacions  si van alternant  i, d’aquí uns anys, les cròniques es referiran que a la Trinitat si puja amb bicicleta, moto i cotxe. I quedarà com una anècdota del passat el referir-se al trajecte que alguns, aquells que en disposaven, hi arribaven amb carros. Em recorda quan en Sánchez, carreter de can Gori, la vigília de la festa,  arrecerava el carro amb el cavall a la vorera del carrer Sant Francesc i del pis de ca la Bàrbara, la muller d’en Fontanals que compartia administració amb l’Eulàlia Sánchez, anava carregant el material que s’havia de pujar a la Trinitat. Quan era tot ben disposat, l’home  comandava  el carruatge per la carretera, fins  enfilar el costerut camí.

    Quan la Remei, la Roso i en Joan Martí van aconseguir que s’asfaltés  el camí, la dificultat a estat menor, ha coincidit amb l’augment del parc automobilístic. Aquesta proliferació del trànsit rodat ha convertit la carretera en un perill extrem. Quan, anys fa, era un tram ideal per caminar-hi, mentre encara era fosca nit, amb tota tranquil·litat, això  permetia que les colles l’ocupessin sense el temor de ser atropellats. El progrés, indiscutiblement, ha estat  d’una generositat tremenda, ha elevat la comoditat a nivells inimaginables i, vet aquí, caminar s’ha convertit en la cosa més antiquada del món.    

   El bon estat del camí, contribueix a que als Srs. Biasbes no els hi faci recança apropar-s’hi. Recordo quan pujà el Bisbe Vives amb el seu utilitari conduit per ell mateix, sense protocols ni altres miraments. I com desprès de l’Ofici es trobava assegut a la saleta fent companyia a mossèn Santiago Casanovas i enraonant amb tots els qui entraven i sortien. Aquest any  la festa comptarà amb la visita del Sr. Bisbe  Agustí Cortés  amb el qual. durant uns quants anys,  vaig compartir la pàgina 3 del setmanari.

   A la Trinitat hi han pujat, des de temps immemorial, totes les classes socials: la gent del poble, autoritats locals, Bisbes, Srs. Rectors, vicaris i escolans. I cada vegada et produeix la mateixa  satisfacció, com quan tornes a casa després d’haver estat un temps fora.  

                                                                                               J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 29 de maig 2015 )

ANAR DE TAPES

   Els bons costums acaben convertint-se en una part important de la vida de cadascú . Diuen que a tot el que és bo ens acostumem de seguida. I si ajuntem costums, desitjos i bones sensacions, tot això  relacionat a  un nou marc gastronòmic, el conjunt de tot plegat té nom: Tapa-Tapa. Subjecte a un ampli ventall d’establiments que durant uns quinze dies ofereixen la degustació d’una tapa, una mesura de cervesa i tot a un preu mòdic, assequible. Però això no acaba aquí, durant tot l’any, el dijous és el dia escollit per fer el que s’anomena el “ Picajous”. Un detall que fa que aquest dia de la setmana es converteixi amb  l’excusa ideal per sortir a fer un tomb i de pas fer la ruta de les tapes. I com el tema avança en paral·lel amb les xarxes de la informació, permet als seguidors penjar imatges i escriure comentaris de tal o qual exquisidesa relacionada amb el tema

     Es pot dir que els dijous tenen un protagonisme destacat en la gastronomia, perquè un costum que encara persisteix, fa que molts  establiments de restauració, aquest dia, per dinar, ofereixen paella en el menú. Fins i tot això de l’arròs ha calat també en les cases particulars, on  trobem que en aquest dia concret condimenten la paella. O això era abans, perquè actualment, treballant la parella, aquest plaer potser es reserva pels diumenges.

   I el que ara se’n diu anar de tapes, abans es coneixia per anar a fer el vermut. Nom que  deriva de la beguda que és feta de variats extractes que es complementen. Quan es va implantar esdevingué una gran novetat. Altament la gent estava acostumada a veure Picon que és una beguda amarga extreta, entre altres ingredients, de la pell de taronja, combinat amb alcohol i quinina. Beguda que va tenir molts adeptes, fins tot aquí existia un grup que se’ls coneixia com la colla del Piconet. Aquest va ser l’aperitiu per excel·lència de la gent que el preferien a altres begudes. Passa com el vermut genuí que alguns els agrada acompanyar amb un raig de sifó i uns glaçons per afegir més frescor i poder fer sonor i evident el clinc-clinc que s’escolta quan s’activa la bellugadissa del got.

