EL FILL DEL NUNCI

   Ens acaba de deixar en Josep Roca Colet, home al qual la vida li va atorgar una singularitat que el feia diferent. Pare i fill van esdevenir dos personatges molt populars de la vila. El progenitor com a guàrdia municipal i encarregat de pregonar, a toc de trompeta, els anuncis de l’Ajuntament i altres detalls d’interès públic. Els dos també gaudien de bona veu, tant que el pare cantava, sota la direcció del mestre Manuel Torrens, en cerimònies religioses d’una certa solemnitat. La mateixa veu que els va permetre solejar en les Caramelles del Prado. Sobretot en aquells populars popurris inspirats amb la lletra de l’Enric Almiñana, sobre temes d’actualitat i musicats pel mateix mestre Torrens.

    En Roca pare tenia, a més de bona veu, millor disposició per tot allò que entra per la boca, perquè si la veu surt del seu interior, posar bons condiments contribueix a que no tot siguin cants, però sí  amb el suficient  bon paladar  per cantar les excel·lències de la bona cuina. Tant era així que el cantant participava en la cerimònia dels casaments i de la seves interioritats en sortia una Ave Maria que feia plorar als angelets d’emoció i, no diguem, el plor desconsolat de la núvia. Després era convidat al banquet i allà hi feia també un bon paper, amb l’afegit que sempre anava preparat per recollir el que sobrava, fent l’aclariment   que era pel nen.

    En Josep passejava una personalitat molt peculiar que el feia irrepetible, un ésser únic que demostrava una gran admiració vers les seves amistats. Enaltint la seves professions i dèries  a la categoria de doctorat, fossin  carreres universitàries, activitats o simplement aficions. Sempre que coincidíem em deia: “doctor Yll, vostè té tres carreres: ebenista, músic i escriptor”. Lògicament li puntualitzava i l’esmenava d’acord amb la realitat, però ell hi insistia: “I tant que té tres carreres”. Si més no era persona que valorava les maneres i el respecte. D’aquí que tot sovint posava de manifest les diferències que el separaven amb el seu cosí, pel qual treballava en la mútua com a persona encarregada de rebre les visites i de fer tasques de missatger. Aquesta ocupació el va portar a viatjar a diari fins a Barcelona. Tenint per costum recórrer el tren d’un extrem a l’altre. Amb tants viatges a l’esquena s’havia familiaritzat amb els viatgers. Hi va haver una època que, per aprofitar l’abonament, també viatjava els dies de festa, anava a missa als Josepets.

   Perquè l’home era persona de misses i li agradava participar, sobretot en els cants, i la seva veu sobresortia per damunt de les altres i fins i tot hi posava la torna, era quan havien acabat i  ell allargava les últimes síl·labes de l’estrofa.  La seva entusiasmada cantarella li havia valgut l’advertència dels respectius senyors rectors de la nostra parròquia, els quals li demanaven que moderes el to de la veu i que procurés acabar al mateix temps que la resta. Em sembla que no ho van aconseguir, en Roca els deia que així ho faria, però a l’hora de la veritat tornava a les seves notòries cantúries

      El que més admirava d’ell era la naturalitat amb la qual es presentava a la cantada de les Caramelles, com a component de la colla del Patronat, el dissabte a la nit. Una actitud que contrastava amb els cantaires que més se la sentien, els quals arribaven amb les bufandes entortolligades al coll, tapant-se la boca amb la mà i planyent-se que tenien la veu fatal. Era un pas de comèdia. Li pregaven al mestre que no els triés per a fer el solo i en Jordi els hi seguia la corrent, mentre es prenien pastilles i s’anaven protegint el coll i la boca, per a comunicar a tots els companys que arribaven que  la seva veu estava feta pols. Enmig de tota aquesta por escènica, provocada per les condicions poc favorables de la veu dels primers espasses, en Roca no s’immutava, no l’havia escoltat mai dir que estava en baixa forma. D’aquí que quan el  mestre Jordi Pañella li indicava: “Roca, aquí faràs el solo”, rebia l’encàrrec amb satisfacció i predisposició. La seva veu no havia estat mai una gran veu, li faltava polir, però sortia del pas i afinava. No obstant era imprevisible, en un moment donat allargava la nota, per a sorpresa del mestre que coneixent  les seves genialitats, mantenia la batuta en suspens deixant que el solista, ad libitum, es decidís continuar o, si era el cas, acabar. Sempre se’n sortia de la millor manera i davant el comentari del mestre, el per què d’aquella sortida del guió, en Roca era sincer: “Senyor Pañella, no sé que m’ha passat, m’he quedat en blanc”. Però els seus companys l’animaven i entre felicitacions, mostrant un somriure de complicitat,  puntualitzava: “Miri, qui fa el que pot no estar obligat a més”. Sense preparatius, sense les excentricitats dels tenors solistes de la colla, el xicot solejava sense immutar-se, fent gala del seu propi estil i de la seva manera de ser.

    Ja fora de la temàtica caramellaire, en Josep disposava d’un variat repertori, el qual li servia per a fer més agradable els moments que compartia. Com aquelles excursions que realitzava l’Associació de l’Ecce Homo i que després podíem llegir un resum en aquestes pàgines, escrit per en Peret sagristà, on abans de posar el punt final deixava constància d’un fet musical. I ho feia en aquests termes:  “Durante el regreso, el  joven José Roca Colet, nos deleitó con una selección de melodías de siempre”. Perquè el que costava una mica era que es decidís a fer el pas, però un cop començava  la feina era per fer-lo callar.

     Fins que els anys el van fer emmudir i en el redós de l’Hospital no s’adonava del pas del temps, no obstant ha arribat que aquest li ha guanyat la partida. No van valer ni cants ni excentricitats, sols un  silenci prolongat  ha acompanyat al doctor Roca en aquests darrers anys.

   En el moment del comiat si li féssim inventari de les seves carrers, quedaríem curts.

                                                                         J. Y. M.  

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 24 d'abril del 2015 )

ARTISTES A LA PLAÇA

Des de diumenge el  nom de la Cobla Sitgetana comparteix protagonisme amb els artistes locals i altres de projecció més rellevant. Ser artista comporta estar involucrat amb l’art en qualsevol de les seves vessants. Tenir l’honor de portar el nom de Sitges fins a les ciutats i pobles del nostre país, és un actiu que ens compromet  i il·lusiona i, a la vegada, un privilegi.

I com  deia la regidora Mireia Rossell, traspassar fronteres amb el bagatge de la nostra dansa es converteix en una satisfacció compartida. Vull dir amb això que hi cap l’emotivitat del retrobament amb catalans que viuen en els països que visites i a tots plegats ens uneix la dansa que els uns interpreten i els altres ballen. Haver viscut i participat d’aquestes emocions, ens permet, sempre de manera modesta i limitada, sentir-nos artistes

Com molt especial i de grat record va ser la sortida que vam fer a Gap ( França ), organitzada entre la Societat el  Retiro i l’amic Antoni Montroig que vivia en aquella població i va fer possible que la Cobla i una anella que es va formar per a tal motiu, actués en la  ciutat que residia ell i la seva família. Va ser un viatge molt bonic i un retrobament amb el sitgetà que, tot i venir per la Festa Major al seu poble, va fer possible que els amics d’aquí ens desplacéssim allà i a més li portéssim a domicili la  música que més estimava, el fet va tenir un alt contingut de sitgetanisme. Van ser uns dies que van deixar un molt bon record. Pocs i ben aprofitats, si no recordo malament vam marxar un divendres i el primer entrebanc el vam tenir al pas de la frontera. El músic de fiscorn, Juan Gordillo va acaparar el protagonisme, quan va ser convidat a baixar de l’autocar per tal de complimentar unes diligències. El tràmit es va allargar, sembla ésser  que tenia el carnet caducat, tot i que viatjava amb el resguard i això no va agradar a la policia de torn. Com l’espera es feia llarga hi va haver qui establia el paral·lelisme entre Gordillo i Carrillo perquè aquest últim encara no gaudia d’una total llibertat de moviments. El temps emprat i les gestions pertinents van servir per poder facilitar l’entrada al país veí del company Gordillo.

A Gap les sardanes i la colla van triomfar i l’Antoni Montroig va veure complert el seu somni, apropar Sitges, ni que fos tan sols per uns dies, a la seva terra d’acollida i en ella, transmetre a les seves amistats el per què del seu entusiasme pel seu Sitges natal i per Catalunya. La representació de l’Ajuntament de la vila, l’encapçalava el Sr. Salvador Mirabent i Paretas, també un bon retirista i gran admirador de la sardana.

Existia en aquells anys un jovent entusiasta de la nostra dansa i amb aquesta complicitat promovia quantes més ballades possibles. Era quan  es va començar a traçar l’urbanització de Mas Alba i per tant de promocionar-la s’organitzaren ballades de sardanes i fins i tot concursos. Com que en Jordi Cubillos tenia bona disposició sempre que es tractés de fomentar la sardana, s’encarregava de portar la part organitzativa d’aquelles ballades que, com he dit, comptava amb un nombre incondicional de sitgetans/es que no faltaven mai a cap convocatòria. Les de Mas Alba tenien un caire camperol, en un lloc apartat del poble, però que van tenir una certa continuïtat. Van seguir per Vallpineda, segurament amb la mateixa finalitat de promoció.

I van arrelar al jardins del Retiro, unes ballades que tenien una continuïtat d’una vegada al mes els mesos d’hivern i un parell en el d’estiu. Segons l’època tenien lloc al migdia i a la tarda, durant els mesos estivals. Comptaven amb el patrocini de La llavors Caixa de Penedès.

Es produïa un fet molt curiós, en Quimet Roses Rovira, en Manuel Franco Toledo i en Lluís Ràfols Sabater, aquest últim músic component de la Sitgetana, tots tres, abans de cada audició, escombraven la pista per a que els dansaires no es trobessin amb cap de les pedretes que cobrien el terra del jardí. A més ells eren els qui ensenyaven a ballar a uns vailets i altres que no ho eren tant, amb una paciència i unes ganes per introduir-los admirables. Eren unes audicions on hi acudien molta gent, sobretot les tardes dels diumenges d’estiu perquè en aquella hora si estava molt bé. Recordo a la Mercè Carbonell  Mestre, germana de l’Agustí i en Josep que vivien al carrer d’en Bosc, els abans esmentats li havien ensenyat a ballar i n’era tanta la seva afició que no se’n perdia cap. A més, encara no acabaves de tocar una sardana que li faltava temps per venir a preguntar per la següent i sobretot pel tiratge.

En Manuel Franco era sensacional, totes les sardanes li agradaven i les ballava  amb entusiasme. En Quimet Roses ja era més tècnic, abans de començar demanava la cartera del repertori i triava les que ell considerava més balladores o en tenia certa predilecció. Està clar que no les coneixia totes i sobretot les noves  que assajàvem i després aportàvem a l’extens repertori. I com es deixava aconsellar introduíem aquestes novetats. No sempre, però, li agradaven, acostumava a trobar algun detall que no el complaïa i ho manifestava amb tota sinceritat. Tampoc no sempre tenia la raó.

Han estat uns breus apunts d’un llarg aprenentatge d’artista. Amb el pensament posat amb companys, amics, que s’han anat sense saber que tindrien un lloc entre els artistes. I és que potser ni ells se’n sentien. Perquè aquesta condició és molt complexa; l’art complementa l’obra, la feina feta, els neguits  per poder-la arribar a portar-la a terme. Si més no, per sobre de tot, hi ha els sentiments, les bones maneres, la modèstia, el saber compartir, sense afany d’arribar a dalt al preu que sigui i amb pocs miraments. Uns i altres hem sabut de les nostres limitacions i hem contemplat l’art des d’una altra perspectiva, potser per això dubto que siguem artistes de debò. Ens ho hem passat molt bé i ens ha acompanyat una amistat de les més gratificants. Si al final considerem que això és ser artista, ha valgut la pena haver-ho provat i continuar rebent bones sensacions com va passar a la Plaça dels Artistes.   

                                                                                                                                                                       Joan Yll i Martínez

 

UN LLOC ENTRE ELS ARTISTES

    L'art se'ns presenta entre molts aspectes i en cada una d'aquestes manifestacions existeix la destresa de la persona que dóna forma, color, posa música, poesia... i el resultat són  unes obres d'art. A partir d'aquí entrem en la vesant dels interessos, perquè una cosa és crear , i mai millor dit, per a l'amor a l'art i l'altre, segons la signatura de l'autor, així es certificarà el seu valor. D’això se’n pot dir viure de l’art.   

   ¿ I quan s'ultrapassa el límit de l'afició a  la professionalitat? Dependrà de molts factors, existeixen artistes que desenvolupen molt bé la seva faceta creativa, si més no mai arribaran a un nivell que els permeti viure exclusivament del seu art, són els artistes aficionats. Però aquest tema és molt complex, perquè ens  trobem amb exemples curiosos,  com és el cas dels pintors impressionistes. De tots ells  més d'un, en el transcurs de la seva vida, només van poder vendre uns pocs quadres, passant peripècies fins que van morir. I una vegada traspassats la seva obra ha arribat a unes xifres de cotització astronòmiques. Són fenòmens que no s'acaben d'entendre. Altres que amb quatre ratlles mal fetes, la seva signatura els ha elevat a la categoria de privilegiats, és allò  de agafa fama i ficat a jeure. Que no vol dir que no s’hagi de tenir un fonament fins a realitzar aquestes quatre ratlles, o uns mal engiponats guixots. I davant d’això, els profans ens atrevim a opinar: “això també ho sé fer jo...”. A més de la sort que ha d’acompanyar a l’artista, cal que trobi a la persona o persones que, amb una certa visió de futur, aconsegueixen posar-lo en el camí que el portarà a l’èxit. 

   En el cas de la música la cosa és diferent, hi ha que demostrar la vàlua amb el domini de la interpretació, i això representa, a més de les aptituds necessàries, moltes hores d'estudi, no abaixar mai la guàrdia, per tal de no perdre agilitat en els dits i embocadura, en el cas dels instruments de vent. Aquí les categories es fan evidents i quan les aptituds són les que són, o la música es té com una activitat de lleure, els músics que la interpreten són considerats aficionats.

    Al nostre poble existeixen músics professionals, amb dedicació exclusiva i els anomenats músics aficionats que es dediquen a altres activitats professionals i la música és una afició que desenvolupen quan l'ofici els hi permet.

    Hi ha els qui segueixen una tradició familiar o simplement aquells que s'han sentit atrets per aquest art i sense haver cap músic a la família han estudiat i han posat en pràctica la seva formació en les diferents formacions musicals d'aquí i altres llocs.

     M’he referit molt sovint als músics locals, sobretot als de la generació que han format part de les dues formacions orquestrals que més rellevància han tingut en el poble i a les Societats on han desenvolupat bona part de la seva trajectòria. Sense deixar passar per alt les excentricitats que han acompanyat a molts d’ells. Fins el punt que això últim també es pot considerar un altre art. O al menys ha estat la vesant més distesa i divertida que ha acompanyat la seva activitat musical. Artistes de la música i artistes de la vida en concret. I un art s’ha complementat amb l’altre, fins el punt  que la balança queda equilibrada. Faria falta saber com gaudien més, interpretant o vivint amb intensitat cada instant d’aquesta relació d’amical convivència?  Apunto  uns quants exemples.

   En Jaume Vidilla, popularment conegut per en Jaumet de la llet, era el de més edat entre aquells joves que assajaven sota les ordres d’en Magí Almiñana, i davant d’un passatge que no sortia prou bé, en Jaumet era pragmàtic: “això s’ha d’assajar més...”. La seva opinió era compartida pels altres companys  que  quedaven per a l’endemà per tornar-hi a insistir. Però vet aquí que en Jaumet no hi compareixia, ell que havia estat  qui ho havia proposat. Quan es tornaven a reunir, ja en la seva presència, li recriminaven la seva absència, a la qual cosa els hi responia: “a mi ja em sortia bé”.

    En Manel Urgellès, que treia del saxo tenor una sonoritat exquisida  que es feia escoltar amb admiració, quan en un assaig se li creuava un passatge que considerava que no li sortia amb la qualitat que ell s’exigia, agafava  el paper i el fragmentava a trossets. Davant aquesta excentricitat raonava: “aquest ja no el tocarem més “ . 

   També en Manel Vendrell, de tant en tant, quan solejava amb el saxo, premeditadament, feia xisclar la canya, per a desesperació del mestre i dels seus companys. Excentricitats que assoleixen la categoria d’art, perquè no tothom és capaç de tenir la predisposició de convertir les simplicitats d’un instant en una sublimitat.

     Un bon nombre d’aquells músics, només estrenada  la dècada dels seixanta, es van agrupar en formació de Cobla, eren els començaments de la Sitgetana. D’això han passat 50 anys i el seu record continua present entre els actuals components. I per a deixar-ne encara més constància, després de les corresponents celebracions i distincions, el proper diumenge a la Cobla Sitgetana se li farà un lloc entre els artistes locals i altres de renom internacional. Serà a les 12 del migdia a l’anomenada plaça dels Artistes, si és que aquesta llenca al costat de l’antic escorxador es pot considerar plaça o millor racó. Que són uns artistes ho han demostrat, només pel mèrit d’haver aconseguit aquesta continuïtat. Per tant, hi haurà descobriment de la placa,  l’honrosa companyia de la gent del poble i un tastet de sardanes.

       Ve a ser el reconeixement a l’art i a les singularitats d’aquests  artistes, els quals s’identifiquen amb el nom del poble.

                                                                                                              J. Y. M.

      

BEGUR, LA CARMEN AMAYA I SITGES

   Begur i Sitges guarden unes certes similituds, ni més ni menys que amb el projecte que van emprendre  un bon nombre d’habitants de les dues poblacions al marxar a Cuba, amb la intenció de prosperar. Al tornar, uns i altres, van fer edificar cases senyorials que avui són un testimoni d’aquell passat i de la gent que van aconseguir fer fortuna en l’empeny.

   Però mentre la nostra vila el mar esdevé un acompanyant d’excepció, el poble de Begur li dóna l’esquena. El veu però no el té tan a l’abast com nosaltres. De des de l’ermita de Sant Ramon es contempla una panoràmica excepcional de l’Estartit i les illes Medes  que trenquen la monotonia de la seva immensitat. Però aquest mar que sembla molt proper no ho és tant, queda retirat de la població. El lloc més a  l’abast per a delectar-nos del seu blau turquesa, amb la transparència que ofereix la nitidesa de l’aigua quan la tramuntana declara una treva, es troba a cala Satuna o a Aiguafreda.

    Població encisadora que va captivar a la popular Carmen Amaya, fins el punt que va establir-hi la seva residència desprès de comprar  el mas Can Pincs. Una masia que té afegida  una de les torres de defensa amb les quals compte la població. L’artista  que va néixer a Somorrostro barcelonès va aconseguir fama mundial amb el repic, electritzant,  dels seus peus damunt els escenaris on va actuar.

    Es dóna també la coincidència que, durant un temps, el músic sitgetà Manuel Torrens i Urgell, es va convertir en el responsable musical de la companyia. Amb ella va actuar en les sales i teatres més prestigiosos i va gaudir del privilegi de dirigir, assegut al piano, les orquestres dels teatres més reconeguts, on també dirigia els assajos previs a l’actuació. Van ser uns anys daurats per a la carrera artística d’en Manel, la qual cosa  li va permetre, també, viure a cos de rei. De manera que si no li agradava l’hotel on s’hostatjava la companyia se’n buscava un altra de més luxós. Va freqüentar els millors hotels, els millors restaurants, a pesar de que amb aquestes dèries va acabar quasi fent cap per mans. Completament diferent del seu germà Josep, aquest també va viatjar per aquests móns de Déu. I a diferencia del seu germà, ell, s’avenia a on el portessin, comptant que l’alimentessin i a més  poder guanyar uns calerons que no es gastava en cap mena d’extra.

     En Manel va acompanyar la Carme Amaya fins que quasi bé aquesta va morir a la seva masia de Begur, el 19 de novembre de 1963, a l’edat de 50 anys, tot i que els seus biògrafs coincideixen que es posava anys, ja que situen la seva data de naixement per allà el 1.917 i no al 1913. No en van poder treure aigua clara perquè ni ella ho sabia i no s’ha trobat cap document que certifiqui la data exacta. Amb tot el desembre de l’any passat, es van donar per acabats els actes en commemoració dels 50 anys de la seva mort i, segons els càlculs d`alguns pròxims a l’artista, els 100 anys de la seva arribada al món.

     Abans, un altre sitgetà, el prestigiós  periodista Josep Maria Massip i Izabal, gran amic de la Carme Amaya, va ser el precursor que l’any 1959 l’Ajuntament de Barcelona, presidit per Josep Mª. Porcioles, dediqués una font ubicada al passeig Marítim de la Ciutat a la diva del flamenc. Que ella mateixa va inaugurar en el transcurs d’un acte multitudinari i molt popular.

    Artista assídua  del Casino Prado Suburense, on des del 19 d’agost de 1960 al 29 de juliol del 1963 hi va actuar en 9 ocasions. El Prado es va dedicar, durant els anys daurats del turisme, a presentar en els seus jardins el bo i millor de l’espectacle flamenc, com la pròpia Carme Amaya i la qui va ser considerada la seva successora, l’Antoñica Singla, la qual  va néixer en el mateix barri del Somorrostro.. Va participar en la pel·lícula Los Tarantos dirigida per Francesc Rovira i Beleta, al costat de la Carmen Amaya, quan aquesta ja intuïa que el seu final era a prop, degut a que se li va accentuar els problemes renals que no va poder superar tot i que els metges especialistes, degut a la falta de desenvolupament d’aquests òrgans, van coincidir   en diagnosticar  que el ball la va salvar d’haver mort molt abans, i que ho va anar superant  degut a que amb la suor de cada actuació eliminava les toxines que els ronyons no podien filtrar.

     Begur ha servit de nexe d’unió per aquest article, dit de pas, amb un variat contingut folklorista,  en concret en  la variant del flamenc. Quan al final de la dècada dels cinquanta i tota la del seixanta, Prado i Retiro, sense oblidar-nos del Sacromonte, van oferir una programació de flamenc que va atraure aquells turistes que omplien a diari els respectius jardins. Artistes de la talla de Carmen Amaya, la Singla, la Chunga, la Dolores Vargas, així com el recordat ballet d’Antonio de Ronda, entre tants altres, que van arrancar per “soleares i bolerias”. Entre repic de castanyoles i de tacons, amb l’acompanyament de guitarres, durant el transcurs d’unes nits d’un Sitges, on del sol, la ballaruga i el vinet, sorgia una  combinació  tenyida de vermellor i d’una alegria que encara era de bon controlar.

     Així es va anar perdent la tranquil·litat de  les nits sitgetanes, per a donar pas al soroll descontrolat. Que el va intentar controlar la Maria Dolors Arnabat, cada vegada que les veus pujades de to s’arreceraven als seus dominis. Ella,  sense pronunciar paraula, les feia callar amb l’eficient calmant, consistent  en un pot d’aigua llençat des de darrera la persiana del balcó.

                                                                                     J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 10 d'abril del 2015)

   

CARAMELLES AMB EL MESTRE ABSENT

Aquest any a la tradició sitgetana d'aquests dies de Pasqua s'hi afegeix una combinació de cants que han estat musicats pel mestre Jordi Pañella i Virella, que fa poc ens va deixar. Les tres colles, a mena d'homenatge, interpretaran, cada una d'elles, una composició del mestre. Ell, dels tres mestres: Torrens, Pallarés i Pañella, ha estat l'últim en marxar. Tots els qui hem tingut la sort de seguir i participar de la tradició caramellaire, hem conviscut amb l'evolució d'aquesta tradició, amb tots els detalls, anècdotes i vivències que, des de dintre les colles, s'han portat a terme.  

    I cada mestres s'ha caracteritzat pel seu estil, bé sigui en el moment de composar, com en la manera de dirigir. Sens dubte el més exigent de tots ha estat el mestre Pallarés, n'era tan el seu nivell d'exigència que s'acabava la cantada i encara feia observacions a cantaires i músics. Els més veterans recordaran aquella última passada, abans d'anar a fer la cantada a l'Ajuntament, en el jardí de la Societat. Uns moments on més d'un volia deixar-ho córrer davant les intransigències del mestre que, amb termes no gaire diplomàtics, fins i tot llançant la batuta pels aires, amenaçava de no sortir fins que ell no ho escoltés com ho volia. Eren uns moments delicats, on a la més mínima no tenia inconvenient d'enviar cap a casa a aquell que no estava atent o no feia cas de les seves indicacions. 

     Un altre de les singularitats d'aquesta cantada de la nit de dissabte, s'observa en aquesta anada cap a l'Ajuntament, on en el carrer hi coincideixen  una munió de barretines i per sobre d'elles saltironen els picarols de les respectives cistelles, decorades amb una sensibilitat exquisida, destacant llurs pomells de flors primaverals. En aquells anys, a més s'hi barrejaven uns faristols grans de fusta i uns altres elements també molt peculiars, els llums de carbur. Succeïa quan les il·luminacions dels carrers eren més aviat febles. També hi contribuïa que quan les botigues tancaven la porta el contorn quedava a les fosques.

    El mestre Torrens era home de barret, a diferència d'en  Pallares que feia servir la boina. El mestre del barret tenia la delicadesa de descobrir-se a cada casa que feien la cantada, tot i que era un maniàtic de les corrents d'aire. En canvi en Pallarès dirigia sense treure's la boina. Aquest posat era una de les seves imatges més conegudes. Com també la facilitat que tenia, a l'acabar la cantada de fer-se fonedís, no li agradaven gens els afalagaments. Tot el contrari del mestre Torrens que complimentava i responia a les mostres de cortesia per part de la gent de la casa. El mateix passava amb en Jordi Pañella que a més de mestre de música de la colla de l Patronat, era més conegut per la seva activitat al front de la seva sabateria. En aquest cas es pot parlar de compartir clientela per partida doble: sabates i Caramelles. I a mesura que els mestres anaven aconseguint els alts graus de l'escala de la vida, qui més qui menys s'atrevia a vaticinar: Quan els mestres ja no puguin s'acabaran les Caramelles. Sortosament no s'han complert els vaticinis, ha sorgit un relleu generacional de joves que fan possible que per la Pasqua es segueixi escoltant els cants.

   Nous cantaires, poetes, poetesses i músics, contribueixen a   aquesta continuïtat que també és possible gràcies a la gent que té la gentilesa de rebre a qualsevol de les tres colles. Em recorda a aquells anys quan les torres de la gent de la  colònia estaven habitades per la flor i  la nata de l'alta societat. Durant el matí del dilluns de Pasqua s'anava a cantar pel sector de Terramar i fins que es trobava el moment de poder-ho fer es passava una bona estona fent voltes, perquè quasi mai s'encertava a la primera. La colla trucava a la porta i sortia el personal de servei que comunicaven que els senyors havien sortit i  que tornessin més tard. Les temptatives a voltes es repetien varies vegades fins a coincidir amb els amos de la casa. Un altre fet curiós és que les tres colles tenien per costum fer-se la fotografia oficial a les escales d'entrada  de la torre de can Semir. Al Niu, propietat de la família Garcia- Munté, tota la família esperava  als cantaires a la pèrgola, mostrant una especial interès i sensibilitat la senyora de la casa que tenia per costum fer repetir la peça que més li havia agradat,fins el punt que els  demanava als mestres el guió per a poder-la interpretar al piano. En Pallarès  sempre li deia que sí, però  la partitura mai arribava a les seves mans. Sabedor d'aquest costum el mestre va acabar optant per a que entrés a dirigir en Quimet Ràfols Sabater, que ho va continuar fent  quan el titular va començar a patir els problemes que sorgeixen a resultes de l'acumulació d'anys. Com a molt dirigia a l'Ajuntament i rectoria i prou. També el mestre Torrens feia el mateix, donava el tret de sortida i a partir d'aquí s'encarregava de dirigir en Rafael Marcet i Almirall.  Al mestre Pañella, durant el matí del dilluns de Pasqua, el substituïa en Jaume Soler Milà, de can Pascaret  i així ell podia atendre la sabateria.

   Com canta la cançó: "arriba la Pasqua, florida i formosa..." aquesta vegada envoltada d’una certa nostàlgia, no hi és el mestre Jordi Pañella que, en moments puntuals, va col·laborar amb les tres colles i amb especial dedicació a la colla del Patronat, avui Caramelles Sitgetanes. Queda la seva obra i els records de tots aquells que hem estat amatents a la seva batuta, a les moltes estones compartides durant tantes Pasques viscudes i cantades.

    Entre  noves veus i velles cançons, tornen les Caramelles, si més no, amb el mestre absent.

                                                                                                                                   J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 d'abril del 2015, dijous Sant, del 2015 ) 

BOTIGUERS I INDUSTRIALS

    Amb encertat criteri, el departament de Comerç de l’Ajuntament, va propiciar  un reconeixement als botiguers i a tots aquells que la seva activitat al front d’una empresa han assolit els 50, 75 i 100 anys de trajectòria.

    Els avantpassats, sobretot aquells que van començar entre els 75 i 100 anys enrere, no ho van tenir fàcil. Ho va complicar l’esclat de la guerra. A la postguerra les coses tampoc van ser fàcils. Fins que, poc a poc, els negocis van anar superant adversitats. Els nostres pares van desenvolupar l’activitat entre dos temps: els difícils i uns anys més bons. Curiosament els de la meva generació, continuadors del negoci familiar, ens hem mogut entre la bonança i aquest temps actual d’una incertesa comercial que fa perillar la viabilitat del comerç, degut a que  existeixen uns compromisos econòmics a fer front, que són molt més elevats que els d’aquells temps: impostos, lloguers, dependència... Tant és així, que només aixecar la persiana  ja equival a una despesa. Treballen amb avantatja  els qui no han de pagar lloguer, o aquells que hi col·labora la família.

     El panorama botiguer de Sitges ha experimentat uns canvis que es fan més evidents en els nostres dies. Enrere hem deixat botigues i establiments mítics, enumerar-los tots seria tan complex que ens faltarien pàgines per a poder dedicar-los l’atenció que es mereixen. N’apunto només uns quants.

   No gaire lluny de la nostra botiga, al començament del carrer, hi havia a Cal Xatet. Es troba a faltar i sobretot el record del Xato, en Salvador Satorra, home de corbatí que celebrava el seu Sant d’una manera molt original, repartint orxata a tots els qui s’hi apropaven, Tanta n’era l’afluència que  havia de fer acte de presència un  municipal, per tal de posar ordre .

   I si observem l’evolució del comerç, ens adonem que certes activitats comercials han desaparegut, com les lleteries que n’hi havia un bon nombre repartides pel poble. Això propiciava que les veïnes  anessin a buscar la llet, amb aquelles lleteres tan característiques.  Es pot dir que l’últim lleter en tenir establiment obert, al carrer Jesús, va ser la família d’en Salvador Jornet Mora, el pare del qual  era mestre d’escola. En Salvador ha estat un personatge popular del poble i de contratemps futbolístics. Que  no suportava que la mainada, al passar per davant de la lleteria, cridessin: “Sandrini!”. Ho considerava una gran ofensa, fins el punt d’abandonar el taulell per  empaitar als qui havien gosat ferir el seu honor, amb una denominació que el  treia de polleguera.

    Em referiré ara a l’Emilia Pla, també venedora de llet, per coincidir amb dues activitats que han desaparegut del poble, la de la llet i el refer els matalassos de llana. El seu fill, Ramon  Gumà, s’havia dedicat a aquesta activitat, com en  Peñas, treballador seu que desprès es va establir pel seu compte. La seva feina despertava una gran curiositat; descosien els matalassos i  abocaven la llana al terra dels terrats i allà, amb unes vares llargues, apallissaven la llana, mentre frisaven les dues vares fent sorgir un soroll molt persistent. Un cop la llana es refeia, la tornaven a introduir a dintre la tela rentada, el cosien i repartien unes llaçades que feia que el matalàs aconseguís un aspecte “capitoné”.Amb la pèrdua de les vaqueries es va acabar la llet, fresca, venuda a granel i amb la progressiva implantació dels matalassos de molles, els de llana van anar desapareixent dels llits  amb somiers de malla metàl·lica i bancades de fusta.

    Em sap greu haver d’interrompre el record a les botigues més emblemàtics del Sitges d’ahir, ho faig amb aquests últims referents. La presència d’en Joan Carbonell, a l’estiu vestit amb aquelles “guayaberas”  blanques, pantalon blanc i sabates a conjunt a l’estil d’americano, segons el costum adquirit a Cuba. Propietari de la botiga de teixits, robes interiors i camises entre altres peces de vestir. A la botiga d’en Carbonell  es respirava un flaire a teixit.

   Més enllà, al Cap de la Vila, hi havia la tocineria de can Xurei, quan fa poc ens ha deixat una filla de la casa, la Teresa Carbonell. El seu germà, en Jaunito passejava una elegància de galant de cinema. La seva presència enamorava a la  clientela, sobretot a aquelles noies que servien a les cases dels estiuejants, que s’afanyaven a freqüentar l’establiment amb la il·lusió de poder-hi coincidir.

    Molts dels establiments dels d’abans han hagut de tancar a falta de relleu generacional. Altres degut a les competències de les grans superfícies. I propietaris que tancant i llogant el local els hi surten millor les comptes que passar les hores darrera el taulell. Vist el panorama comercial amb aquesta alternança d’establiments, alguns d’ells força impersonals, ens fa estar recelosos que dintre de 50 anys més, potser els qui s’adreçaran a recollir el reconeixement d’aquesta continuïtat siguin gent de països llunyans.

   El mateix passa amb les activitats industrials, a no ser que s’arribi a instal·lar una industria  prou important que ocupi a la gent de la vila. El futur en aquest aspecte és imprevisible. La falta d’aprenents i de tallers  que desenvolupin els oficis, s’agreuja amb la dificultat que es troba si un oficial, posem un fuster, un manyà, es vol establir pel seu compte. Aquest es veu obligat a llogar una nau en el polígon industrial, comprar les màquines imprescindibles i adequar-se a les normatives existents. Aconseguir els permisos necessaris i a partir d’aquí començar a treballar.  Quin cost té tot aquest procés?  És assumible per algú que ha de començar des de zero? Doncs els tallers també aniran desapareixent de l’entorn comercial del poble. I  de què podran treballar la gent de Sitges ?  Preguntes que condueixen a un futur comercial incert i a una reflexió que sembla no voler apartar-se del contingut de l’article de la setmana passada: D’on sortiran les misses ?

                                                                                      J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 27 de març de 2015 )

CRÍTIC DE MISSES

   Tinc la satisfacció de poder compartir pàgina amb la màxima autoritat eclesiàstica del poble, com ho és  el Sr. Rector de la nostra parròquia, mossèn Josep Pausas. Coincidint que quan surti al carrer el setmanari tan sols hauran transcorregut unes hores de la festivitat de Sant Josep, els hi vull fer arribar, tan a ell, també  a  elles i  a tots els que s’identifiquen amb el nom, la meva felicitació.

    Amb un record molt especial a un Josep que va tenir molta complicitat amb el Ral·li de cotxes d’època  que tindrà lloc aquest  diumenge, em refereixo al Sr. Josep Casanova i Termes. Eficient secretari del Foment del Turisme de Sitges i persona detallista al cent per cent. Com també una altra de les peces de l’engranatge d’aquesta prova, que té lloc entre Barcelona i Sitges, és l’amic Eduard Carbonell i Targa que sap la vida i miracles del Ral·li, per tants anys com ha col·laborat amb l’organització de la prova.

   Vet aquí, però, que amb les felicitacions  i els records que van associats a l’esdeveniment d’aquest cap de setmana m’he apartat de l’enunciat de l’article. Encapçalament que ha vingut motivat per una crònica que vaig llegir en el diari El Periódico de Catalunya del divendres passat, escrit per Carles Cols, sobre una especialitat molt poc coneguda, com ho és els del crític de missa. Una curiositat que es remunta entre els anys 1983 i 1997, període de temps en què el diari madrileny “ABC” , va estar publicant, cada dilluns, ni més ni menys que la crítica de missa. Escrita per Ricard Herrero que era un sacerdot que es dedicava a visitar esglésies, durant la celebració de l’eucaristia,  amb el més estricte anonimat, per a desprès escriure  la corresponent crítica. Copio textualment  de l’article, unes línees d’aquesta col·laboració: “El salmo lo cantó solo el organista. Al aleluya no contesto casi nadie. Ya digo que es una pena de la que el cura no tiene culpa” . El sacerdot ho escrivia  en les mateixes pàgines del diari entre les crítiques de teatre, cinema, música, de literatura... Obeint  a l’encàrrec de Luís María Ansón, com així ho explica Victor Olmos en el llibre “Historia del Abc“.

     Avui, ens consta imaginar-nos que un diari pugui incloure en les seves pàgines una crítica d’una missa. Altra cosa  és l’opinió que hi pugui expressar el sacerdot, com ho fa el meu company de pàgina, així com arquebisbes i bisbes que escriuen  en altres diaris de prestigioses capçaleres. Per la seva part el crític, o  cronista, Ricard Herrero apuntava, ja fa anys, una crítica de caire generacional: “La misa  de una y media a la que he asistido es una misa pobrecita, de poca gente, de gente mayor y un poco en pelo”.  Un comentari que volia reflectir una realitat que pot semblar anar contra la lògica,  si tenim en compte que, en el seu dia, a les persones de més de 65 anys,  la pròpia església els va eximir del deure d’assistir a missa els diumenges i festes de precepte. De ben segur perquè a partir d’aquesta edat consideraven que sobrevenien desgavells de la salut que podien fer inviable acudir a la celebració religiosa. Sortosament la mitjana de vida s’ha allargat i avui una persona de 65 anys el que acaricia amb més entusiasme i il·lusió és la jubilació i, amb ella el poder fer els que més li plagui. Sense que l’edat sigui un impediment per  assistir a missa. Perquè amb la jubilació hi ha temps per a tot.

    En certa manera la crítica continua vigent,  sense la presència de cap crític especialitzat en el tema, perquè tots ens sentim capacitats per opinar, sobretot quan les paraules del sacerdot aconsegueixen acaparar l’atenció dels feligresos i això és produeix en el moment del sermó, on es fa palesa l’habilitat oratòria del predicador. Antigament en molts pobles els sermons assolien una influència crítica, aquesta vegada, però, per part de l’oficiant, quan aprofitava per posar en evidència determinades actituds que desafiaven la bona entesa entre els veïns del poble i que el Sr. Rector adequava la seva intervenció per a denunciar-ho amb un esperit crític. Algunes vegades aquest  arremetia contra els músics que participaven en la festa major del poble. Com va passar en un de la província de Tarragona. Els components de l’orquestra que participaven en l’acompanyament dels cants litúrgics, escoltaven atònits, des del cor, les paraules del sacerdot, més o menys en aquests termes: “Vosaltres, que digueu que no teniu diners per a fer obres de caritat, per a sufragar les despeses de la parròquia, no us sap greu gastar-vos els diners amb els músics que se’ls emporten a canvi de res de profit.... Mala propaganda pels bufadors d’instruments. Però la cosa no acabava aquí, sinó que continuava a l’hora de dinar, era quan els músics eren repartits per les cases del poble. Tenir assegut a taula un músic representava tot un honor que distingia a la família que l’havia acollit. I si més coincidia amb la presència del Sr. Rector, la veu corria per tot el poble. En aquests dinars, curiosament, el sacerdot, en un moment o altra, feia sortir el tema del poc encaix dels balls amb les coses de l’església.

       Existeixen, però, uns Oficis religiosos que a falta de crític oficial, obtenen una rellevància que distingeix el programa d’actes. Assistir a l’Ofici de Festa Major de casa nostra forma part d’un costum que marca determinades preferències. Quasi sempre per la solemnitat de l’acte. M’ho deia una senyora: “ Fa goig veure l’altar envoltat de tants capellans”. És el mateix referent amb els qual es guiaven els organitzadors de festes passades, quan en el programa, en l’apartat de l’Ofici, hi feien constar: “Glosará la vida del Santo, un eminente orador sagrado”. Un protocol que es repetia cada any.

     A falta de crític de missa, les persones expliquem la missa segons ens va i sempre fem curt. Perquè, segons la veu popular: “de la missa no en sabem ni la meitat”.

                                                                                                     J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 20 de març del 2015 )

COSES DE CASA

   Les coses i la gent de casa nostra aconsegueixen una influència que va en consonància amb les preferències de cadascú. Parlar, en aquest cas, escriure del present de Sitges és moure’ns entre una temàtica tan diversa, on l’actualitat segueix important no tan sols a tots els convilatans, sinó també a totes aquelles persones, en són moltes, que se senten atretes per totes les singularitats de la Vila. Gent que ve tot sovint a passejar i aprofita per recrear-se i gaudir dels esdeveniments i d’aquesta oferta cultural tan variada com interessant. Ho demostra el nombre de visitants, més de 20.000, que han passat pel Cau Ferrat i Maricel des de la nova singladura.

    Les noves tecnologies ofereixen i faciliten el poder  estar informats, en tot moment, del que, en aquest cas concret, té lloc a la Vila. I aquest interès es recrea, com he dit, amb l’actualitat del dia a dia i també per saber més del passat. Els nostres museus exposen l’evolució d’una Vila, la projecció de la qual, ja va interessar a artistes i personalitats del món de la cultura. Entre les curiositats, s’exposa en l’espai fronterer que separa el Cau ferrat del Maricel, l’anell que es va trobar enterrat entre la terra del Sitges d’abans, a recer dels fonaments del Palau. Un petit i valuós  testimoni del Sitges del passat.

     Entre aquest ahir i avui, la història del nostre poble s’adequa a totes les situacions que han estat comunes i sobretot a aquesta identitat  tan particular en un poble que marca diferències.

   De les moltes persones que, tot i no haver nascut aquí, han tingut una predilecció especial, destaca la influència d’un amic que ha aportat molts neguits i passió per les coses del Sitges d’abans. En Marcel Maluquer i Barceló, que ens acaba de deixar, va arribar a Sitges de jovenet de la ma dels seus pares. El pare va venir com a director, gerent... d’un espai recreatiu anomenat Oasis Parc, ubicat en uns terrenys de davant de la piscina, amb uns frontons i un reclam molt singular, per a la mainada,  poder passejar amb uns  burrets pel recinte. D’aquest entreteniment en tenia cura l’Enric Ballester  que l’anomenaven en Pocholo . Que desprès va passar a ser porter del local de la piscina i barman.

    El pare d’en Marcel tenia també un local a la platja Sant Sebastià, potser on el Sr. Esteve, en Mamita va tenir després un bar. El Sr. Maluquer  els deixava una part del local als Iberos del Jazz, que va fundar i dirigir en Magí Almiñana, per a que poguessin assajar. Aleshores en Marcel era un xicot molt jove a qui li agradava la música i s’ho passava d’allò més bé en aquells assajos de l’orquestra amb la interpretació dels ballables del moment. Aquells moments viscuts li van quedar gravats a la memòria i tot sovint en feia referència.

   En aquelles estades a Sitges es va aficionar als cotxes antics i a totes les rareses  d’èpoques passades. Així, els diumenges, es passejava per damunt el passeig amb una bicicleta molt singular, amb una roda molt alta a la part de davant i una altra de més petita al darrera. Ell quedava enlairat i oferia una perspectiva d’un Sitges antic. Era una bicicleta igual que l’exposada a l’entrada del museu Romàntic, sembla ser que el fons del museus en té inventariades dues, una d’elles va ser donada pel Sr. Joan Gené i Recasens de cal Carreter. I ara als fills els agradaria saber, amb exactitud, quina és la del seu pare.

     Entre aquestes en Marcel es va aficionar als cotxes antics i era un clàssic  en la prova del Ral·li de cotxes d’època Barcelona – Sitges. La seva indumentària era sempre la mateixa: gavardina de l’època i gorra a l’estil Sherloch Holmes. Un cotxe que un dia, durant una visita a la província de Sòria, a l’entrar en el local del poble, el nom del qual no recordo, vam veure reflectit en un pasquí emmarcat, amb una nota que feia referència al seu propietari, en Marcel Maluquer, amb motiu d’una adhesió del poble als amics dels cotxes antics. Va seu una coincidència que em va satisfer molt per la troballa en si i per l’amistat amb el propietari del cotxe en qüestió.

    En Marcel ens ha deixat  a les portes d’una nova edició del Ral·li, ell que era un apassionat i conservador de les coses antigues. Just ara quan les tecnologies més avançades de la telefonia s’han reunit, un any més, a Barcelona amb un èxit de participació i novetats que ens deixen meravellats. Ell que va viure de prop els començaments dels Iberos del Jazz, quan la seva cantant, la Beatriu Álvarez, es valia d’aquells embuts tan peculiars que van ser els predecessors dels micròfons. I que per no haver-hi, no estava a l’abast de tothom poder fer gravacions.

     Aquesta manca de tecnologia era suplantada  per l’enginy de la gent. El mateix Magí es valia de la capacitat de captació i retentiva que tenia en Quimet Bielsa. El qual, abans de fer de cambrer al Prado es va dedicar a l’ofici de recader, com la seva família. Cada vegada que l’Almiñana necessitava determinades partitures de ballables, requeria la presència d’en Quimet i, sense més preparació, li tatarejava la melodia de la cançó i després d’un parell de vegades li feia repetir i de seguida es quedava amb la melodia. Sense cap altra referència es dirigia a la casa Beethoven i allà a la servicial Sra. Antonia li cantava la melodia i la gent de la casa que l’escoltaven  de seguida li treien, d’aquelles grosses carpetes, les partitures del ballable que sol·licitava. Fins i tot algunes vegades havien complimentat al recader amb el testimoni sonor que l’empleat li dedicava al piano que hi ha en l’estreta botiga adossada al Palau de la Virreina de les  Rambles.

        Són les coses de casa de les quals n’han tingut i en tenen cura, la nostra gent. En Marcel Maluquer era un conservador i entusiasta de les coses antigues. I a alguns de nosaltres, com un servidor, ens agrada donar tombs per un  Sitges íntim i portar fins aquestes pàgines fets, protagonistes i detalls de tots els temps.     

                                                                                           J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 13 de març del 2015 )

SITGETANA, 50 ANYS

              

   Aquest és el títol de la sardana que el mestre Jordi Paulí va compondre per encàrrec de la Cobla,  per tal de deixar constància musical dels 50 aniversari de la formació.

   Va ser estrenada el dia de la Festa de la Trinitat, el 16 de juny del 2014. Els components van voler estrenar-la en aquest indret tan bonic del Massís a mena d’homenatge a l’administració de l’ermita, que des de la seva fundació han comptat sempre amb la Cobla per amenitzar la ballada en la seva era. Per aquesta ocasió també vam comptar amb l’autor i les autoritats de la Vila.

   No obstant la presentació oficial es va fer, gràcies a la complicitat de la Comissió de Festa Major que presideix l’Aroa  Llorens, al Saló d’Or del Palau de Maricel també amb motiu de la presentació del Programa Oficial. Les dues presentacions van comptar amb la presència de moltes sitgetanes i sitgetans, els quals van gaudir de la prèvia de la Festa Major entre la programació d’actes a celebrar i una breu pàgina musical, a càrrec de la Cobla,  que va servir per amplificar el ressò de la sardana que va ser interpretada, per primera vegada, dintre aquest marc privilegiat com ho és tot el conjunt de l’ermita que guaita al mar.

   A partir d’aquí l’hem interpretat en  totes les audicions que hem realitzat per arreu. Mentre en Jordi la presentava a la convocatòria de la Sardana de l’Any. D’aquesta manera començava una nova motivació i a la vegada un nou repte per a una sardana que havia estat composta per homenatjar els 50 anys d’una trajectòria, iniciada per uns músics amics i bons companys.

    Durant aquest període de selecció ha anat passant eliminatòries, fins a quedar finalista, junt amb altres de diferents autors. En certa manera ens sentim protagonistes d’aquest periple, tot i que el mèrit és per a en Jordi Paulí que és el pare de la criatura.  La final de la Sardana de l’Any tindrà lloc a la ciutat de Figueres el 16 de maig. Sigui quina sigui la sort que li espera a la Sitgetana, 50 anys, arribar fins aquest punt ja és tot un repte que ens fa molt feliços. Alegria que volem compartir amb tot l’àmbit sardanista que, d’una manera o altra, sempre ens han donat suport.

    A tots moltes gràcies. Crits i amunt!

   

ELS MÚSICS EN TEMPS DE QUARESMA

   Els costums dels músics tenen, socialment parlant, la virtut de coincidir en molts aspectes. En quant a la part musical bàsicament i necessàriament han de quadrar el  valor de les notes atenent al compàs que marca el seu desenvolupament. És un art que a banda de la bellesa de la melodia no  s’interposen paraules, sinó les habilitats i el bon gust  durant la interpretació. No existeix cap més secret, simplement la bona lectura de la partitura i sobretot aquesta quadratura a la qual em referia. D’aquí que les persones de diferent procedència i llengües  es poden entendre perfectament mitjançant la música.

    Els del nostre àmbit també coincideixen en un costum que encara preval, com ho és el de limitar l’any musical entre una Quaresma i la següent. Vull dir amb això que els músics aprofiten aquest temps per a fer les renovacions en les formacions orquestrals. Els components, amb intencions de canviar d’aires anuncien que després de Carnaval ho deixaran. I aquesta pràctica s’atribueix al fet que durant la Quaresma estava prohibida qualsevol ballaruga i aquest parèntesis de  set setmanes l’aprofitaven per a fer les remodelacions i per a descansar.

    Quan els músics es dediquen a altres activitats durant la setmana i  a les hores lliures i sobretot els dies de festa fan de músic, representa un cert sacrifici. Per a comprendre-ho millor ens hem de situar quan la gent treballava  fins a la tarda del dissabte. Per tant solament disposaven del diumenge per a descansar. El qui a més era músic quan més festa pitjor, perquè havia d’atendre el compromís adquirit amb la formació orquestral. Això equivalia a que pràcticament la festa es limitava al diumenge al matí, perquè a la tarda, després de la migdiada, s’havia de preparar per acudir a aquells populosos balls de tarda que tenien lloc en les dues societats. Així durant totes les festes de l’any i entre els mesos de juny a setembre a diari en aquells singulars balls de nit als respectius jardins.

    L’amic Francesc Borderia assimila la Quaresma als records cinematogràfics, perquè el cinema suplantava el temps que es destinava al ball. Això equivalia a unes llargues sessions, on es podien veure fins a tres vegades la mateixa pel·lícula. Per la seva part els músics podien sortir a passejar amb les seves famílies i, acostumats com estaven a la rutina del ball de tarda, fins i tot  trobaven a faltar aquell ambient.

    Va coincidir aquesta activitat en uns anys que no existien gaires distraccions, o si més no, els mitjans per poder desplaçar-se d’un lloc a l’altre eren els que eren i tampoc s’havia inventat això del cap de setmana. Un diumenge, un dia de festa, donava per molt poc. Tan sols la missa de dotze, el tortell, sessió de cinema i ball de tarda. Els petits plaers.

     Quan van deixar d’existir les orquestres locals, els músics que les formaven ja havien deixat enrere els anys més entranyables de la vida familiar i els seus fills havien crescut. Tot i amb això encara van tenir l’oportunitat de pujar al tren de la modernitat, més que aquest als cotxes que començaven a ser assequibles a les economies familiars. Aquell buit deixat en quant a l’obligació, ben portada, d’anar amenitzar els balls, el van suplir amb viatges i visites a llocs que fins llavors no havien pogut realitzar. I va arribar el dia que els semblava que mai no havien fet de músic, si no hagués estat pels records i les hores viscudes al compàs de la música.

     La majoria  d’ells es van mantenir, per sempre més, al marge de la música en quant a la faceta d’intèrprets, llevat excepcions. Com en Josep Vadell que va seguir  interpretant al piano de casa seva escollides partitures de música de jazz. Desenvolupant sensacionals improvisacions, sense ser component de cap formació estable, i que oferia esporàdicament en alguna que altra actuació en públic. La seva afició al jazz l’ha mantingut en contacte directe amb les novetats d’aquest gènere i poder interpretar sense necessitar a ningú és un altre plaer.

   Un altre músic que ha continuat amb la seva vessant de cantant, però des de la intimitat de casa seva, és en Francesc Freixas, Qui desprès del seu pas per conjunts tan diversos com: “Los Chicos de Sitges”, “Suburs Combo” i “Iberos del Jazz”, aprofita la seva capacitat i bon gust interpretatiu per a enregistrar cançons i peces de caire més líric, en el seu improvisat estudi de gravació. Els resultats obtinguts després els deixa escoltar a les seves amistats. Una afició que ha tingut continuïtat més enllà dels escenaris i dels anys de joventut.

  Un company seu, en Josep Nebleza, va tocar els últims acords amb l’acordió amb el grup d’Havaneres de casa nostra: Platja d’Or. I potser ha continuat  desplegant els seus plecs també en la intimitat de la llar. No obstant amb el que ara ocupa el temps en Pepe és amb la pintura, aconseguint una acurada tècnica tant en l’especialitat de l’oli com en l’aquarel·la.  Dues arts, la música i la pintura que es complementen i mostren la sensibilitat d’un músic que ha passejat pels escenaris el seu domini del instrument  i un tarannà que connecta amb la gent.  Fins que  ara sobresurt en la presentació d’una obra pictòrica que l’apropa a la tècnica dels artistes professionals dels pinzells. Ja diuen que on n’hi ha  hagut sempre en queda.

    Quan els músics de casa nostra es van retirar de la seva altra activitat musical, van haver d’aprendre una cosa tan simple com és anar a passejar, perquè no n’estaven acostumats. El temps que dura la Quaresma era insuficient per habituar-se a la vida familiar dels dies de festa. Un dia, però, amb el comiat tan característic, aquell que el vocalista anuncia:  “I amb aquestes melodies...”, van ser els músics que no hi van tornar més. Els uns han  passejat i voltat món, altres han descobert noves aficions i així poder continuar satisfent els seus neguits artístics.

   Amb aquests detalls ens adonem  que la Quaresma, en alguns aspectes,  ja no és el que era.

                                                                                                                      J. Y. M.

    ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 6 de març del 2015)