SANTA TECLA EN UNA CASA DE PESCADORS

     Qui llegeix amb assiduïtat  aquesta secció, recordarà que m’he referit moltes vegades a aquesta casa del carrer Carreta i que, en una d’aquestes sovintejades referències, vaig denominar-lo un carrer de pescadors. Amb aquesta mateixa dinàmica m’he referit al de Sant Bonaventura, associant-lo a la pagesia.  La predilecció de l’autor per aquests dos carrers, es fonamenta en l’interès que m’han  motivat els estadants que vivien en les seves cases. Personatges que, per la seva popularitat, han contribuït a formar part de la gent del Sitges íntim, que de ben segur no sortiran en els  llibres d’història, degut a que només se’ls hi pot atribuir el mèrit de viure, que ja és molt, però amb unes maneres molt discretes, tot i la seva popularitat.

           Sense cap més rellevància, el seu,  no ha estat un simple anonimat, sinó que amb la seva manera d’ésser i de fer, han contribuït a fer poble, que tampoc no és poca cosa.

    En aquesta casa del carrer Carreta, de portalada gran i de pedra,  amb un  interior que encara conserva les més pures essències d’unes construccions on es reflecteix el Sitges d’abans; el de la simplicitat  com a segell més característic, i que en aquell temps es veia com un simple enclavament on s’hi bressolaven penúries diverses, però també en les interioritats de les vivendes, s’alternaven alegries i felicitat. L’embolcall no tenia res a veure amb les intimitats de cada família.  Avui, aquella senzillesa  és  contemplada  sota el criteri seductor quan, sense posar ni treure res, tal com està, ofereix una elegància que la fa indiscutiblement  atractiva.

    Ja ho teníem “clitxat” , però quan la Tea Hill Llorens, pendonista de Santa Tecla d’aquest any, decideix exposar la imatge en aquesta sublim entrada, aquesta senzillesa a la qual em referia, s’ha convertit  en un punt de referència, on la història local, fins ara adormida en aquests baixos de la casa,  ha ressorgit oferint un contrast sensacional, el d’un entorn sobri, excepcionalment bonic.

    Casa de pescadors, com els recordats “cuñaos”, que van venir de per allà  Roquetas de Mar. Fins i tot hi va viure aquell ballarí, de grat record, que va delectar al turisme dels anys, anomenats daurats, en aquelles nits irrepetibles del jardins del Retiro. Em refereixo a l’Antoni de Ronda que, captivat pel nostre poble, quan es va retirar , ell i en Raúl -el seu manager- van escollir aquesta casa.

    Si més no el personatge que més expectació ha suscitat en aquet final de carrer, ha estat en Joan Cañameras, que havia anat a escola amb mossèn Joan Lloveras en els baixos de can Falç. I que va continuar l’ofici de pescador. En Joan  tenia la pell saonada de la sal del mar, i per entre els solcs de la cara,  hi havien aprofundit tots els vents que bufen per sobre de  la immensitat del mar. Ell trobava, entre  l’entrada i la vorera, el lloc idoni per disposar la cadira. I es deixava acariciar per la fresca, un regal de l’airet que sembla que només bufa en aquest carrer, mentre es posava a “remendar” les xarxes. Sempre amatent de la Conxita Sauch, la seva muller que, amb el seu tarannà alegre i encuriosit, contribuïa a que aquells baixos fossin encara més entranyables. Ella i la seva filla, tenien cura de tenir-ho tot ben ordenat, net. Perquè la dona estava dotada d’un cultura, amb la qual ella  sola s’havia anat enriquint. Hi contribuïa l’haver col·laborat en els museus, fent el mateix que feia en aquesta espaiosa entrada, deixant cada racó net i polit. Aquest contacte tan directe amb els espais   i amb les obres que llueixen  els museus, la Conxita havia aprés les històries que immortalitzen totes i cada una de les peces i desprès ho explicava amb aquell repunt enigmàtic que  ella sabia transmetre.

   Va ser quan va arribar la imatge de Santa Tecla a la casa del carrer Carreta. Pels qui coneixíem aquestes interioritats, ens vam retrobar amb aquest singular arc de pedra i amb la sobrietat a la qual em referia. De tant simple que és,  irradia aquesta elegància sublim. Pels qui no hi havien tret mai el cap, va ser un agradable descobriment.

     Però va succeir que, just en el moment de sortir al carrer el tabernacle amb la imatge, que una pluja inoportuna va irrompre sense miraments. Si més no aquesta circumstància, els antics estadants de la casa l’havien patit moltes vegades. Quan sortien a pescar amb la barca i, trobant-se una mica allunyats de la costa, els sorprenia un aiguat d’aquestes característiques. Tot i que la pluja era la inclemència  menys greu, perquè també s’havien trobat fer-se a la  mar, estant aquesta en calma, i canviar el seu estat al cap d’una estona. Aquesta sí que era una situació de risc, davant  la qual havien de reaccionar amb rapidesa i perícia.

    Alguns dels pescadors que habitaven aquelles cases d’aquest carrer i adjacents, quan  van deixar d’anar en mar, van continuar anant a pescar, però en lloc d’anar-hi amb la barca hi anaven amb la canya, en els espigons,  a La Torreta... La casualitat es torna a fer palesa,  doncs per aquesta afició feien servir uns rodets que fabricava l’avi de la Tea,  el Sr. Isidre Llorens Segarra, allà al carrer del gas i que van assolir fama mundial. 

   Tirar la canya, com popularment es diu, deixar anar fil, tensant i deslliurant, mitjançant el rodet, i a esperar a que piquin, ha servit per estar en contacte amb les fondalades del nostre mar. I  és clar, sense treure la vista de la punta de la canya, tot esperant un  fimbreig persistent.   Al final d’aquest extrem, el cel.  On no hi deixem de guaitar-hi a cada festa de Santa Tecla. Tenim motius més que suficients per fer-ho.

                                                 J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 27 de setembre del 2019)

    

QUASI MÚSIC

   Les persones més afins al Retiro, per descomptat el socis més veterans de l’entitat, han viscut els seus anys de joventut, al compàs de la música que sonava a la Societat. La més integradora era la que omplia de melodies ballables aquells singulars balls de tarda. I l’anomeno integradora, perquè reafirmava la relació entre les famílies, quan s’alternaven a la pista successives generacions. I que era quan la gent de Sitges es coneixien tots i  aquells balls fomentaven  noves relacions entre les parelles més joves. Iniciant el festeig quan ja portaven uns quants balls de tarda ballats.

   En Lluís ho va viure de tan a prop, ell i la Montse van ballar tants balls, que es sabien de memòria el repertori de l’orquestra. I quan s’esqueia Carnaval, el vivien intensament, en especial la nit del “panaché”.   Però just al cap de dos dies,  s’interposava la Quaresma, i amb ella els  balls quedaven interromputs. Si més no altres músiques, més aviat noves cantúries  ressorgien de dintre la intimitat de la Societat. Ell i els seus companys de colla, assistien als assajos  de les Caramelles. Tradició a la qual el mestre Pallarès s’esmerava en les inspirades composicions de cada any. Prèviament els hi feia saber: “ aquest any us faré un americana a mida, curteta, de les que es porten ara”. I en totes ells els hi reservava uns compassos per a que poguessin solejar. Les seves veus, encara que les escoltessis  en la distància, eren inconfundibles, dèiem sense  dubtar en l’apreciació: “el solo l’està fent en Curtida. Però igualment reconeixíem  la veu de l’Abdón,  la d’en Capdet..... Tots ells tenien un to de veu identificable  i un estil propi. I en aquesta parcel·la intervenia un altre bon retirista i amic de tots ells, en Josep de l’Eco. Ell hi  havia posat la poesia.    

    I tornava un altre estiu, i la sala del jardí del Retiro acollia un altre any al ballet de “l’Antonio de Ronda”. I la nit més que fosca, era alegre, esquitxada pel colorit de la flor de la buguenvíl·lia que s’emparrava per entre les arcades del costat de la pista. I els retiristes, amb en Lluís al capdavant, esperaven aquells caps de setmana de juliol, quan ens visitaven unes representacions de les diferents autonomies. Sonaven noves músiques i sorgien altres ballarugues, típiques dels llocs dels convidats. Per acabar tots a la pista, ballant i gaudint de la companyia. 

    Amb tantes músiques  viscudes, no es cap disbarat dir que en Lluís era quasi músic. Fins i tot havia format part  d’aquella mítica expedició a Polònia, i allà tocava la caixa amb la colla de grallers formada  per en Blai Fontanals, en Josep M. Alemany i en Joan Montaner. Vet aquí que redoblava el timbal amb la destresa d’un professional de la caixa, perquè era, això, quasi músic   

    Per aquest motiu he volgut acompanyar l’article amb una fotografia  on està entre músics, moments abans de sortir al carrer, durant una nit de Carnaval. Just quan es van reprendre, sense limitacions imposades, les rues. Ell que havia escoltat tantes músiques; les interpretades a aixopluc del seu Retiro.  Com les músiques de Festa Major, amb preferència per la del ball de bastons. .   

     I com en el comiat d’en Josep, que va ploure, quan se’n va en Lluís, en aquesta tarda de novembre, també plou i se’m torna a fer present una estrofa de l’americana, musicada pel mestre, amb lletra d’en Josep: ”l’aigua que baixa de dalt de les muntanyes/ i corre alegre entremig de les pedres...”.   

    Quasi músic; però retirista amb tots els ets i uts, del Barça,  un enamorat de la seva família i del nostre Sitges, al qual  va contribuir a governar. Quasi perfecte,doncs, si no fos perquè diuen  que la perfecció no existeix.

                                                                      J. Y. M.

L'ELEGÀNCIA DEL SENYOR CATANIA

   L’elegància en el vestir contribueix a destacar una singularitat de la pròpia personalitat, la de ser presumit., o si més no, curos en les formes i en les maneres. I això no es compra ni es ven, va en consonància amb la manera de ser de cadascú. Si més no al col·lectiu de gitanos de casa nostra, una de les virtuts que els ha  distingit ha estat el de vestir de manera  impecable.

   El senyor José Catánia González,  fa quaranta cinc anys que, amb la seva família, van arribar a Sitges procedent de Huelva. L’acompanyava també els costums de la seva gent, sobretot el de vestir amb elegància. Tanmateix quan més evident es feia aquest costum, entre els gitanos vinguts de fora, era precisament en la vigília del dia de Nadal. Així, de bon matí, sortien al carrer rigorosament  mudats, esperant la celebració de la nit. Actualment sembla ser que el costum ha decaigut, doncs  no té comparació. Ho atribueixo a que els gitanos de casa nostra, com els vinguts de fora, s’han fet grans i alguns ens han deixat i passa com tot, els més joves no comparteixen les mateixes preferències i s’han fet a les habituds de la gent d’aquí, que ja no esta avesada a mudar-se gaire.

    El senyor Catánia  ha estat  un referent dintre aquest col·lectiu, com també els seus set fills. Una de les filles, la Dolores, és una eficient professional de la neteja. Ella, de bon matí, es  desplaça pel poble muntada en el vehicle que comanda. Obeeix a la  responsabilitat que té de buidar les papereres distribuïdes pels carrers. De ella, i dels seus companys,  depèn que les persones educades en els principis de la netedat, trobin disponible la paperera quan hi vagin a dipositar el paper que porten entre les mans. Però també ha de fer-se càrrec de la irresponsabilitat dels incívics, aquests que deixen la bossa de la brossa a terra o a sobre, tapant l’obertura. En el seu dia la noia ja va ser entrevistada en la contraportada d’aquest setmanari, detall que explica satisfeta per considerar-se un personatge popular de Sitges.  D’aquells que tampoc surten en els llibres, però que es mereixen ni que siguin unes línees  de reconeixement a la seva tasca.

   Un bon dia, al senyor José, li va somriure la sort i això el va ajudar a perseverar encara més en les seves preferències, el vestir amb un toc de distinció. D’aquí que sigui freqüent veure’l vestit de color blau, de cap a peus , o  també  de color rosat...Uns colors i uns complements amb els quals l’home s’hi troba a gust i  es fa mirar. Perquè avui, que es vesteix de manera informal, quan l’elegància sobresurt per sobre aquesta monotonia, crida l’atenció.

     Els gitanos de casa nostra no han estat una excepció, han vestit de vint-i-un botó.  Hi contribuïa la complexitat física de la persona. En Juanito,  per exemple, era alt i ben plantat, sobre el traje fosc hi disposava un abric llarg i el complement de tot plegat era el barret. Altres, a més d’aquestes peces de vestir, s’acompanyaven d’un bengala, mentre en els dits de les mans els encerclaven gruixuts i ostentosos anells d’or, com també ho era el rellotge i les cadenes que lluïen com a polsera.  

   Cada dia de l’any, quan arribaven del mercat on s’havien desplaçat, es mudaven i acudien al Retiro i ho feien amb totes les seves millors gales, com si anessin a un acte social rellevant. En el cafè de la Societat s’hi reunien tots. Acostumaven a asseure’s sempre en la mateixa taula, de vegades, però, sabent de la seva aprensió que tenien a la mort,  hi havia algun sorneguer que si coincidia amb les esqueles que llavors es repartien, les disposava a damunt la taula. Quan arribaven  i es trobaven amb el missatge mortuori, no s’ho pensaven i canviaven de lloc.

    Cal destacar que la presencia de les seves respectives esposes era més discreta en quant a la manera de vestir. A l’estiu la muller d’en Pepito gitano, l’Antonieta Serra i les seva germana, la Manaleta, es dedicaven a vendre vestits a la platja. M’atreviria a dir que van ser les primeres venedores ambulants que arribaven fins a la voreta del mar. Per tant, les precursores de tot aquest escampall de tot i res, que ara campa per la sorra i pel mateix passeig.

    En Pepito Batista, oncle d’en Juanito, tenia la quadra al Passeig de Vilafranca, davant per davant del guarnicioner al qual em referia la setmana passada. Ell sortia de casa  mudat, impecable. Encara el recordo amb el seu traje de color marró, i curiosament tots els gitanos que hi acudien, vinguts d’altres indrets, a fer negoci amb la compra i venda de cavalls, els caracteritzava la mateixa elegància.

    En Sisquet  Batista, marit de la Maneleta, era home de traje negre. Cantava i tocava la guitarra i cada temporada actuava al Retiro. El seu moment de glòria es trobava en els intervals, quan les components del  ballet de l’Antoni de Ronda s’havien de canviar de vestuari. Mentre això passava, la missió d’en Sisquet era entretenir al públic amb una demostració del seu art que no era poc.

    A més del costum, caracteritzat per les bones maneres de vestir, entre els gitanos de casa nostra, era popular la seva manera de dirigir-se als “paios” : que si nen aquí, nen allà. Sempre amb la més absoluta correcció i interposant  el corresponent aclariment quan es tractava de demanar quelcom. Aquí la frase acostumava a ser sempre la mateixa: “Nen, et voldria demanar un favor, pagant el que sigui, eh...” .  

   Avui, a banda de tots els gitanos de casa nostra, molts dels quals només ens queda el record de la seva distingida presència i una ben entesa convivència, el protagonista de l’article  l’he volgut centrar en el senyor José Catánia González. Un gitano andalús que va arribar a Sitges fent honor a les bones maneres de vestir  i, degut a les circumstàncies de la vida, ara passeja un refinament propi d’un senyor. El senyor que vesteix de blau. I és que, si res s’escau posa-li blau.

                                                                                             J. Y. M.

  

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 23 de febrer del 2018 )

BEGUR, LA CARMEN AMAYA I SITGES

   Begur i Sitges guarden unes certes similituds, ni més ni menys que amb el projecte que van emprendre  un bon nombre d’habitants de les dues poblacions al marxar a Cuba, amb la intenció de prosperar. Al tornar, uns i altres, van fer edificar cases senyorials que avui són un testimoni d’aquell passat i de la gent que van aconseguir fer fortuna en l’empeny.

   Però mentre la nostra vila el mar esdevé un acompanyant d’excepció, el poble de Begur li dóna l’esquena. El veu però no el té tan a l’abast com nosaltres. De des de l’ermita de Sant Ramon es contempla una panoràmica excepcional de l’Estartit i les illes Medes  que trenquen la monotonia de la seva immensitat. Però aquest mar que sembla molt proper no ho és tant, queda retirat de la població. El lloc més a  l’abast per a delectar-nos del seu blau turquesa, amb la transparència que ofereix la nitidesa de l’aigua quan la tramuntana declara una treva, es troba a cala Satuna o a Aiguafreda.

    Població encisadora que va captivar a la popular Carmen Amaya, fins el punt que va establir-hi la seva residència desprès de comprar  el mas Can Pincs. Una masia que té afegida  una de les torres de defensa amb les quals compte la població. L’artista  que va néixer a Somorrostro barcelonès va aconseguir fama mundial amb el repic, electritzant,  dels seus peus damunt els escenaris on va actuar.

    Es dóna també la coincidència que, durant un temps, el músic sitgetà Manuel Torrens i Urgell, es va convertir en el responsable musical de la companyia. Amb ella va actuar en les sales i teatres més prestigiosos i va gaudir del privilegi de dirigir, assegut al piano, les orquestres dels teatres més reconeguts, on també dirigia els assajos previs a l’actuació. Van ser uns anys daurats per a la carrera artística d’en Manel, la qual cosa  li va permetre, també, viure a cos de rei. De manera que si no li agradava l’hotel on s’hostatjava la companyia se’n buscava un altra de més luxós. Va freqüentar els millors hotels, els millors restaurants, a pesar de que amb aquestes dèries va acabar quasi fent cap per mans. Completament diferent del seu germà Josep, aquest també va viatjar per aquests móns de Déu. I a diferencia del seu germà, ell, s’avenia a on el portessin, comptant que l’alimentessin i a més  poder guanyar uns calerons que no es gastava en cap mena d’extra.

     En Manel va acompanyar la Carme Amaya fins que quasi bé aquesta va morir a la seva masia de Begur, el 19 de novembre de 1963, a l’edat de 50 anys, tot i que els seus biògrafs coincideixen que es posava anys, ja que situen la seva data de naixement per allà el 1.917 i no al 1913. No en van poder treure aigua clara perquè ni ella ho sabia i no s’ha trobat cap document que certifiqui la data exacta. Amb tot el desembre de l’any passat, es van donar per acabats els actes en commemoració dels 50 anys de la seva mort i, segons els càlculs d`alguns pròxims a l’artista, els 100 anys de la seva arribada al món.

     Abans, un altre sitgetà, el prestigiós  periodista Josep Maria Massip i Izabal, gran amic de la Carme Amaya, va ser el precursor que l’any 1959 l’Ajuntament de Barcelona, presidit per Josep Mª. Porcioles, dediqués una font ubicada al passeig Marítim de la Ciutat a la diva del flamenc. Que ella mateixa va inaugurar en el transcurs d’un acte multitudinari i molt popular.

    Artista assídua  del Casino Prado Suburense, on des del 19 d’agost de 1960 al 29 de juliol del 1963 hi va actuar en 9 ocasions. El Prado es va dedicar, durant els anys daurats del turisme, a presentar en els seus jardins el bo i millor de l’espectacle flamenc, com la pròpia Carme Amaya i la qui va ser considerada la seva successora, l’Antoñica Singla, la qual  va néixer en el mateix barri del Somorrostro.. Va participar en la pel·lícula Los Tarantos dirigida per Francesc Rovira i Beleta, al costat de la Carmen Amaya, quan aquesta ja intuïa que el seu final era a prop, degut a que se li va accentuar els problemes renals que no va poder superar tot i que els metges especialistes, degut a la falta de desenvolupament d’aquests òrgans, van coincidir   en diagnosticar  que el ball la va salvar d’haver mort molt abans, i que ho va anar superant  degut a que amb la suor de cada actuació eliminava les toxines que els ronyons no podien filtrar.

     Begur ha servit de nexe d’unió per aquest article, dit de pas, amb un variat contingut folklorista,  en concret en  la variant del flamenc. Quan al final de la dècada dels cinquanta i tota la del seixanta, Prado i Retiro, sense oblidar-nos del Sacromonte, van oferir una programació de flamenc que va atraure aquells turistes que omplien a diari els respectius jardins. Artistes de la talla de Carmen Amaya, la Singla, la Chunga, la Dolores Vargas, així com el recordat ballet d’Antonio de Ronda, entre tants altres, que van arrancar per “soleares i bolerias”. Entre repic de castanyoles i de tacons, amb l’acompanyament de guitarres, durant el transcurs d’unes nits d’un Sitges, on del sol, la ballaruga i el vinet, sorgia una  combinació  tenyida de vermellor i d’una alegria que encara era de bon controlar.

     Així es va anar perdent la tranquil·litat de  les nits sitgetanes, per a donar pas al soroll descontrolat. Que el va intentar controlar la Maria Dolors Arnabat, cada vegada que les veus pujades de to s’arreceraven als seus dominis. Ella,  sense pronunciar paraula, les feia callar amb l’eficient calmant, consistent  en un pot d’aigua llençat des de darrera la persiana del balcó.

                                                                                     J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 10 d'abril del 2015)