Quan vaig venir
al món, que era quan encara es naixia a casa, un privilegi poc valorat ja que
es considerava una normalitat, era batlle el Sr. Julio Martínez Ávila.
Industrial, propietari de la fàbrica de capses de cartró, situada al carrer
Santiago Rusiñol. De fet quan començo a
relacionar l’alcalde amb la meva existència,
coincideix amb la persona de
Rafael Bruguera i Dolz de Castellar. Perquè recordo la seva manera de vestir,
uns trajes de color clar, a l’estiu, acompanyat d’un barret de palla, tot i que
de formes senyorials i una canya com a bastó. Vivia amb la seva muller, una
senyora que semblava una nina de porcellana i molt xerrairota, en el carrer de davant mateix de la casa –
taller de l’escultor Pere Jou, en una
torre de planta baixa i pis que encara es conserva igual.
A partir d’aquí els records dels alcaldes ja són cada
vegada més presents, com la del doctor Josep Ferret de Querol el qual, a més de
màxima autoritat exercia de farmacèutic en la
farmàcia de la seva propietat. Tant era així que podia ser que hi
entressis per a comprar un tub d’aspirines i té les despatxés l’alcalde en
persona. El mateix passava amb el
regidors, tots tenien el seu ofici i a l’Ajuntament hi dedicaven les hores
lliures.
Vinc a dir que
no dedicaven plena dedicació a l’alcaldia, sinó que hi anaven a temps parcial.
I tampoc tenien un sou assignat, sinó que cobraven una quantitat destinada a
despeses de representació. Alguns d’ells ho donaven a obres de beneficència.
Cal tenir en compte que en els pobles el pes de l’administració local la
portaven els secretaris d’ajuntament, encara és així actualment. Perquè són
gent especialitzada i saben, amb la llei a la mà, el que es pot fer i el que
no. Altra cosa és que els qui manen s’ho passin pel forro.
Va agafar el
relleu de l’alcaldia el fill del Sr. Julio Martínez, el Sr. José Antonio
Martínez Sardà. Dentista de professió que es passava moltes hores a la consulta
dels baixos de casa seva i posteriorment
es va traslladar a la casa del costat, en un pis de can Zera. Era un
treballador incansable que pels matins
passava consulta a la Seguritat Social de Vilanova i per la tarda en la de casa seva. Amb el temps just per a dinar i
començar una altra vegada, fins a les tantes de la nit. L’acompanyava un posat molt seriós i a la més mínima saltava
fet un braç de mar. No suportava que la persona que s’asseia en aquell butaca i sense encara haver fet res ja deixés anar
ais i uís. Davant els quals tant podia ser que se li dónes per cantar, fent
veure que no els escoltava, com engegués
una cridòria monumental. Davant aquest panorama, poc engrescador, més d’un/a
s’aixecava de la sala d’espera i tocava
el dos. Immobilitzat, amb la boca oberta i amb les eines a les mans del
dentista, la veritat és que no es podia opinar sobre res. Desitjant que acabés
la feina i marxar el més ràpid possible. Qui era el maco que li retreia qualsevol de les seves
actuacions al front de l’alcaldia. També
era el que tocava davant un alcalde anomenat a dit. Que no vol dir això que la
persona escollida no tingués una preparació molt bona per a desenvolupar el
càrrec i ho fes amb encert.
Eren alcaldes i
regidors que per les seves activitats compartien la vida quotidiana dels seus
subordinats com el mateix Vicenç Ibañez Olivella que treballava al despatx de
duanes de Barcelona i tenia debilitat
per la pesca i quan podia sortia a pescar amb la barca i es relacionava amb
tots els pescadors de la vila.
Un altre alcalde
pencàira va ser en Josep Llorens Planas
que combinava l’alcaldia amb el taller de sabates que ell i el seu germà Antoni
havien heretat del seu pare i que estava situat al carrer de Sant Antoni. Es
pot considerar l’alcalde de la transició del 1977 al 1979, que és quan tenen
lloc les primeres eleccions democràtiques.
En les quals surt
escollit el Sr. Jordi Serra i
Vilalbí del Partit Socialista. El nomenament
del nou consistori va crear molta
expectació i en Jordi Serra, un xicot jove, va acabar amb la tònica dels
alcaldes més entrats en anys que fins llavors van ocupar el càrrec. Elegit amb
els vots del convilatans s’iniciava una nova etapa, en la qual torna
a ser possible poder escollir els representants municipals prèvies
eleccions.
En Jordi Serra va
esgotar els quatre anys reglamentaris de
mandat i va ser substituït pel Sr. Josep Cots i Puigdollers. Al final de
la legislatura d’aquest, torna a recuperar l’alcaldia el Sr. Jordi Serra que
repetirà com alcalde entre els anys 1987 i 1985. Quan agafa el relleu el Sr.
Pere Junyent i Dolcet, el qual compleix dues legislatures i és rellevat pel Sr.
Jordi Baiget i Vidal, també amb dos mandats correlatius. I arriba a l’alcaldia
en Miquel Forns i Fusté qui, a punt d’esgotar-se els quatre anys perceptius, es
presenta a la reelecció.
Amb la
restablerta oportunitat de poder escollir alcalde de manera
democràtica, es considera necessari que
aquest i alguns dels regidors de l’equip de govern, amb més responsabilitat dintre el cartipàs
municipal, passin a una dedicació exclusiva del seu càrrec. Cal puntualitzar que durant aquest temps el
poble s’ha fet gran i requereix que sobretot el batlle hi dediqui plena atenció.
Això equival que ja no són vàlides aquelles quantitats quasi simbòliques que
cobraven com a despeses de representació, sinó que passen a cobrar una paga
gens menyspreable.
Vist la gran
participació que atrau el voler remenar les cireres, hom es planteja quin
atractiu té la Casa de la Vila? No vull
dir amb això que dubti de les bones intencions que els mouen. Vist els
programes de tots els qui es presenten, es dedueix que volen treballar pel bé del
poble.
Me’n guardaré
prou de dubtar-ho. No obstant, avui, ser alcalde o regidor és una professió.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 15 de maig del 2015 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada