EL DISSENY DEL CAFÈ AMB LLET

  

   Vivim en l'era del disseny, tot i que aquest sempre ha anat evolucionant segons les modes que predominen en cada època. Però potser és ara quan és més atractiu i es manifesta en els detalls més inversemblants. Fins el punt que quan ens serveixen un cafè amb llet, la persona que aboca aquesta damunt de la crema existent, té l'habilitat de dissenyar una petita però molt creativa obra d'art. La forma més repetitiva acostuma a ser un cor, una fulla... És de les obres més simplificades, limitada a les mesures de la boca de la tassa, i de les més efímeres, perquè a la primera xarrupada el disseny tan ben presentat es distorsiona ràpidament.

     Aquest simple i artístic detall és un exemple de com ha evolucionat la presentació de determinats elements que acompanyen el viure quotidià. I com també alguns costums han canviat. A Sitges els costum d'anar a prendre el cafè estava molt més generalitzat per part dels homes que entre les dones. Per a molts d'ells anar a fer el cafè era un costum ineludible, que es centralitzava desprès de dinar i de sopar. Majoritàriament freqüentaven  el Prado o el Retiro i les preferències eren quasi bé sempre les mateixes: cafè sol, cafè i copa, o “carajillo”. La llet hi tenia poca relació, s'hi va anar afegint desprès. Preferien aquests establiments perquè el servien de cafetera de braç. El que sí s'acompanyava era amb una ampolla d'aigua, la qual tenia unes característiques peculiars; de vidre, de broc allargat, de final bombat i del tancament en sortia la canalització per on s'orientava el rajolí d'aigua. El client que s'asseia en una taula  es podia passar tota un tarda només consumint el cafè que, una vegada s'acabava, s'allargava a base de rajolins d'aigua  que de seguit es tenyia de coloret que, a base d'afegir-ne, es convertia en un cafè cent per cent aigualit.

      Un dels altres detalls que s'avenia amb l'entorn d'aquests cafès de poble era l'uniforme que vestien els cambrers que el servien: pantalons i sabates negres, americana i camisa blanca i corbata negra. Uns cambrers que també havien esdevingut institucions en aquestes Societats. Per anomenar-ne un parell: en Quimet Bielsa al Prado i en Salvador Serra al Retiro. Servicials, que no els eximia de mostrar la seva vesant rondinaire quan consideraven que els calia fer-ne exhibició. La seva presència contribuïa a imprimir una imatge icònica dels cafès del poble.  

     He començat pel complement de desprès dels postres, en un dinar o sopar, tanmateix el disseny també ha entrat a la cuina, em refereixo a la presentació dels plats. Hi ha contribuït  les bones arts desenvolupades pels cuiners més carismàtics: en Ferran Adrià, els germans Roca i el nostre veí més proper, l'Oriol Castro. Que junt amb el seu equip del Disfrutar han escalat fins a la cinquena posició  d'entre els cinquanta millors restaurants del món. Tot un mèrit.

    Aquestes icones dels fogons han desenvolupat una cuina de disseny, que es transmet en la sofisticació de tot el  que cuinen i, molt important també, en la presentació.  Una projecció culinària a la qual si han sumat bona part dels altres cuiners, que no és que es dediquin a cercar noves sensacions gustatives, sinó que cuinant els plats que són més comuns, és en el moment “d'emplatar” quan tenen molta cura de la presentació, cuidant fins els més mínims detalls, com pot ser una gota de la salsa que taca la blancor del contorn del plat i que de seguit s'afanyen a eixugar. Així com la manera de disposar el menjar que també acompanyen amb el traç del disseny i el colorit que li confereix els rajolins d'unes salsetes que a més de ser decoratives són molt bones.

      Igual passa amb les postres que han evolucionat en quant a sabors i formes, totes elles inspirades en el disseny. Dels pocs que es mantenen inalterables són els vinculats a la propera festa de Tots Sants: els panellets. Formes i gustos que els identifiquen des de temps immemorials i que es combinen amb les castanyes, en aquesta bonica tradició de la castanyada. 

     Durant aquest temps de vida compartida, hem vist com han proliferat els forns que despatxen tota mena de varietats de pa, pastisseria i a més ofereixen la possibilitat de degustar el cafè asseguts en una taula. I al trobar tanta oferta es presta a anar a esmorzar o a berenar en un d'aquestes establiments, on per allò que dèiem que la llet s'ha associat a la perfecció amb el  cafè.  Ara l'oferta és àmplia: cafè sol, tallat, cafè amb llet, cappuccino, "flat white", cafè americà i un llarg etcètera. Mentre que el cafè amb llet ha estat el complement per excel·lència dels esmorzars i el berenars, on les àvies ja hi sucaven, en la intimitat de les seves cases,  les galetes Maries o melindros, tot i que aquests eren els preferits per sucar amb la xocolata desfeta.

    Això sí, en aquell temps, no existia el costum de decorar la cremosa superfície d'una tassa de cafè amb llet. I d’això que llavors n’haguessin dit una collonada ara en diem, disseny. 

                                                                J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, 29 d'octubre del 2021 )

COSES DE CASA

   Les coses i la gent de casa nostra aconsegueixen una influència que va en consonància amb les preferències de cadascú. Parlar, en aquest cas, escriure del present de Sitges és moure’ns entre una temàtica tan diversa, on l’actualitat segueix important no tan sols a tots els convilatans, sinó també a totes aquelles persones, en són moltes, que se senten atretes per totes les singularitats de la Vila. Gent que ve tot sovint a passejar i aprofita per recrear-se i gaudir dels esdeveniments i d’aquesta oferta cultural tan variada com interessant. Ho demostra el nombre de visitants, més de 20.000, que han passat pel Cau Ferrat i Maricel des de la nova singladura.