  Fer el vermut tampoc ha estat un normalitat generalitzada, sinó que es reservava, primer per a les grans ocasions i després ja es va acoblar als incentius dels dies de festa. Perquè el paladar ha evolucionat paral·lel amb les disponibilitats de cadascú. Per exemple, es tractava d’un al·licient més associat a la  celebració de la Festa Major  i al costum d’anar a fer el vermut a les respectives Societats a l’hora del concert. On es demanava la beguda i l’acompanyament de patates de xurreria. A mesura que s’avançava es van fer popular les olives sense pinyol, sempre  les hem anomenat olives “rellenes”.  Després entraren en joc les escopinyes , una delícia pel paladar que tant les olives com aquest marisc es servia en un platet de forma allargada i se’ls hi afegia  una mena de salsa romesco. Un vermut acompanyat de totes aquestes petiteses  es convertia en un gratificant plaer, el qual es pot dir que tenia els dies assignats per assaborir-ho. I potser resultava una exclusivitat dels locals especialitzats.

   A les cases particulars va tardar a introduir-se, perquè es dedicava especial atenció a productes de més necessitat.  A mesura que al mobiliari es va anar adaptant, al que s’anomena el moble bar, aquest element ha complert de sobre la seva finalitat, s’ha anat omplint de botelles de licors i, per descomptat de vermut. Una reserva alcohòlica que s’ha emplenat de les marques de més anomenada. Per tant el vermut ha estat més a l’abast, ja no calia esperar la Festa Major.  

  De la mateixa manera que l’acompanyament ha estat del més sofisticat. Les escopinyes començaren a convertir-se en un ingredient massa repetitiu i es buscaven alternatives, es va posar de moda les ostres. Les quals es mengen crues i que establiments com el Texas, o can Joan Ramon... oferien entre altres especialitats. A partir d’aquí al vermut s’han trobat altres substituts i la cervesa ha entrat amb força, igualment el vi.

    El capritx del dijous ha revitalitzat el dia central de la setmana, i ha esdevingut una ruta atractiva, l’anar a recerca de la tapa. Aquesta modalitat fa possible un seguiment que la pròpia opinió dels qui participen contribueix a crear un corrent d’atracció i predilecció per la modalitat de les tapes. Les mateixes que els establiments que les ofereixen es preocupen de servir originalitat i qualitat.

   Relegant el vermut com a licor i element imprescindible per acompanyar un tastet de petiteses. I no sols  la cervesa, sinó que el vi també ha aconseguit un protagonisme destacat, ni que sols sigui per  anar a fer la copa. Un costum que ha esdevingut una moda. On tothom sembla que hi entengui quan els observes que, amb la copa a la mà, fan bellugar, amb classe, el contingut i una vegada regulen el seu repòs, aboquen el nas a l’interior de la copa per olorar els aromes que deix anar. Hem arribat a un punt on les modes fan possible oferir senyals evidents d’una entesa i sofisticació que ja no és exclusiva dels sommeliers especialitats, doncs tothom si veu en cor.

  Davant a que, avui, la gent té necessitat de relacionar-se, de fer vida social, el vi és el nexe perfecte per segellar amistats. Les seves propietats  enterren  timideses i desencallen la llengua i ben aviat apareixen les rialles. Es pot dir que la cultura del vi ha triomfat. Mai ningú  hagués vaticinat un èxit tan clamorós. De la mateixa manera es pot dir del seu acompanyament,  la tapa. Aquesta s’ha convertit en un petit experiment de l’obrador de la cuina, per a satisfer el paladar, també àvid de provar nous sabors i exclusives sensacions.

    Tot això es produeix quan ens pensàvem que ja estava tot inventat.

                                                                     J. Y. M. 

 

   ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 22 de maig de 2015 )

ALCALDES DE VOCACIÓ I PROFESSIÓ

  Quan vaig venir al món, que era quan encara es naixia a casa, un privilegi poc valorat ja que es considerava una normalitat, era batlle el Sr. Julio Martínez Ávila. Industrial, propietari de la fàbrica de capses de cartró, situada al carrer Santiago Rusiñol.  De fet quan començo a relacionar l’alcalde amb la meva existència,  coincideix  amb la persona de Rafael Bruguera i Dolz de Castellar. Perquè recordo la seva manera de vestir, uns trajes de color clar, a l’estiu, acompanyat d’un barret de palla, tot i que de formes senyorials i una canya com a bastó. Vivia amb la seva muller, una senyora que semblava una nina de porcellana i molt xerrairota,  en el carrer de davant mateix de la casa – taller  de l’escultor Pere Jou, en una torre de planta baixa i pis que encara es conserva igual.

A partir d’aquí els records dels alcaldes ja són cada vegada més presents, com la del doctor Josep Ferret de Querol el qual, a més de màxima autoritat exercia de farmacèutic en la  farmàcia de la seva propietat. Tant era així que podia ser que hi entressis per a comprar un tub d’aspirines i té les despatxés l’alcalde en persona.  El mateix passava amb el regidors, tots tenien el seu ofici i a l’Ajuntament hi dedicaven les hores lliures.

   Vinc a dir que no dedicaven plena dedicació a l’alcaldia, sinó que hi anaven a temps parcial. I tampoc tenien un sou assignat, sinó que cobraven una quantitat destinada a despeses de representació. Alguns d’ells ho donaven a obres de beneficència. Cal tenir en compte que en els pobles el pes de l’administració local la portaven els secretaris d’ajuntament, encara és així actualment. Perquè són gent especialitzada i saben, amb la llei a la mà, el que es pot fer i el que no. Altra cosa és que els qui manen s’ho passin pel forro.

   Va agafar el relleu de l’alcaldia el fill del Sr. Julio Martínez, el Sr. José Antonio Martínez Sardà. Dentista de professió que es passava moltes hores a la consulta dels baixos de casa seva i posteriorment  es va traslladar a la casa del costat, en un pis de can Zera. Era un treballador incansable que pels matins  passava consulta a la Seguritat Social de Vilanova i per la tarda en la  de casa seva. Amb el temps just per a dinar i començar una altra vegada, fins a les tantes de la nit. L’acompanyava  un posat molt seriós i a la més mínima saltava fet un braç de mar. No suportava que la persona que s’asseia en aquell butaca  i sense encara haver fet res ja deixés anar ais i uís. Davant els quals tant podia ser que se li dónes per cantar, fent veure que no els escoltava,  com engegués una cridòria monumental. Davant aquest panorama, poc engrescador, més d’un/a s’aixecava de la  sala d’espera i tocava el dos. Immobilitzat, amb la boca oberta i amb les eines a les mans del dentista, la veritat és que no es podia opinar sobre res. Desitjant que acabés la feina i marxar el més ràpid possible. Qui era el maco  que li retreia qualsevol de les seves actuacions al front de l’alcaldia.  També era el que tocava davant un alcalde anomenat a dit. Que no vol dir això que la persona escollida no tingués una preparació molt bona per a desenvolupar el càrrec i ho fes amb encert.

   Eren alcaldes i regidors que per les seves activitats compartien la vida quotidiana dels seus subordinats com el mateix Vicenç Ibañez Olivella que treballava al despatx de duanes  de Barcelona i tenia debilitat per la pesca i quan podia sortia a pescar amb la barca i es relacionava amb tots els pescadors de la vila.

   Un altre alcalde pencàira va ser en Josep Llorens  Planas que combinava l’alcaldia amb el taller de sabates que ell i el seu germà Antoni havien heretat del seu pare i que estava situat al carrer de Sant Antoni. Es pot considerar l’alcalde de la transició del 1977 al 1979, que és quan tenen lloc les primeres eleccions democràtiques.

  En les quals surt escollit  el Sr. Jordi Serra i Vilalbí  del Partit Socialista. El nomenament del nou consistori  va crear molta expectació i en Jordi Serra, un xicot jove, va acabar amb la tònica dels alcaldes més entrats en anys que fins llavors van ocupar el càrrec. Elegit amb els vots del convilatans s’iniciava una nova etapa, en la qual  torna  a ser possible poder escollir els representants municipals prèvies eleccions.

  En Jordi Serra va esgotar els quatre anys reglamentaris de  mandat i va ser substituït pel Sr. Josep Cots i Puigdollers. Al final de la legislatura d’aquest, torna a recuperar l’alcaldia el Sr. Jordi Serra que repetirà com alcalde entre els anys 1987 i 1985. Quan agafa el relleu el Sr. Pere Junyent i Dolcet, el qual compleix dues legislatures i és rellevat pel Sr. Jordi Baiget i Vidal, també amb dos mandats correlatius. I arriba a l’alcaldia en Miquel Forns i Fusté qui, a punt d’esgotar-se els quatre anys perceptius, es presenta a la reelecció.

   Amb la restablerta  oportunitat  de poder escollir alcalde de manera democràtica,  es considera necessari que aquest i alguns dels regidors de l’equip de govern,  amb més responsabilitat dintre el cartipàs municipal, passin a una dedicació exclusiva del seu càrrec.  Cal puntualitzar que durant aquest temps el poble s’ha fet gran i requereix que sobretot el batlle hi dediqui plena atenció. Això equival que ja no són vàlides aquelles quantitats quasi simbòliques que cobraven com a despeses de representació, sinó que passen a cobrar una paga gens menyspreable.

   Vist la gran participació que atrau el voler remenar les cireres, hom es planteja quin atractiu té la Casa de la Vila?  No vull dir amb això que dubti de les bones intencions que els mouen. Vist els programes de tots els qui es presenten, es dedueix que volen treballar pel bé del poble.

     Me’n guardaré prou de dubtar-ho. No obstant, avui, ser alcalde  o regidor és una professió.

                                                                                      J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el  15 de maig del 2015 )