ARRIBA LA TARDOR ACOMPANYADA DE FESTA

    

   En el transcurs de la meva vida tenia assimilat que totes les estacions començaven el dia 21 del més corresponent. Fins arribar a un punt que, segurament degut a la precisió que aporten les noves  tecnologies, la teoria que s’havia establert ha sofert unes modificacions. Així, pel que fa a la tardor, aquesta diuen que comença a les nou  i vint-i-un minuts del dia 22 de setembre. Ara mateix puc presumir que escric l’article quan encara és estiu i sortirà publicat acabada d’estrenar la tardor. 

    I es dona la casualitat que li donem la benvinguda estant  de Festa Major. La festivitat de Santa Tecla, retorna als nostres carrers un esquitx festiu del  que podríem anomenar una altra Festa Major a mitges. Tot i que, per aquesta ocasió, ja es pot fer alguna cosa més que per Sant Bartomeu. Vist l’evolució de la pandèmia, que sembla ser que, gràcies a les vacunacions, ens permet progressar cap a la  normalitat. 

     Que la situació  va canviant a millor, és evident. Es van programant actes que estaven limitats. Així el passat divendres, es va poder fer el relleu del pubillatge, desprès que a l’any passat, degut a la situació,  es van prorrogar les funcions de la Pubilla i de l’Hereu els quals, pels mateixos motius, no van poder exercir com a màxims representants del pubillatge, amb la participació  en actes i fetes que es porten a terme durant l’any . Que des de en fa 41 el nomenament, primer com a reina i després com a  Pubilla, s’ha portat a terme ininterrompudament fins a l’any passat.

   Tot va començar amb la primera Festa de la Verema de Sitges a l’any 1961 que, organitzada pel Foment de Turisme de Sitges, sent el president el Sr Teodor Sardà Miret, també amb la col·laboració de l’Ajuntament i sota l’important mecenatge i col·laboració de la família Torres. En aquesta nova festa  hi tenia un protagonisme destacat la que s’anomenava Reina de la Verema, així com un il·lustre pregoner. Entre ells, a  l’any 1987, en fou en Jaime Mora y de Aragón L’elecció de la Reina  requeia en una noia de la colònia, la qual designava les seves Dames d’Honor. La primera escollida va ser la senyoreta Mari Lys de Rueda i de Sanz de Garza, filla del comte de Rueda. La van seguir altres noies del mateix  rang social i la influència dels respectius pares, en algunes edicions de la susdita festa, havien intercedit per a que  com acompanyant d’aquella cort  de privilegiades, també s’escollís a la filla d’algun matrimoni sitgetà amic, d’aquesta manera es convertien en les úniques representants sitgetanes, perquè la resta només freqüentaven la vila degut a que les seves respectives famílies venien a estiuejar a Sitges.

    Fins que a l’any 1979, coincidint amb les primeres eleccions democràtiques per escollir els  ajuntaments, s’acorda que l’elecció de la Pubilla sorgís d’entre les noies presentades per les diferents entitats locals i associacions veïnals. En aquella convocatòria va ser  escollida la sitgetana Marina Roure i Carbonell, la qual era proclamada Pubilla Major de la Verema i l’acompanyen la resta de noies participants en aquella elecció. En aqueta mateixa edició de la Festa -també per primera vegada- és escollida una pregonera, l’honor recau en la  sitgetana Vinyet Panyella. De tots aquests detalls i molts altres, en deixa constància l’Antoni Mirabent Muntané en el llibre que va escriure sobre la Festa de la Verema. 

   Fins que, amb bon encert, la designació de la Pubilla passa per aconseguir un major protagonisme al no limitar-se el seu pubillatge només a la Festa de la Verema, sinó que per extensió al de Sitges. Era l’any 1999. I des del  2013 s’incorpora l’Hereu, coincidint que presideix Foment de Sitges, la Maria Marín. Aquest any 2021 s’ha produït el relleu i els escollits han estat: Judith Vallverdú, Pubilla de Sitges i Lucas Estruch, Hereu. Algunes de les nostres Pubilles també han estat escollides Pubilles de Catalunya. La primera pubilla sitgetana amb qui va recaure aquest honor va ser la Carme Serra, que  fa poc ens ha deixat. 

      Un dels primeres funcions que són reservades a les Pubilles i Hereus, després de la nit de la seva elecció, és la participació en la festa de Santa Tecla, com a portadores del tabernacle amb la imatge de la Santa. El moment més emotiu de tot el recorregut es produeix a l’entrada de la imatge al temple, on moltes d’elles no poden contenir les llàgrimes d’emoció. 

    Ahir es va tornar a repetir aquesta tradició,  dintre un context diferent al que estàvem acostumats i amb recorregut també fora de l’habitual. Però amb la Dora Pons com a pendonista, la seva germana Carme i la filla Lourdes com a cordonistes. Les tres van poder portar el penó, un privilegi que la pandèmia també havia restringit.     

          

                                                                   J.Y.M.

  ( Articole Publicat a l'Eco de Sitges el 24 de setembre del 2021 )

CINE, VI I NIT DE LLUNA PLENA

   El cinema i el vi han coincidit, moltes vegades, com un complement  en les escenes on es converteix en  un protagonista passiu però efectiu.Són dos mons completament diferents però que tenen en comú la universalitat, d’un i altre, que els fa atractius.

    Aquest cap de setmana cine i vi coincideixen en el nostre poble, on l’art i ell mateix aporten els complements necessaris per convertir la vila en un festiu plató cinematogràfic i en un original i únic  celler que, per la seva situació, marca la diferència amb els de sempre,  aquells que tant havíem freqüentat  i que han  desaparegut  del nostre entorn més proper.

     Una cosa i l’altra amenitzat per la singular i original  vigília on predomina el terror,dintre la plàstica i ben assolida caracterització en la massiva participació dels “zombis”, els quals aporten una imatge molt d’acord amb l’essència d’aquest 50 Festival de Cinema Fantàstic.

     Quan Sitges, m’atreviria a dir, que és dels pocs pobles que encara ofereixen una programació de cinema estable en les dues sales de projecció de sempre, Retiro i Prado.  La trajectòria es remunta a quan les pel·lícules no es complementaven amb el so corresponent, es coneixia per  cine mut. Per tal de que no fossin tan ensopides les acompanyaven amb música. Els mestres locals, i amb ells els músics de les seves respectives formacions orquestrals,  havien participat en aquelles sessions.  En una època en què la gent, els dies de festa, s’afanyaven a dinar aviat per no perdre’s el començament de la pel·lícula.

   El cine, com tot, ha evolucionat i la tecnologia que avui es fa servir ofereix una nitidesa d’imatge i un so sensacional. Les bobines del cel·luloide que transportaven, dins aquelles peculiars saques, els recaders des de les cases distribuïdores fins a les sales de projecció , han quedat reduïdes a un disquet, detall que ha contribuït a que s’hagin acabat els talls tan inoportuns, que es produïen  quan s’esquinçava  la pel·lícula i que sempre passava en el moment més interessant.

    Han passat els anys, com a mínim cinquanta que són els que comptabilitzen aquesta recent estrenada edició del nostre Festival de Cinema. La supera en sis un altre esdeveniment molt relacionat amb una activitat de la pagesia del nostre poble,  la 56 Festa de la Verema. Una mena d’homenatge a la tradició vinyataire que ha comptat amb la implicació de molts sitgetans que tenien cura de la vinya i que després elaboraven el vi en els cellers que es trobaven  repartits pel poble. Un procés que era seguit, amb expectació, per la resta de convilatans, fins que el vi novell passava a la bota i tenia lloc el fet esperat de posar  l’aixeta. Un detall que era anunciat, a toc de trompeta, pel popular Rupert Roca.

     Ara, just quan per l’entorn del terme donen per finalitzada la verema, aquest proper diumenge tornarà a ubicar-se aquest improvisat celler en el marc incomparable de la Fragata. Un celler a l’aire lliure, on es trepitjarà el raïm i en lloc de posar aixeta a la bota es posarà a la font, que hi brollarà vi per admiració de tothom. I si com comentava la setmana passada que en  el certamen preliminar  del Festival de Cinema hi van haver mastegots, durant el transcurs de la primera Festa de la Verema, amb la font ubicada a la plaça de la Industria, també hi van haver bufetades. Va succeir quan  un personatge  es va treure la sabata i la volia omplir de vi. Els efectes que produeix,  quan se’n abusa, són imprevisibles.

     Una festa, aquesta de la Verema, organitzada per l’antic Foment de Turisme, amb la col·laboració del nostre Ajuntament  i patrocinada per Bodegues Torres.  

     Però avui, divendres, desconec si al vesprejar tindrem el privilegi de poder comptar amb la presència de la lluna plena, i és que de les llunes potser és la més apreciada per la seva majestuositat i per la claror que desprèn. Contemplant el seu encanteri sobren les paraules, potser algun xiuxiueig a cau d’orella per a no desbaratar el silenci que és el seu més entranyable aliat. Sigui com sigui la forma de la lluna d’aquesta nit de divendres, per als qui recordem a en Pol, sempre ens la imaginem plena. Perquè ha esdevingut el símbol que manté viu el seu record. El d’un jove esportista que es preparava per a ser gran. Era fort, física i mentalment, i li va tocar  haver d’afrontar la inoportuna malaltia. Davant la incertesa, raonava que aquestes coses es pensava que només li passava a la gent de més edat. Si més no aviat  es va adonar que en aquell desconegut  camí l’acompanyaven molts infants que es trobaven en les mateixes circumstàncies que ell. La seva lluita no va acabar amb derrota, faltaria més, ho podem considerar com un triomf que va activar una solidaritat permanent.

    Perquè els seus pares, en Xavier Lahoz i l’Estela Campañà, en lloc  d’abandonar-se a una tristesa punyent, es van aferrar a la idea de que la dissort d’en Pol seria un triomf que havien de compartir totes aquestes criatures de l’Hospital de Sant Joan de Déu. Amb aquesta finalitat, conjuntament amb altres col·laboradors, organitzen la cursa de la nit de lluna plena, que aquest any celebrarà la cinquena edició.

     Ja els hi deia jo que la forma d’aquesta  lluna ofereix moltes possibilitats. No obstant no importa que estigui núvol o que se’ns presenti  d’una altra manera, perquè quan ens referim a  ella, a la plena, tenim present a en Pol i a tants que, com ell,  esperen a l’hospital un senyal d’esperança, l’alè de vida que aporta la generositat de tots els qui, corrent o mirant al cel, col·laborem amb una causa tan humanitària com és poder tornar el somriure  a molts infants,  quan el seus febles cossos  reaccionen als efectes dels avenços de la medicina, que es van produint poc a poc,  a mesura que la lluna, la seva màgia, ens fa més generosos.

     Guaitem-hi més sovint, enmig d’una pau i una concòrdia que ara, més que mai, desitgem per continuar endavant, quan les circumstàncies són les que són. Que res enteli la llum nítida de la lluna que guaita, des de el seu lloc de privilegi, al mon.     

                                                                                         J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 6 octubre del 2017) 

HABITACIONS TURÍSTIQUES

                           

  Actualment l’oferta turística, en quant als allotjaments, és molt variada i també  a l’abast dels qui cerquen on poder allotjar-se en qualsevol ciutat o població del món. L’era del Internet ha permès aquest apropament a la infinitat d’opcions que  es  publiciten .  Sense moure’ns de casa podem accedir fins i tot guaitar a les interioritats dels establiments.

   Escrivint sobre aquesta temàtica em ve al pensament el gran servei que va oferir el Foment de Turisme de Sitges, que aquests dies està de celebració al complir-se els 100 anys de la seva fundació. I al referir-m’hi és de justícia fer menció a l’eficiència de l’amic Josep Casanova i Termes, que era el secretari de l’entitat  i també atenia personalment a les persones que ens hi adreçàvem per a que ens lliurés informació del lloc on volíem anar.  Ho feia amb un tracte exquisit i a més era persona molt detallista. A la més mínima col·laboració corresponia   amb un  Saluda del President, donant les gràcies. Són detalls que contribueixen a conferir prestigi a l’entitat que sigui.  Reprenent el fil de la informació sol·licitada, lliurava un fulletó amb format de tríptic, en el qual es detallava el més rellevant que es podia visitar i un llistat dels establiments hotelers on et podies allotjar. I si les descripcions s’adaptaven al que buscaves,  només calia posar-te en contacte. Un servei del qual també no han deixat mai d’oferir les agències de viatge.

     Degut a que la gent viatja molt, han proliferat els establiments hotelers, així com altres modalitats d’acord amb  les preferències dels viatgers: cases rurals, apartaments turístics...   Aquests apartaments sempre  han existit,  a Sitges s’hi van establir diferents companyies, majoritàriament d’origen holandès, que disposaven d’un bon nombre d’apartaments. La major part de les vegades aquests allotjaments ocupaven un edifici on totes les seves plantes eren destinades a apartaments. Per tant si es molestaven era entre ells  no repercutien amb les famílies que l’endemà tenien d’anar a treballar.

   Abans, com era tanta la demanda, es va posar en pràctica allotjar als turistes en habitacions de cases particulars. Si tenim en compte que la majoria eren velles, és fàcil imaginar  que la comoditat i la decoració eren relatives. En aquesta modalitat  es produeixen  diverses  situacions a quina més curiosa. Com per exemple que moltes, la gran majoria, d’aquestes habitacions estaven ubicades en cases de les quals les persones que les habitaven  no eren els propietaris, sinó que hi estaven de lloguer i el import del mateix era tan minso que quasi no restablia els costos que el propietari havia de satisfer,  com pagar la contribució i altres despeses que sorgien. Així és que el llogater durant els mesos d’estiu obtenia uns beneficis que es pot dir que eren nets.

   Una de les altres curiositats és que els visitants s’hi arribaven a trobar tan bé que repetien els anys successius i d’aquesta manera s’arribaven a consolidar uns lligams quasi familiars. Aquí ens adonem que la mentalitat de les persones ha canviat, ho relacionem, és clar a la qualitat preu. Però tampoc és ben bé això, la gent per costum ens queixem més ara que abans. La mostra la tenim en el conformisme que mostraven aquells turistes que potser s’estaven tot un mes en una habitació, neta, però sense cap mena de comoditat i compatint bany, que és un lloc d’una intimitat  molt particular , amb la gent de la casa.

   Aquests diners extres que entraven en les famílies,  feia obrir l’ull a altres veïns que potser mai se’ls hi havia passat pel cap posar gent estranya a casa . Si més no com tothom ho feia acabaven disposant una habitació.  Els havia  també d’una condició social amb la qual no els calia posar límits a la seva intimitat per tal de treure’n un profit econòmic.

    El Sr. Isidor Cartró i Robert, que havia sigut alcalde de la vila, i gaudia d’una certa posició, també va optar per llogar habitacions, en una casa on hi vivien  la seva muller, la Mercè Imburu, coneguda per “la Marceneta” i la seva germana d’ell,  l’Antonieta Cartró a qual la veu popular coneixia per la Cartrona, doncs vestia d’una manera extravagant en quant el nombre exagerat de quincalles que es posava al damunt, així com els colorets amb els quals s’empastifava   la cara.  D’aquesta manera tan  empolainada es guarnia  per assistir a missa els dies de precepte. Una aparença que no tenia res a veure amb les robes i la deixadesa que mostrava  quan estava  per casa i anava  darrere el lloro que tenia i que de tant en tant se li escapava i revolucionava a tots els veïns per tal que l’ajudessin a recuperar-lo, mentre cridava: “lorito, lorito”

   Els turistes que s’allotjaven a can Doro  tenien el privilegi de ser receptors d’un servei que no oferia cap altra casa. Quan l’amo considerava que la gent sortia del cine o dels balls de nit,  baixava al carrer i restava amatent de les persones que començaven a desfilar pel perímetre de la seva propietat, posant el dit entre boca i nas i fent aquell sorollet acústic tan característic shhhhh que es fa servir per demanar silenci. Un gest que es produïa cada vegada que passava un grupet que li semblava que els seus components enraonaven amb la veu una mica pujada de to. Quan considerava que el gruix de la gent ja havia desfilat se’n anava a dormir, tranquil per haver  contribuït a fer més efectiu el descans dels seus hostes.  

    Aquests apartaments turístics, que ara tan rebombori estan creant, venen a ser la continuació  d’aquells que disposaven, per exemple el Club 33, els Fritiresor .... Una modalitat, ara, implantada arreu que, sigui dit de pas, acostumen a oferir unes instal·lacions molt ben disposades, decorades amb gust exquisit i amb tots elements per garantir la màxima comoditat.

Però que xoca amb la manera de comportar-se de segons qui els habiten de manera temporal. Ho resumeix la conclusió castellana quan diu: “cada uno es de su padre i de su madre”. Com voler donar a entendre que: “en todos los sitios se cuecen habas”.

                                                                                        J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitgesel 17 de febrer del 2017)

CRÍTIC DE MISSES

   Tinc la satisfacció de poder compartir pàgina amb la màxima autoritat eclesiàstica del poble, com ho és  el Sr. Rector de la nostra parròquia, mossèn Josep Pausas. Coincidint que quan surti al carrer el setmanari tan sols hauran transcorregut unes hores de la festivitat de Sant Josep, els hi vull fer arribar, tan a ell, també  a  elles i  a tots els que s’identifiquen amb el nom, la meva felicitació.

    Amb un record molt especial a un Josep que va tenir molta complicitat amb el Ral·li de cotxes d’època  que tindrà lloc aquest  diumenge, em refereixo al Sr. Josep Casanova i Termes. Eficient secretari del Foment del Turisme de Sitges i persona detallista al cent per cent. Com també una altra de les peces de l’engranatge d’aquesta prova, que té lloc entre Barcelona i Sitges, és l’amic Eduard Carbonell i Targa que sap la vida i miracles del Ral·li, per tants anys com ha col·laborat amb l’organització de la prova.

   Vet aquí, però, que amb les felicitacions  i els records que van associats a l’esdeveniment d’aquest cap de setmana m’he apartat de l’enunciat de l’article. Encapçalament que ha vingut motivat per una crònica que vaig llegir en el diari El Periódico de Catalunya del divendres passat, escrit per Carles Cols, sobre una especialitat molt poc coneguda, com ho és els del crític de missa. Una curiositat que es remunta entre els anys 1983 i 1997, període de temps en què el diari madrileny “ABC” , va estar publicant, cada dilluns, ni més ni menys que la crítica de missa. Escrita per Ricard Herrero que era un sacerdot que es dedicava a visitar esglésies, durant la celebració de l’eucaristia,  amb el més estricte anonimat, per a desprès escriure  la corresponent crítica. Copio textualment  de l’article, unes línees d’aquesta col·laboració: “El salmo lo cantó solo el organista. Al aleluya no contesto casi nadie. Ya digo que es una pena de la que el cura no tiene culpa” . El sacerdot ho escrivia  en les mateixes pàgines del diari entre les crítiques de teatre, cinema, música, de literatura... Obeint  a l’encàrrec de Luís María Ansón, com així ho explica Victor Olmos en el llibre “Historia del Abc“.

     Avui, ens consta imaginar-nos que un diari pugui incloure en les seves pàgines una crítica d’una missa. Altra cosa  és l’opinió que hi pugui expressar el sacerdot, com ho fa el meu company de pàgina, així com arquebisbes i bisbes que escriuen  en altres diaris de prestigioses capçaleres. Per la seva part el crític, o  cronista, Ricard Herrero apuntava, ja fa anys, una crítica de caire generacional: “La misa  de una y media a la que he asistido es una misa pobrecita, de poca gente, de gente mayor y un poco en pelo”.  Un comentari que volia reflectir una realitat que pot semblar anar contra la lògica,  si tenim en compte que, en el seu dia, a les persones de més de 65 anys,  la pròpia església els va eximir del deure d’assistir a missa els diumenges i festes de precepte. De ben segur perquè a partir d’aquesta edat consideraven que sobrevenien desgavells de la salut que podien fer inviable acudir a la celebració religiosa. Sortosament la mitjana de vida s’ha allargat i avui una persona de 65 anys el que acaricia amb més entusiasme i il·lusió és la jubilació i, amb ella el poder fer els que més li plagui. Sense que l’edat sigui un impediment per  assistir a missa. Perquè amb la jubilació hi ha temps per a tot.

    En certa manera la crítica continua vigent,  sense la presència de cap crític especialitzat en el tema, perquè tots ens sentim capacitats per opinar, sobretot quan les paraules del sacerdot aconsegueixen acaparar l’atenció dels feligresos i això és produeix en el moment del sermó, on es fa palesa l’habilitat oratòria del predicador. Antigament en molts pobles els sermons assolien una influència crítica, aquesta vegada, però, per part de l’oficiant, quan aprofitava per posar en evidència determinades actituds que desafiaven la bona entesa entre els veïns del poble i que el Sr. Rector adequava la seva intervenció per a denunciar-ho amb un esperit crític. Algunes vegades aquest  arremetia contra els músics que participaven en la festa major del poble. Com va passar en un de la província de Tarragona. Els components de l’orquestra que participaven en l’acompanyament dels cants litúrgics, escoltaven atònits, des del cor, les paraules del sacerdot, més o menys en aquests termes: “Vosaltres, que digueu que no teniu diners per a fer obres de caritat, per a sufragar les despeses de la parròquia, no us sap greu gastar-vos els diners amb els músics que se’ls emporten a canvi de res de profit.... Mala propaganda pels bufadors d’instruments. Però la cosa no acabava aquí, sinó que continuava a l’hora de dinar, era quan els músics eren repartits per les cases del poble. Tenir assegut a taula un músic representava tot un honor que distingia a la família que l’havia acollit. I si més coincidia amb la presència del Sr. Rector, la veu corria per tot el poble. En aquests dinars, curiosament, el sacerdot, en un moment o altra, feia sortir el tema del poc encaix dels balls amb les coses de l’església.

       Existeixen, però, uns Oficis religiosos que a falta de crític oficial, obtenen una rellevància que distingeix el programa d’actes. Assistir a l’Ofici de Festa Major de casa nostra forma part d’un costum que marca determinades preferències. Quasi sempre per la solemnitat de l’acte. M’ho deia una senyora: “ Fa goig veure l’altar envoltat de tants capellans”. És el mateix referent amb els qual es guiaven els organitzadors de festes passades, quan en el programa, en l’apartat de l’Ofici, hi feien constar: “Glosará la vida del Santo, un eminente orador sagrado”. Un protocol que es repetia cada any.

     A falta de crític de missa, les persones expliquem la missa segons ens va i sempre fem curt. Perquè, segons la veu popular: “de la missa no en sabem ni la meitat”.

                                                                                                     J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 20 de març del 2015 )