EL NOI DE CAL CARRETER

    Començar i acabar un carro és una labor minuciosa. Una especialització desenvolupada en una  època on els carreters tenien molts encàrrecs.

   Quan a la vila una de les activitats era  la pagesia, els  pagesos per anar i venir del tros, de la vinya, de la xermada, es valien del carro. Com també la gent que es dedicaven a fer els transport pels seus convilatans  i entre els pobles més propers. D’aquí que moltes cases donessin prioritat a la presència del matxo, fins el punt que alguns d’ells havien de travessar l’entrada i fins i tot el menjador per poder arribar  a l’estable.

    Procedent d’Albinyana va arribar a Sitges en Joan Gené i Pascual, d’ofici carreter, en el sentit de constructor de carros. Aquí es va casar amb la Mercè  Recasens Carbonell i es van establir al carrer Sant Bartomeu. En els baixos de la casa hi va posar  el taller. Com a curiositat, en un apartat d’aquest espai,  disposava d’un aparcament destinat als cavalls. I és que no només es dedicava a fer carros, sinó  també  reparacions,  doncs era freqüent que es tranqués algun dels braços o un dels descans, que consistia en dos muntants , a sota cada braç  que els desplegaven quan el carro havia d’estar una estona parat, una posició que  contribuïa al descans del cavall al no haver de suportar tant  pes. Al mateix temps que a l’animal li posaven el morral amb un contingut barreja d’alfals i garrofes. Sembla ser que en aquell exclusiu aparcament sempre hi havia cavalls arrenglerats  esperant que el carreter acabés la  feina. Els matxos compartien plaça  amb el burret que tenia l’amo.

   El fill del matrimoni, en Joan Gené i Recasens, també es va dedicar a l’ofici del pare. I com era el jove de la casa, la gent del poble, fins que ens va deixar, el coneixien pel noi de cal carreter. Acostumat a fer carros es va abraçar, però, a la locomoció, doncs era una gran aficionat a la bicicleta i a les motos. Tant amb un mitjà com l’altre participava en curses. Havia corregut en les pistes de l’Autòdrom i també era  popular per disposar d’una BSA, quan en el poble eren comptats els veïns que presumien  d’aquesta marca de moto.

   El noi de cal carreter es va casar amb l’Àngels Milà Marcer, de Sant Pere de Ribes. El matrimoni va tenir quatre fills; en Salvador, Joan, Josep i en Jordi. Mentre, l’avi i el pare continuaven amb la mateixa activitat, si  més no aquesta modernitat, que va permetre al noi de la casa disposar d’una motocicleta, era l’avís que anunciava una mecanització a tots nivells. Com la pròpia família ho va experimentar, ja que en Joan i els seus amics, van construir un cotxe amb motor de moto i van fer la cabina de fusta . Un cop acabat van anar fins a Montserrat. L’anada va  transcórrer sense incidents però la tornada no va ser tan exitosa, a partir de punxar una roda  tot va ser un cúmul de circumstàncies que van fer que arribessin al poble com si haguessin participat en una batalla campal. Al vehicle en qüestió el coneixien  per  “La Estrella Errante “. A aquestes singularitats s’hi afegien els passejos que  feia el de cal carreter muntat en una bicicleta antiga, d’aquelles que es componen d’una roda gran davant  i una de petita a darrera  , amb una antiguitat del 1870.

   Si em referia a la implantació progressiva de la mecanització, amb ella s’intuïa  que els carros tenien els dies comptats. I ells ho van viure en pròpia pell i el que esdevé curió, van deixar de fer carros per dedicar-se a la fabricació d’un article destinat a calçar els peus. Ells que sabien quan un cavall necessitava que el ferressin, van apostar per una base de fusta on s’hi acoblaria les diferents formes i textures de l’empenya. Van fabricar talons i les plataformes de fusta que els anomenaven “topolinos “. En el taller hi van arribar a treballar uns 20 operaris i la producció l’enviaven per arreu. Un dels fills, en Josep, feia de representant de la casa.

    Fins que va arribar el dia que la competència va fer que anés minvant la producció. Elda, Inca... van irrompre fort al mercat i va ser així com van introduir altres modes en el calçat.

    I com van fer molts sabaters, que van canviar d’activitat per dedicar-se a l’hostaleria que emergia, ells van decidir enderrocar la casa, aixecar-la de nou i condicionar-la com una residència i la van llogar com annex de l’Hotel Galeon, fins que aquests van acabar comprant l’edifici, que continua amb la mateixa activitat.  Durant aquesta nova singladura, es va formar un grup de joves sitgetans al  qual van  posar per nom els Stones. En Jordi n’era component i ocupaven  el primer pis. Un grup polivalent que es dedicava a organitzar festivals a fer teatre i altres activitats culturals. Per la seva complexitat i pel gran nombre de protagonistes, aglutina prou material per a dedicar un  article.

     Degut a aquesta  vena artística, que influïa en alguns dels germans Gené, la música va influir en les seves aficions. Així en Josep tocava el clarinet  i  en Salvador  l’harmònica, com si es tractés d’un professional. Tant era així que un dia va ser convidat per l’emissora Ràdio Nacional a fer una demostració. El veïnat del carrer va estar amatent de la transmissió, fins el punt d’apujar el volum de les ràdios, amb una potencia tal que es pogués escoltar per tot el carrer. Quan això succeïa la Tomasa, que era la més expressiva ambaixadora del carrer , anava amunt i avall enaltint les excel·lències del Salvador. En Jordi ha estat captivat per la pintura i, un cop alliberat de les seves obligacions, es dedica a transportar a les teles els llocs més emblemàtics de la vila.

    El noi de cal carreter va arribar a ser una mena d’institució a la Vila i la seva muller l’Angeleta una ribetana que portava Sitges al cor, al qual li havia de fer un raconet perquè la seva bondat el desbordava . A la recta final de les seves vides van anar a viure a Rubí, per tornar a Sitges que era on els de cal carreter s’havien guanyat l’estima i la consideració de tothom.

                                                                                                            J. Y. M.

  ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 de maig del 2017 )

COSES DE CASA

   Les coses i la gent de casa nostra aconsegueixen una influència que va en consonància amb les preferències de cadascú. Parlar, en aquest cas, escriure del present de Sitges és moure’ns entre una temàtica tan diversa, on l’actualitat segueix important no tan sols a tots els convilatans, sinó també a totes aquelles persones, en són moltes, que se senten atretes per totes les singularitats de la Vila. Gent que ve tot sovint a passejar i aprofita per recrear-se i gaudir dels esdeveniments i d’aquesta oferta cultural tan variada com interessant. Ho demostra el nombre de visitants, més de 20.000, que han passat pel Cau Ferrat i Maricel des de la nova singladura.

    Les noves tecnologies ofereixen i faciliten el poder  estar informats, en tot moment, del que, en aquest cas concret, té lloc a la Vila. I aquest interès es recrea, com he dit, amb l’actualitat del dia a dia i també per saber més del passat. Els nostres museus exposen l’evolució d’una Vila, la projecció de la qual, ja va interessar a artistes i personalitats del món de la cultura. Entre les curiositats, s’exposa en l’espai fronterer que separa el Cau ferrat del Maricel, l’anell que es va trobar enterrat entre la terra del Sitges d’abans, a recer dels fonaments del Palau. Un petit i valuós  testimoni del Sitges del passat.

     Entre aquest ahir i avui, la història del nostre poble s’adequa a totes les situacions que han estat comunes i sobretot a aquesta identitat  tan particular en un poble que marca diferències.

   De les moltes persones que, tot i no haver nascut aquí, han tingut una predilecció especial, destaca la influència d’un amic que ha aportat molts neguits i passió per les coses del Sitges d’abans. En Marcel Maluquer i Barceló, que ens acaba de deixar, va arribar a Sitges de jovenet de la ma dels seus pares. El pare va venir com a director, gerent... d’un espai recreatiu anomenat Oasis Parc, ubicat en uns terrenys de davant de la piscina, amb uns frontons i un reclam molt singular, per a la mainada,  poder passejar amb uns  burrets pel recinte. D’aquest entreteniment en tenia cura l’Enric Ballester  que l’anomenaven en Pocholo . Que desprès va passar a ser porter del local de la piscina i barman.

    El pare d’en Marcel tenia també un local a la platja Sant Sebastià, potser on el Sr. Esteve, en Mamita va tenir després un bar. El Sr. Maluquer  els deixava una part del local als Iberos del Jazz, que va fundar i dirigir en Magí Almiñana, per a que poguessin assajar. Aleshores en Marcel era un xicot molt jove a qui li agradava la música i s’ho passava d’allò més bé en aquells assajos de l’orquestra amb la interpretació dels ballables del moment. Aquells moments viscuts li van quedar gravats a la memòria i tot sovint en feia referència.

   En aquelles estades a Sitges es va aficionar als cotxes antics i a totes les rareses  d’èpoques passades. Així, els diumenges, es passejava per damunt el passeig amb una bicicleta molt singular, amb una roda molt alta a la part de davant i una altra de més petita al darrera. Ell quedava enlairat i oferia una perspectiva d’un Sitges antic. Era una bicicleta igual que l’exposada a l’entrada del museu Romàntic, sembla ser que el fons del museus en té inventariades dues, una d’elles va ser donada pel Sr. Joan Gené i Recasens de cal Carreter. I ara als fills els agradaria saber, amb exactitud, quina és la del seu pare.

     Entre aquestes en Marcel es va aficionar als cotxes antics i era un clàssic  en la prova del Ral·li de cotxes d’època Barcelona – Sitges. La seva indumentària era sempre la mateixa: gavardina de l’època i gorra a l’estil Sherloch Holmes. Un cotxe que un dia, durant una visita a la província de Sòria, a l’entrar en el local del poble, el nom del qual no recordo, vam veure reflectit en un pasquí emmarcat, amb una nota que feia referència al seu propietari, en Marcel Maluquer, amb motiu d’una adhesió del poble als amics dels cotxes antics. Va seu una coincidència que em va satisfer molt per la troballa en si i per l’amistat amb el propietari del cotxe en qüestió.

    En Marcel ens ha deixat  a les portes d’una nova edició del Ral·li, ell que era un apassionat i conservador de les coses antigues. Just ara quan les tecnologies més avançades de la telefonia s’han reunit, un any més, a Barcelona amb un èxit de participació i novetats que ens deixen meravellats. Ell que va viure de prop els començaments dels Iberos del Jazz, quan la seva cantant, la Beatriu Álvarez, es valia d’aquells embuts tan peculiars que van ser els predecessors dels micròfons. I que per no haver-hi, no estava a l’abast de tothom poder fer gravacions.

     Aquesta manca de tecnologia era suplantada  per l’enginy de la gent. El mateix Magí es valia de la capacitat de captació i retentiva que tenia en Quimet Bielsa. El qual, abans de fer de cambrer al Prado es va dedicar a l’ofici de recader, com la seva família. Cada vegada que l’Almiñana necessitava determinades partitures de ballables, requeria la presència d’en Quimet i, sense més preparació, li tatarejava la melodia de la cançó i després d’un parell de vegades li feia repetir i de seguida es quedava amb la melodia. Sense cap altra referència es dirigia a la casa Beethoven i allà a la servicial Sra. Antonia li cantava la melodia i la gent de la casa que l’escoltaven  de seguida li treien, d’aquelles grosses carpetes, les partitures del ballable que sol·licitava. Fins i tot algunes vegades havien complimentat al recader amb el testimoni sonor que l’empleat li dedicava al piano que hi ha en l’estreta botiga adossada al Palau de la Virreina de les  Rambles.

        Són les coses de casa de les quals n’han tingut i en tenen cura, la nostra gent. En Marcel Maluquer era un conservador i entusiasta de les coses antigues. I a alguns de nosaltres, com un servidor, ens agrada donar tombs per un  Sitges íntim i portar fins aquestes pàgines fets, protagonistes i detalls de tots els temps.     

                                                                                           J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 13 de març del 2015 )