Tinc la
satisfacció de poder compartir pàgina amb la màxima autoritat eclesiàstica del
poble, com ho és el Sr. Rector de la
nostra parròquia, mossèn Josep Pausas. Coincidint que quan surti al carrer el
setmanari tan sols hauran transcorregut unes hores de la festivitat de Sant Josep,
els hi vull fer arribar, tan a ell, també
a elles i a tots els que s’identifiquen amb el nom, la
meva felicitació.
Amb un record molt especial a un Josep que va
tenir molta complicitat amb el Ral·li de cotxes d’època que tindrà lloc aquest diumenge, em refereixo al Sr. Josep Casanova i
Termes. Eficient secretari del Foment del Turisme de Sitges i persona
detallista al cent per cent. Com també una altra de les peces de l’engranatge
d’aquesta prova, que té lloc entre Barcelona i Sitges, és l’amic Eduard
Carbonell i Targa que sap la vida i miracles del Ral·li, per tants anys com ha
col·laborat amb l’organització de la prova.
Vet aquí, però,
que amb les felicitacions i els records
que van associats a l’esdeveniment d’aquest cap de setmana m’he apartat de
l’enunciat de l’article. Encapçalament que ha vingut motivat per una crònica que
vaig llegir en el diari El Periódico de Catalunya del divendres passat, escrit
per Carles Cols, sobre una especialitat molt poc coneguda, com ho és els del
crític de missa. Una curiositat que es remunta entre els anys 1983 i 1997,
període de temps en què el diari madrileny “ABC”
, va estar publicant, cada dilluns, ni més ni menys que la crítica de
missa. Escrita per Ricard Herrero que era un sacerdot que es dedicava a visitar
esglésies, durant la celebració de l’eucaristia, amb el més estricte anonimat, per a desprès
escriure la corresponent crítica. Copio
textualment de l’article, unes línees
d’aquesta col·laboració: “El salmo lo
cantó solo el organista. Al aleluya no contesto casi nadie. Ya digo que es una
pena de la que el cura no tiene culpa” . El sacerdot ho escrivia en les mateixes pàgines del diari entre les
crítiques de teatre, cinema, música, de literatura... Obeint a l’encàrrec de Luís María Ansón, com així ho
explica Victor Olmos en el llibre “Historia
del Abc“.
Avui,
ens consta imaginar-nos que un diari pugui incloure en les seves pàgines una
crítica d’una missa. Altra cosa és
l’opinió que hi pugui expressar el sacerdot, com ho fa el meu company de pàgina,
així com arquebisbes i bisbes que escriuen
en altres diaris de prestigioses capçaleres. Per la seva part el crític,
o cronista, Ricard Herrero apuntava, ja
fa anys, una crítica de caire generacional: “La misa de una y media a la que
he asistido es una misa pobrecita, de poca gente, de gente mayor y un poco en
pelo”. Un comentari que volia
reflectir una realitat que pot semblar anar contra la lògica, si tenim en compte que, en el seu dia, a les
persones de més de 65 anys, la pròpia
església els va eximir del deure d’assistir a missa els diumenges i festes de
precepte. De ben segur perquè a partir d’aquesta edat consideraven que
sobrevenien desgavells de la salut que podien fer inviable acudir a la
celebració religiosa. Sortosament la mitjana de vida s’ha allargat i avui una
persona de 65 anys el que acaricia amb més entusiasme i il·lusió és la
jubilació i, amb ella el poder fer els que més li plagui. Sense que l’edat
sigui un impediment per assistir a
missa. Perquè amb la jubilació hi ha temps per a tot.
En certa manera
la crítica continua vigent, sense la
presència de cap crític especialitzat en el tema, perquè tots ens sentim
capacitats per opinar, sobretot quan les paraules del sacerdot aconsegueixen
acaparar l’atenció dels feligresos i això és produeix en el moment del sermó,
on es fa palesa l’habilitat oratòria del predicador. Antigament en molts pobles
els sermons assolien una influència crítica, aquesta vegada, però, per part de
l’oficiant, quan aprofitava per posar en evidència determinades actituds que
desafiaven la bona entesa entre els veïns del poble i que el Sr. Rector adequava
la seva intervenció per a denunciar-ho amb un esperit crític. Algunes vegades
aquest arremetia contra els músics que
participaven en la festa major del poble. Com va passar en un de la província
de Tarragona. Els components de l’orquestra que participaven en l’acompanyament
dels cants litúrgics, escoltaven atònits, des del cor, les paraules del
sacerdot, més o menys en aquests termes: “Vosaltres,
que digueu que no teniu diners per a fer obres de caritat, per a sufragar les
despeses de la parròquia, no us sap greu gastar-vos els diners amb els músics
que se’ls emporten a canvi de res de profit.... Mala propaganda pels
bufadors d’instruments. Però la cosa no acabava aquí, sinó que continuava a
l’hora de dinar, era quan els músics eren repartits per les cases del poble. Tenir
assegut a taula un músic representava tot un honor que distingia a la família
que l’havia acollit. I si més coincidia amb la presència del Sr. Rector, la veu
corria per tot el poble. En aquests dinars, curiosament, el sacerdot, en un
moment o altra, feia sortir el tema del poc encaix dels balls amb les coses de
l’església.
Existeixen,
però, uns Oficis religiosos que a falta de crític oficial, obtenen una rellevància
que distingeix el programa d’actes. Assistir a l’Ofici de Festa Major de casa
nostra forma part d’un costum que marca determinades preferències. Quasi sempre
per la solemnitat de l’acte. M’ho deia una senyora: “ Fa goig veure l’altar envoltat de tants capellans”. És el mateix
referent amb els qual es guiaven els organitzadors de festes passades, quan en
el programa, en l’apartat de l’Ofici, hi feien constar: “Glosará la vida del Santo, un eminente orador sagrado”. Un
protocol que es repetia cada any.
A falta de
crític de missa, les persones expliquem la missa segons ens va i sempre fem
curt. Perquè, segons la veu popular: “de
la missa no en sabem ni la meitat”.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 20 de març del 2015 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada