Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris peret sagrista. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris peret sagrista. Mostrar tots els missatges

19 de novembre 2020

AQUELLS VIATGES DE FINAL DE TEMPORADA

A l’acabament de la temporada d’estiu se li afegia un al·licient, quan les sitgetanes i sitgetans  sortien a fer el turista per aquests mons. Les seves incursions es limitaven a fer un tomb per Europa, com a molt lluny. En diferents dates s’organitzaven quasi bé tres sortides que corresponien a les que organitzava l’Ecce Homo, l’agència de Viatges Sitges i viatges Platja d’Or. Les dues primeres expedicions, que apunto, comptaven amb l’assessorament  de l’agència de la família Abella – Carbonell  i el xofer era el recordat Jaume Monasterio que a més es convertia en un més de l’expedició, servicial i sempre amatent a qualsevol detall . Als de l’Ecce Homo els acompanyava el gendre del Sr. Abella, en Magí Carbonell, amb la valuosa  col·laboració d’en Jordi Pañella.  Les sortides que feia Viatges Sitges eren conduïdes pel dinàmic i entusiasta, Josep Abella. Els viatgers de l’agència Platja d’Or, comptaven amb el suport d’en Josep M., fill de can Pérez. 

    Els viatgers de l’Ecce Homo eren els habituals de les excursions que, durant tot l’any, organitzaven. Totes les sortides eren interessants, però la més emblemàtica era la que es coneixia com a  rumb desconegut, en la qual   es convocava a la gent a l’hora de sortida i ningú  sabia on els portarien. Oferien unes pistes que  potser despistaven més que no pas ajudaven. Entre els organitzadors, a més d’en Jordi, hi havia en Magí Mirabent, en Gaudenci Mirabent, en Joan Carbonell, que sempre anava carregat de carteres i carpetes a sota el braç. El viatger que més interès mostrava per saber el recorregut, d’un sols dia, era en Peret sagristà  influenciat també per l’Agnès, la seva muller. L’interès es justificava perquè desprès era l’encarregat de fer la crònica de la sortida. Cada any el cronista del rumb desconegut li demanava a en Jordi que li desvetlles el secret més ben guardat, mai ho va aconseguir. El que tenia assegurat era el final de la crònica, perquè sempre succeïa el mateix. Fins el punt que, abans de començar a escriure-la, ja apuntava el final, aquell punt que es repetia a cada edició i que reflectia l’actuació estel·lar d’un peculiar viatger. Es llegia, en castellà: “ de regresso a casa, nuestro compatricio, el joven José Roca i Colet, nos deleitó con un selecto  repertorio de melodies de todos los tiempos...”. En Roca es feia pregar, però quan agafava el micròfon de l’autocar, el seu repertori de cançons era extens. 

    Les sortides de més recorregut tenien uns altres protagonistes, les més peculiars, la Filomena i la Maria de can Mas. Que si de per si, en el dia a dia, ja mostraven unes singularitats sublims, quan sortien de viatge la seva personalitat  superava totes les expectatives. 

   En un d’aquests viatges, la Filomena va propiciar un crit que va esglaiar a la resta de viatgers. La dona tota desconsolada cridava: “Pareu, pareu, que m’he ferit, perquè em rasco la cama i no me  la noto”. Evidentment era un símptoma  que podia ser motiu de preocupació, tanmateix el suposat problema de feridura el va resoldre la seva veïna de seient, la Muller de l'Hermenegild  Sabaté, al fer la reflexió de com volia notar-la si la cama que rascava era la seva.  

     Que la Filo i la Maria eren úniques, ningú en tenia cap mena de dubte. I fora del seu entorn tampoc no sabien dissimular les seves extravagàncies. Quan la jornada de viatge s’acabava, arribats a l’hotel on havien de pernoctar i distribuïdes les habitacions, per a les dues dones tot era pujar i al moment tornar a baixar. I ja les tens desplegant la seva cridòria. Mentre en Jordi havia de fer mans i mànigues per calmar-les : “ ni parlar-ne, nen, en aquesta habitació no hi dormim...”. Els motius, els més dispars. I quan les persuadien, l’endemà grans elogis de la habitació que els hi havia tocat. Tot potser perquè, al primer cop d’ull,  els hi va semblar que l’habitació del costat era més maca que la d’elles.

    Un any van viatjar al Marroc i no es van voler perdre un passeig damunt un camell. Coneixent-les, van intentar dissuadir-les, aquesta vegada no ho van aconseguir , per a sorpresa del camell i del cuidador, atordits per la intensitat dels crits  que propiciaven les dues, mentre hi pujaven. Els habitants de Casablanca van quedar escruixits i temorosos que a aquelles dues turistes, el més lleu que els hi podia passar és que es caguessin a les calces, que deunidor, i els hi embrutessin, per sempre més, el nom de la ciutat.  Finalment el camell es va enlairar, sense més repercussions, tampoc fisiològiques. Això sí,  sense minvar els xiscles que no van parar fins que van baixar. Al final van aconseguir el seu objectiu, que els hi fessin la fotografia de rigor, que desprès van exhibir damunt el moble del menjador i que, amb gran satisfacció, ensenyaven a totes les visites que rebien, com un reconeixement a la seva valentia. 

    El cronista d’aquests viatges era el Sr. Josep Casanova Termes, que amb un estil elegant i moderat, passava per sobre d’aquests detalls amb l’elegància que el distingia. Signava aquestes cròniques, que publicava l’Eco, amb aquesta brevetat: UNO.

                                                              J.Y.M.


( Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 9 d'octubre del 2020 )

 

 

24 d’abril 2015

EL FILL DEL NUNCI

   Ens acaba de deixar en Josep Roca Colet, home al qual la vida li va atorgar una singularitat que el feia diferent. Pare i fill van esdevenir dos personatges molt populars de la vila. El progenitor com a guàrdia municipal i encarregat de pregonar, a toc de trompeta, els anuncis de l’Ajuntament i altres detalls d’interès públic. Els dos també gaudien de bona veu, tant que el pare cantava, sota la direcció del mestre Manuel Torrens, en cerimònies religioses d’una certa solemnitat. La mateixa veu que els va permetre solejar en les Caramelles del Prado. Sobretot en aquells populars popurris inspirats amb la lletra de l’Enric Almiñana, sobre temes d’actualitat i musicats pel mateix mestre Torrens.
    En Roca pare tenia, a més de bona veu, millor disposició per tot allò que entra per la boca, perquè si la veu surt del seu interior, posar bons condiments contribueix a que no tot siguin cants, però sí  amb el suficient  bon paladar  per cantar les excel·lències de la bona cuina. Tant era així que el cantant participava en la cerimònia dels casaments i de la seves interioritats en sortia una Ave Maria que feia plorar als angelets d’emoció i, no diguem, el plor desconsolat de la núvia. Després era convidat al banquet i allà hi feia també un bon paper, amb l’afegit que sempre anava preparat per recollir el que sobrava, fent l’aclariment   que era pel nen.
    En Josep passejava una personalitat molt peculiar que el feia irrepetible, un ésser únic que demostrava una gran admiració vers les seves amistats. Enaltint la seves professions i dèries  a la categoria de doctorat, fossin  carreres universitàries, activitats o simplement aficions. Sempre que coincidíem em deia: “doctor Yll, vostè té tres carreres: ebenista, músic i escriptor”. Lògicament li puntualitzava i l’esmenava d’acord amb la realitat, però ell hi insistia: “I tant que té tres carreres”. Si més no era persona que valorava les maneres i el respecte. D’aquí que tot sovint posava de manifest les diferències que el separaven amb el seu cosí, pel qual treballava en la mútua com a persona encarregada de rebre les visites i de fer tasques de missatger. Aquesta ocupació el va portar a viatjar a diari fins a Barcelona. Tenint per costum recórrer el tren d’un extrem a l’altre. Amb tants viatges a l’esquena s’havia familiaritzat amb els viatgers. Hi va haver una època que, per aprofitar l’abonament, també viatjava els dies de festa, anava a missa als Josepets.
   Perquè l’home era persona de misses i li agradava participar, sobretot en els cants, i la seva veu sobresortia per damunt de les altres i fins i tot hi posava la torna, era quan havien acabat i  ell allargava les últimes síl·labes de l’estrofa.  La seva entusiasmada cantarella li havia valgut l’advertència dels respectius senyors rectors de la nostra parròquia, els quals li demanaven que moderes el to de la veu i que procurés acabar al mateix temps que la resta. Em sembla que no ho van aconseguir, en Roca els deia que així ho faria, però a l’hora de la veritat tornava a les seves notòries cantúries
      El que més admirava d’ell era la naturalitat amb la qual es presentava a la cantada de les Caramelles, com a component de la colla del Patronat, el dissabte a la nit. Una actitud que contrastava amb els cantaires que més se la sentien, els quals arribaven amb les bufandes entortolligades al coll, tapant-se la boca amb la mà i planyent-se que tenien la veu fatal. Era un pas de comèdia. Li pregaven al mestre que no els triés per a fer el solo i en Jordi els hi seguia la corrent, mentre es prenien pastilles i s’anaven protegint el coll i la boca, per a comunicar a tots els companys que arribaven que  la seva veu estava feta pols. Enmig de tota aquesta por escènica, provocada per les condicions poc favorables de la veu dels primers espasses, en Roca no s’immutava, no l’havia escoltat mai dir que estava en baixa forma. D’aquí que quan el  mestre Jordi Pañella li indicava: “Roca, aquí faràs el solo”, rebia l’encàrrec amb satisfacció i predisposició. La seva veu no havia estat mai una gran veu, li faltava polir, però sortia del pas i afinava. No obstant era imprevisible, en un moment donat allargava la nota, per a sorpresa del mestre que coneixent  les seves genialitats, mantenia la batuta en suspens deixant que el solista, ad libitum, es decidís continuar o, si era el cas, acabar. Sempre se’n sortia de la millor manera i davant el comentari del mestre, el per què d’aquella sortida del guió, en Roca era sincer: “Senyor Pañella, no sé que m’ha passat, m’he quedat en blanc”. Però els seus companys l’animaven i entre felicitacions, mostrant un somriure de complicitat,  puntualitzava: “Miri, qui fa el que pot no estar obligat a més”. Sense preparatius, sense les excentricitats dels tenors solistes de la colla, el xicot solejava sense immutar-se, fent gala del seu propi estil i de la seva manera de ser.
    Ja fora de la temàtica caramellaire, en Josep disposava d’un variat repertori, el qual li servia per a fer més agradable els moments que compartia. Com aquelles excursions que realitzava l’Associació de l’Ecce Homo i que després podíem llegir un resum en aquestes pàgines, escrit per en Peret sagristà, on abans de posar el punt final deixava constància d’un fet musical. I ho feia en aquests termes:  “Durante el regreso, el  joven José Roca Colet, nos deleitó con una selección de melodías de siempre”. Perquè el que costava una mica era que es decidís a fer el pas, però un cop començava  la feina era per fer-lo callar.
     Fins que els anys el van fer emmudir i en el redós de l’Hospital no s’adonava del pas del temps, no obstant ha arribat que aquest li ha guanyat la partida. No van valer ni cants ni excentricitats, sols un  silenci prolongat  ha acompanyat al doctor Roca en aquests darrers anys.
   En el moment del comiat si li féssim inventari de les seves carrers, quedaríem curts.
                                                                         J. Y. M.  


 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 24 d'abril del 2015 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez