Els veïns
més propers de l’ermita de la Trinitat són els pins, les farigoles, el
romaní i els ocells. El seu piular i l’airet que embolcalla el silenci, fan que
la seva solitud assoleixi l’harmonia que caracteritza a un bon veïnatge. Un
depèn de l’altre, però cap es molesta entre si. Més enllà, Vallcarca era el veí
que compartia un mateix cel, on el seu blau era matisat per un vel del fum,
grisos, que la xemeneia de la fàbrica
escampava, degradant no només la blavor
del cel, sinó també la verdor de tota la vegetació.
Als altres veïns, la gent de Sitges, els hi recau la responsabilitat de
la seva administració. Com a curiositat, des de fa bastants anys, les
administradores que s’han succeït, han estat veïnes de casa meva.
Recordo que a la tarda de la vigília del dia de l’aplec, en Vicenç Sánchez,
que era carreter de can Gori i home que del renec en feia un elegant detall,
maniobrava el carro i el cavall a fregar la paret de la casa d’en Joanet de can Mas i, amb meticulosa
paciència, anava disposant tots els
objectes que la Bàrbara Lahoz, la muller del manyà Manel Fontanals, tenia
preparats, amb l’ajuda de la Florència. Quan tot era ben distribuït en el carro, el
carreter emprenia el camí cap a la Trinitat. En aquells anys, la Bàrbara i
l’Eulalia Sánchez, muller d’en Magí Carbonell, més conegut per en Maginet del
Prado, eren les administradores de l’ermita.
Les van succeir la Remei, la Rosó, en Cisco del forn i en Joan Martí.
Atenent a la curiositat del veïnatge, resulta que la Remei era veïna també de
casa, com aquell que diu, només tombar el carrer Sant Bonaventura. Vivia junt
amb la seva germana Consol i, quan es trobava a Sitges, també hi feia estada
mossèn Santiago Casanova. Ell, quan es va retirar de les seves obligacions religioses, cada
festa de la Trinitat, pujava a l’ermita i li agradava gronxar-se en el balancí
de la saleta on hi ha la terrassa que guaita al mar.
A l’apropar-se la festa, en Joan
Martí, amb el jeep que tenia, anava fins a casa de la Remei i carregaven les
últimes coses que els hi calia transportar.
Un carrer, aquest, el de sant Bonaventura, on en Joan hi acudia portat
per la tradició i per la feina, perquè unes quantes cases més avall hi havia el
celler de l’Hospital i, quan era el temps de la verema, el pagès hi anava a portar el raïm.
La Rosó acudia a casa de la Remei
i emprenien el camí cap a la Trinitat. Fins que la Rosó va quedar sola, com a única
administradora de la Trinitat. El seu ha estat un exemple de perseverança i
dedicació , en els quasi cinquanta anys, anant i venint per un mateix camí, que
elles es van encarregar de que l’asfaltessin. Una millora que ha facilitat poder
arribar-hi amb cotxe.
I cada quart diumenge de mes, la Rosó s’acompanyava d’un grup de
sitgetanes que l’ajudaven a mantenir-ho tot net i ordenat. Hi passaven el dia i
en el retorn a casa les acompanyava la mateixa sensació de cansament, més
acusada a cada any que passava. No obstant la satisfacció d’haver contribuït a
mantenir impecable aquest indret, les reconfortava i el cansament semblava que
no era tant.
Amb la Rosó encara activa, però amb la voluntat de provar de descansar,
considera que ha arribat el moment de fer una parada en el camí i donar pas
a una altra generació. I així són
escollides, com a noves administradores, la Blanca Mirabent i la Núria
Carbonell. I vet aquí que altra vegada una d’elles és veïna de casa. La Núria i en Jordi, amb els fills i l’avi Pere, viuen quasi davant per davant.
Al poc de fer-se càrrec, han d’afrontar una altra incursió dels
lladregots que, amb una meticulositat de professional, fan un forat just a la teulada de sobre el menjador i per
allà entren a les dependències de l’ermita. Arribant a ser més quantioses les
destrosses que van provocar que el que
es van emportar.
Diumenge, festivitat de la Santíssima Trinitat, es tornarà a reunir el
veïnat de Sitges, i també algunes famílies procedents de les Roquetes, que
havien viscut a Vallcarca i no es volen perdre aquest retrobament. La novetat se’ns
farà evident en aquest relleu de les
administradores. Però amb la presència, també, de la Rosó i les sitgetanes que
han contribuït a mantenir ordenada la blanca ermita, durant tot aquest temps.
Perquè descansar de la feina, no vol dir que el relaxament comporti haver d’apartar-se
de la relació i l’estima que tenen per
tot el que representa la Trinitat.
Tots compartim les essències d’una tradició que, al llarg de tants anys,
ha esdevingut el punt de referència; bé
sigui el dia de l’aplec o qualsevol altre del calendari. Quan només el vent
carícia la seva blancor i la solitud s’imposa a un silenci que tampoc
és el que era. Si més no, es pot dir que
a tothora ens hi trobem bé a allà dalt.
Amb els millors desitjos a les
noves administradores, en la seva primera festa al capdavant d’aquesta nova
responsabilitat. I un agraïment molt sincer a la Rosó, Filla Predilecta de
Sitges, i a les seves acompanyants, per
haver assolit el cim. El punt més alt del sitgetanisme, per a satisfacció de
tothom i en benefici de l’ermita i el seu entorn. El canvi garanteix que continuarà així. De la mateixa manera que
altres veïns i veïnes agafaran el relleu d’aquells amics que hem deixat pel
camí i que, tot i no tenir responsabilitats reconegudes oficialment, aportaven
el seu ajut envoltat d’una popularitat. Tanta, que en el seu dia, jo mateix,
els hi vaig atorgar uns títols, com: el de xef de la Trinitat, a en Jordi
Ferret. I el de fotògraf, a en Pere Cosialls. Càrrecs que he apuntat, al llarg de tantes cròniques
que he escrit sobre la festa.
I tot això ens fa sentir-nos satisfets
de ser veïns d’aquest Sitges, que ja flaireja a flor de Sant Joan.
J. Y. M.
( Article publicat el 25 de maig del 2018 )
