Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris joan marti. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris joan marti. Mostrar tots els missatges

16 de juny 2018

LES VEÏNES DE LA TRINITAT


 Els veïns  més propers de l’ermita de la Trinitat són els pins, les farigoles, el romaní i els ocells. El seu piular i l’airet que embolcalla el silenci, fan que la seva solitud assoleixi l’harmonia que caracteritza a un bon veïnatge. Un depèn de l’altre, però cap es molesta entre si. Més enllà, Vallcarca era el veí que compartia un mateix cel, on el seu blau era matisat per un vel del fum, grisos,  que la xemeneia de la fàbrica escampava, degradant no només la blavor  del cel,  sinó  també la verdor de tota la vegetació.  
   Als altres veïns, la gent de Sitges, els hi recau la responsabilitat de la seva administració. Com a curiositat, des de fa bastants anys, les administradores que s’han succeït, han estat veïnes de casa meva.
    Recordo que a la tarda de la vigília del dia de l’aplec, en Vicenç Sánchez, que era carreter de can Gori i home que del renec en feia un elegant detall, maniobrava el carro i el cavall a fregar la paret de la casa d’en    Joanet de can Mas i, amb meticulosa paciència, anava disposant  tots els objectes que la Bàrbara Lahoz, la muller del manyà Manel Fontanals, tenia preparats, amb l’ajuda de la Florència.  Quan tot era ben distribuït en el carro, el carreter emprenia el camí cap a la Trinitat. En aquells anys, la Bàrbara i l’Eulalia Sánchez, muller d’en Magí Carbonell, més conegut per en Maginet del Prado, eren les administradores de l’ermita.
   Les van succeir la Remei, la Rosó, en Cisco del forn i en Joan Martí. Atenent a la curiositat del veïnatge, resulta que la Remei era veïna també de casa, com aquell que diu, només tombar el carrer Sant Bonaventura. Vivia junt amb la seva germana Consol i, quan es trobava a Sitges, també hi feia estada mossèn Santiago Casanova. Ell, quan es va retirar  de les seves obligacions religioses, cada festa de la Trinitat, pujava a l’ermita i li agradava gronxar-se en el balancí de la saleta on hi ha la terrassa que guaita al mar.
  A l’apropar-se la festa,  en Joan Martí, amb el jeep que tenia, anava fins a casa de la Remei i carregaven les últimes coses que els hi calia transportar.  Un carrer, aquest, el de sant Bonaventura, on en Joan hi acudia portat per la tradició i per la feina, perquè unes quantes cases més avall hi havia el celler de l’Hospital i, quan era el temps de la verema, el pagès hi anava  a portar el raïm.
    La Rosó  acudia a casa de la Remei  i emprenien el camí cap a la Trinitat.  Fins que la Rosó va quedar sola, com a única administradora de la Trinitat. El seu ha estat un exemple de perseverança i dedicació , en els quasi cinquanta anys, anant i venint per un mateix camí, que elles es van encarregar de que l’asfaltessin. Una millora que ha facilitat poder arribar-hi amb cotxe.
  I cada quart diumenge de mes, la Rosó s’acompanyava d’un grup de sitgetanes que l’ajudaven a mantenir-ho tot net i ordenat. Hi passaven el dia i en el retorn a casa les acompanyava la mateixa sensació de cansament, més acusada a cada any que passava. No obstant la satisfacció d’haver contribuït a mantenir impecable aquest indret, les reconfortava i el cansament semblava que no era tant.
      Amb la Rosó encara activa, però amb la voluntat de provar de descansar, considera que ha arribat el moment de fer una parada en el camí i donar pas a  una altra generació. I així són escollides, com a noves administradores, la Blanca Mirabent i la Núria Carbonell. I vet aquí que altra vegada una d’elles és veïna de casa.  La Núria i en Jordi, amb els fills i l’avi  Pere, viuen quasi davant per davant.
   Al poc de fer-se càrrec,  han d’afrontar una altra incursió dels lladregots que, amb una meticulositat de professional, fan un forat  just a la teulada de sobre el menjador i per allà entren a les dependències de l’ermita. Arribant a ser més quantioses les destrosses que van provocar  que el que es van emportar.
   Diumenge, festivitat de la Santíssima Trinitat, es tornarà a reunir el veïnat de Sitges, i també algunes famílies procedents de les Roquetes, que havien viscut a Vallcarca i no es volen  perdre aquest retrobament. La novetat se’ns farà evident  en aquest relleu de les administradores. Però amb la presència, també, de la Rosó i les sitgetanes que han contribuït a mantenir ordenada la blanca ermita, durant tot aquest temps. Perquè descansar de la feina, no vol dir que el relaxament comporti haver d’apartar-se de la relació i l’estima  que tenen per tot el que representa la Trinitat.
   Tots compartim les essències d’una tradició que, al llarg de tants anys,  ha esdevingut el punt de referència; bé sigui el dia de l’aplec o qualsevol altre del calendari. Quan només el vent carícia  la seva blancor  i la solitud s’imposa a un silenci que tampoc és el que era.  Si més no, es pot dir que a tothora ens  hi trobem bé a allà dalt.
    Amb els millors desitjos a  les noves administradores, en la seva primera festa al capdavant d’aquesta nova responsabilitat. I un agraïment molt sincer a la Rosó, Filla Predilecta de Sitges, i a les seves acompanyants,  per haver assolit el cim. El punt més alt del sitgetanisme, per a satisfacció de tothom i en benefici de l’ermita i el seu entorn. El canvi garanteix  que continuarà així. De la mateixa manera que altres veïns i veïnes agafaran el relleu d’aquells amics que hem deixat pel camí i que, tot i no tenir responsabilitats reconegudes oficialment, aportaven el seu ajut envoltat d’una popularitat. Tanta, que en el seu dia, jo mateix, els hi vaig atorgar uns títols, com: el de xef de la Trinitat, a en Jordi Ferret. I el de fotògraf, a en Pere Cosialls. Càrrecs  que he apuntat, al llarg de tantes cròniques que he escrit  sobre la  festa.
  I  tot això ens fa sentir-nos satisfets de ser veïns d’aquest Sitges, que ja flaireja a flor de Sant Joan.
                                                                                                                                                                J. Y. M.    

( Article publicat el 25 de maig del 2018 )

31 de maig 2015

TORNEM A LA TRINITAT







    L’ermita de la Trinitat conserva la blancor del Sitges d’abans, junt amb altres singularitats que hi coincideixen: la lluminositat, el blau del cel i la immensitat del mar als seus peus. No obstant per damunt de tot això preval la devoció  que la gent de casa nostra hi professa. Circumstància que es fa palesa durant tot l’any, quan s’hi puja per acompanyar la celebració d’oficis diversos. Des de Via Crucis, casaments i el quart diumenge de cada mes, que és quan la trobem  oberta. Durant la resta dels dies sempre hi ha qui, pels camins del Massís, s’hi apropen com a destí d’una sortida que no decep a ningú.
    El camí de la Trinitat, però, té la dificultat de la pujada. Ho patien les persones que hi anaven a peu per la carretera. També aquelles que amb el tren baixaven a l’estació de Vallcarca i havien de vèncer  un camí estret i  igualment costerut. Fins que trobem gent que ha optat per la bicicleta, un mitjà que també requereix esforç i resistència. Durant uns anys, quasi  tots els dies,  hi pujava el pintor Bruno. I fins no fa gaire en Jaume Andreu del Cable ha fet el mateix el dia de l’aplec. Quan ha arribat a l’esplanada, vestit amb equipament de ciclista professional, li ha agradat poder presumir que amb la seva edat encara és capaç de superar la dificultat. Un gran mèrit i un esforç que té la seva compensació, al trobar-se amb la seva gent, amics i veïns de la vila que li han enaltit la seva condició de ciclista, que aixeca el cos del sililin  per aportar tot el seu pes a les cames davant una pujada continuada i forta.
   Si més no el camí de la Trinitat, el dia de la seva festa, ha estat transitat per disciplinades colles de gent del poble, que han mostrat  un entusiasme i una alegria encomanadissa. I davant aquest repte no els ha fet mandra aixecar-se de dormir a hora molt matinera i començar a caminar per la carretera per tal d’arribar-hi aviat i poder aconseguir els millors llocs. Amb aquest recorregut entraven en contacte amb la toponímia  més propera i amb la flora, quan els camins flairaven, en aquesta època, a flor de Sant Joan. Entre les curiositats es troba la  pedra que es coneixia com la roca del doctor Benaprés. És d’unes mesures  voluminoses  i està situada en un tram de la carretera, a mà dreta, quasi a davant el camí. L’anomenaven així degut a que un dia el metge anava a visitar un malalt en els dominis de Vallcarca i el cavall es va desbocar, l’home va anar a parar estampit contra la roca. De no haver estat per aquest accident del terreny hagués caigut al barranc. Denominacions populars de la  toponímia local que s’han anat perdent.
   Un altre fet curiós d’aquest camí, el trobem just per allà on es deixa la carretera i s’agafa el propi camí de l’ermita. En aquest punt, contra la paret rocosa, al començament de la guerra, van matar a l’escolapi pare Olalla, un xicot jove que no tenia prou experiència per escapar dels horrors de la revolta. Al cap d’un temps va succeir un fet curiós. En el punt exacte on va ser abatut, a l’alçada del cap, la natura hi va fer créixer una determinada vegetació, i  ho feu marcant una circumferència , com si es tractés d’una corona. Una casualitat que molts atribuïren a quelcom més que això i que era recordat cada any, quan es passava a frec d’aquesta irregularitat del terreny. D’aquest detall no se’n ha parlat més, tanmateix els més grans, els assidus a la Trinitat ho recorden com un fet anormal, que coincidia amb el infortuni del pare Olalla i que va patir la mateixa dissort del també escolapi pare Bisbal.
   Si els camins parlessin, de ben segur que la història s’hauria de tornar a reescriure. La de la Trinitat ens ofereix el testimoni dels protagonistes de cada temps viscut. Les generacions  si van alternant  i, d’aquí uns anys, les cròniques es referiran que a la Trinitat si puja amb bicicleta, moto i cotxe. I quedarà com una anècdota del passat el referir-se al trajecte que alguns, aquells que en disposaven, hi arribaven amb carros. Em recorda quan en Sánchez, carreter de can Gori, la vigília de la festa,  arrecerava el carro amb el cavall a la vorera del carrer Sant Francesc i del pis de ca la Bàrbara, la muller d’en Fontanals que compartia administració amb l’Eulàlia Sánchez, anava carregant el material que s’havia de pujar a la Trinitat. Quan era tot ben disposat, l’home  comandava  el carruatge per la carretera, fins  enfilar el costerut camí.
    Quan la Remei, la Roso i en Joan Martí van aconseguir que s’asfaltés  el camí, la dificultat a estat menor, ha coincidit amb l’augment del parc automobilístic. Aquesta proliferació del trànsit rodat ha convertit la carretera en un perill extrem. Quan, anys fa, era un tram ideal per caminar-hi, mentre encara era fosca nit, amb tota tranquil·litat, això  permetia que les colles l’ocupessin sense el temor de ser atropellats. El progrés, indiscutiblement, ha estat  d’una generositat tremenda, ha elevat la comoditat a nivells inimaginables i, vet aquí, caminar s’ha convertit en la cosa més antiquada del món.    
   El bon estat del camí, contribueix a que als Srs. Biasbes no els hi faci recança apropar-s’hi. Recordo quan pujà el Bisbe Vives amb el seu utilitari conduit per ell mateix, sense protocols ni altres miraments. I com desprès de l’Ofici es trobava assegut a la saleta fent companyia a mossèn Santiago Casanovas i enraonant amb tots els qui entraven i sortien. Aquest any  la festa comptarà amb la visita del Sr. Bisbe  Agustí Cortés  amb el qual. durant uns quants anys,  vaig compartir la pàgina 3 del setmanari.
   A la Trinitat hi han pujat, des de temps immemorial, totes les classes socials: la gent del poble, autoritats locals, Bisbes, Srs. Rectors, vicaris i escolans. I cada vegada et produeix la mateixa  satisfacció, com quan tornes a casa després d’haver estat un temps fora.  
                                                                                               J. Y. M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges el 29 de maig 2015 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez