QUE SONA EL MÒBIL!

     La nostra tranquil·litat ha deixat de ser-ho des de que tot el dia carreguem amb el mòbil. Estem localitzats, fins el punt que si es vol es pot saber el lloc exacte on ens trobem en qualsevol moment. Estem d’acord que aquesta facilitat de comunicació ens estalvia molt  temps, el que hauríem de dedicar per anar a donar algun que altre missatge o fer consultes per resoldre dubtes i que gràcies a la connexió a internet, que també disposem en el mòbil, ho solucionem des de l’aparell.

    Recordo els anys en què  no  tothom disposava de telèfon fixe, quan aquest estava penjat a la  paret i només ens permetia separar-nos d’ell segons fos la llargada del fil que anava connectat  a l’auricular. Els veïns que no en tenien donaven als seus familiars, que vivien lluny,  el número de telèfon dels que sí en tenien. I quan aquells parents havien de comunicar quelcom important, telefonaven al telèfon de contacte i l’abonat s’encarregava d’anar a buscar al interessat, fent-li saber que els parents el trucaven . Degut a l’atractiu de Sitges, de ben segur que moltes d’aquestes trucades era per informar-los que venien per a passar uns dies amb ells. 

   Suposicions a part, succeïa que els avisadors  s’assabentaven de pràcticament tota la conversa, que després el interessat els hi complementava amb tota mena de detalls. Avui pràcticament  tothom disposa de telèfon mòbil,  i això és una pèrdua absoluta de llibertat i una font inesgotable de xafarderia, degut a que l’aparell ofereix la possibilitat de navegar per facebook  i així saber el que fan i deixen de fer  els qui tenim agregats. D’aquesta manera ens assabentem de que fulanito de tal “penja” la mariscada que es menjarà per dinar. Un altre que es troba de viatge a l’altra banda del món, hi posa una fotografia testimonial. Com tampoc hi pot faltar la fotografia  que delata  al  desaprensiu que ha deixat la bossa de la brossa a fora del contenidor corresponent. Determinada intimitat de les famílies es posa al descobert, fins a l’extrem  que es pot opinar de tot i que tothom conegui la teva opinió i si s’escau reprovar-la, fins a poder arribar a generar polèmica. 

    El senyor Manel Torrens Urgell, que disposava de telèfon fixe, no el feia servir gaire per tal de que la factura  fos el més reduïda  possible. S’ho podia permetre perquè tenia a una eficient missatgera, la Montserrat que era de Sant Pere Molanta. La dona sabia com a aprofundir i afegir els  detalls pertinents que havia de comunicar als músics i que el mestre ja no li recordava perquè ell sabia que la noia complementaria les corresponents instruccions. El Sr. Torrens només li havia de dir que avises als músics del dia, hora  i el lloc on es requeria la presència de la banda. La Montserrat sortia de la casa  sabent  a tots els músics que havia d’avisar i que tenia de completar la informació afegint la indicació que havien de vestir  amb traje  i corbata. Com també sabia  com estalviar-se haver d’anar casa per casa d’aquests músics, doncs  tenia la màxima confiança amb alguns d’ells que sabia que no li fallarien, i que avisarien als que ella delegués. Mai en va fallar cap a la crida. 

    Avui la convocatòria  als músics es fa per això tan modern que anomenem wassap. No cal ni establir connexió telefònica. I allà hi poden escriure tota mena de detalls pel que fa referència al bolo. Aquests complements informatius que ofereix el mòbil, són de suma importància perquè aquesta permanent connexió estalvia moltes trucades que poden caure en l’oblit, per contra el missatge queda enregistrat en l’apartat corresponent i així la seva consulta està en tot moment a l’abast dels interessats.

    Submergit en aquests avenços tecnològics, em crida l’atenció el servei que en fa el recent nomenat primer tinent d’alcalde del nostre Ajuntament, el Sr. Luís Miguel García. L’home, des de que ha assolit aquest càrrec, camina pels carrers amb el mòbil enganxat a l’orella, i ho fa a pas lleuger, ràpid, potser influenciat per la velocitat que assolien els trens que comandava.

    Però el més curiós és que, en l’accelerat recorregut cap a la Casa de la Vila, encara no he coincidit mai veure’l que articuli els llavis o la boca, senyal inequívoc que més que  parlar amb el seu interlocutor , és evident que l’escolta. Ja és una bona cosa que els regidors/es escoltin als ciutadans als quals  tenen el deure de servir. Perquè si els dos comunicadors  parlen  a la vegada de segur que no s’entendran mai. 

    Aprofitar el recorregut que separa al primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament, demostra voluntat de ser útil a la causa. Així arribat al lloc, mentre el regidor puja les escales, li pot anunciar al seu interlocutor el que aquest espera escoltar: “no es retiri que ara mateix  li miro com està lo seu”. Sigui quina sigui la resposta que l’autoritat li doni al ciutadà, el detall d’haver-lo escoltat durant tot el trajecte, deixa totes les portes obertes a l’optimisme i transmet bon compliment del  càrrec que ocupa. Altra cosa  serà que passin els dies i la qüestió tractada quedi, el maquinista ho sap prou bé,  estacionada  en la via morta. 

                                                                      J.Y.M.

( Articole Publicat a l'Eco de Sitges, el 7 d'agost del 2020 )

     

 

   

UNA ERMITA EN ZONA RESIDENCIAL

  El pas dels anys, acompanyats del progrés, fan canviar la fisonomia del mon sencer. Encara que no cal guaitar tan lluny, per adonar-nos que, avui, el paisatge més proper se’ns presenta d’una manera i  demà  haurà canviat. I aquesta transformació forma part de l’ambició humana i, amb ella,  els més futuristes raonen que si no  ens haguéssim abraçat al progrés,  avui encara aniríem  en carros.

   És el que feien els nostres avantpassats quan es dirigien a l’hort, a la sínia, o a la vinya que tenien pels voltants de l’ermita del Vinyet. Les imatges, siguin fotogràfiques o pintades sobre  tela,  ens mostren un paisatge que no té res a veure amb l’actual. On sobresurt l’ermita  per entre marges que limiten els corresponents camps. I des on es veia el mar i la vista es perdia fins albirar un altra ermita, la de Sant Sebastià. A partir de l’any 1926 que és quan es comença a urbanitzar la franja marítima que després anomenaríem Passeig Marítim,  aquest sector  s’expandiria fins  a la urbanització coneguda per Terramar i ja posats els carrers es va anar construint . Poc a poc el Vinyet anava perdent la seva fisonomia d’ermita camperola i en el nou traçat urbanístic es van plantar pins, que és un arbre Mediterrani.

    Tanmateix el redós del Vinyet ha seguit sent la guia, el referent de la devoció a la  Mare de Déu. Gràcia a les autoritats locals i eclesiàstiques que s’han alternat. No hem d’oblidar que el Vinyet és, per dir-ho en termes  de propietat i per consegüent de responsabilitat,  de titularitat municipal. La qual delega la seva conservació a uns administradors que, per deferència,  els acostuma anomenar el senyor rector. Tot i que podem parlar d’un consens entre l’Ajuntament i la parròquia.  

     Però el Vinyet compte també amb la valuosa col·laboració  dels  ermitans  que s’hi han alternat i que han viscut, ho continuen fent, en aquesta casa molt antiga que hi està adossada . dels qui  jo tinc més record:  la família Trull, els Capdet, la família Ferré. I els actuals, la família d’en Ramon Soler, tan vinculat també amb aquestes pàgines.

   I entre els element més destacats, a banda de la pròpia imatge de la Mare de Déu del Vinyet, del seu cambril, destaca la figura immòbil, i si els càlculs no em fallen, centenària, de l’escolanet que es troba als peus de l’altar. Ell ha estat el que ha despertat la curiositat de la mainada sitgetana , la qual només entrar  per la porta lateral hi fixàvem la mirada i sembla com si ell hi respongués amb la seva posició del cap guaitant a aquest punt. Si més no el que més ens ha complagut ha estat dipositar una moneda a la ranura de la caixeta que aguanta i tot seguit escoltar el so timbrat quan aquesta cau dintre de les seves interioritats.

   Un altre dels elements que, quan s’acciona, té vida pròpia, és el bonic orgue. Quan escolto el seu so em ve a la memòria a un dels seus organistes, potser el més peculiar de tots, el recordat Manel Torrens i Urgell. El qual quan ens va deixar el seu pare, que era el mestre de capella de la parròquia, ell va es va veure amb la responsabilitat de  donar continuïtat a la pacient obra del seus progenitors  els quals, estiu i hivern,  no van fallar mai a l’ofici religiós de la nostra església parroquial. Però en Manel era d’una altra pasta i no hi esmerçava tanta paciència com els seus familiars. Ja començava per desplaçar-se al Vinyet, quan hi havia casament, amb el temps just. Ho feia damunt una motocicleta atrotinada, amb el cos inclinat i l’abric que quasi arrossegava per terra. I en aquest banc tan arrecerat a la  porta de la casa dels ermitans, una altra element molt apreciat del patrimoni del Vinyet, allà s’asseia com han fet i fan tanta i tanta gent que  passa per l’ermita. Un lloc on la calma convida al recolliment i quan el calor es fa notar una frescor local, exclusiva, es rebolca pel banc. Doncs allà esperava, si és que encara li sobrava temps, mentre no parava de renegar si els nuvis arribaven fora de l’hora establerta. Però més d’una vegada  era la núvia qui havia d’esperar a la porta perquè el motorista encara no havia arribat i la seva entrada hauria estat deslluïda sense els acords de la marxa nupcial. Peces que en Manel tocava de manera mecànica i fins i tot la cerimònia se li feia llarga, potser perquè, abraçat com estava a  una solteria crònica, no havia estat mai el protagonisme d’un casament com cal. I just quan  la parella de nuvis  havia sortit al carrer, convertits en marit i muller, en Manel s’obria pas  entre els convidats, amb el mateix posat murri i com si vogués fugir a tota màquina d’una etapa de la vida que a ell no li anava ni li venia.  Entre aquestes en Manel ja era al Club de Mar, on feia el senyor sense ser-ho, però havia aprés a semblar-ho. I més que per l’elegància i per les formes, perquè li agradaven els costums de la gent adinerada.

    Avui anem al Vinyet entre avingudes i cases senyorials, però ho fem amb la mateixa senzillesa que hi van esmerçar els nostres avis i amb la mateixa intenció d’aplegar-nos en el seu aixopluc.  A l’exterior : el banc la cisterna, les bigues del porxo pintades del blau de sitges i entre tants detall, l’hort. Potser l’únic que queda en un lloc on  predominaven  les sínies i els camps de cultiu, com el que també  trobem a l’altra costat de la carretera. Fins aquí,  poc importa el camí, perquè en plena  zona residencial sobresurt el campanar del Vinyet que és com el far que ens guia a cada moment de la nostra vida , havent assimilat que el progrés esborra els senyals d’un passat i ens aboca a un present el qual, ens agradi o no, l’hem de trampejar. I que  malgrat totes les transformacions,  continuen actuals aquestes estrofes:

   Vos que en alta jerarquia/  triomfau amb goig perfet/  socorreu-nos nit i dia/ Verge santa del Vinyet.

                                                                                                  J.Y.M

.

   

 (Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 d'agost del 2016 )

BEGUR, LA CARMEN AMAYA I SITGES

   Begur i Sitges guarden unes certes similituds, ni més ni menys que amb el projecte que van emprendre  un bon nombre d’habitants de les dues poblacions al marxar a Cuba, amb la intenció de prosperar. Al tornar, uns i altres, van fer edificar cases senyorials que avui són un testimoni d’aquell passat i de la gent que van aconseguir fer fortuna en l’empeny.

   Però mentre la nostra vila el mar esdevé un acompanyant d’excepció, el poble de Begur li dóna l’esquena. El veu però no el té tan a l’abast com nosaltres. De des de l’ermita de Sant Ramon es contempla una panoràmica excepcional de l’Estartit i les illes Medes  que trenquen la monotonia de la seva immensitat. Però aquest mar que sembla molt proper no ho és tant, queda retirat de la població. El lloc més a  l’abast per a delectar-nos del seu blau turquesa, amb la transparència que ofereix la nitidesa de l’aigua quan la tramuntana declara una treva, es troba a cala Satuna o a Aiguafreda.

    Població encisadora que va captivar a la popular Carmen Amaya, fins el punt que va establir-hi la seva residència desprès de comprar  el mas Can Pincs. Una masia que té afegida  una de les torres de defensa amb les quals compte la població. L’artista  que va néixer a Somorrostro barcelonès va aconseguir fama mundial amb el repic, electritzant,  dels seus peus damunt els escenaris on va actuar.

    Es dóna també la coincidència que, durant un temps, el músic sitgetà Manuel Torrens i Urgell, es va convertir en el responsable musical de la companyia. Amb ella va actuar en les sales i teatres més prestigiosos i va gaudir del privilegi de dirigir, assegut al piano, les orquestres dels teatres més reconeguts, on també dirigia els assajos previs a l’actuació. Van ser uns anys daurats per a la carrera artística d’en Manel, la qual cosa  li va permetre, també, viure a cos de rei. De manera que si no li agradava l’hotel on s’hostatjava la companyia se’n buscava un altra de més luxós. Va freqüentar els millors hotels, els millors restaurants, a pesar de que amb aquestes dèries va acabar quasi fent cap per mans. Completament diferent del seu germà Josep, aquest també va viatjar per aquests móns de Déu. I a diferencia del seu germà, ell, s’avenia a on el portessin, comptant que l’alimentessin i a més  poder guanyar uns calerons que no es gastava en cap mena d’extra.

     En Manel va acompanyar la Carme Amaya fins que quasi bé aquesta va morir a la seva masia de Begur, el 19 de novembre de 1963, a l’edat de 50 anys, tot i que els seus biògrafs coincideixen que es posava anys, ja que situen la seva data de naixement per allà el 1.917 i no al 1913. No en van poder treure aigua clara perquè ni ella ho sabia i no s’ha trobat cap document que certifiqui la data exacta. Amb tot el desembre de l’any passat, es van donar per acabats els actes en commemoració dels 50 anys de la seva mort i, segons els càlculs d`alguns pròxims a l’artista, els 100 anys de la seva arribada al món.

     Abans, un altre sitgetà, el prestigiós  periodista Josep Maria Massip i Izabal, gran amic de la Carme Amaya, va ser el precursor que l’any 1959 l’Ajuntament de Barcelona, presidit per Josep Mª. Porcioles, dediqués una font ubicada al passeig Marítim de la Ciutat a la diva del flamenc. Que ella mateixa va inaugurar en el transcurs d’un acte multitudinari i molt popular.

    Artista assídua  del Casino Prado Suburense, on des del 19 d’agost de 1960 al 29 de juliol del 1963 hi va actuar en 9 ocasions. El Prado es va dedicar, durant els anys daurats del turisme, a presentar en els seus jardins el bo i millor de l’espectacle flamenc, com la pròpia Carme Amaya i la qui va ser considerada la seva successora, l’Antoñica Singla, la qual  va néixer en el mateix barri del Somorrostro.. Va participar en la pel·lícula Los Tarantos dirigida per Francesc Rovira i Beleta, al costat de la Carmen Amaya, quan aquesta ja intuïa que el seu final era a prop, degut a que se li va accentuar els problemes renals que no va poder superar tot i que els metges especialistes, degut a la falta de desenvolupament d’aquests òrgans, van coincidir   en diagnosticar  que el ball la va salvar d’haver mort molt abans, i que ho va anar superant  degut a que amb la suor de cada actuació eliminava les toxines que els ronyons no podien filtrar.

     Begur ha servit de nexe d’unió per aquest article, dit de pas, amb un variat contingut folklorista,  en concret en  la variant del flamenc. Quan al final de la dècada dels cinquanta i tota la del seixanta, Prado i Retiro, sense oblidar-nos del Sacromonte, van oferir una programació de flamenc que va atraure aquells turistes que omplien a diari els respectius jardins. Artistes de la talla de Carmen Amaya, la Singla, la Chunga, la Dolores Vargas, així com el recordat ballet d’Antonio de Ronda, entre tants altres, que van arrancar per “soleares i bolerias”. Entre repic de castanyoles i de tacons, amb l’acompanyament de guitarres, durant el transcurs d’unes nits d’un Sitges, on del sol, la ballaruga i el vinet, sorgia una  combinació  tenyida de vermellor i d’una alegria que encara era de bon controlar.

     Així es va anar perdent la tranquil·litat de  les nits sitgetanes, per a donar pas al soroll descontrolat. Que el va intentar controlar la Maria Dolors Arnabat, cada vegada que les veus pujades de to s’arreceraven als seus dominis. Ella,  sense pronunciar paraula, les feia callar amb l’eficient calmant, consistent  en un pot d’aigua llençat des de darrera la persiana del balcó.

                                                                                     J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 10 d'abril del 2015)