    Les noves tecnologies ofereixen i faciliten el poder  estar informats, en tot moment, del que, en aquest cas concret, té lloc a la Vila. I aquest interès es recrea, com he dit, amb l’actualitat del dia a dia i també per saber més del passat. Els nostres museus exposen l’evolució d’una Vila, la projecció de la qual, ja va interessar a artistes i personalitats del món de la cultura. Entre les curiositats, s’exposa en l’espai fronterer que separa el Cau ferrat del Maricel, l’anell que es va trobar enterrat entre la terra del Sitges d’abans, a recer dels fonaments del Palau. Un petit i valuós  testimoni del Sitges del passat.

     Entre aquest ahir i avui, la història del nostre poble s’adequa a totes les situacions que han estat comunes i sobretot a aquesta identitat  tan particular en un poble que marca diferències.

   De les moltes persones que, tot i no haver nascut aquí, han tingut una predilecció especial, destaca la influència d’un amic que ha aportat molts neguits i passió per les coses del Sitges d’abans. En Marcel Maluquer i Barceló, que ens acaba de deixar, va arribar a Sitges de jovenet de la ma dels seus pares. El pare va venir com a director, gerent... d’un espai recreatiu anomenat Oasis Parc, ubicat en uns terrenys de davant de la piscina, amb uns frontons i un reclam molt singular, per a la mainada,  poder passejar amb uns  burrets pel recinte. D’aquest entreteniment en tenia cura l’Enric Ballester  que l’anomenaven en Pocholo . Que desprès va passar a ser porter del local de la piscina i barman.

    El pare d’en Marcel tenia també un local a la platja Sant Sebastià, potser on el Sr. Esteve, en Mamita va tenir després un bar. El Sr. Maluquer  els deixava una part del local als Iberos del Jazz, que va fundar i dirigir en Magí Almiñana, per a que poguessin assajar. Aleshores en Marcel era un xicot molt jove a qui li agradava la música i s’ho passava d’allò més bé en aquells assajos de l’orquestra amb la interpretació dels ballables del moment. Aquells moments viscuts li van quedar gravats a la memòria i tot sovint en feia referència.

   En aquelles estades a Sitges es va aficionar als cotxes antics i a totes les rareses  d’èpoques passades. Així, els diumenges, es passejava per damunt el passeig amb una bicicleta molt singular, amb una roda molt alta a la part de davant i una altra de més petita al darrera. Ell quedava enlairat i oferia una perspectiva d’un Sitges antic. Era una bicicleta igual que l’exposada a l’entrada del museu Romàntic, sembla ser que el fons del museus en té inventariades dues, una d’elles va ser donada pel Sr. Joan Gené i Recasens de cal Carreter. I ara als fills els agradaria saber, amb exactitud, quina és la del seu pare.

     Entre aquestes en Marcel es va aficionar als cotxes antics i era un clàssic  en la prova del Ral·li de cotxes d’època Barcelona – Sitges. La seva indumentària era sempre la mateixa: gavardina de l’època i gorra a l’estil Sherloch Holmes. Un cotxe que un dia, durant una visita a la província de Sòria, a l’entrar en el local del poble, el nom del qual no recordo, vam veure reflectit en un pasquí emmarcat, amb una nota que feia referència al seu propietari, en Marcel Maluquer, amb motiu d’una adhesió del poble als amics dels cotxes antics. Va seu una coincidència que em va satisfer molt per la troballa en si i per l’amistat amb el propietari del cotxe en qüestió.

    En Marcel ens ha deixat  a les portes d’una nova edició del Ral·li, ell que era un apassionat i conservador de les coses antigues. Just ara quan les tecnologies més avançades de la telefonia s’han reunit, un any més, a Barcelona amb un èxit de participació i novetats que ens deixen meravellats. Ell que va viure de prop els començaments dels Iberos del Jazz, quan la seva cantant, la Beatriu Álvarez, es valia d’aquells embuts tan peculiars que van ser els predecessors dels micròfons. I que per no haver-hi, no estava a l’abast de tothom poder fer gravacions.

     Aquesta manca de tecnologia era suplantada  per l’enginy de la gent. El mateix Magí es valia de la capacitat de captació i retentiva que tenia en Quimet Bielsa. El qual, abans de fer de cambrer al Prado es va dedicar a l’ofici de recader, com la seva família. Cada vegada que l’Almiñana necessitava determinades partitures de ballables, requeria la presència d’en Quimet i, sense més preparació, li tatarejava la melodia de la cançó i després d’un parell de vegades li feia repetir i de seguida es quedava amb la melodia. Sense cap altra referència es dirigia a la casa Beethoven i allà a la servicial Sra. Antonia li cantava la melodia i la gent de la casa que l’escoltaven  de seguida li treien, d’aquelles grosses carpetes, les partitures del ballable que sol·licitava. Fins i tot algunes vegades havien complimentat al recader amb el testimoni sonor que l’empleat li dedicava al piano que hi ha en l’estreta botiga adossada al Palau de la Virreina de les  Rambles.

        Són les coses de casa de les quals n’han tingut i en tenen cura, la nostra gent. En Marcel Maluquer era un conservador i entusiasta de les coses antigues. I a alguns de nosaltres, com un servidor, ens agrada donar tombs per un  Sitges íntim i portar fins aquestes pàgines fets, protagonistes i detalls de tots els temps.     

                                                                                           J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 13 de març del 2015 )